El dissabte 12 de desembre, dins el III Cicle Orgue d’Avui, es va celebrar al Convent de Sant Vicenç Ferrer de Manacor, l’exposició de l’artista manacorina Maria Huerga que va presentar una interessant exposició amb sis de les seves obres, que va ser visitada, entre d’altres, per professors d’Arts Plàstiques.

El tresorer de la Comissió per a la conservació i restauració del Convent, Xavier Gelabert, va presentar l’acte, agraint el nombrós públic present la seva assistència. La presentació del llibre «El ball de sala a Mallorca», de Ramon Codina, va anar a càrrec de Bàrbara Duran, que ha col·laborat en el llibre amb el treball d’investigació «De ballar ben aferrats a ben amollats», reivindicacions queer i feministes en el ball popular.
A l’acta de presentació no va poder assistir l’autor, Ramon Codina, que viu a Alcúdia i segons va explicar la presentadora, degut al toc de queda imposat per la Covid 19, i l’avançada edat de l’autor no va ser possible.
Duran, va fer una interessant i ben documentada presentació, tot i que per problemes tècnics, no va poder incloure la projecció d’una part de les fotografies que inclou el llibre.

PRESENTACIÓ DE EL BALL DE SALA A MALLORCA de Ramon Codina i Bàrbara Duran.
“Ramon Codina (Manacor, 1936) era de mare santjoanera, el seu padrí Bonet li va influir perquè era un il·lustrat del poble, amb una bona biblioteca. Va començar a estudiar música a Manacor per després iniciar una carrera com a músic militar, per tal d’aconseguir un treball digne alhora que es dedicava a la direcció, la composició i a l’estudi de la filosofia i humanitats. Codina, és sobretot, un músic filòsof i humanista.
El ball de sala parteix d’un buidatge exhaustiu de documents i arxius, però Codina també escriu molt bé, escriu amb molta gràcia sobre el que es considerava el ball d’aferrat, i així conta «Grosso modo, almenys a Mallorca, un temps, es va establir la convenció, simple, que hi havia tres classes de ball: el mallorquí (dit també de pagès, de bot, de boleros, folklòric, típic, etc.) i el de sala i el d’aferrat. O era d’una classe o de l’altra, tot i que això d’aferrar-se fos molt elàstic».
El llibre comença a finals del segle XVIII, per després fer un recorregut pel segle XIX i XX, fins arribar a la dècada dels anys 60. És aquí on Codina atura la seva recerca. Descriu com els balls de carnaval, el 1803, distingien entre balls de màscares i de a pesseta; balls de carrer i de portes endins
Ramon Codina conta que «deixar o no deixar ballar era una de les qüestions importants, a Mallorca. Més extensament: deixar o no deixar ballar, que anava des de ball sí passant per ball segons com fins a ball no. Això era perquè ballar tenia un component de pensament i actituds vitals, socials i polítiques que podien repercutir en l’ordre públic i privat (familiar), en la capacitat productiva dels ciutadans i, fins i tot, en les urnes a l’hora de votar».
Per molt increïble que sembli, a finals del segle XVIII es ballaven fandangos i boleros, però també danses que avui no imaginam; Codina, així, documenta minués, contradanses i paspiés. Es tracta de danses d’origen francès i anglès que eren conegudes, llavors, a l’illa.
La música del jazz-band a Mallorca, es pot documentar ja a partir de determinats grups en una època tan primerenca com la que va de 1915-1927. Codina ens descobreix no solament els grups de Palma, sinó també les petites orquestrines que anaven sorgint als pobles. Així, es podien trobar dues noves famílies de ball: les orquestrines (1925-1934), amb relacions evidents amb el món del jazz, encara que no queda clara la possible organització final, a la realitat.
Un dels aspectes poc documentats en la musicologia balear són les condicions de feina dels artistes, com per exemple el sorgiment de El Montepío. Aquest regulava i inspeccionava les tarifes vigents. Era com una mena d’associació artística que vetllava pels interessos dels artistes; incidint en aspectes com els espais d’higiene, llocs per penjar abrics i capells, i el transport dels instruments grossos.
Les bandes (1907-1933) feien serveis tradicionals de concert i cerimonial, per l’altra, el requeriment de fer de tot un poc, inclòs el ball. Cita, per exemple, com a Son Servera entre 1924 i 1929 la banda duia en repertori, com a mínim, una masurca. I que l’any 1925-1926 la banda de música de Manacor dirigida per Lluís Rosselló va fer, almenys, un ball de carnaval.
Codina parla també del sorgiment dels nous espais. Els espais que generaven la il·lusió col·lectiva; llocs on hi havia, i ja es sabia, animació extra… però el ball necessita del carrer, i manifesta usos i maneres de ser del poble. La mostra és com ara mateix el carnaval es reconverteix vinculat a l’urbanisme i a les noves tendències. No és el carnaval d’abans. Un dels altres aspectes comentats és el de els balls a les associacions: de tots tipus, als pobles, a la ciutat. Societats de diversa procedència i fundació, que propiciaven els balls, que els alimentaven i que generaven tot un trànsit de músics, orquestrines, balladors i repertoris. Al segle XX apareix la comercialització: els espais de ball, les sales, les orquestrines dedicades a amenitzar els locals… Per a tota una generació de músics de les Illes poder treballar en el món turístic va significar tenir uns ingressos estables i un suport professional. Codina també té la sensibilitat de realitzar una aproximació a les dones que llavors formaven part de les orquestrines, i així documenta els noms de dones músiques, entre les quals hi ha la manacorina Margalida Miró Fuster (piano a la Mariland).
S’afegeixen, a més, els repertoris i músics presents a les fires, festes i revetlles. I encara que semblin trobades més modernes, el llibre de Codina demostra que no són esdeveniments nous. Avui dia ( jo he afegit el meu estudi) que els adolescents sembla que han canviat les revetlles per les neofestes, però en realitat a cada neofesta hi ha, com a mínim, una revetlla. El format sembla haver canviat, però segueix existint exactament el mateix espai social d’intercanvi, ara ja amb costums diferents: s’ha perdut el ball d’aferrat tal com s’entenia, les parelles no demanen per ballar, i sobretot, han sorgit noves demandes al voltant del gènere: com ballar dos homes junts una bullanguera; o la reivindicació feminista per tal de participar en els balls de figures on abans solament podien ballar homes.
La visió sobre el cos de la dona, música i dansa, el codi d’alliberament sexual i les reivindicacions al voltant del repertori masculí. Si ens apropiem d’ell es fa possible la visibilitat de les dones i per tant la seva igualdat: dimonies, cossiers, etc. I també faig un petit estudi sobre l’espai del ball, transformat. Queden les terrasses? Queden els espais de ball? En tot cas, queden les festes a Evisissa; em demano si per a la nova generació, els usos i costums del ball són els mateixos.
Tanmateix ballar és una forma de comunicació única, entre sexes, entre gèneres. La música ho vehicula, nosaltres en som els instruments finals. I queda, sobretot, l’espai compartit”.

Acabada la documentada i interessant presentació, Bàrbara Duran va donar la paraula al públic assistent que es va animar a fer preguntes.
Seguidament, arribà l’actuació dels alumnes de l’assignatura d’Anàlisis Musical de 1er i 2on,de Batxillerat d’Arts Escèniques i Música de l’IES Mossèn Alcover, que oferiren el concert «The great learning. Part 7º»,de Cornelius Cardew, dirigits per Xavier Gelabert. Aquest obra estava prevista pel mesos de març, abril, però no va ser possible, degut a la pandèmia, fer el taller de composició contemporània que des de fa uns anys imparteix de forma totalment altruista el compositor Xavier Gelabert.
El concert de Cornelius Cardew, als primers moments va desconcertar al públic assistent, els participants estaven distribuïts pels voltants de l’església separats entre si, el director els va dóna la primera senyal i tots entraren concertadament al mateix moment. El segons d’aquestes senyals és opcional, aquells que vulguin observar-la han d´unir-se al director i triar una nova nota i introduir-se igual que al principi. No cal seguir explicant tot el procediment, però sí dir que va ser un èxit total, van crear una atmosfera com a de tràngol meditatiu, impressionat, i van enganxar al públic assistent que va correspondre amb un llarg aplaudiment.