“Una teringa de tot es carrer, que en mitja hora passa i en mitja hora ve, passa passa bunyoler!”

D’entrada sorprèn una mica que el DCVB no deixi constància d’aquest popular i estès joc infantil, sembla que d’origen matancer. Continua →

Albons (Asphodelus ramosus)

“Anys d’albons, any de cavalllons”, diu la dita. Segurament expressa més un desig que no una realitat, encara que segons com es miri, per generalista, no deixa de ser certa; el algun o altra indret floreixen els albons i en algun o altre indret serà any fructífer i de cavallons.

Ara mateix en el nostre entorn es poden contemplar camins ben farcits d’albons florits, encara que aquests siguin curts i prims. Les caramuixes d’enguany so serviran, idò, per fer canyissos. I a dir ver, els sembrats es mostren ben magres. Es clar que si envesteixen les pluges encara es poden alegrar i el que ara sembla trist i curt, en el mes de juliol pot sembrar una altra cosa. Continua →

L’altre dia, des de “Món”, Antoni Font mostrava unes curioses eines: manuella i cullera que s’utilitzaven per fer forat a la pedra amb l’objectiu, i amb l’ajuda d’explosius, de fer-la esbrellar.
Una perillosa feina que va finir amb l’aparició dels compressors mecànics.
Bé, idò una eina complementària, en la mateixa línia, n’era el parpal. Continua →

Sobre un uniforme cel gris, una incipient retxa de llum. Imatge escaient per suportar la idea.

El lloat poeta manacorí Bernat Nadal, en una d’aquelles entrevistes sucoses que sap fer Cristina Ros, deia l’altre dia ” l’escriptor ha de ser conscient que fa un striptease en públic, però controlat “. Continua →

S’insisteix en la utilitat dels mots. Es perden aquells que no són útils. Actualment, en el nostre entorn, hi ha poca gent que utilitzi foc de llenya per cuinar. Potser alguna més per torrar circumstancialment. Aquestes darreres segurament coneixeran el mot. Quan el caliu és massa fort, o quan la flama envaeix la peça a torrar normalment es socarrima.

Els forns i les cuines modernes couen els aliments sense socarrimar, sense que, la peça que sigui, quedi cremada a la part externa i mig crua a l’interior. O potser sí? Continua →

Parres i ceps (Vitis vinifera)

Ara mateix les parres i els ceps comencen a treure pàmpols. Segons el diccionari “pàmpol” es refereix a “Fulla de cep o de figuera; cast. pámpana, pámpano”, però en el nostre entorn feien referència bàsicament a les fulles dels ceps o de les parres.

En algunes façanes encara resten senyals de les parres que, antigament ornaven la carrera de les velles cases del carrer del Pou o del Carrerillo. Proporcionaven fresca i fruits. Continua →

Enguany, crec que per primera vegada en aquests darrers seixanta anys, de forma pública (l’any passat n’Antoni “Botó” i na Catalina ja havien fet una mostra) s’han cantat “sales” a Sant Llorenç .(L’amo Antoni Fai, en el seu disc, ja en cantava). Continua →

Segurament el condicionant “edat” és més transcendent del que, d’entrada, pugui semblar. No sols des d’una mirada externa, “home gran” o “mascle vell”, sinó des d’una mirada interna, a l’hora de pensar, sentir, intervenir…

Ho dic per justificar el parer que voldria assenyalar.

En contraposició als positius i gairebé eufòrics “tot va bé”, “no som un poble som una família”… fins i tot a aquella mirada externa que ens veu amb “esperit de poble”, voldria deixar constància, també, d’una altra possible mirada: “la indiferència vers tot el que no és propi” o “l’individualisme desfermat” que també acostuma a campar pels nostres carrers. Continua →

Acabada l’acció, la feina, la utilitat, desapareix el mot.

L’amo en Pep “Comís”, es saig, va ser el darrer (Sant Llorenç, ?-1981). Els vespres, en la primera fosca, sobre una vella bicicleta trescava cornalons per, a toc de tambor o corneta, informar sobre les novetats de la vila. Tant era per iniciar el períde de recaptació de contribucions, com per informar que s’havia trobat un rellotge -o qualsevol altra objecte, a la plaça.
Val a dir que l’ús dels dos instruments diferenciava el contingut del missatge; més oficial o més de temes varis. Continua →

Com sol ser habitual, tant per Nadal com per Setmana Santa, en Sebastià Gelabert ens convida a visitar la instal·lació que justament amb la seva mare, han muntat en un solar obert de Son Patró. Continua →

De tots els mots pendents de publicar que han anat aportant persones diverses, el més “pasqual” -anyell a banda, ja assenyalat- ha estat “tallucar” o l’art de fer el tradicional frit de me.

Bona part de les tradicions, i no sols les culinàries, arrelen a la família. Hi ha moltes maneres de fer un frit de pasqua. Uns són més oliosos i altres manco, un són de talladons petits i altres de tallades més grosses, n’hi ha que hi posen molta verdura i altres molta patata, uns més coents i altres amb molts d’alls…hi ha de tot! Continua →

Mosques vermelles (Ophrys tenthredinifera)

A uns 800 m del campanar, en aquesta època, es poden trobar, contemplar i gaudir de les “Mosques vermelles”, una de les nostres belles i subtils orquídies.

La veritat es que aclarir-se entre les nombroses orquídies silvestres no resulta gen fàcil, tal és la riquesa i diversitat de noms i matisos que presenten. Continua →

Un assentat i reforçat capcer del Santuari de Consolació serveix de suport a una interessant idea del reconegut sociòleg  Richard Sennett.

Com a humans som éssers gregaris, hem de viure en comunitat; i per mantenir relacions de grup hem après a navegar en la superficialitat. Continua →

Ara, just a tocar de la Setmana Santa, una referència a un mot que, referències religioses a banda, també hauríem de posar a la llista dels perduts.
En el nostre cas el concepte “me” -i en altres “xot”- i “ovella” aglutina tota la varietat de mots que matisen el concepte “cap de bestiar de llana” (anyell,primal. taís, moltó…) Continua →

El nostre entorn ofereix, també, singularitats. La donarda (Agave americana) n’és una.

Adesiara se’n veu alguna per foravila. Bonafè assenyala que és “cultivada als jardins i subespontània”. També assenyala “Amb el seu suc es prepara el pulque i el mescal. dues begudes alcohòliques mexicanes; i amb les fibres de les fulles se’n fan cordes, flassades i robes fines”
També es coneguda amb els noms d’atzavara i pita. (En alguns indrets amb el nom d’atzavara també és coneix l’Aloe vera, que pertany a una altra família) Continua →

Ho recordava Maturana, “en la reflexió s’aprèn. I com s’aprèn?, reflexionant, fent amb altres”. Aquest “fer amb altres” és una de les característiques dels “mots perduts”; com també ho són: la constatació de que, en general, anam, perdent o si més no  canviant vocabulari; que quan dues llengues conviuen la poderosa s’imposa a la feble; i que les paraules es mantenen vives en funció de la seva utilitat.
I tot sobre una clara safata ideològica: una llengua, en el nostre cas la llengua catalana, és molt més que una simple eina de comunicació com assenyalen tots els científics de tot el món que treballen la qüestió. Continua →