De lo que costa poc, donar-ne molt
Bona part dels refranys són polisèmics, el seu significat, dependrà, idò, del context i de la intenció del qui l’usa. Es dona el cas que el nombre de refranys que es coneixen i s’usen en un entorn familiar concret sempre és limitat; això fa que no sempre s’apliquin amb la intenció concreta en que es van popularitzar.
Així és com mostra aquest el Corpus de fraseologia, però quan l’enyorat padrí Miquel me’l dirigia, tot referint-se a la necessitat de saludar la gent que topàvem pel carrer, ho feia amb certa forma de retret: “de lo que costa poc dona’n molt, home!”. Si hagués dominat la fraseologia segurament hagués dit aquella variant: “Cortesia de boca molt val i poc costa”.
Posant-se el capell de la recreació cal considerar que el refrany topa amb dues subjectivitats importants, una referida al cost de les coses: què es considera cost?, la despesa directe de la butxaca?, també s’hauria de considerar cost la despesa publica que es paga de forma indirecta?… hi ha, idò, una sèrie de paràmetres a considerar i decidir.
En sentit estricte som d’aquells que pensen que, independentment de qui ho pagui, “tot te un cost”. La mirada hauria de ser, des d’aquesta perspectiva global. El “gratis total”. Idò, no existeix.
(Nota afegida, que no existeixi el gratis total no vol dir, que per conveniències diverses, no puguem tenir la creença de que si existeix)
L’altra subjectivitat va lligada al donar: què entenem per donar?, quan es dona i quan es deixa?, és donació o permuta? … també s’hauria de clarificar el concepte. Alguns assenyalen un contundent “ningú no fa res per ningú, si no perquè vol conservar alguna cosa. ¿Què vull conservar al donar el que don?, seria, potser, una bona pregunta.
Imatge: Bella fotografia de núvols baixos en sol ponent, sobre Calicant i es Telègraf; imatge que ens regala n’Antoni Font.