Mots perduts: llobada

Ho recordava Maturana, “en la reflexió s’aprèn. I com s’aprèn?, reflexionant, fent amb altres”. Aquest “fer amb altres” és una de les característiques dels “mots perduts”; com també ho són: la constatació de que, en general, anam, perdent o si més no  canviant vocabulari; que quan dues llengues conviuen la poderosa s’imposa a la feble; i que les paraules es mantenen vives en funció de la seva utilitat.
I tot sobre una clara safata ideològica: una llengua, en el nostre cas la llengua catalana, és molt més que una simple eina de comunicació com assenyalen tots els científics de tot el món que treballen la qüestió.

Tota aquesta llarga introducció per assenyalar una constant: a vegades la lectura d’una paraula que fa temps que no sents et porta a una altra de semblants característiques.

Així el cas d’andana va suggerir a Pep Lluís la paraula, encara no tractada “llobada”.

El DCVB mostra:

LLOBADAf.
|| 1. Interrupció en un solc, en una cavada o en una pastura, per descuit del llaurador o cavador, per haver trobat un obstacle, etc.; cast. loba. 

El mot llobada s’aplica principalment a la interrupció d’un solc, o sia, a la clapa de terra que queda sense remoure per la rella a causa d’un alçament momentani d’aquesta per descuit del llaurador, o d’haver-se trobat amb un obstacle (un arbre, una pedra) que impedeix la continuïtat del solc. També es diu llobada el cavat mal fet, interromput, que deixa trossos de terra sense alçar i remoure. En l’hort, quan es rega, es fan llobades, que consisteixen en les porcions extremes del sembrat o planter, a on no arriba l’aigua amb què es rega, i que, per tant, queden eixutes. En el prat, la llobada és una clapa d’herba que el bestiar deixa sense pasturar, cosa que el bon pastor ha de procurar que no succeeixi. Les emblanquinadores també fan llobades quan deixen porcions de paret sense emblanquinar (Men.).
|| 2. fig. Fer llobada: deixar d’assistir a un lloc a on s’acostuma d’anar; faltar-hi.
Loc.

No fer llobadafer les coses d’una manera completa, molt arreu, sense deixar res.

Aportació de Pep Lluís i Bel Alemany
Imatge: llobada forçada per la soca de la figuera

2 comentaris a “Mots perduts: llobada

  1. A jo me la va donar a conèixer Salvador Galmés en el seu magnífic relat del Garriguer d’Infern. De fet, tant me va agradar que la vaig incloure en el paper de garriguer que interpretava Joan Gomila: “Ara moc tesses an es guardians per un arbre espipellat, o un esboldrec de marge, o una bardissa un poc desfeta; suara les tenc amb es parellers per una llobada massa prima, un brancó romput o una soca fregada”.
    Per cert just amb aquesta frase mots antics com “moure tesses”, bardissa, parellers… ja se podrien incloure a mots en desús.

    Bones Paraules d’antany…

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada