Procuro de no moure’m
i d’ocupar el mínim d’espai.
Talment com si ja no hi fos.
El silenci és l’original
les paraules són la còpia.
Joan Brossa
Si, en Pere, als 62 anys i després de llarga malaltia, ens ha deixat.
Just acabat el primer cop d’incredulitat arriba la recordança dels llargs i singulars moments compartits.
Res en sé dels seus sentiments, dels seus anhels, ni de les seves lluites.
Sols les pinzellades, sempre parcials, que dels seus interessos deixa a la pàgina Fecebook. El seu compromís social, primer amb el poble saharauri i després amb els refugiats de Grècia, emparant la tasca de la seva filla. El seu compromís amb la llengua, tant fent de corrector a l’Ajuntament com fent part de l’OCB d’Artà. Els moments difícils acompanyats del coratge de les persones que l’estimaven, que queda palès en fragment del Viatge a Ítaca de Kavafis que li dedicà la seva filla al complir els seixanta anys. O les seves recordances de quan era jovencell: el seu pas per Card en Festa o pels campaments.
S’assenyala, adesiara que les experiències ajuden a conformar el nostre ésser. Una vegada realitzada una experiència ja no es pot actuar com si no s’hagués passat. Les experiències marquen.
Mai sabrem del tot fins on ens van marcar aquells anys de campaments i Centre d’Esplai que vam poder compartir però segur, segur que no va passar de bades.
En Pere, la seva guitarra, la seva discreció, el voluntarisme i el mantingut compromís fan part de la recordança de les persones que hi férem monitoratge i de bona part d’aquells infants que deixaven la seva família, en algunes ocasions per primera vegada, per compartir noves experiències sota els pins.
Gràcies Pere, per la teva generositat i entrega.
Resta el conhort de saber que l’existència és permanent. Primer en el cor der les persones que t’estimen, també en la recordança de les persones que vam tenir la sort de conèixer-te, i finalment -i manllevant paraules a Bohm- per aquella “realitat més comprensiva, profunda i intima no és a la ment ni en el cos, sinó una realitat d’una dimensió més gran que ens sobrepassa”.
Em costa imaginar-te
absent per sempre,
tants records de tu
se m’acumulen,
que ni deixen espai
a la tristesa,
i et visc intensament
sense tenir-te.
Miquel Martí i Pol