Des de Paris: Un Djoko i uns quants manacorins

Entre la crònica i l’enyorança

3-6 6-3 7-6 6-2 

Durant el partit, quan encara podia guanyar (l’han perdut la tàctica escollida, l’estat de forma i un enfilall d’errors, cosa, aquesta darrera, que devia esdevenir-se per primera vegada), se m’ha acudit: «Rafel Nadal: un toro que reflexiona.» Primer pic que en Rafel perd una semifinal de Roland-Garros, on compta més de cent victòries. Amb la d’avui, només tres derrotes (2009 en vuitens i 2015 en quarts). El serbi (he vist el partit amb un serbofrancès) reconeix que és el millor partit dels seus 15 anys de carrera. També ha dit que patir pressió «és un privilegi» perquè vol dir que fas coses importants. Ho ha dit en un francès més que acceptable.

Novak Djokovic és a punt de batre un rècord de… 1939 (no-res: en Rafelet en té que remunten a… 1887 (segle XIX, heu llegit bé)). Djoko compta gairebé amb el mateix nombre de Grand Chelem’s que Nadal i Federer. A hores d’ara desconec quines han estat les declaracions del manacorí. Si és fidel a les que féu fa estona, acceptarà la derrota, la qual la premsa no hauria d’exagerar: si no m’equivoc, no ens trobam davant l’ocàs de cap déu …ni tampoc davant el solixent d’un mite! Ha plogut molt (i hi ha hagut inundacions al poble nostre i de la seva mare i d’una de les seves padrines, catàstrofe natural per a la qual s’implicà de cos, ànima i butxaca) des que despertà els seus pares, aleshores encara plegats, cridant-los a Àsia en plena matinada («Fill meu, saps quina hora és aquí? – Ja ho sé, papà. Vos crid perquè si guany dos partits més em puc trobar a sa final de Roland-Garros i m’agradaria venguéssiu.») Si, personalment, jo esperava més de n’Andreu Riera, tot i reconèixer que és més fàcil tenir èxit, un èxit discret, amb el contrabaix que amb el piano, i que no tothom arriba a director de Conservatori, i esperava encara molt més de l’actor català Joel Joan, que tengué èxit tot d’una, confés que d’aquest trio el qui més m’ha sorprès ha estat en Rafel, que era número cent i busques quan feia pòlissa, i no per anar a fer cervesetes!, al Mossèn Alcover. Encara no l’he vist mai de veres, contràriament al conco futbolista i al pare, i estic orgullós d’haver estat coŀlega o company d’en Rafel Nadal padrí. Quan venia a la redacció del 7Setmanari, es quedava una bona estona, parlàvem i fins em regalava invitacions, com una per a un concert d’una pianista russa a l’Auditòrium, la qual, igual que n’Andreu Riera, vaig entrevistar a les pàgines de Flor de card. Company i també confident: poc abans de morir, a en Joan Bibiloni i a mi, al seu palau aferrat al Palau d’estiu d’en Jaume II, parlava, ell encara amb molts més motius d’orgull, d’«es raquetero i es futbolero». I d’ell mateix, és clar! «De cómo [creó] un imperio a partir de la nada». De com comprà, amb a penes cent mil pessetes que tenia aleshores, convencent un altre mallorquí i un alemany, que després li vendrien la part respectiva, el solar d’Es Port on ara es dreça l’imperi del clan Nadal. Na Roser, la viuda d’en Miquel Àngel Riera, al Cel sia, em contà com, de jove, així com n’hi havia que venien enciclopèdies, ell venia bombons a domicili. Un pic que la parella el visità al seu, li demanaren si els podien tastar. «M’acab de menjar es darrer», els contestà.

Una bona tríada: Miquel Àngel Riera, el maestro Rafel Nadal i Gabriel Galmés, «arcàngel sobrealimentat», com l’anomenà, en vida, l’artista renaixentista Tomeu Matamalas, que el guardà o li féu classe de nin; amb l’autor de La vida perdurable (o «es darrer mot d’es credo», com en deia ell) compartírem gintònics, columnes de l’esmentada publicació manacorina i cambra d’hotel a València durant els Premis Octubre de 1989. Tots tres homes amb nom d’arcàngel i de grata memòria, tots tres conradors de la Bellesa de l’home. No sé si ja hi ha cap biografia o monografia en marxa pel que fa al músic. Ja sé que no l’oblidaran, el mestre Nadal, però el que ha fet reclama a crits un llibre… un llibre-disc, o …un cofret de discos amb un bon llibret.

Tornant al partit que acaba d’acabar, aquest ha estat tan excepcional que les autoritats han permès al públic de romandre enllà del toc de queda de les 23h.

París, darrers minuts de l’11 de juny de 2021.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada