Recordant n’Ignasi Umbert i els seus Somnis trencats

                                  les vagues ombres del meu somni vívid
                                         MILTON: El Paradís perdut
He agafat, per primera vegada, Somnis trencats, el poemari (o, més aviat, la poesia completa) que n’Ignasi edità a compte seu als voltants del Nadal de 2012. Duia, com a primer llinatge, el segon de mon pare. Tots dos eren políglotes i es dedicaven al turisme. En tant que amic -ho foren tota la vida- mon pare estigué a les seves llistes quan fou elegit el primer batle llorencí de la Democràcia.
Un servidor havia d’escriure la història del Cardassar: m’ho comanà, proposà, en Josep Cortès. Vaig rebutjar, jo era molt jovenet, aleshores l’oferta, i després me’n vaig penedir, me’n vaig penedir sí i no. Sí perquè m’hagués permès conèixer exfutbolistes que ja no hi són, i no perquè els seus coautors finals, en Pep Mosca i N’Ignasi Sabonera, ho feren millor del que jo -encara futbolista en actiu- ho haguera fet. Ells dos, i jo mateix, pertanyíem, en graus diferents, a la desapareguda Flor de Card.

Record un Ignasi sempre somrient, fins i tot quan la malaltia li restava vigor i vista. Crec que el darrer pic que ens veiérem fou davant el mar de Cala Millor. Més que estrictament amical, la nostra relació fou sobretot cultural, però mai freda, sempre amb simpatia. Record especialment una conversa al Bar Olímpic on em parlà de tres temes que l’interessaven encara més que la política, el futbol i el turisme, i que són la història, la religió i l’art. De tant en tant em monologava sobre el sexe, aspecte que Maria Adrover Sansó, que l’ajudà en més d’un sentit a confegir aquest opuscle, subratlla en ell com a fonamental.
N’Ignasi era un apassionat de l’Imperi romà (que el seu fill es digui Octavi no és cap casualitat), i cada estiu que jo deixava París unes setmanes per tocar mare, em solia demanar si la meva capital adoptiva encara valia “una missa”. Aquell dia a S’Olímpic recalcà que el cristianisme “és l’única religió antropòfaga” (se m’acut ara que també en podríem dir: teòfaga), em contà que de jove havia fet teatre a Alemanya i que feia versos conduint amb una gravadora que duia sempre dins el cotxe. N’inferesc que part de Somnis trencats (títol manllevat a una de les narracions més reeixides del cap/ellà Cap/irró (dos cap que vénen de caput, però que de Kaput res de res), el nostre fill més il·lustre)) prové de les circulacions i circumvalacions de l’autor.
Confés que malgrat que me’l donàs (crec que en realitat férem un intercanvi de llibres nostres) el 2016 (com consta a la dedicatòria “A l’amic i poeta”) no l’he obert fins després de la tempesta amb calabruix que avui, 29 d’agost del 2020, annus horribilis, al poble s’ha carregat més d’un arbre, ha foradat més d’una uralita i llançat al buit no sé quantes teules àrabs incloent les del teulat de l’església, que ja estava en crisi.
Avui, doncs, dia del Martiri del Baptista, m’ha vingut la inspiració d’envestir el poemari que a la portada reprodueix una escultura de Pedro Flores. Els primers poemes són bons de veres, la resta és més irregular, si bé s’hi troben fragments que provoquen la rialla per qualque conya o rima interna marinera. Només un pocs poemes estan datats, dels anys setanta i abans de la mort del Dictador, a Sant Llorenç i a Anglaterra. Algun, com l’intitulat “La crisi virtual”, el podeu datar vosaltres mateixos:
No hi ha crisi, Espanya va bé! deia el del bigoti.
[…]
No hi ha crisi deia es Notari quan ensumava una bona safernari.
L’únic altre poema datat, “La ignomínia dels renegats”, comença:
Juny de l’any 12 del segle XXI de l’era de l’Ajusticiat
els traïdors reunits en solemne assemblea
reneguen de la seva identitat
[…]
ja no cal saber lletra ni parlar català;
ara tot en “cas-tell-ano”
que, per cert, té una rima ben graciosa.
Però jo em qued amb les perles destil·lades ci i lla, com ara aquesta que, com El Càntic dels càntics, La Celestina o El poema de la rosa als llavis mescla misticisme i erotisme:
Record quan em donaves
el calze de la teva boca
perquè hi begués el vi de la vida
que es troba a la pàgina 12, o aquest dístic de la pàgina 24 que hagués pogut signar el millor poeta de qualsevol època:
Vares desaparèixer, errant,
com els estels dins l’espai infinit.
Sencers, destac els dos poemes inicials: el primer perquè és del tot aconseguit, i el segon, un dels més llargs, perquè s’atreveix a passar comptes amb “Un Pare sense rostre” que consent que
                      els terratrèmols
engolesquin ciutats i pobles sencers
i que permet
les epidèmies
Confessa, emperò, sentir el seu
alè a cada pedra
malgrat que Ell sigui invisible.
Segueix una estrofa que és colpidorament autobiogràfica:
Som un de tants que no coneixen el seu pare
però sé bé que hi ets.
Necessit, només, un somriure de pare,
del pare que sempre he esperat.
El final d’aquest poema ple de perplexitat es resol amb una també
pau inexplicable
M’acomidad amb un altre autoretret: no haver-lo llegit abans i haver-li contat de viva veu el que acabau de llegir. Tant de bo els meus mots servesquin perquè els qui encara no ho han fet dediquin una horeta a endinsar-se pausadament en l’ànima de n’Ignasi: les ires, les tendreses, en fi els somnis trencats que constitueixen, paradoxalment, la il·lusió de tota vida humana, feta al capdavall d’apariències, besllums i reflexos sempre únics i inabastables.

Un comentari a “Recordant n’Ignasi Umbert i els seus Somnis trencats

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada