Botxes/Fonollassa (Daucus carota, subsp. carota)
M’agradarà enfocar avui la parcialitat generalitzada i compartida en la contemplació de la natura. Aquesta planta pot complir perfectament l’objectiu.
La pastanaga silvestre, aquí coneguda amb el nom de botxes i també fonollassa, és ben habitual e les vores dels camins i dels camps de conreu. La de la fotografia va arrelar i florir en un dels nostres cèntrics carrers.
Malgrat la seva transcendència (d’ella sembla que se’n deriven diversos tipus de pastanaga comestibles i habituals a la nostra cuina) no gaudeix d’apreci singular.
Aquesta manca d’estima pot derivar de la seva abundància, de les flors inodores, de les tiges rasposes, de la resistència a ser arrabassades, dels agullons dels fruits, de la seva escassa utilitat…no sabria dir-ho!, però ni se’n veuen rams, ni mostres de simpatia. Cap de les cançons del Cançoner 2.0 en parla, ni tampoc el Refranyer temàtic de Víctor Pàmies.
I es que la consideració, l’apreci dels diversos elements que conformen això que en diem “mare natura” és condicionada per la cultura, per aquesta mena de superestructura que arrela en el fons del temps i que conforma mitologia.
En alguns casos, com per exemple el cas de les serps, ja arrela en la descripció de la Creació, en l’envit a Eva perquè es menjàs la poma de l’arbre del Bé i del Mal.
En altres casos, com per exemple, el cas dels pobres calàpets, arrela en creences populars sense gens de fonament científic. N’he sentides contar de tot color: que si mamaven a les cabres, que si perseguien aquells persones que els havien deixats malferits…
En definitiva, deixar constància de que no tots els elements del nostre entorn disposen del mateix grau d’acceptació.
Informacions:
Viquipèdia
Herbari virtual