Centenari de Jordi Pere Cerdà

Vaig tenir la sort de sentir-lo parlar i dir els seus propis poemes al Centre d’Études Catalanes de París d’ara no record quin any ni on tenc la plagueta (en dec tenir un centenar) on en vaig deixar constància al meu diari manuscrit, que duc dia sí i dia també com d’altres duen xigarrets o copes i del qual vaig penjar aquí mateix un fragment, sens dubte massa llarg per al lector de card.cat, corresponent al meu primer confinament a Sanllo). El presentà Marie-Claire Zimmermann  (amb qui vaig seure a l’autocar que ens duia de València a Gandia pel sisè centenari del naixement Ausias March (1997), consolant-la pels atacs indirectes que li acabava de fer en un diari Joan Ferraté,

i que em féu visitar la Sorbona poc després d’instaŀlar-me a París (1999), dia en què li vaig fer a mans les meves Versions del francès – prologades per Marià Villangómez, a qui m’havia recomanat Don Miquel Àngel Riera, publicades a El Turó pel seu successor en tant que editor Pere Rosselló Bover –  i tot l’ús que en féu va ser posar-me al listing (com una de les seves successores al cap del Centre esmentat es limità a insciure’m al mailing). Un altre Don, en aquest cas Herr, fou el doctor Til Stegmann el llibre del qual Catalunya vista per un alemany fou tot un best-seller, que durant el II Congrés Internacional de Llengua Catalana (al primer ni ell ni jo no érem nats) féu una conferència al Teatre de Manacor i que vaig retrobar com un cuc, un cuc constantment metamorfosant-se en papallona, al bell centre del seu capoll: el centre d’estudis catalans de Frankfurt, i amb qui ens telefonàrem (em digueren, ja fa uns anys, que després de la seva jubilació ningú no ha agafat el relleu per tenir cura dels “25000 volums en català” d’aquell edifici des del qual s’albira la serralada del Taunus). La petita Marie-Claire, quan encara no es deia Zimmermann, descobrí la llengua catalana en una carnisseria dels voltants o de Perpinyà mateix. Li digueren que aquell home tan alt i colossal, que duia una bata blanca tacada de sang i parlava en francès, era un dels millors poetes catalans vius. Sense en Jordi Pere Cerdà, doncs, no tendríem aquesta gran ausiasmarquiana amb qui em vaig reconciliar fa poc gràcies al nostre amic Baudelaire. Així com Barceló un pic representà a la biennal de Venècia un país africà, jo, el 2010, vaig participar al Marché de la poésie (té lloc a la plaça que hi ha davant l’església de Saint Sulpice, que conté els frescos més impressionants de Delacroix; els altres, tret dels que hi ha al Senat, s’han cremat del tot o en part) representant la Maison de la Poésie d’Avinyó, gràcies a la seva directora que sí m’havia llegit i valorat. Entre els convidats incontestables, hi havia Antoni Vidal Ferrando, que em sentí recitar el dia de l’estrena (en què el gran poeta xilè Luis Mizón i un tal Josep Pedrals se’m presentaren a mi després de la meva lectura, a la qual vaig afegir uns poemes de Pere Rosselló Bover que li acabava de transvasar en la llengua de Molière). Aquella primavera de fa deu anys Àlex Susanna, que posseeix una dicció magnífica, fou l’encarregat de llegir els poemes del mestre Cerdà, degà dels poetes de la Catalunya Nord i de totes les altres, que passava els seus darrers mesos en aquest món, cada poema estava dedicat a un ocell.

Résultat d’images pour jordi pere cerdq
Jordi Pere Cerdà, cronològicament, és el poeta francès d’expressió catalana (m’encanta escriure amb la “neutralitat” dels llibres de text!) que ve després de Josep Sebastià Pons, l’únic poeta en català que té una monografia a ca l’editor Pierre Seghers (al costat d’Artaud, Maiakovski, Pasternak o Walt  Withman). Entremig, nada el 1898, no hem d’oblidar la poeta Simona Gay ni Francesc Català, nat el 1929. I el quart, el més jovenet, Josep o Jep Gouzy, nat el 1933 [1932 segons Le Monde], i amb qui férem bones miques, que al centre català parisenc evocà records personals de Jordi Pere Cerdà que acabava de morir: “Davant la gent, advertia al recambró de la carnisseria a aquest jove poeta, ni em parlis en català ni em diguis Jordi!” Era carnisser francès i poeta català, llengües distintes per a arts distints (i, sobretot, societats distintes en una mateixa geografia; també fou llibreter). Antoine Cayrol, ciutadà de la República francesa, s’amagava (o es travestia per ser ell mateix) dins el cos inexistent de Jordi Pere Cerdà. Primer, com ens ho contà ell mateix, havia triat el pseudònim Pere Cerdà; ara bé, quan amb l’altre ordinador que tenc, comprat a França, escric Pere, el corrector “tradueix Père”, que és així com es pronuncien les lletres P-E-R-E en francès, cosa que “fa capellà”. Cerdà havia estat bo de trobar: habitant de la Cerdanya. Quan remarcà o l’hi ho feren remarcar, que Pere davant de tot no convenia, hi avantposà el nom de fonts més català i més conegut per excel·lència. Cerdà conreà igualment la prosa i compongué, entre altres obres teatrals, La set de la terra (col·lecció Raixa, Editorial Moll, 1956, 20 pessetes).
(Dades tretes de la meva memòria i de l’antologia Poesia rossellonesa del segle XX a cura de Pere Verdaguer, Edicions 62, 2a. ed. 1976)

POST SCRIPTUM
Volent saber si en Jep encara vivia, he après, a la pàgina web de Le Monde, que ens deixà la primavera del 2018:
Tenu, depuis la disparition du grand poète, essayiste et romancier Jordi-Pere Cerdà (1920-2011) dont il fut l’ami et le traducteur, pour le plus grand écrivain français d’expression catalane, Jep Gouzy est mort à Pau, le 27 avril, à l’âge de 85 ans.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada