Això era… i no és (X)

La plaça de l’Església també ha tengut diversos noms d’ençà que es va establir, el 1905. Primer es va dir la plaça Nova, en contraposició a la Vella, que hi havia, com s’ha esmentat abans, a l’encreuament entre els carrers Major i Sant Llorenç/Fermesa; el 1932 la rebatiaren com plaça de la República, denominació que el novembre de 1936 canviaren per plaça del General Franco; finalment, l’abril de 1980 li posaren el nom actual, plaça de l’Església.

Al fons de la plaça, a l’esquerra, hi havia dos establiments públics propietat de la mateixa família, els “Corem”: un casino i una barberia, tots dos oberts el 1944. El casino va tenir diversos casiners, però la barberia la portaven en Pep “Corem” i n’Antoni Ballester, el “Sord”. Posteriorment, quan tancaren la barberia, tota la planta baixa es va dedicar a bar i li posaren com a nom les inicials dels dos propietaris VB (Vaquer-Ballester). Continua

Quaranta anys de democràcia municipal (II)

De les altres candidatures no en parlaré perquè no dispòs de suficient informació per contar la manera com s’organitzaren, però sí de la del Grup Independent de Sant Llorenç, ja que jo n’era el secretari i el seu representant davant la Junta Electoral de Manacor, per la qual cosa apuntava en una espècie d’acta informal tot el que es tractava a les nombroses reunions que duguérem a terme.

El Grup Independent de Sant Llorenç va néixer a l’entorn del grup de joves que editaven la revista Flor de Card. De fet, gairebé un any i mig abans de què se celebrassin, el desembre de 1977, ja vaig publicar un article sobre les eleccions municipals i al llarg de 1978 i 1979 també en publicarien Ignasi Umbert, Guillem Pont, Guillem Soler, Antoni Sansó, Gaspar Soler… a més de nombrosos editorials, portades i un monogràfic –el març de 1979–, amb una enquesta a totes les candidatures, exceptuant UCD, que no va voler contestar. Continua

Això era… i no és (VIII)

A la primera casa del carrer Santa Maria de Bellver (que, com s’ha esmentat, primer es va dir “de la Fosca”, més tard, “de la Fermesa” i després del cop d’estat, “Primo de Rivera”), a mà esquerra hi havia un portal que donava al casino de cas Pinxo, per on, encara que avui sembli estrany, hi entraven les dones, que s’asseien a un quartet que hi havia al fons, a mà dreta, separades dels homes. Aquest costum de què els casinos tenguessin un espai reservat per a les dones, estava bastant estès en el poble; també, que a l’església les dones s’asseiessin a l’esquerre i els homes a la dreta i tampoc no fa molts anys que, en els funerals, homes i dones passen per davant tots els parents del difunt, ja que abans només donaven el condol als del mateix sexe. Parlant de reservats, els casinos també solien tenir un quartet discret –però que tothom conexia– on es jugava a cartes, en els temps en què aquests jocs estaven prohibits. Continua

Quaranta anys de democràcia municipal (I)

Aquest mes d’abril fa quaranta anys que se celebraren les primeres eleccions municipals després de la dictadura franquista, que les havia eliminat del panorama polític durant gairebé 43 anys. En aquells anys foscs, els batles eren nomenats pels governadors i eren ells els qui triaven els regidors, que sovint sorgien de les pròpies amistats o dels grups de pressió que aleshores hi pogués haver en el poble, encara que la Llei de Bases de Règim Local de 1945 assenyalàs que havien de sorgir de tres grups: el terç familiar, format per caps de família, sempre homes; el terç sindical, agafat del Sindicat Vertical franquista, aleshores l’únic autoritzat; i el terç d’entitats, format per homes provinents d’entitats econòmiques, culturals i professionals del municipi. El batle havia de sotmetre aquests nomenaments al governador, que normalment hi donava el seu vist-i-plau. Continua

Visita al Campament dels Presos del Parc Natural de Llevant

Visita al Campament dels Presos del Parc Natural de Llevant.

Aquest passat dissabte, acompanyats per en Jaume Morey visitàrem les runes del Campament del Presos, camp de concentració franquista creat per a la construcció d’un camí per accedir a la Talaia Moreia, on es volia instal·lar un canó. Continua

Això era… i no és (VII)

Per aquest capítol hem comptat també amb la informació oral de Magdalena Sansó, “Pisca”

A ca na Baiona, confrontant amb l’Espai36, durant la segona dècada del segle passat hi havia la sala Vella, a una dependència de la qual hi feia escola Antònia Campins. En el primer pis, durant un temps hi va tenir la seu la Falange, que va arribar a comptar amb 297 afiliats només a Sant Llorenç, sense incloure-hi els carrioners.

On avui hi ha Sa Nostra hi havia la sabateria de Francesc “Pocapalla”, pare d’en Paco “Punta”, que anys més tard també en posaria una altra al carrer del Puig. Continua

Això era… i no és (VI)

A l’altra banda del carrer, confrontant amb el casino de Can Salvador, hi havia el forn “de les pedres llises”, que portava Miquel Caldentey, “Pioro”. Rebia aquest nom per les grans pedres que conformaven el llindar de l’entrada, que estaven ben polides de tant trepitjar-les.

Al seu costat, on avui hi ha l’hotelet de Can Solaies, en Joan “Solaies” hi tenia una barberia. El seu fill Miquel feia de caminer, un ofici, creat el segle XVIII, que s’encarregava de mantenir les carreteres en bon estat.

La casa següent era d’Antoni Sureda Salas “Lucio”, pare del que va esser batle de Sant Llorenç entre el març i el juliol de 1936, per la qual cosa fou empresonat durant poc més de tres anys. A caseva venien graneres i altres objectes de corda i espart, a més de calç per emblanquinar, ja que aleshores no s’usava emprar la pintura per a les parets. Els “Teulers” o “Lucios” i els “Solaies” eren dues famílies que s’alternaren en la direcció de la banda de música entre 1887 i 1975, quan passaren la batuta a Francesc Sapiña. Continua

La transició democràtica. Cap a una visió històrica crítica

Dia 1 d’abril, a les 20.00 h, el bar Xarop de Manacor, situat al número 18 de la plaça de Ramon Llull, serà de bell nou l’escenari d’una altra conferència dels Dilluns de l’Obra. Es titularà La transició democràtica. Cap a una visió històrica crítica” i serà impartida pel professor d’història contemporània Arnau Company.

El ponent hi reivindicarà la necessitat de tractar, des d’un nou enfocament crític, el període transcorregut entre la mort del dictador feixista Francisco Franco i l’anomenada Transició Democràtica, sempre des de la perspectiva que dona la quarantena d’anys transcorreguts d’ençà que tengueren lloc els dos esdeveniments històrics. Continua

Això era… i no és (V)

A la darrera casa d’aquest tram de carrer hi havia un casino que abans de la República van portar en Llorenç “Pistola” i na Bet “Busca”, els meus padrins materns. Després el va dur Miquel Riera Parera “Cucaiada”, que fou afusellat pels franquistes l’11 de maig de 1937; l’edifici era propietat del seu cunyat Càndid Jover, del qual rebia el nom de Can Càndil i fou la seu d’Esquerra Republicana, partit al qual tots dos hi estaven afiliats. Al primer pis, durant els anys posteriors a la Guerra, la Falange hi va tenir un magatzem, on hi guardava mobles, quadres i diversos símbols del partit. Darrere en “Cucaiada” el va dur en Miquel “Madona”, que estava casat amb na Francesca “Mena”, per la qual cosa la gent el coneixia com ca na Mena. Avui hi té una oficina el banc de Santander. Continua

Això era… i no és (III)

A l’altra banda del carrer Major, en el número 2, hi havia la botiga que portaven Mateu Domenge i la seva dona, Joana Adrover, des de començaments dels anys cinquanta fins que es jubilaren. Aquesta botiga era coneguda com “ca s’Escolà”, perquè l’amo en Mateu va esser l’escolar major de l’església llorencina durant 20 anys, des del 1954 fins el 1974. Durant aquest temps, va esser la mà dreta dels rectors Melcion Llull i Llorenç Perelló i va deixar el càrrec quan Joan Rosselló va prendre possessió, tot i que continuà col·laborant amb la parròquia, tocant les campanes i custodiant les claus de l’església[1]. Abans d’ell, l’escolà major havia estat l’amo de Son Foradat, que tenia una fusteria al carrer Nou. Continua

Això era… i no és (II)

El primer indret que trobam al carrer Major és el “teulado”, un mot que el diccionari Alcover-Moll només recull en la seva accepció femenina, però que a Sant Llorenç sempre se l’ha conegut així. Aquest nom, a més, té una altra curiositat derivada de la seva etimologia, ja que no tenia teules, com seria d’esperar, sinó un terrat, al qual només hi tenien accés els propietaris de la casa que hi confrontava.

Fins el 9 de setembre de 1905, en què s’obrí el carrer de la Mar, la plaça de l’Església només era un eixamplament del carrer Major[1], i fou probablement aleshores quan es construí el teulado, un espai cobert semblant a l’actual que donava aixopluc als placers que venien a fer mercat els diumenges de matí. Fou construït per Gabriel Carrió “des Molí”, que durant molts anys va esser secretari de l’Ajuntament i que fou nomenat Fill Il·lustre el 14 de setembre de 1951. Continua

Això era… i no és (I)

Deia Rafel Ferrer Massanet, en el seu llibre “Manacor, de la pedra a la paraula“, que: “els noms aguanten més que les pedres, perquè les pedres arriben a esmicolar-se mentre els noms perduren al llarg de la història (…); els noms, per a un poble, han arribat a esser l’única herència clara”. Tenc aquest libre, editat per la Caixa l’any 1980, i que compta amb unes magnífiques il·lustracions d’Andreu Llodrà Quetglas, però, a dir ver, feia molts anys que no l’obria. La cita l’he recuperada del llibre “Manacor viu”, de Sebastià Sansó, editat l’any passat i que es presentarà a Sant Llorenç el vinent 29 de març, a l’Espai36. En aquest llibre, en Sebastià dedica un bon nombre de pàgines a Sant Llorenç, ja que el nostre poble i el seu han compartit la mateixa història durant gairebé set segles, fins el 1892, en que optaren per a què cadascú prengués pel seu vent; si us interessa el nostre passat, us el recoman. Continua

El llibre de vuit senyals

EN PERE RIPOLL EXPLICARÀ QUÈ ÉS EL ‘LLIBRE DELS VUIT SENYALS’

Dilluns que ve, dia 18 de febrer, a les 20.00 h, el Doctor en Dret per la Universitat Pompeu Fabra, Pere Ripoll Sastre, oferirà la conferència “El Llibre de Vuit Senyals: una reflexió al segle XV sobre els orígens de la Generalitat de Catalunya”.  Hi explicarà com a la darreria del segle XVI un inventari de l’arxiu de la Generalitat registrava el ‘Llibre de Vuit Senyals’, un manuscrit que permet d’observar la legislació considerada com la fundadora de la Generalitat de Catalunya, com també la normativa que transformaria la fiscalitat pública al Principat de Catalunya i al Regne de Mallorca. Continua

Què entenem quan parlam de patrimoni?

La majoria ho relaciona amb la pintura, l’arquitectura i l’escultura, és a dir, amb el que associam amb la paraula art. Menys són els que relacionen dita paraula amb les manifestacions de caràcter més popular i que tenen a veure amb les manifestacions folklòriques d’una cultura determinada, el ball i les cançons populars serien exemples de patrimoni immaterial. I una minoria encara més reduïda, valga la redundància, és la que pensa en els documents com a part integrant del nostre patrimoni. Continua

Na Magadalena Salas explicarà la història de l’Hospitalet Vell

Dilluns que ve, dia 11 de febrer, a les 20.00 h, la directora del Museu d’Història de Manacor, Magdalena Salas Burguera, oferirà la conferència “L’Hospitalet Vell, un jaciment arqueològic prehistòric”, en la qual explicarà la història del jaciment i les investigacions que s’hi ha duit a terme durant els darrers cinquanta anys. També ens demostrarà com visitant el poblat podem obtenir informació de com vivien les comunitats prehistòriques del  terme de Manacor. Continua

Es digitalitzen les Obres Completes de Salvador Galmés i Sanxo

La Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Sant Llorenç des Cardassar ha conclòs una de les accions proposades dintre del Programa Municipal Salvador Galmés. Concretament, s’han digitalitzat les Obres Completes d’aquest reconegut escriptor llorencí, les quals conformen tota la seva obra i que es divideix en cinc toms diferents: Continua

Vídeo de la projecció de “Un segle de juguetes” a càrrec d’en Rafel Duran a l’Espai 36

L’incansable i polifacètic Rafel Duran ens ha oferit avui aquesta projecció d’una col·lecció de 180 fotografies que ha pogut recollir, a on les protagonistes són les juguetes dels nins i nines de Sant Llorenç, durant el període de temps comprès entre els anys 1910 i el 2010. Continua

Tràiler del documental “Terres de Fang”

Ja podeu veure el trailer del documental “Terres de Fang” que es preestrenarà aquest dimecres, 9 de gener, a les 18.30 h i a les 20.00 h a l’Espai 36.

Recordau que, tot i que l’entrada és gratuïta, és necessari recollir-la perquè l’aforament és limitat. Ho podeu fer a la taquilla de l’Espai 36. Continua