“Quin segall que estas fet!”, “vaja segall!” eren expressions habituals. Una manera d’escometre o de dir “punyetero”… quan hi havia segalls!. Els cabrits son singularment atrevits i entramaliats.

Era una paraula habitual del vocabulari dels cabrers o de qui tenia cabres.

El DCVB mostra:

1.SEGALL, -ALLA m. i f.
|| 1. Nadó de la cabra ja desmamat però que no ha acabat la seva creixença; cast. chivo, segallo. Quatrecents vint caps en los quals segons relació del dit pastor hauia CLXX primals e CL segals, doc. a. 1443 (BSCC, vii, 244). M’havia dexat sa primerenca barbeta de segay maltès, Maura Aygof. 24. Quina cara que faran una vegada que se l’hagin menjat i els diguem que sa sagaia era un gat!, Rond. Eiv. 65. Els límits d’edat per a donar a un animal el nom de segall i segalla, són molt variables segons les regions, i a una mateixa regió no sempre tenen una fixesa absoluta. Exposem a continuació les dades que hem obtingut de pastors o cabrers professionals, a diverses comarques. La cria de la cabra s’anomena segall o segalla: a) Fins que té un any (Calp);—b) Dels dos mesos fins a un any (Sta. Col. de Q.);—c) Dels cinc mesos fins a un any (Gandesa);—d) D’edat de mig any fins a un any (Pobla de S., Tortosa, Morella, Llucena);—e) De mig any fins a catorze mesos (Falset);—f) Des dels set o vuit mesos fins a un any i mig (Calasseit);—g) Des del primer Sant Joan fins al segon (Bagà, Pobla de L.);—h) Des del Sant Miquel del primer any fins al Sant Joan del segon (Senterada);—i) Des del mig any fins que cria (Castellterçol);—j) Des de set o vuit mesos fins que és animal fet (Torelló);—l) Des que el desmamen fins que té dos anys (Llucmajor);—m) D’un fins a dos anys (Pont de S., Vall d’Àneu, Vall de Boí, Ribera del Flamisell, Penedès, Muntanya de Mall., Santanyí, Eiv.);—n) D’un any fins a tres (Benialí);—o) Fins que fa la primera cria (Massalcoreig, Vendrell, Valls, Pego, Men.).
|| 2. (Animal o persona) prim, magre (Mall.). ¿Què demana aquest segay?, doc. a. 1683 (Aguiló Dicc.).
|| 3. fig., m. Refredat de pits, amb molta tos (Artà).

Etim.: incerta, possiblement pre-romana; potser relacionada amb el basc sekail o segail, ‘animal magre’, que sembla esser pres del bearnès secalh o del cat. secall, segons Corominas DECast, iv, 172; l’origen llatí *secacŭlu, var. de *sequacŭlum ‘animal que segueix sa mare’ (derivat de sequi, ‘seguir’), proposat per G. de Diego Dicc. 6005a, sembla improbable.

Aportació de Bel Alemany i Antoni Font
Imatge de Viquipèdia