Joana Maria Salas, una nova centenària llorencina

Avui, na Joana Maria Salas Bauzà, «de sa Central» compleix 100 anys i s’afegeix a la ja llarga llista de centenaris llorencins que la varen precedir: Francesca Sansó Planisi «Coll» (1944), Francesca «de Son Violí» (1981), Isabel Vaquer «Corema» (1987), Pere Antoni Galmés «de Son Berga» (1991), Pere Antoni Sanxo «Pisca» (1992), Àngela Riera Llinàs (2000), Catalina Genovart Riera «Garrida» (2012), Catalina Massanet Sanxo «Petita» (2013), Aina Soler Femenias «Molinera» (2014), Margalida Sanxo Ginard «Garriguera» (2015), Isabel Servera Riera «Busca» (2016) i Isabel Sanxo Salas «Pisca» (2019). Cal observar que d’aquestes tretze persones, onze són dones.

Na Joana Maria em rep a caseva, amb les seves filles Úrsula i Joana, que sovint li han de repetir les meves preguntes perquè no està avesada a sentir veus externes i, entre la mascareta i un poc sorda que ha tornada, li costa entendre les meves paraules. Conserva una prodigiosa memòria i, sortosament, molta xerrera, cosa que un entrevistador ocasional com jo sempre agraeix.

No calia demanar-li quin dia va néixer, per raons evidents, però em proporciona una curiositat: el mateix dia en què va arribar el primer tren al poble, poc abans de la seva inauguració oficial, el 29 de març. Això es diu néixer en una data ben assenyalada! Va anar a escola a ca ses Monges, amb sor Francesca, però durant poc temps, perquè els seus pares la varen haver de llevar per fer de teta, durant la República. Als 23 anys es va casar amb en Joan Santandreu, que aleshores portava sa Central amb els seus dos germans Pedro –que era el major i el qui duia el pes del negoci– i Miquel –a qui anys més tard en Joan li compraria la part–, i tengueren tres filles: n’Antònia, n’Úrsula i na Joana, que juntament amb en Pedro, fill de la primera dona d’en Joan, conformen la seva parentela més propera. Quan li deman que és el que considera més important durant la seva llarga vida no ho dubta ni un segon: la família, avui integrada també per néts i renéts.

El seu marit era una persona molt activa i manyosa, que tant es cuidava de sa Central, com de les terres i el cinema. Per això, quan es va casar, ella s’encarregava de la casa, les filles, el jardí, els animals –gallines, conills, dos porcs i, adesiara, ànneres–, la cuina… Li agradaven molt les plantes i tenia un jardí preciós, amb tarongers avui també centenaris i una font amb brollador. Fins fa poc encara feia el dinar, i continuaria fent-lo si les seves filles li ho permetessin.

Del cinema Ideal recorda que el va construir en «Gananci», d’Artà i que al començament les pel·lícules encara eren mudes. Un tal Ramon, de Palma, portava el projector i també feien espectacles musicals i alguna obra de teatre; les entrades valien 10 reials, equivalents a 15 cèntims d’euro. El tancaren alguns anys després d’inaugurar la sala Rigal, on avui hi ha l’Espai36.

Li deman quan ho va passar més malament, durant la Guerra o durant la torrentada. Em contesta que durant la Guerra se’n varen haver d’anar cap a la banda de Balafi i que va veure caure algunes bombes de ben aprop, que l’assustaren, però reconeix que durant la darrera torrentada es va veure més estreta, amb les dues filles Úrsula i Joana dins la casa però totes tres a sales diferents i l’aigua que les arribava fins partdamunt la cintura.

Les filles es lamenten que per mor de la pandèmia no podran fer-li una festa com els agradaria, però hi cerquen la part positiva: ja l’hi faran a l’estiu o en complir els cent un! Per compensar-ho, la família li ha fet un calendari preciós, amb retrats del fills, néts i renéts i, remarcades en color blau, les dates dels aniversaris de tots ells.

Que en pugui complir molts més!

2 pensaments a “Joana Maria Salas, una nova centenària llorencina

Respon a Josep Cortès Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.