De la premsa: La llengua catalana, avui

L’entrevista al professor Joan Miralles a l’arabalears.cat no té pèrdua.
Parla de la llengua catalana i d’aquest canvi de civilització que ens toca viure.
Així mateix, fa referència als mots, tons -l’entrevisda deriva de la publicació d’una part del seu arxiu de so- i expressions perdudes. Continua

Refranys: Fer de…

Fer de Pere Mateu.

Passa com en altres ocasions, en sentit estricte té una interpretació però l’aplicació i les derives van per un altre cantó.

Segons el Corpus de fraseologia de les Illes Balears de Bàrbara Sagrera significa “Obrar o intervenir en una empresa o assumpte presumptuosament, amb pretensions de dirigir, sense estar.-hi capacitat o sense tenir-ne atribucions” o també “Voler comandar i figurar més del que pertoca”. Continua

Mots perduts: almud

Anys enrere, a principis d’hivern, era habitual trobar a la plaça venedors d’olives. En solien dur de vàries classes dins “canatros ovalats”  i es venien a tant s’almud.

La gent comprava un, dos o mig almud  d’olives per salar. Si no vaig errat els darrers almuds que vaig veure eren cilindres metàl·lics. Continua

De la premsa: Xylella

Ves per on!, haviem comprat el relat de que la xylella era un fong que ja hi era i que s’havia “despert” per condicions climatològiques quan, amb els anys, apareix una nova versió científica: no es tracta de fongs, és un bacteri que, provenint de Califòrnia i amb epicentre a Son Carrió, s’escampa mitjançant insectes. Continua

Refranys: Qui té la paella…

Qui té la paella pel mànec, fa anar l’oli allà on vol

Segons el DCVB: “significa que el qui disposa dels ressorts o recursos per a dirigir un assumpte, una empresa, una col·lectivitat, etc., els aprofita en la forma que més li convé”.
No el vaig saber trobar en el “Corpus de fraseologia de les Illes Balears”, però si a la veu “paella” del diccionari Alcover-Moll. Continua

Entorn: Garballó

Garballó (Chámaerops húmilis)

El garballó és una planta interessant i curiosa per varis motius.
Primer, per ser única. Masclans (1972) asssenyala: “La flora mundial cmpta amb mérs d’un miler d’espècies de palmera. Una, tan sols, és autoòctona d’Europa: el margalló”: “. D’altra banda l’Herbari Virtual de la UIB mostra:  única palmera autòctona de les Illes Balears”.. Continua

Mots perduts: marxando

La figura del marxando -no confondre amb “placer”- es ben viva en molts d’indrets del món. Persones que es passegen pels carrers per vendre el que tenen o han comprat de forma prèvia.
(A nivell d’anècdota recordo una dona que feia de marxando que es passejava per un dels  carrers de Neiba amb una porcelleta, oferint-ne alguna de les parts disponibles als veïnats)

Ara i aquí, ens hem de tornar situar, amb la imaginació o el record, en el Sant Llorenç rural i preturístic.
Bona part de la població vivia a fora vila. Els comerciants a vegades arribaven a les cases de possessió per fer barates. Si eren molt coneguts els nomenaven pel nom o malnom, (“Va venir madò “Busca!”), si no ho eren tant es referien al comerciant amb el nom genèric de marxando. Continua

Refranys: La cabra…

La cabra avesada a saltar, salta i saltarà.

En aquesta cas, més que la literalitat del refrany, a l’entorn familiar, havia escoltat, de diverses formes el seu significat, sempre referit a animals. Si un ca s’avesa a fer carn… Si una ovella bota la paret….

El Corpus de fraseologia mostra el significat: “Ho diuen per significar que els hàbits inveterats, -arrelats a força de temps- son mal de fer perdre”. Continua

Entorn: Canvis ocellaires

S’atribueix a Heràclit, que va viure fa uns 2500 anys, aquella idea de que la única cosa permanent és el canvi constant.
Ens afecta a tots i també a l’entorn que ens volta. Ja ho varem comentar a l’entrada referida a la cardassa, però, avui, voldria enforcar la mirada vers dues aus que, en pocs anys, s’han fet ben populars: el tudó (Columba palumbus) i l’esplugabous (Bubulcus ibis)  (A vegades, tant per la forma que es destria de lluny com per les plomes grogues dels mascles adults dels esplugabous, es pot confondre amb l’agró blanc (Egretta garzetta),  Continua

Mots perduts: mans fentes

No sé si és perdut del tot. La meva mare, que era carrionera, i el padrins l’utilitzaven adesiara. La familia de part de para utilitzava més sovint els “mans plegades”.

Tant a una banda com a l’altra es valorava l’acció, l’activitat. Vull dir que s’utilitzava el mot en la seva consideració negativa: “no estiguins mans fentes!” Continua

In memoriam

No ha pogut ser.

Superada amb èxit l’operació semblava que es podria celebrar una mena de renaixement personal, però va resultar un miratge.

Ens restarà el conhort d’haver pogut compartir caminades i cims; de gaudir de la seva companyonia i generositat. I també el reconeixement per haver portat, en una certa època ja llunyana, el timó del grup local “Els trescadors”. Continua

Refranys: De lo que…

De lo que costa poc, donar-ne molt

Bona part dels refranys són polisèmics, el seu significat, dependrà, idò, del context i de la intenció del qui l’usa. Es dona el cas que el nombre de refranys que es coneixen i s’usen en un entorn familiar concret sempre és limitat; això fa que no sempre s’apliquin amb la intenció concreta en que es van popularitzar. Continua

Mots perduts: bigalot

Des del confinament ençà no havíem parlat més. Potser per això la retrobada amb n’Antoni “Cus”, guardant les distàncies, això si, va resultar singularment afable. Gairebé al final de la conversa em digué, -en sé una, bigalot!. I així em va contar que en la seva infantesa cada casa tenia una manera de fer els bigalots, era un cert signe de distinció. Veien el bigalot sabien d’on era la cussa eivissenca. Continua