“Ara que vivim en un món tan instantani la poesia podria tenir un lloc important”

Que algú publiqui un llibre en aquest municipi ja és important i toca ser notícia. I si ho fa de poesia encara més… Passeu a llegir l’entrevista que li hem fet a Joan Tomàs Martínez Grimalt arran de la publicació del seu poemari Epigramari:

1. Llorencí, mig llorencí, amb una cama llorencina… Com et definim? Quina relació diries que tens amb el poble?

Amb un quart de cama llorencina. La família de ma mare la hi té i jo, en conseqüència, l’he heretada. Tanmateix, d’ençà que mon pare i ma mare hi viuen, em sent bastant identificat amb el paisatge de Sant Llorenç, sobretot amb el de foravila. Aquesta mescla de pedra, terres grises, turons i torrenteres.

2. Siguem sincers… no tothom llegeix poesia. Per què creus que és un gènere més minoritari?
És cert que no tothom llegeix poesia, però tothom en podria llegir. És un gènere que té fama d’opac, d’exclusiu, però crec que amb una bona predisposició i amb uns bons referents tothom s’hi podria sentir atret. Ara que vivim en un món instantani, d’imatges, de visionats breus, d’estímuls molt concrets (per influència de les xarxes socials i de la quantitat d’informació a la qual som sotmesos diàriament), la poesia podria tenir un lloc important. Perquè un poema es pot llegir com una càpsula, com un moment d’explosió i d’intensitat, de concentració de significat, però també es pot rellegir infinites vegades i cada vegada hi pots trobar coses noves i diferents.
3. El llibre que presentes té el curiós títol d’Epigramari. D’on l’has tret i què significa exactament?
Un epigrama és un poema breu, de contingut satíric o festiu. Però l’etimologia del mot, que ve del grec, significa “sobreesciure” o “escriure damunt alguna cosa”. És en aquest sentit que m’interessa més. En el sentit que qualsevol escriptura sempre és una reescriptura de tot el bagatge propi i, en certa manera, de tota la tradició prèvia.
4. Amb aquesta obra què pretens expressar?
Atrevir-me a parlar d’això seria matar el llibre. L’autor pot donar pistes, tenim un títol, tenim les citacions… Però és un poc obscè i innecessari que intenti explica què vol expressar. En un poemari no hem de desllorigar cap trama ni resoldre cap conflicte. És diferent. Tal vegada es tracta d’acceptar el misteri que et planteja l’autor, d’amarar-se del seu marc referencial i gaudir d’aquesta certa desorientació.
5. En  el llibre es parla de distopia. En quin sentit?
La distopia, per a mi, no és el futur sinó el present. Tenim tanta informació i, en canvi, sabem tan poques coses de la realitat… El món sensible sembla cada vegada més estrany i més separat de nosaltres. Parlam constantment d’educar-nos en el pensament crític, però estam molt desarmats per exercir-lo. Quines fonts són fiables? Quines xarxes de comunicació, d’afinitat, de consum són segures? És molt complicat i un poc desesperançador tot això…
6. Una altra de les teves especialitats és la Història (de fet, n’ets llicenciat). S’hi veu reflectida d’alguna manera?
La història és un bagatge més. Sí, en el poemari hi ha algunes referències històriques. Sobretot referències que tenen a veure amb com construïm els relats del passat perquè siguin versemblants i acomodats al present. És una tendència de la majoria d’historiadors (jo inclòs), un defecte de fàbrica.
7. Ja que parlam d’història, he vist que sempre t’has interessat pel món obrer, i fins i tot pel socialisme  i l’anarquisme. A què es deu?
M’interessa molt la puresa i la senzillesa amb què encarava l’esquerra, en general, durant el segle XIX i una part del XX, la seva lluita contra el capitalisme. Era un esforç molt seriós i voluntariós basat en una ètica del treball i de les relacions humanes. Ara això s’ha perdut completament. Sobretot perquè el model de producció ha canviat i, en conseqüència, les relacions socials i de producció també. Qui ha llegit més i millor Marx en els darrers cinquanta anys ha estat Wall Street.
8. Epigramari és més bé un recull de poemes independents o tenen una continuïtat?
En general, crec que és difícil confegir un llibre amb poemes esparsos, sense un mínim marc comú. Jo necessit concebre’l com un tot, encara que sigui un espai de confluència de diverses inquietuds.
9. Definiries la teva poesia com senzilla i apte per a tothom o necessita d’algun lector preparat?
Això també és molt mal de dir. M’agrada jugar amb les paraules, amb la fonètica, amb el ritme. M’agrada imaginar que qualsevol poema batega a una determinada freqüència i que la meva feina és afinar-lo perquè vibri en aquesta justa mesura. Crec que totes les persones que creguin en això hi poden trobar un cert interès.
10. A part d’escriure poesia, també sols crear obres de teatre. Quins aspectes diferents t’aporta cada gènere?
És molt diferent i al mateix temps és una cosa molt semblant. Canvia la tècnica, la perspectiva, però són feines creatives que t’obliguen a obrir el cervell i a estar molt atent. També em passa una cosa semblant amb el guió i amb la narrativa, gèneres que també he tocat però no tant.
11. I com a dramaturg, què trobes d’aquesta trista moguda que hi ha hagut tant a l”Institut del Tetare (Barcelona) com a l’Esadib (Illes Balears) relacionat amb casos d’assetjament per part d’alguns professors?
Crec que són episodis terribles que formen part d’un món i d’una cosmovisió que s’han de desterrar ja. Sexualitzar, menysprear, assetjar, sotmetre i tants altres verbs d’aquesta casta són intolerables. Són abusos de poder relacionats, majoritàriament, amb la posició d’homes blancs adults que han actuat amb una consciència d’impunitat que fa feredat. La societat, en general, i els homes, en particular, hem de reaccionar. No podem banalitzar el dolor de les víctimes ni mirar cap a una altra banda.
12. Per acabar potser estaria bé que t’acomiadassis amb uns versos.
He triat aquest poema d’en Blai Bonet, bastant conegut, però que crec que sintetitza molt bé tot allò que, per a mi, és la poesia:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada