No totes les paraules disposen d’una mateixa atracció. Particularment m’agraden les paraules amb “x” i també les que disposen de certa aura de localisme.
La que es presenta avui no és perduda, encara s’usa, però…és tan nostra! (Ni el normatiu la recull) Continua
Ullastre (Olea europaea)
Al llarg de molts d’anys, el desconeixement m’havia portat a pensar que l’ullastre era, tal vegada, l’arbust o arbre més “llest”, el que millor es sabia adaptar al seu entorn, fos quin fos.
Josep Mª Font i Bonet ens havia orientat la mirada vers les plantes en el seu turó de Consolació i més concretament envers els ullastres. Primer per mostrar-nos la seva capacitat de defensa al convertir-se, en cas de ser malmesos pel bestiar, en un espinós revell que, malgrat això, si les condicions de la terra ho permetien, era capaç de treure un cimal dret i vigorós en el centre, lluny dels llavis del bestiar oví. I també per mostrar-nos la seva experimentació al convertir, mitjançant empelts successius, amb mudes de la mateixa planta, un ullastre en olivera. Continua
Ës transferible l’experiència? Una pregunta tòpica d’aquelles que, adesiara, ens podem fer.
Cas de fer-se, segurament es podria contestar tant amb un si com amb un no. Si l’entorn és estàtic, com ho era la Mallorca rural d’abans dels seixanta del segle passat, seguramemt si. Des de llavors ençà, on els canvis són constants i de cada dia més ràpits, segurament no. Continua
Per aquí en diem “tionar”, en altres indrets parlen d’atiar. Es mot lligat al foc, les llars de foc minven a l’atropellada, esperem que, si mes no, els foguerons de Sant Antoni el conservin ben viu.
Es la segona de les paraules santantonieres que va proposar en Joan Umbert. Continua
Una reixa de fil-ferro, d’ovella que en diuen, per joc de llums i ombres apareix subtil davant la claror esplendorosa de lluna plena que juga amb els ennigulats.
Fa anys que hagués semblat imatge certa i segura, però…. Continua
Temps de fred i de camilla. En un llarg període de temps, el braser de la camilla es nodria de caliu, en contraposició als actuals elèctrics
Fins i tot hi havia cases que disposaven d’un “dimoni” -que també, com es mostra, tenia una altre concepte i funció- una peça cilíndrica de ferro foradat amb petites cames que servia, específicament, per fer caliu per posar en el braser. Així es gastava el mínim, però suficient combustible, normalment petits tions i clovelles d’ametla. Continua
Rapa (Arum italicum)
Planta ben comuna, es pot trobar a llocs ombrejats i humits del nostre entorn. De verd obscur sobre surt de les farratges i pastures ja que els herbívors, en el nostre cas les ovelles, no la toquen.
Stefano Mancuso, especialista en neurobiologia vegetal, posa d’exemple una germana seva Arum palestinum com a exemple d’intel·ligència i comunicació entre plantes i animals. En aquest cas en referència a plantes deshonestes, que manen feines sense pagar el servei, generalment en forma de nèctar. Continua
A mesura que passen els anys, hom se n’adona de la nefasta instrucció (que no formació) de l’escolaritat franquista que va sofrir la meva generació. Tant pel que fa a l’escola primària amb els diversos mestres a Sant Llorenç, com després la sequndària a l’Institut Ramon Llull de Manacor, com la posterior formació de magisteri a l’Escola Normal. Excepcions a banda… per llogar-hi cadiretes!.
I amb tot i amb això, si fa no fa, ens n’hem anat sortint. Continua
Un dels atractius dels mots perduts, com ja s’ha assenyalat altres vegades, rau en el joc social.
Hom sent un mot que feia estona que no sentia i ho diu. Es el cas present.
En Pep recorda aquell, altre temps habitual “mal se canís!” a manera d’interjecció despectiva. En la recerca directe (verb canir) no es troba res, fins que en Serafí mostra la veu que surt en el diccionari.
Realment l’expressió no deriva del verb “canir” siní del “acanir”: “Mal s’acanís!” Continua
Casar imatge i text no ha resultat gens dificultós. La imatge és de l’altre dia a ses Sitges. La idea és de Mancuso/Viola. Recorden que la naturalesa ens mostra com utilitzar els recursos mínims, però suficients, per assolir els objectius. Continua
“El caràcter d’una societat es mostra en les transaccions de cooperació entre parts implicades”. La frase del matemàtic Paulos es passejà llarga estona pel pensar. ¿Com es poden comptar les transaccions de cooperació? ¿On es situa la linia entre col·laborar i cooperar? Continua
Feia anys que no el sentia i l’altre dia, pensant amb una persona concreta, va comparèixer en el record. És un d’aquells mots sonors, simpàtics, estranys, seductors…
A més també té un bell significat. No basta fer coses, se n’han de cuidar. No basta sembrar, han de cuidar el que s’ha sembrat.
Es un mot ben perdut, la imatge de netejar sembrats pertany, a nivell general, al Sant Llorenç estrictament rural d’abans, de la mecanització del camp. Actualment es manté la tasca -no el mot- en el cas dels horts familiars. Continua
Favera (Vicia faba)
Fa una seixantena d’anys les faves eren omnipresents a les cases llorencines. Servien per fer cuinat, per torrar, per donar a les bísties…i també per posar dins les sabates que, tal dia com avui, amb tota la il·lusió del món, els infants deixaven entre vidriera i persiana de l’habitació.
No era esca, era llepolia per als cavalls dels Reis d’Orient.
El se’n demà, ben de matí, el dia dels Reis, els infants comprovaven que aquests havien passat deixant uns quants regals i que les faves de la sabata havien desaparegut. Continua
Aquesta vella secció dominical, generalment parteix de la idea, d’una frase i després es cerca una fotografia que la pugui acompanyar. Però a vegades, com la present, el plantejament és invers: una imatge, una fotografia suggereix un aforisme. Continua
El diari arabalears.cat mostra una interessant entrevista de Cristina Ros a Cels Calviño. Podria lligar perfectament amb la secció “Entorn” de card.cat.
En Cels Calviño, juntament amb en Pau Bibiloni varen participar de forma ben activa i deixant petjada didàctica en el projecte de ses Sitges en els seus inicis. Continua
A vegades, la recerca de mots et porta sorpreses.
Ara que ve el fred, potser és bon moment per treure un mot no gaire usat: xarpa. Temps enrere en veies algunes de dones amb xarpa, però darrerament ja no se’n veuen.
La sorpresa apareix quan tens interioritzat un concepte que no coincideix amb el que mostra el diccionari. En els nostre entorn (i també a Santanyi), segurament per semblança, diem xarpa al que el diccionari descriu a la veu xal. Continua
Mot ben escaient per a la festes nadalenques on, en general, de banda torrons, es menja més i més fort del que sol ser habitual.
Es clar que es pot estar ben sadoll, referit al menjar i, alhora, ben mancat d’altres desitjos.
De banda la substitució del mot per altres més “fins”: fart, rodó, satisfet… s’ha de fer referència al costum, també perdut, de pegar grans panxades (Hi havia qui, el dia de matances, per exemple, es podria menjar tres o quatre plats d’arròs abans d’encetar l’aguiat). Continua
D’ençà que es va declarar planta protegida el verdet ha desaparegut .hauria d’haver desaparegut- dels nostres betlems.
La veritat es que, DCVB a banda, no n’he sabut trobat gaire referències ja que al ser biòfid, no surt als herbaris
El DCVB a l’accepció 5 de l’entrada “verdet”, mostra: ” 5. Molsa (|| || 1 i 2) (mall.). Mata, rams de romaní, pometes del Bon Pastor i senalles de verdet, Vidal Mem. 67.
També mostra: “2. MOLSA f.|| 1. Planta de molt diverses espècies de muscínies, de líquens i d’algunes hepàtiques i algues; conjunt d’aquestes plantes, caracteritzades principalment per la finor i petitesa de llurs fulles i per la carència de ramificació; cast. musgo. Continua
Matins nadalencs de boira espessa. Boira que s’estèn com a capa que tapa el detall d’una pretesa realitat existent.
Com es pot definir l’ésser, el carràcter d’un poble com el nostre? Segurament plourien moltes respostes, Ampli ventall que podria anar des dels “pobres i no gens refinats” dels boiets de Salvador Galmés al recent “no som un poble, som una família”.. Continua
A casa en dèiem “xícara”. Era paraula ben viva a casa dels padrins. S’utilitzava per a coses ben específiques, entre altres,: per disposar-hi el llevat i per a la xocolata, Per extensió també s’anomenaven xicres a diversos tipus de tassa o recipients de terrissa. Ara en diem tassa grossa per a la xocolata i tassa petita per al cafè.
Algunes cases encara mantenen la tradició del xocolata, amb ensaïmada -ben estufada-, el dissabte de Nadal, just després -o abans- de matines. Continua