Bon dinar, bon esperar fa.

Així es com el mostra el DCVB amb el significat: “es diu al·ludint a una cosa molt bona o interessant, que no sap greu d’esperar-la si es té la seguretat d’obtenir-la”
A l’entorn familiar l’havia sentit encapçalat per la preposició a.

La capacitat (o voluntat) de postergar les recompenses es un indicador de maduresa i de confiança que, a la llarga i segons sembla, es converteix en indicador de felicitat.

Hi ha estudis referits al tema. Es dona a triar als infants, per exemple un caramel ara mateix o dos demà com a recompensa per a una tasca feta. La gran majoria tria el caramel d’ara mateix però alguns confien esperen els dos al dia següent.
El resultats s’obtenen al analitzar l’evolució de les diferents persones al llarg dels anys amb la conclusió que enamorar-se del que és més immediat no és recomanable.

La lectura dels experiments em va fer pensar amb la infantesa dels anys seixanta del segle passat. Els dies que es berenava de pa amb xocolata, que aleshores era quasi un luxe, hi havia nins que es menjaven primer la pastilla de xocolata i altres que primer menjaven el pa i deixaven la xocolata per a un assaborir posterior.
No és exactament la mateixa cosa però va una mica en la mateixa direcció.

Sembla que, de cada dia, costa més postergar els plaers immediats. Estem avesats a l’ara mateix, al “era per ahir”, a la immediatesa. Per això els autors de l’estudi de les recompenses immediates i diferides, recomanen treballar amb els infants aquesta capacitat de postergar i guanyar més; a dominar el desig.

(Imatge de Google)