De Paris: Diari d’un confinament i d’un nou començament

(tria de notes preses entre el 17 de març i el 12 doctubre d’enguany)

17 de març

Orly, Porta d’embarcament. Intercanvii correus amb Pere Rosselló. M’acomiad per telèfon de Tatiana i de Francesc Bordas. A la cua, sent darrere meu: “Que ets tu o no ets tu?” Era Rosa Capllonch, acompanyada del seu filòsof francès, el mateix amb qui prenguérem cafè a ca seva (que fou antany la casa del poeta Miquel Ferrà) fa uns anys.

Molt content de retrobar ma mare des d’avui vespre. A mitjanit –se sap des d’ahir– França es confina i tanca els seus aeroports. Vaig reservar el vol abans del 14, quan començà el confinament a Espanya. Gràcies a l’Esperit Sant hauré pogut “fugir de París”.

Palma, escric dins el tren: Des de l’avió, travessant un nigul gris a entrada de llums, ja baixant, i amb l’ala esquerra capejant cap avall com la d’una gavina, quasi planejant, els meus ulls s’endinsen en el relleu de l’illa que em va veure néixer: quina meravella la serra de Tramuntana: serralades i cims desèrtics! La Natura, en mant indret, tal com era fa segles. I, ja su-ran de les pistes d’aterratge, els molins. Sovint, amb mon pare, que no deixà mai de ser nin, quan el meu germà i jo érem nins per primera vegada, ens duia a tots, mamà i padrina incloses, a veure els avions enlairar-se i aterrar de darrera una reixa, tan a prop com era permès. Arribant-hi, record, passat el “Pirulí”, l’enfilall de molins, bastants dels quals encara amb aspes que giraven si bé ja no devien moldre. Aleshores érem –sense, per sort, tenir-ne consciència– a la cruïlla entre dos mons: el de la pagesia, que se n’anava, que se n’anava de veres, i el de la tecnologia que li passava davant girant-li l’esquena per sempre més.

Somni i evocació han durat, emperò, poc. El diari de Mallorca anuncia que en tres dies els casos d’afectats a les Balears han triplicat, i que n’hi ha quatre de greus. També m’assabenta de l’existència i del periple que ha hagut de fer l’enginyer de mines que fa feina a Perú Angel Fernàndez Vallés: obrint-se pas entre el caos imperant, tornar a l’illa li costà 60 hores de connexions aèries i 4000 euros.

Entrevist el campanar de Sant Llorenç des del taxi, que m’ha deixat al carrer Alegria. Arribant a ca nostra per la banda del corral m’envaeix els narius la flaire de tarongina dels arbres plantats pel meu pare al Cel sia.

18

Llanterner, electricista i botiguer. En treure els fems i el rebuig, passava un vellet amb la seva crossa com si no passàs res.

19

Sant Josep. Normalment, n’havia d’acabar la Novena començada a l’església de Sainte Marguerite de París, temple que es troba al carrer… Saint Bernard!

A Espanya (i també a altres llocs, supòs) aplaudeixen els metges i infermers; a París, després dels atemptats, la gent aplaudia la policia.

Primera persona no major morta a l’Estat espanyol: una infermera basca de 52 anys, la meva edat.

Tret d’un al·lot en patinet elèctric, només he vist gent passejant cans. M’estic a l’estudi que he netejat i desinfectat per primera vegada des que hi hagué el Diluvi de 2018, que em deixà un prestatge amb la base feta serradís, substituït per uns prestatges clavats a la paret per un amic d’infantesa, en Tomeu fuster. Amb ell, entre altres coses, compartíem la Natura a través d’en Félix Rodríguez de la Fuente: mentre vivia l’humaníssim zoòleg, en Tomeu ja comprava els facsímils dels seus quaderns d’observació, i fou ell qui me n’anuncià la mort a la terrassa de la cuina de “sa casa nova” (i “nostra”, després d’haver llogat “es piset” a la carretera de Son Servera i “sa casa vella” del carrer Creu, on vaig viure dels tres als deu anys). Poc després, en solitari, vaig consagrar a en Félix Sa Cova de S’Alzina, descoberta i batejada per mi mateix en solitari de nin i on, més tard, me n’hi vaig dur la joveníssima i opulenta amada Amanda, del nord de la Península, gaudida igualment al llit que no s’ha mogut del seu lloc (ara a la dreta de la taula, la qual primer estava davant la finestra). Igualment aquí dalt em visità Antoni Caimari, davant la sorpresa de mon pare, i hi vaig escoltar bona part del repertori occidental que va de l’Edat Mitjana fins als compositors vius. Quina època més despreocupada, dels 0 als 30 anys, o preocupat només pel Bell, fins i tot quan vaig tenir la sort i l’oportunitat d’esdevenir el crític de música del Diari de Balears, i gens per la part material de l’existència. Com que em qued segur un bon mes sencer al poble, avui emprenc la tasca de rematar una mitja dotzena de treballs literaris encetats fa anys, si fa no fa com el Novalis meu del Reduccions que a les darreres noves (abans de la del confinament) era a la impremta. Sense adonar-me’n, he col·locat l’ordinador ben perpendicular al Sant Crucifix de la paret, suport excel·lent de meditació i pregària en aquesta Quaresma deserta.

Itàlia, amb més de 3000 morts, ha superat Xina.

El darrer pic que a París vaig entrar en un bar, un bar-llibreria, vaig comprar dos poetes que cavalcaren els segles XIX i XX: Léautaud i Saint-Pol-Roux. Tots dos parlen de Ca Ses Monges (l’école des Soeurs). Cap aqui he duit, del darrer, La Rose et les épines du chemin. Era provençal, d’un suburbi de Marsella, i es nota: farigola, lavanda, barques… Quan un amic meu havia de publicar un Illacrucis sobre el model de les estacions del Viacrucis, instintivament li vaig dir que les estacions eren dotze i no catorze. El vaig fer dubtar. Al final, resulta que a principis de segle XX, és ver que eren dotze. Fa un moment, al corral, a les pàgines 40 i 46 del poeta que estic descobrint, llegesc, respectivament: “de la première à la douzième station du tragique chemin Jésus n’abandonne rien de son authenticité“, i “De l’école des Soeurs s’acheminent les douze stations d’un chemin de la croix“. Jo, per segona vegada a la meva vida, avui fa una setmana, totes dues en una església parisenca, vaig fer el Viacrucis amb catorze estacions, a la de santa Margalida, la mateixa en què quedà suspesa la meva primera Novena.

A la rebranca del seu llibre, Saint-Pol-Roux, entre el Coneix-te tu mateix en grec i un passatge del Faust de Goethe, cita Plató i Plotí; respectivament: Le Beau, c’est la splendeur du Vrai, i Le Beau, c’est l’Idée du Vrai. John Keats, que no sabia grec ni anà mai a Grècia, lector tanmateix de Plató (el seu ideal d’home és un terme mitjà entre el simi i aquest filòsof), comprengué com ningú l’esperit del bressol de la nostra civilització al final de la seva Oda a una urna grega, la qual m’ha estat llegida en anglès a Madrid per una Miss de qui n’estava i a París per na Luana Dogwiler, poeta i gravadora (és l’autora del frontispipci de les meves Versions del francès publicades el 1999, quan m’acabava d’instal·lar a França) catalana i políglota que ens deixà l’any passat.

La visió del món de Saint-Pol-Roux: damunt la ciència exacta que és la física, superposa la metafísica, que és una orgia. Quan parla d’un “défilé des fabuleuses théories” no puc sinó pensar en una frase d’Apollinaire, fins ara els dos únics casos que conec d’utilització d’aquest terme amb el sentit de “processó”.

Fa cantar la llengua si fa no fa com ben sovint Edison Simons o de tant en tant un servidor. Exemples:

sur l’horloge où loge le destin“,

o

du somme où comme morts nous sommes”.

La Flor del mal CIII (de la 2a. ed., és clar, ja que la 1a, la que fou condemnada i censurada, contenia C poemes, el mateix nombre de cants que la Commedia), titulada “El crepuscle del matí”, parla del toc de diana i del cant del gall, igual que el poema en prosa de La Rose intitulat La Diane. Per cert, a l’aurora, al llindar del pòrtic d’aquest temple de paraules, els gorrions del corral han fet una bona piuladissa. Abans d’arribar a la pàgina 50, dos passatges han evocat la meva cultura natal i el meu ésser individual: el “diable vert” que “brandit sa fourche” no pot ser d’altre que En Banyeta Verda, i al llarg d’un breu paràgraf retrob una de les performances de la meva amiga compositora i intèrpret Fàtima Miranda (a Praga, València o Chamarande, on l’he seguida) quan després d’estendre la roba damunt l’escenari, els llençols esdevindran pantalles de projecció (d’escenes del temps de la guerra civil, si no ho record malament) ans no es tornin a encendre els llums de la sala:

Toute cette folle foire bariolée de la Chimère se hâte en tableaux de lanterne magique sur le linge étendu par l’aube et peu à peu se fond sous l’altière étoile du matin.”

Plaer de tornar a experimentar ser fill de Mallorca, de Sant Llorenç i de ma mare. De la terrassa de dalt, la de damunt la cuina, la que dóna al Camí del Purgatori, on em passejava amb la padrineta que ara deu ser al Cel, allà on vaig començar, adolescent, a llegir llibres en la meva llengua que no fossin Ses Rondaies, com ara contes de Calders o El falcó maltès i encara altres de la col·lecció El Balancí, he contemplat muntanyes, fassers i ocells. També, nota inèdita, igual que actualment a les grans urbs, un nin i una nina m’han saludat des de la seva terrassa-balcó: “Hola hola hola!!!”

Fassers: palmeres amb les ales replegades.

Tórtores apercebubes volant arran dels ullastres just abans d’enforinyar-s’hi, entenc que la reina de Saba vos esmentàs al seu Càntic. Tan belles, tan discretes, tan amoroses amb el vostre vestit gris ribetejat de blanc.

Fet una volta pel poble: forn, supermercat, carnisseria. Pertot he vist disciplina, solidaritat, amabilitat.

Cançó lleugera i Poesia greu

Yo soy aquel / Jo só aquell que.s diu Ausias March

Yo no soy esa que tú te imaginas / …. jo no só o no.s pot fer que sia

Parole parole parole / Words, words, words.

Ignorant Dalida i no tenint present Hamlet (descobert uns quatre anys abans), als denou, en un dels poemes del Nàufrag, jo també escric (i ja som tres):

paraules paraules paraules.

21

Parlant a ma mare de futbolistes famosos externs que han passat pel nostre camp de futbol, em recorda que mon pare treballà a la recepció del Peymar (de Pedro y Margarita), un dels primers hotels de la costa llorencina obert p’en Pedro Caldentey “Comare”, que abans d’hoteler fou porter del Barça. I, per primera vegada, em diu que el cotxet en què em passejaven quan era un nadó fou un regal d’aquest home que alguna vegada fou preferit a Ramallets.

a) Somni academicoeròtic. Una caseta que fa pendent dalt d’uns jardins universitaris, jocs de preguntes i respostes bastant especials.

b) Somni purament eròtic amb la meva darrera al·lota a París, que era canadenca i indecisa.

22

Itàlia ocupa actualment el lloc més alt d’aquest trist pòdium.

Cridada de Tatiana des dels voltants de París.

23

Ma mare ha fet 72 anys. Li he ofert La Scapigliata estampada en una bossa de tela del Louvre: la dels 500 anys de la mort de Leonardo, prorrogada fins enguany, ha estat, just després de la del Greco al Grand Palais, la darrera exposició que he vist.

Miracle invertit: per brindar aboc vi i en surt aigua. Resulta que la botelleta que vaig dur de França fa anys l’havíem buidada i tornada a omplir amb amnèsia i amb el grifó.

Les clarisses de Palma també han confeccionat mascaretes.

24

Quatre gotes de bon dematí, ara mig tapat i vent.

Si fa uns dies em vaig fixar que la clau del sòtil, la que duu a l’escala d’aquest témenos o estudi, duu inscrita l’edat que compliré si Déu vol pel setembre, l’altra clau idèntica, i que de vegades em fa perdre uns segons, preciosos quan plou, acaba amb la xifra… 72.

La FM LVI, l’impressionant “Chant d’Automne“, em duu, per mor d’una coincidència (i qui sap si reminiscència) a rellegir un dels grans poemaris de la nostra lírica: Llibre de Sinera. Servidor ha estat moltes vegades a Sinera, fins i tot a casa del Poeta, on fou rebut pel seu fillol, qui, junt amb la dona, li mostrà la sèrie d’imatges bíbliques de la vida d’Ester (en una altra casa quan Espriu era un nin) i “el jardí dels cinc arbres”. Servidor ha comprès de manera perfecta el significat del mot “rial” perquè els ha trepitjats secs i imaginat desbocats quan hi havia inundacions. La relació de cops (d’un estri indeterminat de fuster que serveix per fer taüts en Baudelaire, i d’una “aixada” i un “magall” en Espriu) d’una eina que pot fer estelles o cavar, i la Mort; és, en tots dos, evident:

Il me semble, bercé par ce choc monotone,

Qu’on cloue en grande hâte un cercueil quelque part.

Ajupits en l’ombra, caven comparets

a les despullades vinyes de l’hivern.

No hi ha llum per tota la buidor del cel.

Només uns cops d’aixada al fons del fred.

Quant a la forma, a més del fet que tots dos coincideixen a utilitzar el quartet, hi ha també una similitud entre aquestes estrofes assonantades i monorimes d’Espriu que inauguren el seu Llibre i alguna de Les Fleurs du mal composta únicament amb dues rimes consonants.

El segon poema ens regala una imatge que dóna molt de goig:

Però bolla una mata de peix en l’enfosquida mar,

on sé més l’espessor de sapes i d’anquines,

i el XV conté dos dels fragments més “antològics” del poeta que passava els estius a Arenys de Mar. El poema XVI té una quarteta que ressona malauradament amb l’actualitat:

El meu món tenia

presos els portals.

Amb mort confinava

per tots els llindars.

Mort de Lucía Bosé a 89 anys d’una pneumònia.

I de l’immens saxofonista que era Manu Dibango, que vaig sentir tocar en directe a València als anys 80, i que ha sucumbit al covid-19 a 86 anys.

També ha deixat aquest món Albert Uderzo a causa d’una crisi cardíaca. Havia nascut el 1927. A onze anys jo projectava Astèrix i Obèlix amb un CinExin i/o un altre projector infantil a la casa del carrer Creu, on tenia de veïnat en Tomeu, l’amic que avui fa de fuster, i que un dia, per enveja, m’esqueixà (una de les poques malifetes que em féu) es quadros des cine.

Se m’ha acudit, mirant les notícies, un possible subtítol per a aquest diari: Un altre vel de Maia. Si a defora no regna una guerra civil, ans una epidèmia mundial, les metàfores dels poetes que llegesc aquests dies, igual que el condensat de Natura que m’ofereixen el jardí i el terrat, no han perdut gens de Bellesa.

Olimpíades de Tòquio ajornades fins l’any que ve. En més de cent vint anys, els nous Jocs Olímpics no ho havien estat mai, ajornats, i s’havien suspès els anys 1916, 1940 i 1944.

A Jordània –cap mort i un centenar de casos– apliquen les mesures de confinament total a partir d’avui. Un any de presó al qui trobin defora. L’Estat durà menjar i beure a cada casa. La TV ha mostrat una al·lota amb vel integral ballant al costat d’un cotxe. Saben que l’han detinguda, però se n’ignoren les condicions.

El Palacio del Hielo de Madrid: una morgue de substitució. Ahir parlaren d’una residència en què hi trobaren “cadàvers convivint [sic] amb ancians”.

A Balears tenim a hores d’ara uns 500 casos i 13 morts.

A Espanya, respectivament, uns 40000 i més de 2600.

Si el confinament ha estat perllongat fins dia 11 d’abril (esperant amb tota probabilitat que serà perllongat al seu torn), a partir de dia 8 d’abril (data-aniversari de la meva única visita a Marià Manent) els xinesos, confinats a partir del 23 de gener, els que estiguin sans, podran començar a sortir.

UK, amb 400 casos, comencen a deixondir-se i Bojo recomana “Stay home!” Com a Espanya, hospital de campanya en un recinte firal contra el mal viral. Tota l’India confinada a partir d’avui. Rússia oficialment amb cap mort i 400 casos. França ha superat avui la xifra de 1000 morts. Als USA, el malalt mental de la Casa Blanca disposat a sacrificar vells perquè els joves no se suïcidin en cas de bancarrota, decisió contestada pel seu consell sanitari i per una persona plena de seny a NY, que no sense ironia titlla aquesta proposta de “nou darwinisme”, afegint “Que Déu el perdoni!”

Entre dues informacions, vist un documental de 2015 sobre Fernando Alonso. Quan pujà a un kart per primer pic encara no havia fet tres anys. En ma vida, dec haver fet karting 2 o 3 vegades. En record una de petit, a Cala Millor, i una altra adolescent, tal volta al mateix lloc. En aquesta darrera, record com s’encallà l’accelerador i vaig haver de voltar, extremant les precaucions, a una velocitat en què no ho hauria fet mai. Entre els 20 i els 22 anys, em pagaven per dur turistes en jeep per dins les dunes de Cala Ratjada. No sé com m’ho vaig fer per sortir il·lesos. Entre les aptituds naturals poc aprofitades, hi he d’afegir el voley-ball: els dos darrers pics que hi he jugat foren a principis del 2000 a Berlín devora el Pirulí de la TV i fa uns cinc anys a París, davant l’Ajuntament i a tocar de Notre-Dame, aleshores sencera i indemne.

David Carabén, ex-Mishima, a TV3. El vaig conèixer perquè vaig anar a un concert seu amb Jaume Sisa i Marina Rossell el 2015 a l’Ateneu. Aleshores el cantautor vivia una crisi sentimental. Tret del fet d’haver de prescindir del “vagareig”, ara sembla en plena forma, recomanant llibres, sèries i música (Spook the herd, Melody’s Echo Chamber disc que s’havia comprat el 2012).

25

La Humanitat viu un malson permanent i col·lectiu que redueix a no res els antics malsons individuals.

Al corral amb el provençal Saint-Pol-Roux.

Víctor Pallejà al telèfon: tot molt similar tret de sortir per fer classes i viatjar (Andorra i Palerm anul·lats, ara veurem si a principis de juny pot venir a Mallorca). Tan crític com sempre amb el Govern espanyol, que segueix creant deute a les generacions futures i venent-lo als xinesos, que compraren, pagant en efectiu, el Port de Barcelona.

Llegit el Cant Primer d’El Paradís perdut (traducció en vers de J. M. Boix i Selva, una de les primeres edicions d’Alpha dels anys 50 que vaig comprar a la Torre de l’Amor junt amb L’Odissea de Riba, L’Eneida de Dolç, la Poesia anglesa i nord-americana de Marià Manent i Els Lusíades de Colom i Ferrà. A París tenc l’original anglès de l’epopeia teològica de Milton i la seva traducció en prosa per Chateaubriand), obra que, com La peste de Camus, també ressona amb el context actual.

26

Anit, tornant potser al cap de trenta anys mirar Los 7 magníficos, em sorprengué veure que era un remake de Los 7 samurais. Un llogaret contracta, aconsellats pel savi del poble, i per no res, els serveis d’un grup armat per fer front a bandits que vénen regularment a robar-los les collites; pagesos a qui els fa por tot, incloent la por que als guerrers i pistolers els agraden les al·lotes i dones joves, cosa que els duu a amagar tot el gènere femení en edat de plaure i procrear; por també quan es presenten (japonesos i mexicans s’havien amagat, tots aquest pic) i només surten quan toquen (un samurai/un cowboy) l’alarma per fer-los sortir; etc.

Més que Unió, a Europa, cadascú mira per ell, i qui avui duu material mèdic a Espanya i Itàlia són avions enlairats de països tan poc democràtics com Xina, Cuba i Rússia.

Avui vespre també ma mare ha definit el confinament “com un malson”. Amb ella miram tres programes, un d’ovnis i dos d’àliens. Inclouen el cas macabre de Terrassa dels anys 70 i el d’un avió enlairat a Son Sant Joan amb destinació a Canàries que hagué d’aterrar a Manisses per mor de dues inquietants llums vermelles que li papallonejaven entorn. El primer dels dos programes, emperò, havia començat amb el combat aeri del Bhagavad Gita i amb el Diluvi, Sodoma, l’Anunciació i fins la Crucifixió amb interpretacions en clau alienígena a partir de textos i de representacions pictòriques, on els déus i els àngels no serien sinó extraterrestres amb una tecnologia que ja superava de molt la nostra tecnologia actual. Si el terme Ufo (Ovni) neix en boca d’un pilot que no pogué identificar l’objecte que el molestà en ple vol el 1947, els albiraments i les abduccions s’han pogut donar a l’Edat Mitjana i fins a les primeres civilitzacions de la pedra i dels faraons. Alineaments de piràmides maies que coincideixen amb la cintura d’Orió, també coneguda com les Tres Maries. A més, hi ha un quart element menys conegut que s’arrenglera amb les meravelles d’Egipte i Mèxic i amb Stonehenge: Chaco Canyon. A nivell local, a Mallorca tenim Son Real. Si al primer dels dos programes, els extraterrestres haurien intervingut positivament a les fases clau de la nostra Història, al segon, amb gairebé els mateixos convidats, els habitants d’altres planetes o bé són una amenaça o bé es limiten a observar-nos, i si haguessin volgut res de manera clara ja ens ho haurien fet saber. Quant al còctel preparat per Giorgio Tsoukalos, un combat aeri com el que relata l’esmentada història del Mahabharata pogué ser contemplat pels ciutadans de Nuremberg un dia de 1561, amb dos contrincants en forma de diverses creus acabades amb bolles (a Suïssa, on més tard hi haurà un esdeveniment similar, es conserva “el diari” de la ciutat alemanya amb la crònica i un gravat en colors del que passà damunt seu), fet interpretat avui com a naus extraterrestres lluminoses, artefactes similars als nostres avions de caça, i si aleshores en digueren creus, fou perquè era una de les imatges que la gent veia més sovint. Aquí veig la imatge poètica d’avantguarda del Crucificat-aeroplà (segurament més aviat coincidència conceptual que no pas plagi d’un amic a l’altre) d’Apollinaire i Cendrars.

I és que fins fa no res l’home, si aixecava el cap al cel, era per contemplar els astres quan ell volia, i no, com observa Salvat-Papasseit, contemporani dels poetes francesos i del pintor Delaunay, entre altres, que cantaren la modernitat:

i l’aeroplà que em farà aixecar el cap

el mateix que em cridés una veu del terrat

Ja al segle XVII, als EUA, un Lord, remant al vespre amb dos amics, observà unes estranyes llums al cel que es movien “com una fletxa” alhora que la seva barca reculà o deixà d’avançar. I sense moure’ns d’Amèrica, als segles XVIII-XIX, lliurepensadors com Benjamin Franklyn i John Adams, que no volien professors europeus a les seves universitats, ja que “tot ho expliquen en funció del cristianisme”, parlaven de la “pluralitat de mons”, i el seu amic Taine constata un albirament al seu llibre The Age of reason. Al segle XX, a França, Michel Leiris escriurà L’âge de raison.

Documental: els Chapapoyas, poblat peruà el nom del qual vol dir: “Els pobladors dels núvols”. Nasqueren al segle IX i s’extinguiren amb la confluència de l’imperi cuzco i de l’espanyol. Enterraven els seus morts dins coves situades en penyasegats encara avui inaccessibles i doncs gairebé intactes. Estenent els ossos talment a l’interior, o bé dins sarcòfags visibles de lluny. Filaven uns teixits amb misteriosos dibuixos de calàpets roses i d’altres alegres colors. També realitzaven uns enigmàtics “nusos”, com trunyelles de corda on probablement hi ha, escrits en codi, els relats dels seus mites ancestrals. Se sap que solien conviure temporades amb les mòmies de nins, joves i vells dels seus morts (exhibició que de manera més pragmàtica constituïa una mena d’acte notarial per conservar la terra). Poca cosa més se’n sap.

30

Segona cridada de Tatiana. Contenta malgrat tot.

31

Somiat que era a París amb en Marià Villangómez, al mateix barri, el meu, on vaig escriure-li un elogi pòstum fa uns quants anys. Li contava que havia descobert un panorama (un d’aquests passatges panoràmics que tant alegraren la vida dels parisencs del segle XIX en general i de Baudelaire en particular) a l’entrada del qual, en una mena d’envelat plastificat i de color blanc, hi havia, transcrits en negre, dos versos seus trets d’un poema llarg, el qual jo li mostrava (a la taula on en aquesta vida li vaig escriure a l’altra abans de reveure’ns anit en el pont entre totes dues que constitueixen els somnis) en la versió d’antuvi publicada en un diari (sovint, somiant, és quan la meva memòria eidètica es mostra al seu apogeu) amb el començament i el gruix entintant la columna de la dreta i el final a la columna de l’esquerra i sense res més imprès damunt. Li propòs que hi anem. De primer, em fa entendre abruptament que ningú no li ha d’organitzar res al seu lloc, després, potser recordant-se del magnífic itinerari que “m’imposà” a seva illa d’Eivissa, a peu i en taxi, quan jo tenia vint anys i estava ben despert, i una mica afalagat per aquest homenatge que li retia discretament la Ciutat-Llum, accepta. Hi arribam caminant. Així com se m’ha quedat gravat a la retina onírica la disposició dels versos en el paper i en l’envelat, així, aquest pic, el despertar me n’ha velat tots els mots. En canvi, amb la mateixa tipografia, just que amb la pòlissa més grossa (nom del panorama o d’una de les botigues o agències del passatge) record clarament: La bossa dels mallorquins.

Nou somni eròtic (és rar que somiï només una cosa) amb una nova desconeguda (o la mateixa de sempre, de la qual em costa retenir la cara). Formàvem part d’un grup de viatgers. Dins un cafè, on ja feia una estona que estàvem esperant els altres, ens demanàvem què fer. La proposta recíproca i labial no es fa esperar. Ella duia una camiseta groga màniga curta.

Fins ara no he somiat, almenys de manera clara i transcrivible, res sobre el virus que paralitza el planeta. Donaria la meitat dels meus estalvis per viure la meva vida lliure i somiada i sortir d’aquesta vida confinada de malson permanent.

Primer d’abril:

continua l’hivern

enllà del calendari.

Malson: Son Servera: la gent feia com si la pandèmia no existís. La porada que em feia caminar des del fons del bar La Granja (almenys es deia així quan hi anava molt d’adolescent) fins a la sortida intentant no topar-me amb la gent!

Capvespre solellet terrassa la kata del kàrate dels 14 anys corregut mitja horeta

2

Plogut tota la nit i pràcticament tot el dia.

Parlat per fi amb l’Agustina, la mare nonagenària de la Luana, que feia poc havia fet els seixanta quan ens deixà fa uns mesos: “Això ve de Déu… (Plora) La Luana és petitona… M’alegro que quan això passi us reuniu totes entorn de la seva memòria.” M’ha tractat tot el temps de “Reina”, fins que al final la Gloria, que la cuida 24h al dia de dilluns a dissabte al pis de Sarrià, on vaig compartir amb mare i filla moments inoblidables, li ha dit que la persona que la trucava era “un rei”. Després de perdre la seva filla (ja els grecs deien que era una llàstima que per a una mare que perd la filla no hi hagi cap paraula), ha passat per un calvari. Li pegà un ictus del xoc. Després la internaren en un psiquiàtric on per sort va caure i la Seguretat social ja no li deixà tornar. Quan la seva filla vivia i ella gaudia de bona salut, ja em contà altres trifulgues passades de la guerra incivil ençà. A pesar de tot, l’Agustina, em confia la Gloria, segueix essent “independent”.

A la TV descobresc la cantat India Martínez que passà de passar gana de petita a endur-se dos discs de platí i un d’or. I l’estilista Lorenzo Caprile, nat el mateix any que jo i que es defineix com “un toc-toc”.

3

DORM SENSE SON I SOMII NIT I DIA.

En plena nit, el glu-glu de la canal quan fa aigua de bombolla transforma el casal en una nau que vessa per totes bandes: imatge parlant, sonora més exactament, de l’angoixa.

4-10

10 DIVENDRES SANT. DIARI D’UN TRADUCTOR

Descobresc avui, Divendres Sant de 2020 (una de les poques alegries d’aquest confinament) que un amic de Baudelaire respongué [La Pléiade, vol. I, p. 1062] a un sonet del seu amic amb un altre sonet. De bell nou Milton, com al vers 35 de dues flors -i dos dies- enrera, la XC!!, tot llegint El Paradis perdut i pensant, sobretot després del descobriment que m’ha duit a substiuir, en el vers esmentat,

que eren el goig dels àngels dolents, hordes ferestes

per

goig de l’eixam dels mals àngels, hordes ferestes

[vid. original i trad. de Chateaubriand]

que Baudelaire havia llegit Milton. + MILTON CANT II n.2 Pl. p 1085!!! 17/4 Dia en què fa un mes que he deixat el carrer Baudelaire pel carrer Església.

Oh tu que de la Mort, quan de tu s’enamora,

engendres l’Esperança – la boja encantadora!

Aquest darrer vers encsià la mare del poeta.

11 Vigília Pasqual

He anat al forn de Ca Na Vent. Despeses en dolç i salat per un total de 34 euros: Pasqua s’ho mereix.

COM SI ESTIGUÉS DESPERT

Dins més d’un somni

com si l’aire hi fos aigua

nedant volava.

I en un suara

com un riu m’hi fluïa

la conferència.

Volant amb Ella

al fons de l’Oceà

quines carícies!

Quina rebuda,

carns, paraules alades,

quan vaig a Oniros!

Executà la partitura al peu de la lletra i no deixà cap nota dreta.

Parl amb en Tomeuet, el veïnat. Tant ell, com en Guillem Nadal (algun altre llorencí?) i jo mateix hem estat a Cochin, poble de l’estat de Kerala. Després de parlar-me, quina grata sorpresa!, de Joan Mascaró i els hippies, m’assabenta que ha estudiat alquímia. El seu mestre era de Granada i sur place mostrà als seus set deixebles el rellotge d’aigua anomenat dels “doce leones” de l’Alhambra. Escèptic total amb el que passa: tots podríem passejar-nos tranquil·lament sense aquesta invenció de l’OMS. He dedicat el volum amb els meus primers tres llibres a aquest “viatger alquímic”, encantat amb la dedicatòria. L’he convidat a no llegir-se en 15 minuts aquest fruit de 15 anys.

16 Cita Paradís perdut pp. 167-8:

confinament

Un joc poètic d’encadenament a la Xarxa ha propiciat que escrigués per primera vegada al traductor català d’Erasme. Atenent-me al reglament, he escollit aquest vers de Kavafis:

La ciutat on tu vagis anirà.

Primer pic que al llindar de fora vila m’arriba el sarau del cor de la vila, una mescla d’aplaudiments, el so d’un corn, música en viu, músiques empotades de cases i també música damunt rodes. I que salud la tia Magdalena, que viu al nostre carrer.

17

Avui fa un mes que he deixat el carrer Baudelaire pel carrer Església. Confirmació que Baudelaire havia llegit Milton [n.2 Pl. p 1085!!! ] Aprenc al diccionari de l’Iec que sort també vol dir S’hort: Tros de terra petit.

MAIG

11 Passam a la FASE 1 cap a la nova normalitat.

Bars de la plaça oberts. Sec devora la font, amb el brollador a contrallum i sota núvols ribetejats de sol brodats damunt un canemàs blau.

Vaig a la farmàcia, a comprar remeis a la meva xacra, que avui he trobat definida al Segon llibre de la jungla: traduït, com el Primer, per Marià Manent: “La grua ajudant té una peculiaritat molt desplaent. A temporades, sense regularitat; li vénen uns atacs de formigó o de rampa a les potes” (impatiences dans les jambes, en diu el meu acupuntor). Surt del poble…

Muntanyes i planures. Possessions i cases de foravila, taques ocre enmig d’una vasta verdor, verderols tornassolats en l’aire i a les branques. Natura amable com la de Friedrich Hölderlin o la de… Toti Soler:

Papallones i ocellets

Senyor quin camp més verd

Quina enveja, quina enveja

cançó que m’ensenyà l’Anna, el meu primer amor de l’edat adulta.

Xoric talment l’esparver Txil de Mowgli, avantpassat vivent de l’helicòpter de caça, com la libèl·lula ho és del biplà, avi del BOEING.

He encetat la passejada per Son Gorrió. En el repartiment de dies dolços avui el Senyor ha comptat amb mi. Tot, absolutament tot, em sembla possible.

També hi ha una mica de granota (mowgli) en el cant del rossinyol.

Xiprers com ciris torts i de fa temps apagats.

Des d’on m’estic assegut, veig passar, ràpida, una guarda d’ovelles. 3 descarrilen. 2 cans de pastor, encara més ràpids, les tornen dur al camí. Pogués jo, en el meu viure i en el meu escriure, ser tan professional com ells!

JUNY

1

Llençols nets, dutxa. Abans, agranat i fregat la cotxeria buida i collit llimones. Els poetes de tots els temps han parlat de les pues de les roses, cap emperò que jo sàpiga de les de les llimoneres.

Hi ha pintors que pinten amb graneres. Si agranassin amb pinzells…

El fregador: hisop que neteja la brutor visible.

Un transportista m’ha duit exemplars del darrer Reduccions (el 114) que conté el meu Novalis: els Càntics traduïts sencers per primera vegada al català. Mentre en llegesc, impresa, a l’Estació, la presentació que precedeix la traducció i les notes, m’escometen en Biel Sanxo, que em dirà: “Basta poca cosa per aturar el món!”, i en Pedro Caldentey, fill del porter del Barça, el qual, essent hoteler del Peymar (Pedro y Margarita), on mon pare hi feia de recepcionista, regalà als meus pares el cotxet on em duien de nadó: anaven a fer bicicleta per la Via Verda (que havia de ser Fèrria: les illenques institucions ho tenien tot a punt per tornar a fer passar el tren i ho deixaren córrer, absurditat major) i m’ajudaran tal volta a aconseguir-me’n una, ara que de la Campagnolo del meu pare al Cel sia només resta el triangle. Precisament aquests dies no deixava d’evocar l’estiu de 2016, en què anava sovint pedalant a la platja: divina Providència!

Atrafegat: que passa tràfec.

Agobiat: que transita pel desert de Gobi en plena urbs.

2

Segon dia seguit sense cap mort a Espanya per coronavirus.

Parl per telèfon amb M-L.

Veig El graduado, que té els mateixos anys que jo.

3

Fa uns dies un programa televisiu de cinema aconsellava, en castellà, la lectura del llibre que Katharine Hepburn escrigué per evocar el rodatge de The african Queen. El trob en llengua original al quarto de sa màquina, antiga biblioteca del meu germà: How I went to Africa with Bogart, Bacall and Huston and almost lost my mind.

Tercera vegada en 2 mesos i 1/2 que gren i freg. Que em costa poder arribar a prendre la decisió d’empenyèr-me a mi mateix! Ser alhora el cavall i el cavaller, fer-me mal per fer-me bé. I tanmateix

la vie est là, simple et tranquille:

ara mateix, dalt del terrat, veig una dona vella vestida igual que fa cent anys tornar de foravila al poble amb un canet i una mascareta. I sent omplir-se la piscina veïna, que entreveig a través d’una cortina d’ullastres, amb un so de font que m’assacia i m’assossega. Les paraules vives, com les fulles mortes, s’arrosseguen totes soles. Toquen les 8 de l’horabaixa, hora de baixar a caminar. Avui Déu i en Jaume m’han ajudat.

Amb ma mare, hem anat fins a Son Segí. Tornant, em fa reparar en un vestigi de la Torrentada del 2018 (13 morts): herba assecada envitricollada en una reixa, i en una planta similar a l’heura: “Això d’aquí, ho veus?, és una taparera, tota sa paret tapa.”

4

Mòmies: les d’Egipte, les naturalment momificades als aiguamolls de Gran Bretanya (els individus es desplaçaven, sovint de molt enfora, per morir en un sacrifici destinat a apaivagar els déus), les que cataclismes han deixat al descobert a Itàlia, els caps dels jívaros, o les de Prim i Lenin.

5

A ca seva, en Guillem Pont clava el meu retrat literari amb una sola paraula, això sí, una que duu un tràgic prefix:

“deslligat”. Dues pàtries i cap matrimoni, cinquantenari fadrí entre dos mons.

[POEMA]

Havent deixat el carrer del Rector Pascual, el qual es jugà la vida per salvar llorencins i serverins de la pesta de 1820, escric, dret, recordant que jo devia tenir uns vuit anys quan vaig conèixer en Guillem i el Club Card a S’Estació, aquestes dues estrofes:

Dins la nau hi havia una barca

(que m’hi venia, això, de nou:

Una nau a dins una nau!),

nau com mitja nou allargada.

Vos dic a vosaltres que anau

capejant la maltempsada

que el sol fa sempre bona cara

dins aquesta closca de nou.

Volta llarga fins a Son Pi. Xoric com bicicleta: remar o pedalar és bategar les ales, i la inèrcia del capavall planejar cel amunt.

7 [POEMA]

INGENU

Naixem creats, salvats

morim. Enmig, però…

M’hauré passat la vida

corrent rere quimeres,

encalçant hipogrifs

amb gota i eixalats,

unicorns amb la banya

trencada i somnis més

perillosos que lleons

afamats i reals…

la vida acumulant

remordiments, salvant

avencs, jugant amb foc,

amb projecció d’ombres

a la paret de l’antre:

a aquest fals horitzó

hauré aspirat, mesclant

pensament i acció,

navegant per dedins

i naufragant aquí,

el Defora comú,

la platja que recull

tots els meus derelictes.

8-9

10

Joan Biblioni: “Duia dues cucales, de calenta que anava”, cita. Anomena l’alena l’alè creador. Tres mesos sense impostos i pagant la quota d’autònom. En aquest estiu sense turistes: “Menjar arròs bollit i anar a la platja.”

De dia, al poble, s’imposa més i més el cant eufòric de la mèl·lera. De nit, als arbres, es fa més i més discret el plant melangiós del rossinyol.

Ha plogut molt. En sortir, el carrer assolellat i banyat era un mirall enlluernador.

VOLTA. Horts enfangats, camins tanmateix transitables. “Heu de regar?” diu a uns hortolans un home, en Joan “Clar” em diu que es diu ma mare. I pens en Jean Clair, el gran crític d’art, que també amaga el cognom al seu document d’identitat.

Senyora caminada amb ma mare, dues hores entre Son Segí i Ca Na Nina. Vista quasi tota la serra de Llevant.

Carena: horitzó sòlid.

Aritja: heura amb pues.

Cases de foravila més o menys contruïdes o reconstruïdes, possessions perfectament restaurades.

Una tortuga s’arrossegava amb filosofia. Un sebel·lí fendia l’aire cantant.

A la TV, Neus Català i altres catalans i espanyols deportats a l’Europa nazi i que ho pogueren contar. Abans havien passat el film relacionat El fotògraf de l’Infern, amb Francesc Boix a Mauthausen encarnat per Mario Casas i on el manacorí Toni Gomila treu el seu nas cyranesc.

11 Dia del Corpus

Evidentment sense processó.

Somiat que em passava tot un cap de setmana en un teatre parisenc. Hi veia quatre obres, convidat a totes llevat de la darrera, on penetrava amb braçades de pals com llances. El teatre, i l’escenografia en particular, és un dels leitmotiv presents a les imatges en moviment que veig quan dorm

(És quan dormo que hi veig clar.

Ben ple de seny, el Poeta que sabia fer pastissos…) En despertar, ho relacion amb la meva època del Théatre du Nord-Ouest, el TNO, teatre independent al peu de la Muntanya dels Martres Denís, Rústic i Eleuteri.

Un bon sol, avui! A Can Neula reprenc la lectura, en traducció castellana, de Captains Courageous. Tret del poema “If…”, que vaig editar en un dels meus tres suplements, no havia llegit res de Kypling. La pandèmia m’haurà duit a devorar sencers els cinc llibres (el de la Jungla són dos volums) que tenia d’ell, tots comprats abans de complir els 30. Europeu nat i crescut a Orient, també té en comú amb Camus haver mort abans que llur colònia respectiva s’independitzàs. Un entre-i-entre (un dos mons diferent del meu) que hagués estat mal de pair en ple conflicte bèl·lic. Ignor els posicionaments d’altres intel·lectuals que arribaren a l’època de les descolonitzacions.

A la terrassa del bar, un senyor s’envia i m’envia el fum, i un altre, el pare del pintor que em retratà a denou anys, em demana si el llibre dels Capitans l’he escrit jo. Pregunta rara però plena de sentit tenint en compte la meva anotació de principis de mes.

Ahir, amb aquest bloquet de pàgines blanques que em comprà ma mare (en un altre d’idèntic record haver-hi plasmat coses que valen la pena), en vaig trobar un altre on ma mare anotava els seus viatges de principis de segle.

Mort de l’actriu i presentadora Rosa Maria Sardà als 78 anys, musa de Josep Maria Benet i Jornet, que em rebé tot un horabaixa al seu pis del carrer Balmes, també desaparegut durant la pandèmia.

Darrera imatge del dia: la Dona-Aranya, cabells rossos rissats, allunyant-se i allunyant-se…

Matinada del 12

Carlota Benet, la filla del dramaturg, evoca son pare i “la tieta Sardà”. Carlota és filòlega i viu a Lleida. Sé que son pare l’adorava. Sobre l’actriu que li estrenà Fugaç i Colors, Carlota recorda el seu perfeccionisme, quan deia: “Si ho fem bé, també agrada.”

Al diari de Mallorca, Matías Vallés esmenta que la Sardà, junt amb la Jurado i la Rossell, han estat les tres úniques que “me han llamado chico“. L’estiu de 2015, mentre pujava a l’ascensor de l’Ateneu, on jo em trobava, una dona em cridà: “Apreta, nen!” Era Marina Rossell.

Amb el quinto “Polit”, a Can Quart, evocat l’EGB i l’institut.

En Pere Rosselló: “És un llibre que has fet” (parlant dels Càntics de Novalis a Reduccions, amb presentació, traducció integral i notes).

Al Bar Olímpic, saludat la cosina i padrina jove de la meva fillola Joana i revista la suite Thalassa de 2017.

18

Catalunya haurà estat en fase 3 24h i a partir de mitjanit, tres dies abans que a la resta de l’Estat, surt de l’Estat d’alarma. La Generalitat, en desacord amb la nomenclatura de “nova normalitat”, o per marcar distàncies, s’inventa “la represa” (de pèl, afegeix un televident del programa Més24). Denominació que a mi m’evoca el títol d’un dels meus llibres preferits de Kierkegaard: La represa o La repetició.

19

Avui, a 55 anys, ha mort Carlos Ruiz Zafón, autor del best-seller La sombra de viento. En vaig llegir només la part on evoca la biblioteca secreta que el pare del protagonisa li fa descobrir de nin durant la nostra postguerra. Un dia, entrant a la meva llibreria preferida de Barcelona, al carrer Canuda, la que es troba (es trobava, ai!) al costat de l’Ateneu (on vaig veure ballar l’ou en companyia de l’enyorada Luana Dogwiler), veig una pancarta que posa BENVINGUTS AL SOTERRANI DE “LA SOMBRA DEL VIENTO”. Hi vaig davallar. De primer, em vaig dur una decepció: no era ni tan immensa ni tan laberíntica com apareix al llibre; més tard, content tanmateix d’haver-la vista, la decepció es transformà en riquesa: havia tengut la sort d’assistir al laboratori d’un novel·lista, al procés que va de l’observació de la realitat a la seva transformació en paraules.

25

L’emoció de censura.

Sant Pere

CINE MUT

VOLTA. La cabra hi tornava a ser i l’ase, en tornar, ha agafat d’en terra amb el barram una escudella buida de ferro i ha vingut cap a nosaltres per a presentar-la, pobret.

30

Somiat que sortia amb una cantant (o ballarina) d’una òpera barroca que tenia germans petits.

PRIMER DE JULIOL

Del trent estant,

entre verdors

i somieigs,

Serra de Tramuntana!

MMXX

2

Edat Mitjana: Déu.

Renaixement: l’Home.

Barroc: Tot és vanitat.

Il·lustració: Tot és coneixement.

Romanticisme: l’individu, l’estrany, el viatge.

Ara mateix: eclecticisme, perplexitat, campi qui pugui.

3

Em cas a Viena amb una psicoanalista filàntropa de la meva edat i que, estranyament, havia conegut tots els grans austríacs dels anys 20 del segle XX. Preparant actes benèfics, quasi ens perdem la nit de noces. Tot era amor, harmonia i sentit, tot fluïa, tot quadrava en aquest nou començar. En despertar, el contrast em fa exclamar amb Quevedo:

¡Ah de la vida!”… ¿Nadie me responde?

8 [POEMA] [L’ILLA INTERMITENT]

Xerric-xerrac:

la ferreria

de les xigales.

Fa poc, a Ciutat, vist els amics Víctor Pallejà i Pere Rosselló.

Santa Margalida

51 anys que, damunt el nostre satèl·lit, Armstrong feia “una gran passa per a la Humanitat” i 24 que es morí Miquel Àngel Riera, recordat avui al Diario de Mallorca per Jaume Santandreu, l’amic que li digué el funeral a l’església Gran de Manacor. Parl per telèfon amb Pere Rosselló: En Miquel Àngel li prologà el seu primer llibre; més tard, el nostre amic comú li dedicà la tesina i el reedità després de mort.

21

bitllet de tornada a París per dia 10 de setembre.

VOLTA

Boc encabritat, cabra desbocada.

S’encalça la cua, l’ase ouroboros.

Casa en ruïnes i, darrera, com una rèplica en format casa de nines i nins, forn en ruïnes.

AGOST

2

M’ha telefonat en Daniel, veïnat de l’Agustina, que jo anomenava la Dame en noir, la mare de na Luana. Ja no tenc amigues a Sarrià. Na Luana, amb seixanta i pocs, ens deixà l’11 de setembre passat, i sa mare, nonagenària, s’apagà el 31 de juliol. Les cendres de totes dues reposaran al cementiri de Montjuïc. I jo enyoraré per sempre més aquell novè pis de Sarrià on vaig riure, menjar, dormir i somiar.

25

Somiat que la torre de bovedilles veïna, el projecte inacabat del que jo anomèn el Citizen Kane de Sant Llorenç, anava recobrint-se, a ple dia i amb cel blau, d’una boira o núvol ascendent: quan aquest vel estava a punt d’esborrar-ne els merlets m’ha sabut greu no tenir a mà res amb què fotografiar.

“L’historiador és el profeta del passat”: Hegel (nat fa 250 anys, com Hölderlin, que fou company seu de cambra i d’entusiasme revolucionari el 1789, i Beethoven).

27 Santa Mònica

Telefonat a na Tatiana pel seu 72è aniversari: molt contenta. A partir de demà la mascareta serà també obligatòria pels carrers de París.

27-31

SETEMBRE

2

INSTANT DOBLE

He anat fins al pla de Son Xema on, nin semidéu-semidemiürg, amb la saviesa que dóna la innocència, feia volar estels.

M’he abocat al pou de la sínia que es troba al bell mig d’aquesta planúria després d’arribar-hi amb passos i grandària de gegant segons els llagosts de tota mida que m’esquivaven perpendicularment o transversal amb salts de més de dos metres i, aletejant, de més de tres, talment palletes escapçades de rostoll que escampades pel vent haguessin cobrat vida o peixos de color blau nedant a la superfície d’una mar blava.

Abocat al pou de la sínia, he vist el que som –jo i la humanitat sencera, passada, present i futura–: al fons –de forma el·líptica com la trajectòria d’un planeta–, un reflex fugisser, i a les parets de pedra d’aquesta construcció singular i secular, una ombra efímera.

[potser amb POEMA esbart d’ocells sorgint d’aquest “pou”]

Ahir, a França, quasi 5000 casos més

8 La Mare de Déu Trobada

9

Tota la vida havia cregut que la pedra que la nostra Mare de Déu Trobada aguanta a la mà dreta li fou llançada per un pastoret en un cardassar que hi havia a Son Vives, on segons alguns historiadors es construí la primera esglesiola del terme. Idò no. El pastoret era, en efecte, de la possessió de Son Vives, però el cardassar on ell llançà la pedra a aquella “pitxorina” (vid. vol. XXIV de ses rondaies) “que l’emparà” després d’haver-se escapolit dues vegades seguides del seu sarró deixant-lo en ridícul, es trobava “allà mateix on avui és l’església de Sant Llorenç.” Josep Cortès, que també cita aquest volum d’en Jordi des Racó (autor que té dos carrers a Calonge, l’altre amb el nom de Mn. Antoni Maria Alcover), defineix l’escultura amb aquests termes: “Es tracta d’una talla romànica policromada de 64 cm d’altura, probablement del segle XIII” I com que aquesta marededéu, la joia del poble, la imatge que suscita més devoció (esmentaré en particular la de na Tonina Lluenta, la meva àvia materna, que li resava al costat de la porta de la capella quan el temple romania tancat), és més antiga que la que anomenam Nostra Senyora (com Notre-Dame), ja que, seguint citant Sant Llorenç des Cardassar, magnífic llibre patrimonial, escrit i il·lustrat pel mateix historiador llorencí que també ha narrat la guerra civil al nostre poble, aquesta altra “és una escultura gòtica d’un metre d’alçada, feta en pedra de Santanyí”. Al seu torn, en Pep cita Joana Maria Palou que ha remarcat que l’actitud de la Verge “es refereix a la doble natura humana i divina de Jesús: com a nin, sa mare l’ensenya a escriure, i com a Salvador, inscriu els fidels en el llibre de la vida.” S’ha ajornat el vol previst per demà dia 10, segurament perquè no hi havia prou passatgers.

21 Sant Mateu. Torn trepitjar París al cap de sis mesos d’absència.

22 INICI DE LA TARDOR

23

24

Ha mort Juliette Gréco. “Tots ens deixen”, em diu na Tatiana, nada el 1948, igual que ma mare. Admir molta gent d’aquesta generació: N”Hilari de Cara i Antoni Vidal Ferrando (tots dos del 1945), en Guillem Pont (1949), na Caterina Pons (1953, m’ho digué espontàniament el dia que jo en feia 53), el Docteur Andrès (1947), que em fica agulles des del 1999, i que em fou presentat per l’actor Philippe Desboeuf (1933-2016, contemporani del poeta panameny Edison Simons (1933-2001): sense n’Edi i sense la seva obra el meu Dionís no existiria ni com a llibre ni com a espectacle amb la ballarina Dana Fuster al Teatre Municipal de Palma l’abril del 1997). Vaig conèixer en Philippe l’any en què vaig instal·lar-me a París i aparegueren a Mallorca les meves Versions del francès, prologades per Marià Villangómez i presentades i editades a Mallorca per dues persones que cit més envant (no tan sols em vaig perdre la presentació d’un llibre meu, acte per al qual vaig enviar un text per substituir-me, sinó que a més a més em vaig perdre, com em recordà el llibreter i escriptor Alex Volney a finals d’aquest estiu, l’èxit que tengué fins al punt que està exhaurit i que fa uns anys em va costar qui-sap-lo que en Moll me’n donàs una quinzena d’exemplars que era romasa al seu magatzem). Tornant al millor amic que he tengut per aquí dalt, diré que aquest actor, de jove, havia compartit escenari amb Gérard Philipe i, com ell, havia estat retratat al festival d’Avinyó per Agnès Varda (la vaig veure de veres a una exposició del felanitxer més mundialment conegut, el meu amic Philippe apareix en algun dels seus films, i, com molts de parisencs, em vaig recollir, l’endemà de la seva mort, davant la casa de la cineasta que s’havia casat amb el cineasta Jacques Demy), Philippe també em presentà Michael LONSDALE (1), gran actor i profundament creient fins al punt d’animar grups de pregària i que tots haureu vist a El nom de la rosa, mort el dia de Sant Mateu, el dia que vaig tornar de passar la pandèmia a Mallorca per continuar-la al meu pis de París, ciutat on duc més d’un terç de la meva vida. I per continuar la cronologia de vingudes al món, afegiré en Bernat Nadal (1950), en Tomeu Matamalas, Antoni Tugores o en Joan Bibiloni, aquell jove un poc més vell que jo que vaig veure passar per davall el tasser del pub Esperits i en tornar-ne a sortir l’equip de música sonava cent vegades millor; en Josep Cortès (1951) i, més joves, en Pere Rosselló Bover (1956), quatre pintors nats el 1957: en Francesc Bordas, en Guillem Nadal, en Miquel Barceló, i Luana Dogwiler (la meva gran amiga, poeta en català, castellà i anglès i que féu dibuixos i gravats que no s’esborraran mai de la meva memòria; ens deixà el 2019 a causa d’un càncer contra el qual duia lluitant més d’una dècada, escrivint menys però fent Tai-Chi i anant a relaxar-se a l’Ateneu; pocs dies abans de morir deia que les infermeres eren molt “amables”, em contà la seva amiga Mercè, present quan la nostra amiga féu el seu darrer alè al mateix pis que la seva mareta nonagenària enguany)), el 1958 neix en Miquel Cardell, que féu recitals de poesia amb calçons curts, ja que son pare el feia pujar a l’escenari quan era un nin, i que de gran s’ha dedicat a la ràdio i a la premsa i que és actualment un dels més grans i ignorats poetes que el segle XX ha donat a les lletres catalanes. Segur que me’n deix, per ignorància del seu any de naixement o pel que sigui: ja em perdonaran; tots els que he esmentats nats entre el 1945 i el 1958, els aprecii i també els estim, i amb la majoria hem realitzat més d’un projecte (campaments, catàlegs, llibres, presentacions de llibres, entrevistes, ressenyes, lectures públiques, etc.)

25 El que vivim ara és un autèntic guió de ciència ficció. Pel carrer just se’ns veu mitja cara (i no la mitja que amaguen les màscares del carnaval de Venècia). En concret pens en Alphaville de Godard, en blanc i negre, on no es veu res d’alienígena, però mostra un París on s’hi respira una atmosfera raríssima i on els diaris duen notícies esfereïdores que intenten explicar-la.

26

Ahir hi hagué un atemptat davant la redacció d’una revista situada al mateix carrer on massacraren quasi tot l’equip de Charlie Hebdo, al mateix temps que té lloc el procés pels fets del 7 de gener de 2015. Un jove individu apunyalà dos periodistes la vida dels quals, gràcies a Déu, està fora de perill. I avui he entrat a una llibreria de vell que està just devora la botiga d’armes on un dels terroristes hi comprà una arma utilitzada l’endemà dels Reis. He trobat la plaça de la Bastilla de bell nou en obres, i m’he commogut veient un bracet del Sena, que enyorava. D’ençà que vaig aterrar a Orly, no m’havia mogut del meu barri tret per anar al metge (mal d’esquena, no res) en metro. He tornat entrar, per primera vegada després del confinament, a la meva església parisenca. He pregat davant una escultura de la Mare de Déu que representa totes les mares que han perdut algun infant. He esmentat: na Nieves de Sant Llorenç; l’Agustina, nonagenària que sobrevisqué poc més de mig any a la mort de la seva filla Luana, la meva gran amiga entre 1995 i 2019; la mare de Guillaume Depardieu (son pare digué: “El meu fill era un Rimbaud”). Tothom recorda Tous les matins du monde, on el compositor Sainte-Colombe és interpretat per Guillaume, quan era jove, i per Gérard, de gran (més realisme impossible). Vaig tenir la sort i l’honor de tornar-la a veure en una sala parisenca i presentada pel seu director, Alain Corneau (fou el darrer company de Nadine Trintignant, la mare de Marie, assassinada involuntàriament pel líder del grup Noir désir). Aquell dia de 2003, en aquell cinema dels Camps Elisis, la polsera de l’única espectadora que seia a la meva fila rodà fins als meus peus i s’inicià una relació de cinc anys. Com he tengut l’honor de parlar tres vegades amb Jordi Savall (a la sala Pleyel, al castell d’Amboise on morí i està enterrat Leonardo da Vinci, i a la Sorbona), i fins tenc dedicada la narració homònima que en comptes d’un guió lliurà l’escriptor Pascal Quignard al cineasta. Savall, en una entrevista, conta la penada que passà el primer pic que l’ogre Depardieu agafà la seva viola de gamba.

Sortint del temple Saint Paul Saint Louis, he travessat el jardí del palau Sully, de tan grats records: hi vaig besar la filla de Charlotte Rampling i Maurice Jarre (compositor tan cèlebre com son pare, autor d’inoblidables melodies, especialment la de Lara a Doctor Jivago.) En aquest palau m’hi vaig passejar amb l’enyorada Luana Dogwiler. El seu jardinet comunica amb la place des Vosges, on m’he estirat damunt la gespa i fet una mitja hora de gimnàsia inspirat per una al·lota d’aspecte irlandès.

AJAGUT DAMUNT LA GESPA

El sol brilla, la font brolla,

núvols es creen i es creuen.

OCTUBRE

12

Presenciat la sortida de sol des del pont on s’alça, just darrera Notre-Dame, imponent i protectora, Sainte Geneviève, patrona principal de Lutècia, del traspàs de la qual enguany s’acompleixen 1600 anys. Fou una mena de primer batle de la capital francesa, i amb el blat de les seves terres llevà molta de fam a molta de gent en plena època galo-romana. L’escultura és ombra de Landowski, el mateix artista del Crist de Corcovado.

FI del Diari d’un confinament i d’un nou començament

……………………………………………………………………………………………………

(1) https://www.bing.com/search?q=michael+lonsdale HYPERLINK “https://www.bing.com/search?q=michael+lonsdale&qs=SC&pq=mickaellonsdale&sc=8-15&cvid=0F7736F7CBAC4FD292C7759C5A9F474C&FORM=QBRE&sp=1″& HYPERLINK “https://www.bing.com/search?q=michael+lonsdale&qs=SC&pq=mickaellonsdale&sc=8-15&cvid=0F7736F7CBAC4FD292C7759C5A9F474C&FORM=QBRE&sp=1″qs=SC HYPERLINK “https://www.bing.com/search?q=michael+lonsdale&qs=SC&pq=mickaellonsdale&sc=8-15&cvid=0F7736F7CBAC4FD292C7759C5A9F474C&FORM=QBRE&sp=1″& HYPERLINK “https://www.bing.com/search?q=michael+lonsdale&qs=SC&pq=mickaellonsdale&sc=8-15&cvid=0F7736F7CBAC4FD292C7759C5A9F474C&FORM=QBRE&sp=1″pq=mickaellonsdale HYPERLINK “https://www.bing.com/search?q=michael+lonsdale&qs=SC&pq=mickaellonsdale&sc=8-15&cvid=0F7736F7CBAC4FD292C7759C5A9F474C&FORM=QBRE&sp=1″& HYPERLINK “https://www.bing.com/search?q=michael+lonsdale&qs=SC&pq=mickaellonsdale&sc=8-15&cvid=0F7736F7CBAC4FD292C7759C5A9F474C&FORM=QBRE&sp=1″sc=8-15 HYPERLINK “https://www.bing.com/search?q=michael+lonsdale&qs=SC&pq=mickaellonsdale&sc=8-15&cvid=0F7736F7CBAC4FD292C7759C5A9F474C&FORM=QBRE&sp=1″& HYPERLINK “https://www.bing.com/search?q=michael+lonsdale&qs=SC&pq=mickaellonsdale&sc=8-15&cvid=0F7736F7CBAC4FD292C7759C5A9F474C&FORM=QBRE&sp=1″cvid=0F7736F7CBAC4FD292C7759C5A9F474C HYPERLINK “https://www.bing.com/search?q=michael+lonsdale&qs=SC&pq=mickaellonsdale&sc=8-15&cvid=0F7736F7CBAC4FD292C7759C5A9F474C&FORM=QBRE&sp=1″& HYPERLINK “https://www.bing.com/search?q=michael+lonsdale&qs=SC&pq=mickaellonsdale&sc=8-15&cvid=0F7736F7CBAC4FD292C7759C5A9F474C&FORM=QBRE&sp=1″FORM=QBRE HYPERLINK “https://www.bing.com/search?q=michael+lonsdale&qs=SC&pq=mickaellonsdale&sc=8-15&cvid=0F7736F7CBAC4FD292C7759C5A9F474C&FORM=QBRE&sp=1″& HYPERLINK “https://www.bing.com/search?q=michael+lonsdale&qs=SC&pq=mickaellonsdale&sc=8-15&cvid=0F7736F7CBAC4FD292C7759C5A9F474C&FORM=QBRE&sp=1″sp=1

Som conscient d’algunes repeticions narrades en aquest diari. Per defensar-me’n diré que, com en matemàtiques, o contràriament a elles, es tracten de repeticions amb variacions. I qui sap si algun lector n’apreciarà la immediatesa i sabrà perdonar aquelles poques ratlles que a mi em serveixen per estructurar o rematar alguns treballs.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada