Es pot passar pel camí sense adonar-se’n de la flor, gairebé insignificant (hi ha tantes coses amb que pensar?).

Al enfocar-hi l’atenció es descobreix l’insecte. Gairebé immòbil. Sebla que fa part de la flor. Després arriba el judici: què hi fa aquest aqui?. I de seguida es recorda el sadisme del borino amb la flor de corritjola, bellament descrit per Salvador Galmés: “les punyides del fibló que li esqueixava els teixits delicats i fins”/ “cruel i despietat”… Una il·lusió aparent, humanitzada… i segurament falsa.

Insecte i flor fan part del joc de l’equilibri vital. ¿No podria ser que la flor utilitzés l’insecte per propiciar el trasllat del polen y així possibilitar la fertilització?. Ambdós estan compromesos en un mateix joc.

Tal vegada no estem nosaltres compromesos en múltiples jocs vitals?

“Sincronicitat”, un llibre singular, carregat d’històries personals que fa part de la part de la biblioteca viva.