El febrer de 2008, Flor de Card va publicar un article sobre les paraules angleses que ens han envaït. Estava en castellà i jo el vaig traduir. Crec que val la pena reproduir-lo a Card.cat:
“D’ençà que les insígnies s’anomenen pins, els maricons gays, els menjars freds lunchs i els repartiments de cinema castings, aquest país ja no és el mateix: ara és molt, moltíssim més modern.
Abans, els nins llegien tebeos en lloc de còmics, els estudiants aferraven posters pensant-se que eren cartells, els empresaris feien negocis en lloc de business i els obrers, tan ordinaris, el migdia treien la fiambrera en lloc del tupperware.

Jo, a l’escola, vaig fer aerobic moltes vegades, però, beneita de mi, em pensava que feia gimnàsia. Ningú és realment modern si no diu cada dia un centenar de paraules en anglès. Les coses, en un altre idioma, ens sonen molt millor. Evidentment, no és el mateix dir bacon que panxeta, encara que tenguin el mateix greix, ni vestíbul que hall, ni inconvenient que handicap… Des d’aquest punt de vista som moderníssims: ja no deim pa de pessic, sinó plum-cake, ni tenim sentiments, sinó feellings.
Treim tickets, compram compacts, menjam sandwiches, anam al pub, practicam el rappel i el raffting, en lloc d’acampar feim camping i, en venir el fred, ens mocam amb kleenex.
Aquests canvis de llenguatge han influït en els nostres costums i han millorat molt el nostre aspecte. Les dones ja no emprem calces, sinó panties i els homes ja no duen calçons blancs, sinó slips i, després d’afaitar-se, es posen after-shave, que deixa la cara molt més fresca que el tònic facial.
L’espanyol modern ja no corr, perquè és de covards, però fa footing; no estudia, però fa masters i mai no aconsegueix aparcar, però sempre troba un parking.
El mercat ara és el marketing; l’autoservei, el self-service; l’escalafó, el ranking i el representant, el manager. Els importants són vips, els auriculars walkman, els llocs de venda stands, els executius yuppies; les tetes baby-sitters o fins i tot nannies, quan els modern qui parla és un pijo rematat.
A l’oficina, el director sempre està a meetings o brain storms, gairebé sempre amb la public-relations, mentres l’assistent envia mailings i organitza trainings; després se n’anirà al gimnàs a fer gim-jazz o spinning, i es trobarà amb totes les de la jet, que vénen de fer-se liftings i potser també amb alguna top-model amant del yoghurt light i el body-fitness.
L’arcaic aperitiu ha donat pas als cocktails, on s’amaren de bitter i de roast-beef que, maldament sembli el mateix, no engreixa tant com la carn. I no parlem dels berenars, que ara s’anomenen brunch.
Vostès, sense anar més enfora, treballen a una magazine, no a una revista. A la tele, quan el presentador repeteix algunes vegades O.K. i balla com una baldufa per l’escenari, la cosa s’anomena show, molt distint, com vostès saben, de l’antiquat espectacle; si el show és heavy és que conté molta popa i si és reality sembla el difunt diari El Caso, però en modern.
Mentrestant, per descomptat, ja no posen anuncis, sinó spots, els quals, a més d’esser millors, et permeten fer zapping. Aquestes coses enriqueixen molt.
Per esser rics del tot i treure’ns el complex tercermundista que tenguérem temps enrera, només ens queda dir amb accent americà l’única paraula que hem exportat al món: la paraula “sesta”.
Esper que us hagi agradat… Jo, abans de llegir-lo, no sabia si patia stress o si era que ja en tenia els collons plens”.