Des que es va proclamar la Segona República ençà –és a dir, en els darrers noranta anys–, a Sant Llorenç només hi ha hagut sis batles que hagin estat elegits democràticament; els altres sis –aquí no hi compt els que exerciren el càrrec de manera interina– varen esser nomenats pel governador civil de torn, en funció de les afinitats ideològiques o dels grups de pressió que tengueren prou força per obligar-lo a decantar-se per un o altre candidat. Durant aquests noranta anys, hi ha hagut dos batles que han ostentat el càrrec gairebé durant tant de temps com els deu restants: Tomàs Rosselló, que ho va esser entre el setembre de 1953 i el juny de 1970, i Mateu Puigròs, que, si els pactes es compleixen, ho haurà estat entre el maig de 1995 i el novembre de 2021. És a dir, 17 anys el primer i 26 el segon, una circumstància que difícilment es tornarà repetir en el futur.

En temps de pandèmia, en què un està obligat a cercar la manera com passar els dies, m’he entretengut dibuixant i cercant un poc d’informació sobre els sis que varen esser elegits mitjançant els vots. Vet-aquí el que he pogut arreplegar.

NOFRE SOLER RIERA
Desembre de 1931 – Febrer de 1936

Quan es va proclamar la Segona República, a Sant Llorenç hi havia dues tendències polítiques que sobresortien partdamunt les altres: el Partit Liberal, d’ideologia conservadora, promogut per Joan March i encapçalat en el poble per Joan Nadal, «de ses Planes»; i el Centre Republicà Federal, que més tard es convertiria en Esquerra Republicana, el cap visible del qual era Bernat Estelrich «Carbó». Hi havia també els Regionalistes, però en poc temps varen desaparèixer del panorama polític local.

Les primeres eleccions municipals se celebraren el 12 d’abril de 1931 i guanyaren els liberals, que aconseguiren set regidors, seguits dels regionalistes, amb dos regidors, un conservador i un independent. Els guanyadors proposaren Joan Nadal per batle, però Bernat Estelrich va presentar una protesta oficial perquè Nadal era el propietari de sa Central i els càrrecs eren incompatibles. En vista que hi havia 22 pobles de Mallorca i 3 d’Eivissa on també s’havien presentat al·legacions, el ministre de Governació, Miquel Maura, va ordenar que les eleccions es repetissin el 31 de maig. Aquesta vegada, els liberals llorencins es presentaren com un grup independent, però amb gairebé els mateixos candidats i tornaren aconseguir set regidors; els republicans federals aglutinaren la resta i obtingueren els altres quatre.

Els guanyadors, però, tornaren proposar Joan Nadal per batle i Bernat Estelrich presentà de bell nou una protesta oficial d’incapacitació, pels mateixos motius que l’anterior. El 23 de juny, el governador acceptà la protesta i nomenà Estelrich cap de la comissió gestora de l’Ajuntament. Val a dir que el governador d’aleshores era el menorquí Francesc Carreras Reura, fidel seguidor de Manuel Azaña i d’ideologia semblant a la d’Estelrich, motiu pel qual i de forma arbitrària, va prendre una decisió que era impossible que funcionàs, en donar la batlia a un partit que era clarament minoritari dins la corporació. Quan Carreras fou substituït per Máximo Cajal –mestre d’escola i amic de Miquel Maura–, el setembre del mateix any, destituí Estelrich i, vista la incompatibilitat de Joan Nadal, va acceptar per batle el candidat que els liberals llorencins havien escollit per substituir-lo: Nofre Soler Riera, «Socies», que va ocupar el càrrec fins el febrer de 1936.

Durant els anys de la Segona República, en què les arques municipals es trobaven sota mínims, l’Ajuntament va concentrar els seus esforços en dues àrees molt específiques: l’educació i la sanitat. En la primera, fou llavors quan es crearen els Consells escolars, integrats per un mestre, un pare i un regidor; s’inaugurà l’escola de Son Carrió (agost de 1932); i es compraren uns solars a la banda de Son Patró per fer-hi una escola (octubre de 1932), que no es començaria a construir fins a darreries dels anys cinquanta i s’inauguraria el 1961. Quant a la sanitat, es creà la plaça de comare, que ocupà Joana Llull «Galina» i s’ordenà que la fàbrica de ciment fos allunyada del poble, seguint les recomanacions de la Junta de Sanitat.

Després de deixar el càrrec de batle, Nofre Soler va abandonar la política i es continuà dedicant a la feina de fuster en el seu taller del carrer de l’Església. Va morir el dia 1 de desembre de 1992, a l’edat de 91 anys. El darrer acte oficial en què va participar va esser el 2 de juliol del mateix any, quan se celebrà el centenari de la separació del termes de Manacor i Sant Llorenç, en el qual també hi assistiren tots els batles llorencins vius.