De Paris. La fascinació natural d’escriure


Als meus quintos,
especialment a M. G., in memoriam,
i a Don Toni, que m’ensenyà a estimar la Història antiga

Just abans de començar el segon cicle d’EGB (que anava de 6è fins a 8è, o sia: dels 11 als 13 anys), havíem tengut  Don Joan (“El mateix”, va ser la resposta que donà davant meu i davant ca seva a mon pare en demanar-li, l’estiu que xapava els cursos 4rt i 5è: “Quin mestre tendran enguany?”). Record com si fos ahir el dia que, a la pissarra, aquest mestre escrigué  “Médico” i “México”, i abans que ell no obrís la boca, ja vaig veure’n, sense poder anomenar-lo, el lligam.Acabaven d’aparèixer davant els meus ulls esbalaïts de 9 o 10 anys les denominades “palabras esdrújulas”, però allà on gairebé vaig caure -o alçar-me- en èxtasi, fou en sentir-li proferir que, al seu torn: “La palabra esdrújula es también esdrújula.”) O sia, que a més de les planes i les agudes, hi havia, dins el paisatge verbal, un tercer regne. Com a la Natura hi ha el mineral, el vegetal i l’animal. I que una paraula pot tenir com a fons la seva  pròpia forma. Aquest doble descobriment fou del mateix ordre que quan la padrina Lluenta m’ensenyà a llegir l’hora en la busca llarga i la busca curta del rellotge de paret, o com el dia que, en una bicicleta blanca d’adult vaig baixar la costa del carrer de la Verge Trobada (i ho escric el dia de la Mare de Déu del Rosari!), entrenat i animat per mon pare, sabent que ja podia anar pertot en bicicleta i que si queia no seria per culpa meva. Com que de petits ho mesuram també tot segons la nostra pròpia grandària, aquell capavall que va de l’església a S’Escola Nova em semblà llarguíssim; aquest tercer record el guard tan nítid i tan vívid com els altres dos que he esmentat: al mateix temps que gaudia de la meva autonomia (sense rodetes!), em venia la flaire del jardí de Donya Bàrbara (que ma mare i el meu germà petit tengueren i jo no). La padrina Tonina ens llegia, al meu germà i a mi, Ses rondaies mallorquines. El rei Herodes i tots els personatges que hi surten sempre els havia sentit en “mallorquí”, tant el de Sant Llorenç com el de Son Carrió (on actuava, sempre al final, en Pere Prim). Quan em demanaven el nom, responia sempre: “Me diuen Jaume.” Ara bé, quan em comprava un llibre o havia de signar qualque cosa, el meu boli escrivia Jaime. Durant, si no abans, el període al qual m’acab de referir, ja coneixia el Club Card, especialment en Guillem Pont (que ens en donà un escut d’ullastre amb un motiu i lletres impreses en verd) i en Josep Cortès, però encara no Flor de Card (ni la contarella ni sa revista). Un dia que em vaig topar en Pep davant un solar seu, li vaig demanar, empès per la curiositat: “Per què feis tots es pósters en mallorquí?” Ell em respongué amb una altra pregunta: “I tu, què xerres?” Me’n vaig dur les mans al cap davant aquesta evidència tan gran com una catedral. És ver, té tota la raó, vaig pensar davant tanta incoherència (la meva). La normalitat, aleshores, era parlar en una llengua i escriure en una altra. A l’època en què “la Caixa” regalava el Cavall fort als nins, se’m gravaren per sempre les paraules d’una vinyeta: “Un poc més i xafe aquest gripau!” (sense el dibuix corresponent no hauria entès res). De la mateixa manera, entre els 3 i els 5 anys, en què a Ca Ses Monges havia après a escriure i a llegir el castellà i a memoritzar un text per primera vegada. Amb memòria eidètica record que estava escrit en lletres negres damunt fons groc, un rectangle a baix d’una pàgina de sa cartilla: “El emperador francés Napoleón quiso apoderarse de España, pero los españoles lo derrotaron en la guerra de la Independencia.” Semblantment a la costa del carrer Verge Trobada, tenia la sensació d’haver après un text bastant més llarg. O com la penya d’un dels meus dos campaments (Cala Sequer o Son Serra de Marina, des d’on em peu-bussava, i que, en reveure-la de gran, em semblà una roqueta. Com a monitors vaig tenir, entre altres, en Guillem i en Pep ja esmentats, i també hi havia un pintor debutant que nomia i nom Guillem Nadal i un metge que es jubilà abans d’exercir). Aleshores ja havia fullejat la revista Flor de Card i no em venia de nou veure: “CUINA”, “LATRINES”, etc., perquè ningú no es perdés en aquell poblat improvisat. També, dins la vila, havia vist adhesius en alguns cotxes on, com que anaven tan seguits, un verb i una preposició em semblaren esser un mateix mot i dotat d’una estranya musicalitat: “LLUITEMPER… LA NOSTRA LLENGUA”. Així i tot, jo persistia a signar Jaime i a utilitzar el castellà a l’hora d’escriure el meu diari (fins als 15 anys vaig creure que tothom escrivia obres literàries, creient que si ens havien ensenyat a escriure no era només per enviar cartes d’amor o per redactar una circular, ans per emprendre qualsevol gènere). Dic diari pomposament, ja que es tractava d’una simple agenda on anotava algun fet o alguna feta del dia escolat. Per exemple, després d’haver qualcat en la bicicleta blanca abans esmentada i en una Orbea vermella petita, totes dues de segona mà, amb què anava al camp de futbol de Son Carrió a veure jugar Es porter coix, que era boníssim, o a visitar un amic serverí amb qui també ens escrivíem, un vespre, mon pare, agafant-me per una orella com si m’hagués portat malament, obrí la porta del seu despatx on m’esperava la meva primera bici nova de trinca, mig blanca i mig blava. Abans d’anar a dormir, ho record, vaig anotar: “Hoy me han comprado una bicicleta.”

 

 

 

 

 

La foto és la de la meva generació, la del 1967, amb qualque excepció del 1966, com na Marga Gayà (EPD), la meva primera al·lota. Discretament, ens encollà una de les meves cosines a la sala RIGAL (ignorant aleshores que venia de RIera GALmés, com l’hotel PEYMAR, on mon pare era recepcionista, significava: Pedro y Margarita; l’amo, que havia estat porter del Barça, en Caldentey, regalà a mon pare el meu cotxet de nadó), on vérem a la pantalla els de Parchís (el seu Cumpleaños feliz sonava encara a Sant Llorenç durant el confinament). Fou també de la mà d’ella (l’única que no trobava horrible el meu xandall color butà) que vaig tenir, a 12 anys, la revelació de l’art: els gravats de Goya que Don Jaume ens dugué a veure a Manacor. Del 1979 deu datar també el primer pic que m’ensenyaren a escriure en català, quan ja feia dos anys que sabia escriure en francès. Al butlletí, entre dues assignatures el nom de les quals figurava imprès de color negre, havien estampat amb tinta blava: “Lengua de las Baleares”. Per a aital empresa, varen haver de dur un mestre de fora, que arribà ben content i deixondit com si dugués anys ensenyant aquella matèria acabada de crear però que en realitat tenia uns vuit segles d’existència. Aquella primera classe de llengua catalana versà sobre la diferència entre “prou” i “basta”, i encara veig en Guillem imitant un tassó a punt de vessar. D’on el Mestall (nom per cert de la revista del Mn. Alcover, l’institut, on aparegueren versos meus primerencs), mot citat al meu debut la setmana passada, i on retrobam les mateixes consonants que a la paraula matís. Uau! Resultava que no solament les paraules comportaven tres tipus d’accent, sinó que també hi havia paraules amb un significat similar però no idèntic. Vaig aprendre aquell dia l’equivalent del detall en una tela de mestre. Un curs abans, emperò, el que mostra la fotografia (curs 1978-1979), havia après, tot sol i contemplant la pluja tot sol a cobri d’una galeria mentre tohom era a dins les aules, que entre nosaltres i el món que veim hi ha sempre una cortina, d’aigua o d’una altra cosa, un vel. Aquell dia, al col·legi Guillem Galmés, se’m féu palès, encara que no ho formulàs a cap agenda o diari, que hi havia una multiplicitat de singularitats, que tenia consciència del meu jo i que cadascú era, en efecte, únic.

 

 

 

3 comentaris a “De Paris. La fascinació natural d’escriure

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada