De París. De Ses Sitges d’avui a l’Alemanya d’ahir

De PARÍS

Iniciï avui aquesta nova secció que esper poder dur a terme amb periodicitat setmanal (i, sempre que hi pensi, el dimecres entre les 14 i les 16h). És possible que de vegades parli de Sant Llorenç (hi acab de passar sis mesos seguits, cosa que no s’esdevenia des del 1998) o d’altres llocs del planeta. En aquests casos, l’escrit no parlaria (gens o gaire) de París, però sí que vindria sempre de París, com els nins (i les nines, que llavors m’atupen!).

                                                                                              Jaume Galmés

  1. DE SES SITGES D’AVUI A L’ALEMANYA D’AHIR

El text de Guillem Pont aparegut a card.cat a les deu del dematí del 20 d’aquest mes (1), o sia una hora després d’haver tornat del nostre passeig on em fotografià davant la casa natal de Salvador Galmés (aclarint-me que amb tota probabilitat degué néixer a la finestra que hi ha a l’esquerra del portal), aquest text, em deman, si, conscientment o no, té a veure amb la nostra passejada.
Aquell diumenge m’havia mostrat i demostrat que les ovelles també eren “humanes”, ja que de la seva guarda n’hi hagué que preferiren la verdesca fresca a la civada collida feia temps; aquell mateix dia, a l’escrit esmentat, qualifica, al seu torn, els humans d'”irracionals”.

Entre la sortida de sol i durant el camí de tornada a la vila, la nostra conversa versà essencialment sobre fe i ciència. Potser em crei una il·lusió pensant que hi fa al·lusió? Si no al·lucín, la seva reflexió dominical hauria tengut com a punt de partida (a més de Dan Ariely) la nostra xerrada i passejada dominicals (2).

Un dels poetes més grans que mai han existit, escrigué a un seu amic: “La Psique entre amics, el brollar del pensament en la conversa i en les cartes és necessari als artistes.” (Die Psyche unter Freunden, das Entstehen des Gedankens im Gespräch und Brief ist Künstlern nötig.)
Qui envià aquesta frase es deia -que dic! es diu-: Friedrich Hölderlin. “En Hölderlin és viu!” (Hölderlin lebt!) vaig llegir pintat en un mur de Tubinga, la ciutat universitària que el consagrà Magister (l’equivalent de pastor protestant) a 20 anys i on morí el 1843.

Un servidor, durant un dels seus nombrosos viatges a Alemanya, seguint en això mon pare al Cel sia, en un va resseguir quasi tot l’itinerari d’aquest poeta nat el 1770, el mateix any que Hegel i que un tal Beethoven. Hegel i Hölderlin es conegueren en tant que joves estudiants del Seminari evangèlic de Tubinga. A l’estiu de 1987 vaig dedicar al poeta de Suàbia el meu primer “Suplement literari”, a les pàgines centrals del 7Setmanari de Llevant (el malaurat Jaume Ramis il·lustrà davant meu dos poemes de Hölderlin traduïts per Feliu Formosa i Manuel Carbonell (si la memòria no em falla), a
partir de 1993 vaig fer aparèixer a la mateixa revista el segon: “Les muses amigues”, i finalment, i fins a la fi d’aquella dècada, Flor de card acollí el tercer i darrer:
“Lira d’Or”, on vaig reescriure el text de quan tenia vint anys i hi vaig afegir uns quants dels seus poemes, aquest pic en la meva traducció i publicar, traduïda juntament amb el meu germà (en germànic ell té un diploma superior al meu, i l’alemany era la llengua estrangera que més dominava mon pare), la carta que conté la frase esmentada més amunt en versió bilingüe.

Fou pel febrer de 1994 que vaig anar rera les passes de Hölderlin, recorrent, entre altres ciutats, Heidelberg, objecte d’un dels seus poemes (la foto és meva i d’aquell any, igual que el selfie del meu dit) i, evidentment, Tubinga, on reposen els seus ossos (la instantània que capta el meu recolliment davant la seva tomba és anònima) i on em vaig comprar una antologia seva editada l’any anterior, amb la menció a la portada que el 1993 en feia 150 que Hölderlin havia mort dins la torre d’un fuster (que era octogonal, però a l’hora de reconstruir-la després de la guerra, s’optà per fer-la rodona, menys complicat). No som especialista de Hegel, però escolt i estudii la vida i l’obra de Beethoven des de l’adolescència.

A la novena (l’última simfonia que deixà acabada i la primera de la història de la música que acaba amb un moviment “coral”), quan sorgeixen les veus, ho fan per cantar l'”Himne a l’Alegria” del poeta, dramaturg i filòsof Friedrich Schiller, que deixà aquest món a 45 anys el 1805. I l’estrena de la simfonia no fou sinó el 1824, quina llàstima! Jo em trobava a Berlín el 2005, i com que aquest autor fou el millor amic de Goethe, aprofitant el bicentenari de l’any Schiller, feren un saler amb el seu bust i un pebrer amb el de Goethe, que ara es troben a ca meva.

Arribats aquí, per acabar de lligar-ho tot, dues anèctodes. Schiller dirigia la publicació Thalia. Hi acabaven d’aparèixer, del jove Hölderlin, el poema “Al Destí” i un fragment d’Hyperion (incapaç de separar la vida de la poesia, torn interrompre el lector amb un instant viscut: al mateix cafè on ara redact això, ara fa una tardor, m’estava a la terrassa rellegint sencera la novel·la Hyperion precisament, dedicada a l’amor de la seva vida, Diotima, els Planys per la seva mort han estat tots traduïts per Jaume Vidal Alcover) que sortiria en dos volums (curiosament, en vida seva, no es publicà cap llibre seu de poesia) ara en l’original, ara en la traducció de Ricard Torrents, quan passà i s’assegué al meu costat un alemany que resultà ser l’actor Matthias Habich) (3).

Aquell dia (reprenc després d’un llarg parèntesi) quan el nostre poeta arribà, l’amo, o sia: Friedrich Schiller, no hi era; al seu lloc hi havia un senyor que quasi li doblava l’edat i fullejava l’esmentada revista; tots dos intercanviaren monosíl·labs i xerraren una miqueta de teatre. No fou fins l’endemà que el jove poeta s’adonà que havia passat una estoneta amb Goethe!

(La mort de Schiller deixaria Goethe molt tocat, ja que fou un dels seus millors amics i se’n conserva la correspondència).

Un mes més tard, el desembre de 1794, Hölderlin visità Goethe a ca seva. Emocionat, escriu a Hegel: “Germà, he parlat amb Goethe! El gaudi més bell de la nostra vida és trobar juntes tanta humanitat i tanta grandesa!” Tres anys més tard el poeta humà i gran torna rebre el deixeble del seu millor amic, aquest pic a ca sa mare, a Francfort (servidor també hi ha estat: quina emoció veure una part de la biblioteca de l’autor del Werther i el Faust, amb més llibres de ciències que de lletres!).

Goethe descriu Hölderlin amb qualificatius com malaltís, amable, obert i modest. Farà que li publiquin més poemes, però entendrà tan poc el valor i l’abast de la seva obra, que ja madurava, com Sainte-Beuve Les Fleurs du mal.

Quant a la relació entre Goethe i Beethoven, que neix d’una admiració mútua, comencem dient que el compositor li havia enviat la música escènica d’Egmont. Goethe li contestà que n’estava encantat i que frissava de conèixer-lo. La trobada entre els dos genis tengué lloc dos anys més tard. De tot d’una, beníssim: fins i tot s’han conservat esbossos per fer qualque cosa plegats. A la fi, en una carta, el poeta escriurà que l’home que torna sord “no fa que el món sigui més agradable ni per a ell mateix ni per als altres.” Per la seva banda, i també a través d’una carta, Beethoven pensa que “Goethe aprecia massa l’aire de la cort més del que convé a un poeta”.

Afegiré una anècdota més: el 1789 (mateixes xifres que el 1987, l’any en què em vaig enamorar per sempre de París, on hi vaig fer vint anys i on residesc des del 1999 al carrer Baudelaire del barri de la Bastilla) els filòsofs Hegel i Schelling (aquest darrer, cosí d’enfora del poeta i cinc anys més jove!) i el poeta Hölderlin (molt més implicat en política del que han cregut alguns estudiosos, basant-se segurament en la segona part de la seva vida, on visqué entenebrit, arrabassant flors amb violència, tocant un piano que just tenia una corda i parlant tot sol, salvat del manicomi per Zimmer, que així nomia el fuster que s’apiadà d’ell i l’allotjà dalt de la torre de ca seva fins al final), els 1789, deia, els tres joves amics plantaren l’Arbre de la Llibertat a la vora del Neckar, el riu que Hölderlin tant estimà i cantà: havia nascut a la seva riba (a Lauffen am Neckar) i moriria a la riba d’aquest afluent del Rin que travessa, abans d’abocar-s’hi, justament Tubinga i Heidelberg. Hölderlin i Novalis es veieren una sola vegada; Novalis té present als seus Càntics l’oda A l’Alegria, com dic al meu darrer treball publicat (4).

Ja jo sabeu, enguany, en lloc d’anomenar-lo “l’any de la pandèmia“, parlem de l’any (que rima amb “alemany”) de Beethoven, Hölderlin i Hegel, l’any que en fa 250 que nasqueren un immens compositor, un poeta sublim i un pensador que inventà (o qualque cosa per l’estil; en tot cas té un tractat que en du el nom) L’Estètica.

__________________

(1) http://card.cat/2020/09/20/imatge-amb-text-text-amb-imatge-162/#more-119258 

(Abans de llegir aquesta prosa d’en Guillem Pont que signaria qualsevol filòsof-poeta, ja havia escrit jo en una llibreteta el mot matís (totes les consonants del qual es retroben al mot mestall!) aplicat a un dels primers records que tenc d’en… Guillem! (Pròximament als propers textos que continuaran aquesta nova secció…)

(2) Cercant l’autor de l’adagi Iter carmina venient (Els poemes vénen caminant) d’ara no record quin autor llatí de l’Antiquitat, m’he trobat que Nietzsche, que també escrigué poesia i compongué música, s’ho apropià dient: “Els pensaments vénen caminant”. Entre un i altre hi hagué Rousseau (un altre pensador que compongué, fins i tot una opereta), que digué que caminar “posa la ment en moviment”, i Flaubert, un dels pocs que pensaren el contrari: “Només es pot pensar i escriure d’assegut”. Tots els que hem fet una mica de filosofia recordam que Aristòtil ensenyava deambulant mentre els deixebles el seguien (Jesucrist també, afegesc jo). L’escola del millor alumne de Plató fou anomenada “Escola peripatètica” (en francès “une peripatéticienne” designa elegantment una prostituta; segon afegit meu). Quasi tota la resta d’aquesta nota que no està entre parèntesis és una síntesi d’un article en francès sobre els beneficis que el caminar aporta a l’intel·lecte i que parteix de la cita de Nietzsche, l’enllaç del qual és:

https://www.pourlascience.fr/sd/neurosciences/les-pensees-viennent-en-marchant-10504.php).

Per acabar aquesta llarga nota talment un ritornello, em vaig dur una sorpresa majúscula al segle XXI: resulta que al segle XX un servidor havia creat, també per al 7Setmanari de Llevant, una doble pàgina cultural, La Carxofa (el logo era de na Sebastiana Galmés), que comportava una secció intitulada: “Inactual”, on tant hi podia parlar d’un compositor barroc com d’un poeta romàntic, ignorant del tot aleshores que al segle XIX havia aparegut una obra en quatre toms de Nietzsche que es deia: Consideracions inactuals (en castellà: Consideraciones intempestivas, i en alemany Unzeitgemässe Betrachtungen, quatre textos polèmics que es fiquen amb… gent de la seva època, com ara Wagner! En alemany, l’adjectiu significa més aviat a contracorrent o a contratemps, tot i que la “nostra” coincidència sia amb el títol de la traducció francesa: Considérations inactuelles).

(3) Nota del meu diari del 2 d’octubre del 2019:

A la terrassa del Voltigeur. M’hi estava llegint Hyperion de manera simultània. Un home s’atura. Alemany. Actor. Prepara una lectura dels poemes de Hölderlin per al 250 aniversari del seu naixement l’any que ve. Es pensava que la primera traducció catalana de l’única novel·la del Poeta per excel·lència era una traducció francesa. S’asseu. Apareix al film de Julio Medem Caótica Ana, on també surt Lluís Homar (que he vist tres vegades en directe, la primera, un vespre del 1988 a Barcelona, després de ser l’heroi d’una d’en Brecht, m’acompanyà en el seu cotxe, amb una actriu davant i una al meu costat, fins davant l’illa de cases on m’allotjaren els llorencins que hi compartien pis: Rafel Duran, Joan Domenge i Jaume Sales, l’obra dels quals sempre he admirat).

Deman a l’actor alemany, personatge tan misteriós com modest, que em llegesqui una de les cartes d’Hyperion a Bellarmin. Vol saber si hi ha poemes dins la novel·la. Li responc que només el “Cant del destí d’Hipèrion” [magníficament traduït per Carles Riba i musicat per Brahms]. Gest com si espantàs una mosca. Tanca el llibre i, mirant-me als ulls, em recita de memòria Hälfte des Lebens (Meitat de la vida, que jo vaig traduir a Berlín el 2002 en una tauleta al mateix temps que uns gorrions s’acabaven el meu pastís). Abans de prendre comiat, en Matthias m’ha espolsat miquetes que duia a la bufanda.

(més coses sobre aquest passant amb identitat a https://es.wikipedia.org/wiki/Ca%C3%B3tica_Ana#Reparto)

(4) Càntics de Novalis: presentació, traducció i notes de Jaume Galmés, al darrer num. de Reduccions (el 114); vegeu-ne l’enllaç:

http://eumoeditorial.com/reduccions-114-171881

 

 

 

 

 

 

 

 

 

2 pensaments a “De París. De Ses Sitges d’avui a l’Alemanya d’ahir

Respon a Pau Quina Jaume Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.