De Paris: De finestres i jaquetes

De finestres i jaquetes

Començaré amb una obertura, un respirall per aquests temps que no corren. Temps d’enclaustrament, però amb finestrons a cada cel·la, llindars per excel·lència entre els mons interior i exterior, o viceversa. I acabaré amb peces de vestir com un pont entre el passat i el present.

LES FINESTRES

Aquell que mira a defora a través d’una finestra oberta mai no veu tantes coses com aquell que mira una finestra tancada. No hi ha cap objecte més profund, més misteriós, més fecund, més tenebrós, més enlluernador que una finestra il·luminada amb una espelma. Allò que podem veure al sol és sempre menys interessant que allò que passa darrera els vidres. Dins aquest forat negre o lluminós viu la vida, somia la vida, sofreix la vida.

Enllà de les ones dels teulats percebesc una dona madura, ja amb rues, pobra, sempre enfeinada amb qualque cosa i que no surt mai. Amb el seu rostre, amb el seu gest, amb a penes no res he reconstituït la història d’aquesta dona, o més aviat la seva llegenda, i qualque vegada me la cont a mi mateix plorant.

Si s’hagués tractat d’un home vell, hauria reconstituït la seva ben igual.

I em colg, satisfet d’haver viscut i sofert dins altres que no són jo.

Potser em direu: “¿Estàs segur que aquesta llegenda sigui vera?” ¿Quina importància el que pugui ser la realitat externa, si m’ha ajudat a viure, a sentir que som i allò què som?

Vaig traduir aquest, el XXXV dels Petits poëmes en prose (que d’altres anomenen Le spleen de Paris) de Baudelaire, poc després del meu retorn a la meva ciutat adoptiva.

D’aleshores ençà, o aquestes darreres setmanes

si voleu, esper que no us hagi passat per alt que a França (ja sé que cada país té els seus propis drames i que a partir d’avui mateix tots els països sols parlaran de les eleccions nord-americanes), han apunyalat dos periodistes d’un altre mitjà informatiu que es troba al mateix carrer on hi havia la redacció de Charlie; que el pare d’una alumna de tretze anys encarregà, potser no directament, a un xetxeni de vint-i-un i nat a Moscou, l’assassinat d’un professor de quaranta-set per motius aparentment emparentats amb la premsa satírica; el triple assassinat també terrorista d’un sagristà i dues dones a la basílica Notre-Dame de Niça, i l’intent d’assassinat d’un sacerdot ortodox dels voltants de Lió (dues bales a l’abdomen).

==============================

DUES JAQUETES

Per les mateixes dates, he anat tres pics al cinema, el mateix, el de més a prop de ca meva: el Majestic de la Bastilla. Per sort, “Mon premier festival”, iniciativa rarísima en un país amb toc de queda de 21h a 6h, pogué dur-se a terme del tot del 21 al 27 d’octubre, atenyent perfectament el seu objectiu: que els més petits assistissin a un festival de cine. A partir de dia 30 d’octubre tots els cinemes tancats, a partir de dia 3 de novembre, just després de Tots Sants i Difunts, no hi haurà cap culte de cap casta (les esglésies, aquest pic, seguiran obertes, igual que les escoles de primària i de secundària). Tornam a confinar-nos, tornam a haver d’acceptar que els qui hem votat decidesquin quins establiments són essencials (els grans magatzems i totes les apotecaries i forns) i quins no ho són (tots els espais culturals i cultuals).

Del festival infantil, vaig descobrir Le ballon d’or. Ho pos en francès perquè n’és el títol original i perquè fou la revista France football que creà aquesta distinció; s’inspira lliurement en la carrera de Salif Keita, l’únic futbolista del continent africà que l’ha rebut

(crec que va ser el 1970). La cinta és de 1994 i el propi Keita hi fa d’entrenador. En un moment donat, veim en un vídeo VHS la dansa de Roger Milla, el camerunès que el planeta sencer va descobrir durant el mundial d’Espanya 82, davanter que ha jugat fins als 40 i que cada pic que marcava feia un pas de deux amb el banderí de córner.

Després, E. T., que no havia tornat a veure d’ençà de la seva sortida el 1983. I el tercer, que és el primer que jo volia veure, Josep, un film d’animació sobre la vida dels refugiats republicans a França: una co-producció franco-belga amb el suport de TV3 i amb la veu de Sergi López. Pel·licula que jo situaria entre Danse avec Bachir, film d’animació sobre el conflicte israelo-palestinià, i El fotògraf de l’infern, sobre la vida de Francesc Boix, encarnat magistralment per Mario Casas i on Antoni Gomila treu el nas. Si teclejau Josep Bartolí a la viquipèdia, veureu que aquest dibuixant català triomfà als Estats Units, hi conegué primeres figures hollywoodianes i fins

fou amic de Frida Kahlo. La història se centra (remembra, seria més exacte) en el febrer de 1939, quan Josep, després de creuar amb altres maquis els Pirineus, es trobà confinat en un camp de treball. En retenc, a més de la bellesa dels dibuixos, inclosos alguns del mateix Bartolí, aquesta frase: “Follar només amb la polla és com dibuixar sense l’ànima”. Segur que un dia, per als que no la puguin veure en una pantalla de tela, la descobriran a TV3. El meu primer veí en arribar jo a França el febrer de 1999, havia estat en un d’aquests camps, i qui sap si en el de Rivesaltes, on transcorre l’acció. Em contà, xampurrejant i mesclant castellà i francès, que la fam et podia dur a extreure una pedra humida i xuclar-la. A devora, m’evocà un idil·li amb una concentrada russa i em regalà una jaqueta de marca del seu fill, director de no sé què i que en tenia moltes. Encara la guard. Com guard la que em deixà el meu amic Philippe Desboeuf (1933-2016), amic de Michael Lonsdale (El nom de la rosa o, més recentment, Des dieux et des hommes, sobre els monjos assassinats a

Tibérine, Argèlia), que em presentà, i d’Agnès Varda, viuda del gran cineasta Jacques Demy (Les parapluies de Cherbourg), la qual no es mogué de Montparnasse (el meu amic surt al seu film Les glaneuses: Les espigoleres), també al Cel sia, amb les recents incorporacions de Max von Sydow, Juliette Gréco o Sean Connery.

I abans del re-tancament dels cafès i restaurants, he tengut l’alegria de seguir al meu bar més proper, en directe des de ca seva, una conferència de Pere Rosselló Bover, especialista mundial de Salvador Galmés, amb motiu del centenari de la mort de Miquel dels Sants Oliver, que normalment hagués tengut lloc a l’Ateneu de Barcelona.

Encara que els cinemes, els museus, els teatres, les sales de concerts, en resum, tot allò que no serveix per res, a casa puc gaudir de coses encara més inútils, com les notes de Bach o de Ligeti, o els pensaments de Hegel, de qui per miracle he pogut comprar tres obres (si ho cont no és per presumir, és per comprometre’m a

llegir-les abans de cap d’any i fer-ne un comentari a card.cat, que algunes ànimes refinades, i ho dic de veres, prefereixen a l’Ara; enhorabona també Pau, Guillem, Pep, Tomàs e tutti quanti).

Salut i coratge a tothom!

 

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada