No es pot confiar en la improvisació i la sort per a la planificació educativa del proper curs

“L’escola començarà al setembre i serà presencial”. Aquesta és la cançó que ara ens toca escoltar a tot arreu a dins la ingent improvisació a la que ens està sotmetent aquesta crisi epidemiològica. Jo i la major part de pares, mares i mestres ho voldríem, però com a mínim a mi, els números no em quadren per enlloc.

Si fins ara l’ensenyament ha estat la darrera de les prioritats, ara que no ens facin creure que amb els dos mesos que queden d’aquí a setembre s’arreglarà tot i passarem de tenir unes escoles que cauen, farcides de barracons, amb un excés escandalós d’alumnes per aula i la corresponent manca de professors, a tenir uns centres d’ensenyament amb la qualitat que marquen els estàndards i prou aules i docents com per poder mantenir-hi la distància social recomanada i poder-hi portar a terme les classes sense cap problema.

Per altra banda i per desgràcia l’ensenyament per via telemàtica no serà, com a mínim per ara, la solució viable per portar a terme les classes, i no ho serà perquè ni els diferents governs han apostat mai per l’ensenyament a distància, ni hi ha hagut cap federació de pares i mares ni sindicat que hagi fet força en el sentit de que la informàtica fos quelcom més que una assignatura de les anomenades “maria” al costat de la també menyspreada educació física.

Per tant, i des del meu punt de vista, aquestes proclames al vent de “nova normalitat” sobren. Potser es provarà, i potser fins i tot funcioni i vagi relativament bé, però no s’ha d’enganyar a la gent amb miracles de multiplicacions de pans i peixos, o més bé en aquest cas d’aules, mestres i centres, quan ja se sap que es va cap a un incert a on pots tirar un dau i sortir un 6 i poder avançar més del que pensaves, però també et pot tocar recular caselles.

En aquests dos mesos d’incertesa que ens queden, crec que la societat en general, sobretot a nivell municipal, hauria de reunir-se i reclamar a aquestes institucions un pla B que segurament serà necessari:

  • Sol·licituts d’espais per a la realització de classes en cas que arribin suficients professors des de la conselleria.
  • Previsió de monitors per poder guardar els alumnes en cas de que en un moment donat es percebi que no es pot adelantar el temari corresponent i facilitar d’aquesta manera a les famílies una mínim de normalitat pel que fa a la conciliació laboral.
  • Treballar conjuntament també amb les diferents conselleries per a poder dur una millor coordinació entre les diferents institucions i optimitzar d’aquesta forma els recursos d’unes i altres…

En definitiva, cal que tothom qui forma part de la comunitat educativa ajudi i posi el seu petit granet d’arena. No estic demanant esforços herculians a ningú, sinó tan sols que es parli clar i que hi hagi diàleg entre les parts implicades (cosa que per altra banda hauria de ser l’habitual). Si això es fa segur que sorgiran solucions per alleugerir i posar una mica de seny a aquesta complicada situació, perquè confiar-ho tot a la sort i a la improvisació quan es lluita contra una pandèmia que conta els infectats diaris per desenes o fins i tots centenes de milers, no és cap solució.

2 comentaris a “No es pot confiar en la improvisació i la sort per a la planificació educativa del proper curs

  1. La planificació en una situació com l’actual és molt complexa i molt difícil. Ara bé, segur que les coses no aniran més bé que aquest curs si la Conselleria, tal com ha denunciat l’STEI, retalla entre 250 i 350 professors i mestres pel curs que ve. A Catalunya, i tothom ho ha considerat insuficient, el conseller ha anunciat un increment de 5.000 professionals pel curs 2020-2021 i al País Valencià s’han reduït les hores lectives del professorat d’infantil, primària i secundària.

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)

Respon a Tomas Martinez Miro Cancel·la les respostes

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada