Mots perduts: qualcar

No sé si s’hauria de considerar mot perdut o mot descol·locat.
Gairebé ningú ja s’aura per demanar aquell característics -Vols colcar?. Ara mateix tothom camina perquè vol caminar no perquè tengui la necessitat de fer-ho, però…
quan les persones es desplaçaven a peu -l’amo Antoni “Garrit”, aquell paredador que contava rondalles a Mn. Alcover es desplaçava de Sant Llorenç a Santa Cirga a peu i descalç per no espatllar les sabates- una invitació a qualcar solia ser cercada -què heu d’anar per avall?- i en tot cas, ben rebuda.

El DCVB mostra:

QUALCARv.:
V. cavalcar.

 

CAVALCAR(i ses var. cabalgar, qualcar, colcar). v.
|| 1. Pujar a cavall o anar a cavall; cast. montar, cabalgar.

d) intr., per extensió: Anar en vehicle (de qualsevol casta) (Mall., Men.). Jo he colcat en es tramvia pensant que era de franc, Ruiz Nov. 119.
|| 2. tr. Conèixer carnalment. Quants hi anaven | la cavalcaven | com a publica, Spill 13156. E si caualcaue la mare ho altre egua, Flos medic. 18.
|| 3. tr. Posar a cavall; cast. montar. E sobre açò caualcaren-lo en son caual, Jaume I, Cròn. 26. E caualcà’l sobre la sua bèstia, Evang. Palau.
|| 4. tr. ant. Recórrer a cavall. Senyorejam tota la terra e cavalcàvem l’imperi a nostra guisa, Muntaner Cròn., c. 228.
Loc.

Qualcar enrera qualcar damunt sa coa: estar en mala situació econòmica (Mall.).
Fon.: 
kəβəɫká (pir-or., or.); kaβaɫká (occ.); kavaɫkáɾ (val.); kwəɫká, kuɫká (men.);koɫká (mall.).
Etim.: 
del llatí caballĭcāre, mat. sign. 1.

Aportació de Caterina Pons
Imatge de Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar/Família Melis i Galmés

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada