Reflexions sobre el coronavirus

De nou tornam a tenir el virus entre nosaltres. De fet, no se n’havia anat mai, estava allà, invisible, esperant a l’aguait i ara s’ha tornat fer visible amb uns números que espanten. La proclamació de l’estat d’alarma a Espanya; el confinament del nostre poble veí, Manacor i  l’augment de casos a Sant Llorenç mateix (hem passat de 5 casos al mes passat a 18, almanco d’oficials, sense comptar confinaments), són dades evidents  que no podem ignorar pas. Per això toca reflexionar i molt.

EVOLUCIÓ

Siguem realistes: el futur pinta negre. Des de fa un mes els números són dolents i van a  més. De fet, o canvia molt la cosa (i no se m’ocorre com) o anam directes cap a un confinament similar al de març (potser més suau o progressiu, més per raons econòmiques que de salut). França i en part Alemanya ja ho han fet i tenen molts menys casos que Espanya (això sí, també s’ho  poden permetre més per la seva força econòmica). Al final aquí tot ho marcarà el número d’ingressos als hospitals, segons la zona. El que preocupa, i molt, és no tenir llits a bastament no ja només per als pacients del coronavirus, sinó que també per tenir-ne de disponibles per altres emergències (operacions menors ja ni les tenc en consideració). I el problema del covid és que és tan contagiós que cada pacient tractat requereix d’una habitació pròpia i si a això li afegim les poques cambres (una vintena de previstes inicialment a l’hospital de Manacor per fer front a tota la comarca de Llevant me pareix un número irrisori) que té a disposició la nostra menyspreada (any rere any per tots els partits polítics)  àrea de Salut, basta traguem comptes (ben vermells en aquest cas).

Per això abans d’arribar  a un confinament total no desitjat per ningú, s’intenten fer coses com el confinament parcial de Manacor, el toc de queda de la nit,  o l’estat d’alarma per poder aplicar prohibicions i mesures més ràpidament (no estan els temps per debats judicials). I és que hem d’admetre que les xifres no són bones, sobretot a partir d’aquest darrer mes i no m’estranyaria que amb l’hivern (cambres tancades, sense ventilar, i tothom més tancat) els números puguin empitjorar. En aquest sentit també he de dir que pensava passar un estiu millor i al final els contagis també augmentaren, així que mai es pot dir amb aquest maleït virus que hem topat.

També és ver que Mallorca pinta un poc millor que la península quant a contagis, però aquí jugam a una altra Lliga. És ben evident (i ho puc arribar a entendre) que el Govern vol tenir més controlada la pandèmia (tipus Canàries) per poder fer un corredor segur amb Anglaterra i Alemanya i reactivar el turisme, que en fons és del que vivim la majoria d’illencs. Ara bé, no veig molt segur jo que els turistes davant aquest virus tenguin molta viatgera (ja es va demostrar a l’estiu, quan les xifres no eren tan dolentes) i si fos així (tant de bo) esperem que el Govern hagi après la lliçó i facin proves PCR a tots els visitants. De què serveix sinó sacrificar-nos aquí si després deixam via lliure perquè el virus torni a penetrar i escampar-se? Ja ho vaig reclamar (no només jo, molts d’experts també) a principis d’estiu (Què en trobau? i Entrevista a N. Bordal, regidor de turisme)  i ningú en va fer cas, encara sense que ningú me n’hagi donat una raó convincent. Aprofitem el fet de ser una illa i que podem controlar millor les entrades i sortides. Per Canàries pareix que sí han entrat en raó  i el Govern balear pareix que en vol prendre exemple. Miam si és ver!

EDUCACIÓ

En l’àmbit on treballo les coses han canviat molt. Grups semipresencials, mascaretes, alumnes separats en cadires individuals… tot en sentit negatiu, però no n’hi havia d’altre per respectar les mesures de seguretat. Almanco s’han recuperat les classes, que feia falta, ja no només per la part educativa, sinó que sobretot per la part anímica i emocional dels nins i nines. No sé quant de temps durarem (supòs que dependrà dels números), però per ara una cosa s’ha demostrat: les mascaretes i els distanciament serveixen per alguna cosa. Ja sé que no és còmode ni allò més beneficiós per al nin (fins i tot alguns mestres així ho han expressat), però per ara mostra certa eficàcia. En el meu institut hi ha diversos alumnes confinats per covid, però no s’ha produït un rebrot en la mateixa classe d’aquests alumnes, la qual cosa indica que les mesures funcionen ja que si hi hagués hagut un contacte més directe entre ells segurament hagués existit el rebrot (que és el que passa per exemple, com és normal, en molts nuclis familiars). Però bé, no vol dir que tampoc sigui suficient i, si les estadístiques de contagiats pugen més, segurament més d’un rebrot hi haurà per molt que respectem les mesures de seguretat.

No obstant això, no tot són males notícies en el camp educatiu. Per una vegada, encara que just sigui per dies, hem gaudit d’unes ràtios normals (de 13 a 20 alumnes per classe).  I quin guster tu… Atenció personalitzada, comportament molt més fàcil de controlar, l’alumnat més centrat… ara entenc les bones notes finlandeses! Que me donin a mi aquestes ràtios cada any! Ens costarà tornar a 28-30 (o fins i tot 35) alumnes per classe ara que estam tan mal acostumats. Volen bones notes i bons alumnes? Idò que inverteixin en aules… Sempre ho havia sentit a dir això de les ràtios, però enguany que ho he comprovat en persona, ja no en tenc cap dubte. És on hi ha la clau!

De totes maneres no som il·lús i sé que en tornar estar   la situació normalitzada les ràtios seran les de sempre. I és que llegir notícies com aquesta de l’Ultima Hora ens hauria de fer plantejar moltes coses:  “El conseller d’Educació, Martí March, ha precisado que este curso escolar hay 110 alumnos más que el pasado, mientras que lo habitual era tener unos 2.000 escolares más cada año”. Ho heu llegit bé? Cada any rebíem 2.000 alumnes nous! Quasi un poble sencer! Com no hem de tenir les ràtios pels aires amb aquestes xifres? Per assumir tot això necessitam inversions i aules noves i no es donen, a part de tots els recursos adjacents (adaptacions idiomàtiques, reforços, professorat per atendre la diversitat…).   Com han d’anar bé els estudis a la nostra comunitat amb totes aquestes dades? Com podem assumir bé (no només és ficar-los dins una classe) 2.000 alumnes nous cada any? El progrés, si el volem, té un preu. Obrir hotels, el turisme de masses, construir urbanitzacions… a part de bons ingressos també comporta la vinguda de treballadors i hem de tenir recursos a l’abast per rebre’ls (vivenda, escolarització, carreteres, transport públic…). Progrés sí, però amb totes les conseqüències. No tot surt gratis i cal inversió!

 

3 pensaments a “Reflexions sobre el coronavirus

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.