No sé si és perdut del tot. La meva mare, que era carrionera, i el padrins l’utilitzaven adesiara. La familia de part de para utilitzava més sovint els “mans plegades”.

Tant a una banda com a l’altra es valorava l’acció, l’activitat. Vull dir que s’utilitzava el mot en la seva consideració negativa: “no estiguins mans fentes!” Continua →

Des del confinament ençà no havíem parlat més. Potser per això la retrobada amb n’Antoni “Cus”, guardant les distàncies, això si, va resultar singularment afable. Gairebé al final de la conversa em digué, -en sé una, bigalot!. I així em va contar que en la seva infantesa cada casa tenia una manera de fer els bigalots, era un cert signe de distinció. Veien el bigalot sabien d’on era la cussa eivissenca. Continua →

L’havia sentit en la seva versió dialectat, faldriguera, que aquí, segons mostra Salvador Galmés, es veu que no era mot perdut.
A dir ver, el concepte que m’havia arribat en l’ús familiar, segurament per extensió, no era el que mostra el diccionari “Butxaca”, sinó els baixos, els faldars de la camisa que, a vegades surten dels calçons i que, adesiara, també s’usava per posar-hi petites coses. La mateixa funció que, a vegades, feien els davantals de les dones. Continua →

El coneixia. L’havia sentit a l’entorn familiar, si la memòria no em falla en les accepcions 2 i 3.. Quan les persones de la generació anterior contaven eixides ( “Els roters hi tenien empriu”, “els hortolans tenien empriu d’aigua”…)

Contar detingudament fets succeïts també, en bona part, s’ha perdut. Les presses, la televisió, les sèries de les diverses plataformes…han reduït el temps de contar i/o escoltar.  Continua →

Parlàvem de la bella feina de Rafel Perelló qui, es veu, ha acabat de transcriure centenars d’enrevistes sobre cultura popular. I també de la quantitat de mots perduts que mostren i mostraran les seves entrevistes. -Un forfoll, puntualitza na Caterina.
Idò, un altre en el sarró. Continua →