Es un dels típics mots pagesos que deixaren de ser útils i, per això, es perden; la llenya es crema directament a foravila, les càrregues ja no van sobre animals, ni l’aigua es tragina en gerres.
Resta el record del mot sentit o llegit alguna vegada i el refranyer. Es encara viu allò de “Somada de gust no pesa” Continua
Torrentada. Qüestions obertes/21 – La més grossa!!
La top, la més grossa, la medalla élite, el premi dels premis, el “torrent de fang” més elaborat i plantós, de moment i mentre no canviem d’opinió, haurà de ser per aquesta espècie de maga anomenada Recursos Hídrics.
De moment, i des d’una informació generalitzada, ningú no ha mostrat cara en relació a les decisions preses. Un núvol eteri rere un nom. Continua
Contemplar els estels, una nit obscura i clara, em porta a la insignificança i a la intranscendència. Deturar-se en l’observació d’una minúscula fulla, per exemple de xiprer, pot portar a l’admiració de la perfecció geomètrica; de la mateixa manera observar el transitar d’una solitaria formigueta porta, pot portar, a la valoració de l’eficiència vital Continua
Això dels “mots perduts”, de mica en mica, assoleix una fita tan inesperada com desitjada: convertir-se en treball col·lectiu.
L’altre dijous, a l’assaig de la coral, en varen comparèixer unes quantes de paraules o expressions oblidades. tal és el cas de “beata aucellera”.
No he sabut trobar una resposta inequívoca en el diccionari, però de la combinació dels vocables se’n pot treure cert sentit (que, a la fi, sempre dependrà de la persona que l’usa).
Continua
Torrentada. Qüestions obertes/20 – Premis i reconeixements
Potser és resultat d’aquesta timidesa ancestral que ens fa estar a l’aguaït rere la paret mirant, sense ésser vist, tot el que passa. Potser és l’assignació del malnom de la comunitat que ens condiciona (granots!, animalons simpàtics, individualistes, compartint bassal, de sang freda i memòria curta). Potser és la marca religiosa. Poden ser altres raons…no ho arribarem a saber mai. Però cert és que ens aconhortam amb el que ens ha tocat viure (era inevitable, i què hi podem fer…). Continua
Avui, Sant Josep, fan festa tot els peps del món (catòlic). Bon dia per recordar allò de “fer Pep”. Una expressió darrerament no usada de forma generalitzada i que es pot considerar mot perdut. Continua
Es manté l’acció concreta, universal i lligada a la vida. Ha canviat el nom i la forma de l’aparell. En pocs anys hem passat del “a lloure” en el corral de figueres de moro a l’excusat o lloc comú -una fusta amb un forat rodò- i després al WC. Continua
Segurament una de les persones que més ha treballat el què i el com del pensar és el físic i pensador David Bohm. A “Sobre el diálogo” mostra la paradoxa que es planteja entre les facilitats que ofereixen les xarxes de comunicació i el trencament de la comunicació genuïna Continua
Torrentada. Qüestions obertes/19 – La llosa del silenci.
Els ulls de la persona que tenc al davant brillen de forma singular, A la fi hem cobrat!. L’expressió va molt més enllà de la compensació dels danys ocasionats per la torrentada, indiquen satisfacció i conformisme. Aquesta persona, pens, ja no dirà res, li han comprat el silenci.
I de silenci comprat el pensar porta als silencis institucionals, incomprensibles, vergonyosos, ofensius… Segurament legals però no gens ètics i no sé si lícits. Continua
Contemplar el paisatge implica adonarse’n del canvi continu. El ved tendral de la punta del brots indica creixement, de la mateixa manera que que l’arbre esbrancat mostra modificació de forma.
De forma semblant passa en l’entorn social. Es bescanvien els actors però algunes pautes de comportament es mantenen. Ho haurem d’acceptar, una part del nostre ésser és racista i masclista. Continua
M’ho varen demanar i no vaig saber contestar. Tampoc no tenia perquè saber-ho. La taulada del cafè es demanava qui hi guanyava amb tot això. No sabien de cap llorencí que hi participas ni que fos activitat llorencina. Continua
Avui, manllevant paraules a Richard Gerver (EL cambio) es vol deixar constància d’un fet conegut per tots: de cada dia els canvis, a tots els nivells, són més accelerats i transformadors. Continua
Torrentada. Qüestions obertes – Se’n parla!
Havia tancat aquella serie de comentaris fets sota el genèric “Torrentada-Qüestions obertes” perquè considerava -i encara consider- que cada persona, cada grup, cada comunitat “viu el viure que vol viure”. Es a dir, si és del seu interès té capacitat d’acció.
Però en petit comité han anat sorgint una sèrie d’idees que, potser, cal evidenciar. La primera és aquesta: passats cinc mesos encara és un tema viu.
En bona part dels sopars, trobades o converses, de passada o en forma d’acalorada discussió, surt el tema, mostrant-se tantes opinions com persones que hi participen. (Cada campaneta fa el seu so, diu l’adagi). Continua
Mot molt lligat als brasers de caliu. S’acaben els brasers de caliu, es perd el mot!.
A nivell local dit “blamar”. Una vegada dipositats els calius sobre la cendra del braser s’havien de deixar ablamar, per tal que els brots que encara no eren del tot caliu, deixassin de fer fum.
L’expressió que mostra de l’autoretrat de Van Gogh pot il·lustrar el que és una persosa esmussa. El mot sorgí -com l’anterior, romandre-, en resposta a la pregunta feta directament a un grup de persones; ¿em sabrieu dir un mot perdut?
Vist el que assenyala el DCVB , podria dir “M’esmussa veure les obres que estan fent en el torrent”. Continua
En el Sant Llorenç preturístic quedaven a romandre, ara van a dormir.
El DCVB en diu: Continua
L’herència cultural ens fa “dominadors ” de la naturalesa. Recordem allò del Gènesi “Facem l’home a nostra imatge, segons la nostra semblança: que tengui domini sobre els peixos de la mar, sobre les aus del cel, sobre el bestiar, sobre les bèsties salvatges i sobre els reptils de la terra”.
El biòleg cel·lular Lipton, en la seva “La biologia de la creença”, mostra que la ciència ofereix altres mirades. Continua
En concret faig referència a aquell xiulet dolçs, entre dents, intermitent que conviada a les bísties a beure a l’abeuradopr del Pou Vell els horabaixes, entrefosc, al final de la jornada laboral.
Fa anys que ja no hi ha carros ni bísties, i encara més que l’abeurador del Pou Vell, transformat en recordança galmasiana, és sec. La imatge mental pertany a un altre món, alhora nostre i desaparegut. Continua
El respecte que tens al dret dels altres!.
Resulta obvi. Si de cada dia hi ha més cotxes, s’incrementa la dificultat per aparcar vora ca teva. Sobre tot els vespres, quan la majoria dels que treballen a fora son a casa.
Tots coneixem persones barrudes, aquelles que estacionen el cotxe “a la seva manera”. Tant és si és s’ha de deixar vora un cantó, com davant un gual permanent, o si per petar la xerradeta han d’interrompre el trànsit de tota la via. Faltaria més! Continua
Antoni Riera, entre altres coses professor i periodista, en el darrer Cent per Cent mostra una crònica de l’adaptació teatral de Pau Quina treta de la narració El garriguer d’Infern de Salvador Galmés. Continua