Manel Ismael Serrano (Son Servera 1977) ens parlà dels seus inicis com a autor de teatre breu, i de la seva passió pel món del teatre. Durant aquest any ha estat autor resident a la I Residència de l’Espai El Tub, Centre de Creació de Dramatúrgia de Produccions De Ferro, amb la col·laboració del Teatre Principal, i de la seva darrera obra, «Jutipiris», que va estrenar a principis de desembre.

Manel, quan va néixer la teva afició pel teatre. I quins són els teus primers records?
Els meus primers records pel teatre es remunten a la meva infància, muntava obres al pati dels meus pares, on hi havia un altell que el fèiem servir d’escenari, feia les representacions amb un nin veí nostre, un poc més jove que jo, i veníem entrades a les veïnades a 1 pesseta; fèiem el Jai de sa Barraqueta, la Flor Romanial, i altres obres que jo mateix escrivia. Record que les representacions eren els horabaixes i les veïnades venien amb el davantal posat a veure la petita obra, ja que era l’hora que solien preparar el sopar. Ho passava molt bé. Llavors, l’any 1989 quan tenia 12 anys, vaig fer una excursió amb la Tercera Edat de Son Servera al Teatre Principal de Palma, per assistir a una representació de «Don Juan Tenorio». Aquell vespre vaig quedar fascinat assegut a primera fila; no se m’ha oblidat mai. L’actor que va interpretar el paper de «Don Juan» apareixia també a la sèrie «Verano Azul». Després un grup teatral de Son Servera, Sa Murga, els mesos d’estiu feien representacions teatrals a l’Església Nova de Son Servera i no me les perdia. Per alta banda també m’agradava molt Estudio1 de la televisió, mirava totes les obres, no m’hem perdia n’hi una, m’encantava.

Quan començares a escriure obres de teatre ja amb serietat?
Crec que va ser l’any 2008, al Teatre La Unió. Varen fer lectures dramatitzades, i vaig escriure una obra de 20 minuts titulada «Mala barraca és Xiclati», es tractava d’un home que volia abandonar la societat i pujava a d’alt d’una muntanya. Aquesta va ser la primera posada en escena d’una obra meva.

Quin any aconseguires el teu primer premi?
En el 2011em vaig presentar al Premi Margarita Xirgu , i vaig guanyar amb l’obra «El oscuro tunel de la mirilla», vaig estar molt content, era un premi internacional important, a Madrid em varen rebre molt bé, vaig rebre el premi a «La Casa America». Em va presentar en Sebastià Sales , que és un amic meu de Manacor, va ser un moment molt important dins la meva carrera, ja que vaig conèixer molt bona gent a Madrid, amb els quals vaig continuar la relació i hem estat fent feina plegats, a hores d’ara encara continuam junts, he escrit sis capítols d’una seria de televisió. Aquest col·lectiu Produccions De Ferro està format per dramaturgs que fan feina per televisió.

Aquest premi et va obrir portes?
Sí, va passar un any o dos i precisament va ser al meu poble. Em va telefonar Maria Arenas, aleshores regidora de Cultura, em va dir que estava preparant «La Nit de l’Art» i em va oferir col·laborar amb obres de teatre breu, i la primera obra va ser «l’Oracle i Moliere». A partir d’aquí vaig col·laborar amb l’Ajuntament de Son Servera, i he participat en totes les edicions de llavors ençà. La primera vegada que vaig participar na Magdalena Rigo (al cel sia) em va presentar a un cosí seu que li agradava molt fer teatre i escriure, en Jeroni Obrador, i em va oferir participar en el Festival de Teatre de Santanyí que ell organitzava cada any, a partir d’aquí cada any estrenava obra el mes de juny a «La Nit de l’Art» a de Son Servera, i després duia la mateixa peça el mes de setembre al Festival de Santanyí. Vaig fer fins a setze obres de teatre breu.

D’on et ve la inspiració a l’hora d’escriure?
De la gent del meu poble, Son Servera. He escoltat moltíssimes persones que per a mi són com a petits herois i heroïnes de les que après tot el que sé. He intentat sempre honorar la memòria dels serverins, i ha estat la meva manera d’expressar-m’he. Quan escric en català xerrar molt de la nostra terra, de les arrels, dels sentiments d’identitat, per jo, és molt important aquest concepte de veure la vida. Jo som el que som gràcies Son Servera. Quan escric en castellà és una altre forma de veure la vida, és més ficció. Jo el que faig molt són exercicis literaris, no m’aturo molt en la creació pura i dura, sinó que m’agrada exercitar conceptes i posar-me traves, en castellà sempre els meus escrits estan relacionats amb la ficció.

Quan presentares la primera obra a concursos?
El 2018 vaig presentar la meva obra de teatre llarga titulada «Valquiria», al Premi Internacional Corredores Latino americanos de Dramaturgia, on es presentaven tots els països llatí-americans, inclòs Espanya. No vaig guanyar però vaig estar molt content, i és que de 50 obres presentades, la meva va quedar finalista.

Aquest 2020 has estat autor resident de Produccions de Ferro. Satisfet amb aquesta residència?
Sí, molt, fa poc més d’un any, la mare de la meva dona va morir de manera sobtada i va significar un gran dol per a tota la família. A la nostra família tenim un nebot que està afectat per una discapacitat intel·lectual que és el Síndrome de X Fràgil, i ens varem trobar amb la situació d’haver d’explicar-hi la mort de la seva padrina. Ell no entenia el concepte de la mort. Aquesta situació em va marcar molt, i vaig decidir que era una història per a contar. Per casualitat, vaig trobar les bases de l’empresa Produccions De Ferro, que conjuntament amb el Teatre Principal organitzava una residència per autors, vaig presentar el meu projecte, i en el mes de juny em comunicaren que havia guanyat la residència per autors teatrals.

Conta’m com va ser aquesta residència…
Estic molt satisfet, s’han portat molt bé. Va començar amb la tutoria de Catalina Florit, que és actriu de teatre, llicenciada en Teatre i directora d’escena i dramaturga. Amb ella em vaig reunir un pic per setmana des del mes de juny fins fa poc. Treballàrem en l’escriptura del text, jo anava fent i ella em tutoritzava, i em donava el seu parer. Això sí jo en tot moment a l’hora d’escriure, he tingut tota la llibertat del món i no em llevaren res, era una guia. Vaig arribar amb 15 folis escrits i na Catalina em va fer molt bona crítica, li van agradar moltíssim. La meva idea era utilitzar aquesta residència per investigar sobre el concepte de la mort i investigar a persones que tenen discapacitats, i les persones que treballen amb elles. Na Catalina em va dir que jo havia de continuar l’historia del meu nebot i continuar l’obra. Per tant, l’obra «Jutipiris» conta l’historia familiar, i és la paraula que reconeix el llenguatge dels sentiments i el llenguatge de la tendresa.

Et donaren llibertat per l’elecció dels actors per representar l’obra?
Des de Produccions De Ferro, em van donar llibertat total perquè pogués elegir al director i actors. La direcció des de un principi tenia clar que seria na Catalina Florit, perque ella va entendre molt bé la meva història, hem fet amistat treballant plegats i era una forma d’aprofitar aquest vincle. La veritat és que ha fet una direcció increïble, molt bona, el llenguatge poètic que pretén Jutipiris heu va traslladar molt bé a l’escena. Els actors han estat en Guillem Galmés, que el vaig veure actuant a, «Amor de Cans», i em va sorprendre tant i em vaig quedar amb el seu nom. Després tenim en Sergio Valls, que fa de tio a l’obra i és un bon dramaturg i un gran actor, la veritat és que l’admiro molt. Tot dos han fet molt bona feina.

Tingueres altres tutories els mesos de la teva residència?
Sí, hi va haver una altre tutoria externa que va ser molt gratificant, la de na Claudia Cedó, una gran dramaturga, que actualment és resident al Teatre Nacional de Catalunya, i és una persona que treballa i fa teatre amb persones discriminades per la societat que surten de la presó, i altres que tenen discapacitats, que és amb les que treballa actualment. Treballar amb ella la tutoria externa va ser genial, una experiència enriquidora, no va poder venir a l’estrena de l’obra que és va fer el primer cap de setmana de desembre a l’Espai El Tub.

Quan va ser l’estrena de Jutipiris?
Els dies 3 i 4 de desembre. L’estrenarem i va ser genial, molt emotiu, els actors varen sortir tres vegades a saludar. És va fer una taula rodona en la qual hi va participar el meu cunyat, Ángel Garcera, com a pare del meu nebot, que és el protagonista de la història, i va participar també Javier Robles, psicòleg d´Aproscom que va fer una intervenció increïble, igual que el pare. A més, va participar Clàudia Cedó, jo mateix, i na Catalina Florit, que va presentar l’acte. l’Actor Antoni Gomila també va dir unes paraules. Quan acabà l’obra, a la sortida venien persones que tenien fills amb discapacitat, molt emocionats; va ser molt especial, una estrena que recordaré per sempre.

Quan està prevista l’estrena de l’obra Jutipiris al teu poble?
El diumenge, 10 de gener, a les 19h al Teatre La Unió de Son Servera.

Enhorabona pel teu èxit Manel. Darrera pregunta: com creus que ha afectat la crisi del coronavirus al teatre?
No només al teatre, està clar que la crisi del coronavirus ens ha afectat a tota la societat. Però ha estat una lliçó, entre cometes, perquè ens hem adonat que la Cultura és un meravellós oasi per a poder ser més feliços. La Cultura et permet tenir un petit espai de felicitat en la vida de qualsevol persona, i aquesta està a l’abast de tots. Aquí a Mallorca i a les Illes Balears, tenim la formula de poder crear ràdio i teatre, que és una forma d’expressió que pot arribar al cor de qualsevol persona. Per jo el teatre no és una exposició de fets, sinó que és un reflexa de de moltes vides. Aquesta per jo, és la màgia que té el teatre.