Fa unes setmanes vaig fotografiar aquests dos retalls de diari, que em varen sobtar per la diferència d’actituts a dins d’un mateix sector empresarial. Mai he estat dels que agrupen els sectors amb capsetes a on tots els que hi estan a dins pateixen dels mateixos defectes “Tots els tal, són uns qual”, des del meu punt de vista, per tot hi ha de tot. En aquest cas volia fer referència a dues cadenes hoteleres de molta rellevància com són Melià i Riu.

El retall que fa referència a la cadena hotelera encapçalada per na Carme Riu, feia esment de que era el moment d’erradicar el turisme d’excessos tan present a llocs com Magalluf, Platja de Palma o Eivissa, un tursime que, qui hagi viscut a Eivissa  o Magalluf, coneixerà de ben aprop les infinites i constants molèsties que genera (brutor, renou, destrossa…) i el nul retorn en forma de guanys cap a la gent que viu al lloc. És la definició més visible de molèsties per a tothom, llevat per a l’amo del pub orientat a aquest tipus de turisme d’excessos i a les taxes aeroportuaries que en cobra l’estat dels vols constants que van i venen d’aquests tipus de personatges que vénen per 2 o 3 dies com a molt, a fer aquí la destrossa i animalades que no els hi deixen fer al seu país d’origen.

En canvi, l’altre retall feia referència a la demanda a la qual reclama 116 milions d’euros que ha interposat la cadena hotelera Melià, arrel del tancament d’hotels arrel de la proclamació l’estat d’alarma provocat per la COVID.

Tothom és lliure de pensar com vulgui, però amb les persones que estan patint aquesta crisi a nivell econòmic i les que l’han pagada a nivell de salut fins i tot amb la vida, a mi em va semblar de molt mal gust aquesta demanda, i més quan en cas de que la guanyi, els que la paguem serem nosaltres. Cal recordar en aquest cas, que el propietari d’aquesta cadena es troba situat entre les dues mil persones més riques del món segons la llista Forbes.

Que cadascú obri en conseqüència i que faci el que trobi, jo faig comptes tenir-ho en compte en el moment d’hostatjar-me a una o altra banda. M’estim més donar els meus doblers als qui d’una manera o altre, ja siguin petits o mitjans hotelers, ho reinverteixen a la nostra societat, ja sigui contractant a gent d’aquí o promocionant esdeveniments culturals, esportius, mediambientals…, que no a quí tan sols pretèn extreure el màxim profit possible sense importar-li gens l’entorn afectat