Un dels aspectes més divertits d’aquesta secció és esmentar els insults antics o ja passats de moda que han estat substituïts per d’altres més moderns. Poques menes de paraules tenen més evolució i canvis que aquests (se veu que això d’insultar és tot un art i va per modes segons l’època) i per això són recurrents en aquesta secció.

Avui en deim dos relativament sinònims: encruia i engruna.   Continua →

Quan era petit i un gran te deia “vine aquí que t’esbenaré” ja podies aplicar allò de “cames ajudau-me” si no en volies rebre una de ben grossa. Ara no (en el sentit lingüístic almanco, que alguna  betcollada encara cau),   perquè més que esbenar avui “peguen o tupen”. Continua →

“Ja m’ho han enjoncat a mi, cagondell”, era una expressió no fa gaire habitual dels carrers de Sant Llorenç.  Aquesta manera “més graciosa” de queixar-se perquè a algú li havien manat fer una feina que no pretenia ja no se sent tant i ha estat substituïda per expressions de caràcter més general. En el mateix sentit també podríem afegir el mot “encolomar”, a pesar que en aquest cas no tenc tant clar que se n’hagi perdut gaire l’ús, el qual també he sentit per aquí a pesar que el diccionari Alcover Moll el posi només com a mot propi de l’Empordà i n’ignori el significat exacte pel qual el conec:  “passar a una altra persona l’execució, la cura, etc., d’alguna cosa desagradable, difícil, etc.” (Diccionari manual de la llengua catalana Vox © Larousse Editorial, S.L. 2007.). Això me fa pensar que potser sigui un mot de més recent incorporació, per influència del català peninsular.  Continua →

Arriba un punt que un necessita treure a l’exterior tota la ràbia, odi, enuig… de fet, diuen que guardar-ho a dins encara és pitjor. A això molts li diuen ·”desfocar-se” (mot d’ús més general), però també existeix la forma més poc usual “esbravar”, que de cada pic sentim manco.  Continua →

Potser voluntari i cercat: també involuntari i casual.

També hi ha ampla escletxa entre l’acció botxinar i el sentiment de sentir-se botxinat. Sense anar més lluny l’acció de Recursos Hídrics en el torrent de ses Planes, va crear embulls i discordies entre la gent (algunes es van solucionar i altres encara s’arrosseguen), però no crec de cap de les maneres que el responsable o responsables es sentin gens ni mica botxinadors Continua →

“Està estibat de gent” senties a dir abans, quan arribaves a la plaça en plena verbena. Ara no tant ja, substituït per mots més generals com “ple de gent”, el periodístic  “està de gom a gom” o fins i tot el castellanisme “està a tope”. Aquí teniu el que en diu el diccionari Alcover Moll: Continua →

Si bé encara el podem sentir, cada pic és més habitual sentir el mot més general “pell” o “pelleta”. A més, amaga altres sentits. Continua →

Encara se pot sentir a dir però va sent substituït per sinònims de caràcter més general com “mercat negre”, “il·legalitat”… Curiosament és un mot propi de la II República (és a dir relativament recent), però com que parteix d’una anècdota molt d’aquell temps (explicada a l’apartat d’etimologia) ha anat perdent ús des del moment que el context històric ha canviat. Això sí, li podem canviar el nom, l’origen i tot el que volgueu, però estraperlo, mercat negre, o com millor vos placi dir-li, sempre n’hi haurà.  Continua →