De Paris: Armistici i salvació

Avui, dia de sant Martí, l’antic soldat hongarès de l’Imperi romà que a Amiens xapà la seva capa per compartir-la amb un pobre, coincideix amb l’armistici de la Primera Guerra Mundial. El 2018, al cementeri del Père-Lachaise, vaig assistir a un centenari memorable, un espectacle nocturn, amb els murs del camp sant com un llibre gegant amb TOTS els noms dels poilus (peluts: dins les trinxeres no s’afaitaven) o com una pantalla de pedra reflectint moments històrics. Avui, dos anys més tard, per al 102è aniversari, el president Macron ha fet entrar l’escriptor i soldat de la guerra de 14, Maurice Genevoix, al Panthéon, aquella església desacralitzada consagrada al descans dels GRANS HOMES.
Ahir també, el nom de Marcel Pinte ha estat inscrit damunt el monument als morts d’Aixe-sur-Vienne, devora Limoges. Durant la guerra, aquest combatent mort a l’edat de SIS anys, madurat abans d’hora, havia après tot sol el llenguatge morse, i portava missages dins la camisa al maquis per al  centre de resistència creat per son pare.

A principis d’enguany, vaig passar un dels darrers diumenges de l’antiga normalitat. Un altre dia salvat (i amb títol):
Diumenge, 12/1/2020
Faetó em mena 
Desfilen autobusos dels anys 40 i 50, com la foto que pren, “d’amagatotis” (em confià Josep Palau i Fabre ), d’Antonin Artaud pujant-hi (aleshores tots els passatgers entraven per darrera).
Sense tenir esment del sant del dia havia començat a llegir una monografia de Leonardo. Si no comptam un escut que decorà, la seva primera obra és l’àngel de l’esquerra del quadre del seu mestre Verrochio (i que també ho serà de Michelangelo) que representa el Baptisme de Crist. En arribar a missa, resulta que avui és la festa del Baptisme del Senyor! L’oficiant convidat, Monsenyor Leproux, d’una oratòria rara, en la seva homilia ha començat comentant aquest misteri d’un Déu que davalla (“davallar” es troba a l’etimologia del nom del riu): que s’immergeix dins el Jordà fent cua amb homes pecadors; que davalla dins el ventre d’una verge; que s’abaixa per rentar els peus dels apòstols; que davalla als inferns; que davalla a la creu enclavat entre dos bandits; i que davalla a la tomba abans de la seva “gloriosa ascensió”. Després ha evocat tota la Creació: “L’home no és superior, és interior, respecte dels altres animals”, i s’ha adreçat al conjunt dels presents, “batejats i no batejats, creients i no creients”, amb una eloqüència d’avui com si hagués anat a escola, però, amb Demòstenes i Ciceró.
D’altra banda, en dreçar l’inventari de vicis, m’ha fet pensar en les dues primeres estrofes del poema “Au lecteur”, incipit de Les Flors del mal, llibre que Joan Sales, l’autor d’Incerta glòria, que també conreà la poesia, considerava com el “5è evangeli”:
Beneitures, errors, pecat, obra mesquina
ens fatiguen el cos i ens ocupen la ment;
i alimentam el nostre gentil remordiment
talment fa el mendicant amb la seva vermina.
Tenim pecats tossuts; confessats amb mol·lície
feim que ens paguim al màxim el nostre penedir,
i ens endinsam joiosos per l’enfangat camí
confiant que amb vils plors partirà la brutícia.
A la sortida, Joseph, el diaca que no ha tengut la vida fàcil (de nin veié com son pare matava sa mare, abans de viure al carrer i conèixer, entre altres misèries, la de l’alcohol, fins que un dia perdonà i n’experimentà un enorme alliberament), m’ha demanat si la meva “amiga” estava bé. Li he respost afirmativament, recordant que avui també era la seva festa.
A LA BELLE HORTENSE, cafè-llibreria, prenc notes consultant un llibre gruixat escrit per un advocat erudit:
Sapphô de Mitilène, Jean Landette, Phaéton, 2019, pp. 299-300
Com molts d’altres, Renée Vivien (Maria-Mercè Marçal li consagrà la seva única novel·la) morí pensant que Safo s’havia suïcidat. Això era abans del descobriment de la basílica de la Porta Major de Roma en què un fresc explica altrament la història d’aquesta capbussada:
El salt de Safo des del
Lèu-
ca
de)
correspon a una “gnosi de la salvació”. Per als pitagòrics, en morir l’ànima se separa del cos, ascensió que passa per un salt al buit.
LES CRIATURES DE PROMETEU
(Títol del ballet de Ludwig van Beethoven, nat fa 250 anys)
Prometeu esculpí estàtues humanes fetes amb aigua i fang i animades pel buf d’Atena, que volia que aquestes criatures fossin, emperò, mortals; el tità les havia cuit amb el foc robat a la roda del carro del Sol encenent-hi una torxa [Safo, fr. 145].
Paral·lelament, el Previsor (traducció del mot-nom Prometeu) havia creat una dona, Pandora, força esburbada i causant, com Eva, de tots els mals de la Humanitat, i l’havia donada com a esposa al seu germà Epimeteu (el No-previsor). Un pic oberta la capsa o gerra que contenia tots els mals, només tengué temps, en tancar-la, de preservar-hi l’Esperança en la immortalitat, que també s’hi trobava enclosa.
El salt al buit des dalt del Mont Parnàs havia estat prescrit per Atena. Per als pitagòrics, emperò, qui es capbussava així en l’ona engolidora es retrobava, en morir, en la llum d’Apol·lo.
Aquest salt (salTus), amb la creu enmig, esdevé salvació (salus).
Un cop la immmortalitat assolida pels simples mortals, Atena, gelosa i enfadada, envià el Diluvi: Deucalió, fill de Prometeu, féu construir una arca…
Imatges: Panteó de Paris i Pandora per Dante Gabriel Rosetti

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.