Començaré aquest homenatge, si no vos sap greu, amb l’extracte d’una carta
que li vaig enviar fa quasi un quart de segle, i en la qual evoc, per una banda, la nostra única (n’hi hagué una segona, però no compta) conversa mantinguda feia un any i mig, i,per una altra, el poemari que acabava de publicar:.

                                                        Jardí Botànic de Palma, 2 de desembre de 1996
                     […] A la conversa sortí el nom de l’amic comú Javier Ruiz, escrutador de gnoms i follets que miren els intrusos humans amb “un ojo malicioso pero no hostil”, i hi aparegueren els vostres fantasmes d’Albinyana devora les esgarrifoses visions d’una monja analfabeta salvades per un romàntic alemany… I per què vos escric, ara? Doncs perquè, i sense haver triat deliberadament aquest lloc per a la lectura, hi acab de llegir Els jardins botànics. El vostre darrer recull m’ha commogut per la manera poètica i alhora científica (¿i no és, per ventura, la poesia la més bella de les ciències, justament perquè embelleix totes les altres al mateix temps que se n’alimenta?) amb què heu assolit la unitat de tots els poemes que el conformen, com també m’ha colpit pel qüestionament, habitual en vós, de si les coses existeixen o de si no feim
sinó veure-les. Els lectors hi seguim gaudint de la convivència entre els vius i els morts amb tota naturalitat, separats potser només per “la superfície d’un mirall sense fons”; la Vida i la Mort hi segueixen dansant juntes. Me n’han tocat especialment “El somni”, “L’om d’Edgar Allan Poe” i l’I del “Comiat a Albinyana” (car jo també he captat la gràcia medieval i cavalleresca que traspuen els paratges entre aquells dos pobles mítics: Poblet i Prades). La meva enhorabona per haver sabut captar tan bé “els versos que giravolten per l’aire entorn del poeta, que ell no ha de fer que agafar-los”, com em diguéreu mentre preníem cafè a casa vostra entre un dibuix de Picabia i una edició original de l’Enciclopédie. Fa poc vaig fer la coneixença d’en Palau i Fabre qui, junt amb vós i n’Andreu Vidal, és un dels poetes catalans que més beuen a les fonts
de l’Ocult. […]

     Bona la vaig haver feta! Resulta que n’Andreu Vidal (mort a 39 anys el 1998, i que té un carrer que al·legòricament se li assembla a la seva Ciutat de Mal) trobava que “en Perucho en prosa copia Cunqueiro, i fa poesia amb el que li sobra de la prosa”. Segurament Joan Perucho (de qui jo, i no sé quants de milers de persones més, hem llegit amb admiració la novel·la Les històries naturals i hem estat commosos pel seu “Dip”, el primer vampir català, que ens arriba a caure simpàtic i tot!!) no estava al corrent del parer que tenia el meu amic de Palma sobre el conjunt de la seva obra; en canvi, feia anys, molts d’anys, cosa que jo no sabria fins després de la mort dels dos antics amics, que Perucho i Palau s’havien barallat, després de sopar, per mor d’un dibuix que havia fet a les estovalles el tercer comensal, un tal Pablo Picasso (de qui Palau és un especialista mundial, amb monografies traduïdes a diverses llengües): fa uns anys, el museu Picasso parisenc dedicà tota una sala a l’Alquimista, que jo acabava de conèixer als Premis Octubre del mateix any 1996 (sort que Perucho em rebé a casa seva, avinguda Argentina de Barcelona, un dia d’estiu de 1995!). Vaig sopar doncs a València amb Palau, compartint taula amb la seva xicota d’aleshores (alt i ben plantat, no feia la seva edat) i dues elegants senyoretes encantadores de carn i ossos davant nostre que ens ompliren d’afalacs, una d’elles blanquina de braços, com les dees a les epopees d’Homer, res de bregues! Va ser el principi d’una bella amistat, amb París, on Palau havia viscut una quinzena d’anys i on jo n’hi duc vint-i-un, com a tela de fons.

Em vaig trobar, mesos després, per casualitat (“L’atzar és producte de la nostra
ignorància o un dret intrínsec a la naturalesa?” es demana Wagensberg, qüestió que deixà marcat en Guillem Pont, com ho afirma abans de citar aquest aforisme; personalment, em qued amb la sentència breu, conseqüència involuntària de la de més amunt, carambola tan inesperada com eficaç, de l’autor de Destapa’t (Edicions UIB, 2012): “Certament, les coses passen sense saber ben bé per què, però passen.”), em vaig trobar, deia, un grapat de mesos més tard, amb Joan Perucho dins una església de la Ciutat comtal. Heus-ne aquí la sacra conversazione a què donà lloc la nostra segona trobada:

– Senyor Perucho, com està?
– Perdoni però no el reconec.
– Fa poc més d’un any vàrem prendre cafè a casa seva.
– Jesús, sap que n’hi ha de gent que ve a prendre cafè a casa meva!

Vaig quedar ben esculat. A principis d’aquest segle, amb motiu d’una exposició que li feren, em vaig assabentar que el nostre màxim escriptor viu de literatura fantàstica plena d’erudició i d’imaginació començava a perdre la memòria. No record l’any que va morir. Però sé que va néixer el 1920. El comissari d’aquesta exposició pòstuma que en teoria té actualment lloc a Catalunya és Julià Guillamón, que ha treballat a la …Fundació Palau, columnista a La Vanguardia i un dels millors coneixedors del teatre, dels contes, dels poemes i dels quaderns de l’Alquimista..

A París, on es trobava de passada, vaig conèixer l’artista Emília Perucho, i fou tan amable d’enviar-m’hi més tard un text escrit pel seu oncle sobre les seves escultures.

Vaig estar molt content quan l’atzar –eh?– volgué que en Tomàs Martínez em demanà que llegís a l’acte republicà que es fa cada any a l’estació de Sant Llorenç, del llibre El país de les meravelles, que Perucho publicà l’any que ell en feia… 36, “Elegia a la terra i als morts de Gandesa”. Joan Perucho a casa seva, com Marià Villangómez a la seva casa de Dalt Vila, tots dos em confiaren que, en tant que soldats, els tocà a tots dos lluitar en els dos bàndols. Entre els nombrosos assistents que em sentiren dir (jo no recit: dic) aquella elegia, hi havia Antoni Tugores, de qui unes actrius escenificaren Moriren dues vegades. Confinat de març a setembre al meu poble natal, he pogut seguir ben de prop i dia a dia les exhumacions de Son Coletes, culminades amb bastant d’èxit, com tots sabeu. Quant a les infermeres, l’escriptor i historiador de Manacor diu que tal volta no en trobarem mai les despulles, tot i estar ben on vençut que foren enterrades al mateix cementeri.

Jardí Botànic de Paris