En el nostre entorn, el dia de la Mare de Déu Trobada (8 de setembre) conforma una mena de cap d’any agrícola. En altres indrets el canvi es fa per Sant Miquel (29 de setembre).
Una vegada recollits els darrers fruits, les garroves, i després de les primeres brusques i a vegades abans -”sempre s’ha de sembrar en sec”, advertia un vell pagès-, es comencen a llaurar les terres i, en molts casos, a sembrar-hi farratges, destinades fonamentalment a l’alimentació de les ovelles.
Com es podrà veure a les informacions que acompanyen el present escrit hi ha moltes espècies de plantes farratgeres, però aquí les llavors que s’acostumen a sembrar és una mescla d’ordi i civada.
Ben prest, aquestes terres que encara es mostren ocres o vermelloses començaran a verdejar.
En algunes cloves hi pasturarà, en tandes separades per permetre les retretes, directament el bestiar. A les terres bones o que no estan voltades es deixarà créixer i poc abans d’espigar o just espigat es segarà i s’assecarà per tenir pinso natural a disposició.
S’ha de dir que, en general, sembrar farratges i cereals es totalment deficitari; es fa per costum, per identificació amb les arrels pageses i sense passar comptes. La fora vila tradicional, des de fa anys, és morta. Calen noves mirades acompanyades d’enginy, experimentació, força per poder treure rendibilitat a la terra.
Una de les moltes coses que ens ha ensenyat el coronavirus és la dependència del mercat exterior. Excepcions a banda -unes excepcions que mai acabam de valorar- l’assortiment amb productes de proximitat, això que en diuen quilòmetre 0, no resulta gens fàcil.
Aprofitem, idò, ara que encara hi som a temps, per gaudir dels verds de les farratges i dels colors de la tardor; un plaer que tenim a disposició just a la sortida de la vila.
Informacions: