Feia temps que no l’havia sentit, però en el segle passat era ben habitual. A més s’utilitzava en les tres accepcions.
El Diccionari mostra la curiositat de que, en primera accepció és estesa per tot el territori de la llengua. En la segona de les accepcions es redueix a les Illes Balears. I en la tercera a Mallorca i Menorca.
Ara mateix ningú sent parlar d’animals o persones enfitades. Encara que no vol dir que no n’hi hagi, De fet lña televisió es podria considerar una caixa d’enfits, O no?
El DCVB mostra:
ENFITAR v. tr.
|| 1. Atipar excessivament; cast. ahitar. L’olla que mengen els enfita, Sagarra Comte 289. a) refl. Indigestar-se; sofrir empatx per massa menjar (or., occ., val., bal.); cast. empacharse, ahitarse.. N’hi ha per a enfitar-se!: es diu irònicament al·ludint al menjar escàs que es presenta (Men.). No m’enfitaré!: es diu davant una cosa que es dóna amb mesquinesa o gran escassedat (Men.).
|| 2. Deixar una cosa mal rentada, amb la brutor incrustada (Mall., Men., Eiv.); cast. poner mugriento. «Aquesta roba està enfitada». a) Color enfitat: color brut, mancat de puresa (Mall.).
|| 3. fig. Molestar, especialment amb la insistència d’una mateixa cosa (Mall., Men.); cast. cargar. «Mai m’ha agradat enfitar la gent». «Ja m’has arribat a enfitar de tant de parlar-me d’això!».
Refr.—a) «Si t’enfit, que t’enfits»: es diu irònicament al·ludint a una cosa que es dóna en quantitat molt escassa (Empordà, Manresa, Barc.).—b) «Qui té fills al costat no morirà enfitat» (Mall.); «Mare enfillada, no mor enfitada» (Manresa): vol dir que el qui té fills no pot estalviar diners.
Fon.: əɱfitá (pir-or., or., bal.); amfitá (occ., Maestr.); aɱfitáɾ (val.).
Etim.: del llatí vulgar *infīctare, ‘aficar, omplir’.
Aportació de Bel Alemany
Imatge: Colors superposats. Si transparenten conformen un enfit