Mots perduts: l’art de dir

Novetat

Fa temps vaig tenir un professor que assenyalava: “ben dit, tot es pot dir”. I justament a l’art de dir vull fer avui referència. Es un diàleg entre l’amo en Joan “Macet” (padrí d’en Jaume “Garbeta”) i don Joan “Sitges” (també conegut a nivell local com “El capellà sobrassada”). Els “Manaments de l’església” segons l’amo en Macet, als que el capellà responia amb pacient benevolència: macet, macet…  Continua

Mots perduts: albarda, beaces…

Altres vegades s’ha comentat, el que manté la pervivència (de mots, costums, creences, eines, instruments…) n’és la seva utilitat. Una vegada desaparegudes les bísties com ha element generalitzat de feina, bona part dels ormejos del guarniment deixen d’usar-se i es perd el mot.  Com exemple aquests d’avui que, de passada, esmentà en Jaume “Garbeta” l’altre dia al recordar la cançó. Continua

Mots perduts: tafarra

Realment no és perdut del tot. Adesiara en diem tafarra a una cosa mal feta, maldestra, allò que s’acostuma a fer amb doblers i sense gust. Vaja tafarra!!

Però en Jaume “Garbeta” la recordava d’una cançó popular i havia de ser un altre el significat (Si me quieres, te quiero/ compra’m un ase / albardans i beaces / cingle i tafarra). Certament tafarra havia de ser, també una altra cosa. Continua

Mots perduts: valors

En aquest cas tampoc no es tracta d’un “mot perdut” en sentit estricte; en tot cas resultaria un mot “transformat”. Al llarg de les converses sobre mots apareixen altres qüestions com, per exemple, cançons -encara per publicar- o el tema de les posaderes.
I en aquest entorn un dia es va plantejar la pregunta: ¿quins eren els valors predominants de les persones en el Sant Llorenç d’abans del turisme?. Referit a les coses que procuraven aconseguir, que eren valorades pels altres conciutadans o que els feia sentir singularment orgullosos. Continua

Mots perduts: ferum

Es un mot no gaire comú en la parla habitual, però si es fa present, adesiara, en alguns escrits.
En tot cas, el que s’ha perdut és la ferum que feia la vila abans de la generalització dels “cuartos de banyo” i de la canalització de les aigues brutes. L’olor, la mala olor, la pudor, la ferum que hi havia abans, a final dels anys seixanta, quan qui més qui manco tenia un clot negre obert, engreixava el porc de les matances en una soll en el cul del corral i, amés, hi tenia la boal. Continua

Mots perduts: junyir

Segurament la pàgina no te gaire visites, però és recorfortasnt adonar-se’n que alguns lectors la viuen, i per això suggereixen entrades noves. Tal és el cas.

Han desaparegut els carros, i també tot el bestiar de feina…no és estrany, idò que el mot també hagi desaparegut.

Continua

Mots perduts: “enxufat” i “fantasma”

Avui parlarem de mots que, éssent relativaments usuals, no surten en el diccionari. El dos primers perquè, pel significat que se’ls atorga son clars castellanismes -ens n’haurem d’alegrar, idò que es perdin!-; el tercer (“cunyadisme”, que substitueix els dos anteriors) encara resta pendent de consolidació.

Continua

Mots perduts: acanar

Es un suggeriment de n’Antoni Font, lector habitual i comentarista de card.cat. Havia llegit el concepte de “terra no acanada” en un text d’Antoni Riera Melis i ho va lligar amb el “vull canes” de quan, éssent infant, jugava a bolles.
Acanar, canar, mesurar, amidar…s’han anat substituint, en bona part, pel castellanisme “medir” Continua

Mots perduts: posadera

Quan, a la taula del cafè, vaig amollar que estava acabants els recursos de mots perduts, n’Antoni, sense pensar-s’ho va saltar: “-Has de posar lo de ses posaderes”. Contà que, a Manacor hi havia posades amb posaderes. La posada era la casa que tenien els amos de les grans possessions, a la vila, a Manacor. (Aqui també n’hi havia de posades, però sense posaderes, la de Son Vives, la d’Infern, la de sa Begura…) Continua