El sorgiment de nous estats a l’Europa del segle XX

Dilluns qui ve, dia 6 de maig, a les 20.00 h, tendrà lloc al bar Xarop de Manacor (plaça de Ramon Llull, 18) una nova conferència dels Dilluns de l’Obra. En aquesta ocasió, en Martí Janer Torrens, donarà a  conèixer, a través de la conferència Noves nacions a l’Europa del segle XX, les circumstàncies que varen permetre el sorgiment de nous estats a l’Europa del  segle XX, Continua

Això era… i no és (XII)

La informació sobre aquest carrer m’ha estat facilitada per de Francesca “Recona”

Com ja s’ha esmentat abans, el carrer de la Mar es va obrir el setembre de 1905 i, segons exposa Jaume Salas en el “Llibre del Centenari”, es plantejaren dues possibilitats: construir unes grans escalonades per salvar el desnivell fins el carrer del Pou o deixar-lo tal com està avui en dia, amb la costa d’en Corem. Es decantaren per la segona opció per facilitar el pas dels carros i per donar una sortida directa des de la plaça cap al camí de Son Carrió.

El seu nom ha sofert diversos canvis al llarg dels anys. El primer que tengué va esser “de la Mar”, que el 1921 rebatiaren com “Rafel Blanes”, en reconeixement a la tasca d’aquell artanenc que havia estat l’impulsor de la línia de tren Manacor-Artà, inaugurada el març d’aquell mateix any; el 1931 el canviaren per “Manuel Azaña”, president de la II República; el 1936, després del reembarcament de Bayo, li tornaren posar “de la Mar”; el 1973, a rel de l’atemptat d’ETA que va acabar amb la vida del president del Govern, el canviaren per “Carrero Blanco”, que alguns opositors del règim anomenaven “carreró blanc”; finalment, el 1980 recuperà el seu nom popular, que encara ara conserva. Continua

Quaranta anys de democràcia municipal (IV)

Una vegada decidida la candidatura definitiva, calia fer feina en el programa electoral i, com que volíem sebre quines eren les prioritats de la gent, acordàrem fer una enquesta a tot el nucli urbà de Sant Llorenç, així que el dividírem en quatre sectors, que serien visitats pels candidats: El primer comprenia la carretera d’Artà i totes les cases que queien a la seva esquerra, anant cap al Llevant; els encarregats d’aquest sector foren en Mateu Girart, en Guillem Soler i en Pep “Treufoc”. El segon, el tram comprès entre la carretera d’Artà i els carrers Verge Trobada i Major, que anàren a càrrec d’en Guillem Quina, en Joan Tous i n’Antònia Servera. El tercer, comprenia el triangle entre els carrers Major, Sant Llorenç i la carretera de Son Servera, del qual se’n cuidaren n’Antònia Garcia, en Tomeu “de ses Sitgetes” i n’Antoni Sansó. Finalment, el quart integraria el tram que va del carrer de Sant Llorenç fins el de la Verge Trobada, anant de cap al Llevant, que agafaren en Joan Riera, na Margalida Jaume i n’Andreu Amer. Continua

La II República a Manacor. Una ocasió perduda

Dilluns que ve, dia 29 d’abril, a les 20.00 h, l’investigador i periodista Antoni Tugores Manresa oferirà la conferència “La II República a Manacor. Una ocasió perduda”, que és un repàs als sis anys de la II República, tant en l’aspecte polític, com econòmic, social, cultural, lúdic, una crònica d’un temps convuls i de grans canvis, amb una gran crisi econòmica com a rerefons. Continua

Fil a l’agulla a l’arxiu de Sant Llorenç

La revista CentxCent de Manacor ha dedicat un article a l’àrdua tasca realitzada per a recuperar l’arxiu municipal que es va veure afectat per la torrentada del passat mes d’octubre.

Podeu visualitzar l’entrevista realitzada per Marcel Pich al següent enllaç on Catalina Ferrer i Núria Llull expliquen totes les actuacions i intervencions que van dur a terme.  Continua

El judes de Coripe

Tanta sort!. A diferència del poble sevillà de Coripe no vàrem disposar de cap il·luminat que proposàs allò de “anar a matar jueus” com a festa d’Interès Turístic Nacional.
Perquè no digueu, això de declarar per votació entre un grup de pares un “judes”, per després fer-ne befa i afusellar-lo mentre els espectadors, veïns del poble, fan alulea, tant en la forma com en el fons, no sigui, avui ridícul i desafortunat.

Continua

Això era… i no és (X)

La plaça de l’Església també ha tengut diversos noms d’ençà que es va establir, el 1905. Primer es va dir la plaça Nova, en contraposició a la Vella, que hi havia, com s’ha esmentat abans, a l’encreuament entre els carrers Major i Sant Llorenç/Fermesa; el 1932 la rebatiaren com plaça de la República, denominació que el novembre de 1936 canviaren per plaça del General Franco; finalment, l’abril de 1980 li posaren el nom actual, plaça de l’Església.

Al fons de la plaça, a l’esquerra, hi havia dos establiments públics propietat de la mateixa família, els “Corem”: un casino i una barberia, tots dos oberts el 1944. El casino va tenir diversos casiners, però la barberia la portaven en Pep “Corem” i n’Antoni Ballester, el “Sord”. Posteriorment, quan tancaren la barberia, tota la planta baixa es va dedicar a bar i li posaren com a nom les inicials dels dos propietaris VB (Vaquer-Ballester). Continua

Quaranta anys de democràcia municipal (II)

De les altres candidatures no en parlaré perquè no dispòs de suficient informació per contar la manera com s’organitzaren, però sí de la del Grup Independent de Sant Llorenç, ja que jo n’era el secretari i el seu representant davant la Junta Electoral de Manacor, per la qual cosa apuntava en una espècie d’acta informal tot el que es tractava a les nombroses reunions que duguérem a terme.

El Grup Independent de Sant Llorenç va néixer a l’entorn del grup de joves que editaven la revista Flor de Card. De fet, gairebé un any i mig abans de què se celebrassin, el desembre de 1977, ja vaig publicar un article sobre les eleccions municipals i al llarg de 1978 i 1979 també en publicarien Ignasi Umbert, Guillem Pont, Guillem Soler, Antoni Sansó, Gaspar Soler… a més de nombrosos editorials, portades i un monogràfic –el març de 1979–, amb una enquesta a totes les candidatures, exceptuant UCD, que no va voler contestar. Continua

Això era… i no és (VIII)

A la primera casa del carrer Santa Maria de Bellver (que, com s’ha esmentat, primer es va dir “de la Fosca”, més tard, “de la Fermesa” i després del cop d’estat, “Primo de Rivera”), a mà esquerra hi havia un portal que donava al casino de cas Pinxo, per on, encara que avui sembli estrany, hi entraven les dones, que s’asseien a un quartet que hi havia al fons, a mà dreta, separades dels homes. Aquest costum de què els casinos tenguessin un espai reservat per a les dones, estava bastant estès en el poble; també, que a l’església les dones s’asseiessin a l’esquerre i els homes a la dreta i tampoc no fa molts anys que, en els funerals, homes i dones passen per davant tots els parents del difunt, ja que abans només donaven el condol als del mateix sexe. Parlant de reservats, els casinos també solien tenir un quartet discret –però que tothom conexia– on es jugava a cartes, en els temps en què aquests jocs estaven prohibits. Continua

Quaranta anys de democràcia municipal (I)

Aquest mes d’abril fa quaranta anys que se celebraren les primeres eleccions municipals després de la dictadura franquista, que les havia eliminat del panorama polític durant gairebé 43 anys. En aquells anys foscs, els batles eren nomenats pels governadors i eren ells els qui triaven els regidors, que sovint sorgien de les pròpies amistats o dels grups de pressió que aleshores hi pogués haver en el poble, encara que la Llei de Bases de Règim Local de 1945 assenyalàs que havien de sorgir de tres grups: el terç familiar, format per caps de família, sempre homes; el terç sindical, agafat del Sindicat Vertical franquista, aleshores l’únic autoritzat; i el terç d’entitats, format per homes provinents d’entitats econòmiques, culturals i professionals del municipi. El batle havia de sotmetre aquests nomenaments al governador, que normalment hi donava el seu vist-i-plau. Continua

Visita al Campament dels Presos del Parc Natural de Llevant

Visita al Campament dels Presos del Parc Natural de Llevant.

Aquest passat dissabte, acompanyats per en Jaume Morey visitàrem les runes del Campament del Presos, camp de concentració franquista creat per a la construcció d’un camí per accedir a la Talaia Moreia, on es volia instal·lar un canó. Continua

Això era… i no és (VII)

Per aquest capítol hem comptat també amb la informació oral de Magdalena Sansó, “Pisca”

A ca na Baiona, confrontant amb l’Espai36, durant la segona dècada del segle passat hi havia la sala Vella, a una dependència de la qual hi feia escola Antònia Campins. En el primer pis, durant un temps hi va tenir la seu la Falange, que va arribar a comptar amb 297 afiliats només a Sant Llorenç, sense incloure-hi els carrioners.

On avui hi ha Sa Nostra hi havia la sabateria de Francesc “Pocapalla”, pare d’en Paco “Punta”, que anys més tard també en posaria una altra al carrer del Puig. Continua

Això era… i no és (VI)

A l’altra banda del carrer, confrontant amb el casino de Can Salvador, hi havia el forn “de les pedres llises”, que portava Miquel Caldentey, “Pioro”. Rebia aquest nom per les grans pedres que conformaven el llindar de l’entrada, que estaven ben polides de tant trepitjar-les.

Al seu costat, on avui hi ha l’hotelet de Can Solaies, en Joan “Solaies” hi tenia una barberia. El seu fill Miquel feia de caminer, un ofici, creat el segle XVIII, que s’encarregava de mantenir les carreteres en bon estat.

La casa següent era d’Antoni Sureda Salas “Lucio”, pare del que va esser batle de Sant Llorenç entre el març i el juliol de 1936, per la qual cosa fou empresonat durant poc més de tres anys. A caseva venien graneres i altres objectes de corda i espart, a més de calç per emblanquinar, ja que aleshores no s’usava emprar la pintura per a les parets. Els “Teulers” o “Lucios” i els “Solaies” eren dues famílies que s’alternaren en la direcció de la banda de música entre 1887 i 1975, quan passaren la batuta a Francesc Sapiña. Continua

La transició democràtica. Cap a una visió històrica crítica

Dia 1 d’abril, a les 20.00 h, el bar Xarop de Manacor, situat al número 18 de la plaça de Ramon Llull, serà de bell nou l’escenari d’una altra conferència dels Dilluns de l’Obra. Es titularà La transició democràtica. Cap a una visió històrica crítica” i serà impartida pel professor d’història contemporània Arnau Company.

El ponent hi reivindicarà la necessitat de tractar, des d’un nou enfocament crític, el període transcorregut entre la mort del dictador feixista Francisco Franco i l’anomenada Transició Democràtica, sempre des de la perspectiva que dona la quarantena d’anys transcorreguts d’ençà que tengueren lloc els dos esdeveniments històrics. Continua

Això era… i no és (V)

A la darrera casa d’aquest tram de carrer hi havia un casino que abans de la República van portar en Llorenç “Pistola” i na Bet “Busca”, els meus padrins materns. Després el va dur Miquel Riera Parera “Cucaiada”, que fou afusellat pels franquistes l’11 de maig de 1937; l’edifici era propietat del seu cunyat Càndid Jover, del qual rebia el nom de Can Càndil i fou la seu d’Esquerra Republicana, partit al qual tots dos hi estaven afiliats. Al primer pis, durant els anys posteriors a la Guerra, la Falange hi va tenir un magatzem, on hi guardava mobles, quadres i diversos símbols del partit. Darrere en “Cucaiada” el va dur en Miquel “Madona”, que estava casat amb na Francesca “Mena”, per la qual cosa la gent el coneixia com ca na Mena. Avui hi té una oficina el banc de Santander. Continua

Això era… i no és (III)

A l’altra banda del carrer Major, en el número 2, hi havia la botiga que portaven Mateu Domenge i la seva dona, Joana Adrover, des de començaments dels anys cinquanta fins que es jubilaren. Aquesta botiga era coneguda com “ca s’Escolà”, perquè l’amo en Mateu va esser l’escolar major de l’església llorencina durant 20 anys, des del 1954 fins el 1974. Durant aquest temps, va esser la mà dreta dels rectors Melcion Llull i Llorenç Perelló i va deixar el càrrec quan Joan Rosselló va prendre possessió, tot i que continuà col·laborant amb la parròquia, tocant les campanes i custodiant les claus de l’església[1]. Abans d’ell, l’escolà major havia estat l’amo de Son Foradat, que tenia una fusteria al carrer Nou. Continua

Això era… i no és (II)

El primer indret que trobam al carrer Major és el “teulado”, un mot que el diccionari Alcover-Moll només recull en la seva accepció femenina, però que a Sant Llorenç sempre se l’ha conegut així. Aquest nom, a més, té una altra curiositat derivada de la seva etimologia, ja que no tenia teules, com seria d’esperar, sinó un terrat, al qual només hi tenien accés els propietaris de la casa que hi confrontava.

Fins el 9 de setembre de 1905, en què s’obrí el carrer de la Mar, la plaça de l’Església només era un eixamplament del carrer Major[1], i fou probablement aleshores quan es construí el teulado, un espai cobert semblant a l’actual que donava aixopluc als placers que venien a fer mercat els diumenges de matí. Fou construït per Gabriel Carrió “des Molí”, que durant molts anys va esser secretari de l’Ajuntament i que fou nomenat Fill Il·lustre el 14 de setembre de 1951. Continua

Això era… i no és (I)

Deia Rafel Ferrer Massanet, en el seu llibre “Manacor, de la pedra a la paraula“, que: “els noms aguanten més que les pedres, perquè les pedres arriben a esmicolar-se mentre els noms perduren al llarg de la història (…); els noms, per a un poble, han arribat a esser l’única herència clara”. Tenc aquest libre, editat per la Caixa l’any 1980, i que compta amb unes magnífiques il·lustracions d’Andreu Llodrà Quetglas, però, a dir ver, feia molts anys que no l’obria. La cita l’he recuperada del llibre “Manacor viu”, de Sebastià Sansó, editat l’any passat i que es presentarà a Sant Llorenç el vinent 29 de març, a l’Espai36. En aquest llibre, en Sebastià dedica un bon nombre de pàgines a Sant Llorenç, ja que el nostre poble i el seu han compartit la mateixa història durant gairebé set segles, fins el 1892, en que optaren per a què cadascú prengués pel seu vent; si us interessa el nostre passat, us el recoman. Continua