A Sant Llorenç fermen els cans amb llonganisses

Poques feines hi ha més necessàries i, alhora, més injuriades i criticades que la de polític. Contra qui defensa demagògicament fixar màxims salarials per sota del mercat, cal defensar sous dignes per qui ha d’administrar el bé comú… perquè és necessari pagar bé a qui et serveix en càrrecs de responsabilitat, perquè només així podrem atreure talent a la gestió pública i perquè és just compensar a qui prioritza durant un temps el servei a la comunitat. Tanmateix, aquesta necessària justícia retributiva ha de vigilar de no pecar ni per manca, ni per excés, ja que, al mateix temps, els càrrecs públics han de tenir un punt d’exemplaritat i han d’evitar dones ales a l’antipolítica.  Continua

Tricentenari de la Guerra de Successió a Mallorca

“Mallorca va resistir durant un any, en solitari, per mirar de preservar les seves institucions. Però va ser una resistència a la mallorquina. Una resistència digna, però no suïcida”. En aquestes tres breus frases, l’historiador Mateu Morro sintetitzava dijous a la Biblioteca Municipal Salvador Galmés els trets diferencials de la Guerra de Successió a l’illa. Continua

Recomanació: Dani Miquel, el ‘Cantacançons’, a Manacor

No us perdeu l’actuació d’en Dani Miquel avui 5 de febrer a les 18 hores a la Institució Pública Antoni M. Alcover (can Socorrat). Si no el coneixeu, us asseguro que paga la pena. En ell s’aplega l’animador infantil hereu de Xesco Boix i tants d’altres, amb el folklorista arrelat en la línia de Mossèn Alcover o Enric Valor, i l’home orquestra capaç de cantar, explicar rondalles, publicar llibres, fer discos… Bona part de la seva obra està publicada a la valenciana Editorial Andana.
Avui, i dins de la Setmana Mossèn Alcover, ve Continua

La paciència d’una illa

En un viatge en cotxe de Barcelona a Girona vaig sentir a parlar per primera vegada de la ‘síndrome de la Moncloa’. Qui ens ho relatava gaudia de la màxima credibilitat, però l’anècdota resultava tan al·lucinant que, encara avui, dubto si el vaig escoltar bé. El narrador, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, assegurava que tots els presidents de govern espanyol patien d’un progressiu allunyament de la ciutadania i el món real, i acabaven sent segrestats per estranyes obsessions. Continua

La paciència d’una illa

En un viatge en cotxe de Barcelona a Girona vaig sentir a parlar per primera vegada de la ‘síndrome de la Moncloa’. Qui ens ho relatava gaudia de la màxima credibilitat, però l’anècdota resultava tan al·lucinant que, encara avui, dubto si el vaig escoltar bé. El narrador, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, assegurava que tots els presidents de govern espanyol patien d’un progressiu allunyament de la ciutadania i el món real, i acabaven sent segrestats per estranyes obsessions. Continua