No sé si és perdut del tot. La meva mare, que era carrionera, i el padrins l’utilitzaven adesiara. La familia de part de para utilitzava més sovint els “mans plegades”.
Tant a una banda com a l’altra es valorava l’acció, l’activitat. Vull dir que s’utilitzava el mot en la seva consideració negativa: “no estiguins mans fentes!” Continua
És un mot que encara es pot sentir a dir (jo en l’accepció 2 encara l’utilitzo, no així en la 1), però no entre el jovent, la qual cosa pot fer pensar en una tendència a la baixa en l’ús de la paraula. Serà idò d’aquí poc un mot perdut? El temps ens ho dirà! Continua
De lo que costa poc, donar-ne molt
Bona part dels refranys són polisèmics, el seu significat, dependrà, idò, del context i de la intenció del qui l’usa. Es dona el cas que el nombre de refranys que es coneixen i s’usen en un entorn familiar concret sempre és limitat; això fa que no sempre s’apliquin amb la intenció concreta en que es van popularitzar. Continua
Des del confinament ençà no havíem parlat més. Potser per això la retrobada amb n’Antoni “Cus”, guardant les distàncies, això si, va resultar singularment afable. Gairebé al final de la conversa em digué, -en sé una, bigalot!. I així em va contar que en la seva infantesa cada casa tenia una manera de fer els bigalots, era un cert signe de distinció. Veien el bigalot sabien d’on era la cussa eivissenca. Continua
Un mot que ja no sent dir gens és aquest d’estiramuixell (i totes les seves variants). A les rondalles surt més d’un pic i també l’he trobat documentat a les entrevistes etnològiques i antropològiques de la revista manacorina Cent per cent, en aquest cas al llorencí que fan a la gent major al llorencí Jaume Massanet Melis, Cerol (Sant Llorenç del Cardassar, 1923-2015), prova que era un mot dit al poble. Per cert, aprofit per recoamanr la lectura de l’entrevista sencera! Continua
L’havia sentit en la seva versió dialectat, faldriguera, que aquí, segons mostra Salvador Galmés, es veu que no era mot perdut.
A dir ver, el concepte que m’havia arribat en l’ús familiar, segurament per extensió, no era el que mostra el diccionari “Butxaca”, sinó els baixos, els faldars de la camisa que, a vegades surten dels calçons i que, adesiara, també s’usava per posar-hi petites coses. La mateixa funció que, a vegades, feien els davantals de les dones. Continua
No sé si és qüestió generacional, però és un mot que entre els de la meva edat ja no deim, i manco entre els més joves. De totes maneres navegant per internet l’he trobat escrit amb més freqüència del que em pensava, la qual cosa ens pot dur a pensar que sí és generacional o és que directament a la nostra zona el mot s’ha degradat més que en altres (és ver que els articles que vaig poder visitar no eren del Llevant mallorquí). Si algú ens en pot donar informació, serà benvinguda! Continua
Bon dinar, bon esperar fa.
Així es com el mostra el DCVB amb el significat: “es diu al·ludint a una cosa molt bona o interessant, que no sap greu d’esperar-la si es té la seguretat d’obtenir-la”
A l’entorn familiar l’havia sentit encapçalat per la preposició a.
La capacitat (o voluntat) de postergar les recompenses es un indicador de maduresa i de confiança que, a la llarga i segons sembla, es converteix en indicador de felicitat. Continua
El coneixia. L’havia sentit a l’entorn familiar, si la memòria no em falla en les accepcions 2 i 3.. Quan les persones de la generació anterior contaven eixides ( “Els roters hi tenien empriu”, “els hortolans tenien empriu d’aigua”…)
Contar detingudament fets succeïts també, en bona part, s’ha perdut. Les presses, la televisió, les sèries de les diverses plataformes…han reduït el temps de contar i/o escoltar. Continua
Una altra paraula de la meva llista que se sent de cada cop menys és esbordellar, potser substituïda per altres d’és més general com desbaratar, espenyar o desordenar. Investiguem d’on ve i què vol dir aquesta curiosa paraula: Continua
Parlàvem de la bella feina de Rafel Perelló qui, es veu, ha acabat de transcriure centenars d’enrevistes sobre cultura popular. I també de la quantitat de mots perduts que mostren i mostraran les seves entrevistes. -Un forfoll, puntualitza na Caterina.
Idò, un altre en el sarró. Continua
L’experiència és la mare de la ciència
Segons mostra el DCVB és un refrany arrelat en tot l’àmbit de parla catalana. També l’he vist en el refranyer en llengua castellana i, algunes vegades, amb una variant substancial, es canvia la paraula experiència per paciència. I dic substancial perquè mentre el primer empeny a l’acció, l’altra, la variant paciència, suggereix l’espera -una espera d’altra banda necessària per poder avaluar bona part dels processos d”acció-. Continua
Hi ha temes que resten llargament adormits. Després una conversa, un article, una imatge… actuen com a esclafit que despert la curiositat.
Per què Sant Llorenç des Cardassar es diu “des Cardassar”?. Continua
En la primera de les accepcions era paraula ben viva a l’entorn familiar, sobre tot en aquesta època, quan ens haviem d’afanyar per acabar de collir les garroves.
Altres vegades s’afanyaven per fer dissabte o per acabar qualsevol feina ja iniciada. Continua
Amb un dia de retard, ho reconec, vos present el meu mot perdut (i ben perdut que és aquest): EMPARIOLAR (o el seu adjectiu EMPARIOLAT).
Ni jo record haver-lo sentit, però sí l’he trobat ben documentat a l’inabastable diccionari d’Alcover i a les seves fidedignes rondalles mallorquines. Descobriguem els secrets, idò, que amaga tan entranyable mot: Continua
A dir ver és un mot que s’ha anat substituit pel castellà calzonazos.
Particularment potser l’havia sentit, però no el guardava a la memòria.
Amb la mirada d’avui, no deixa de ser curiosa la descripció que en fa l’Alcover-Moll. En certa manera posa en evidència l’arrelat masclisme de la nostra cultura.
. Continua
El 25 de setembre s’inicia la vint-i-dosena temporada a l’Auditori sa Màniga de Cala Millor. L’Ajuntament de Sant Llorenç hi presenta un ambiciós programa de música, dansa, teatre, conferències, visites guiades, formació i tallers en aquest destacat centre cultural, en funcionament des de 1999. Continua
Quan es cap de baix s’engalaverna, es de dalt no governa.
Certament la consideració del refrany no entrava en el programa inicial de “recreació de refranys” que pretén cercar caires positius i de desenvolupament. Les vegades que l’havia sentit era per justificar alguna andanada de tipus sexual i masclista: si el cap de dalt no governa, algú podria entendre que justificació allò de tot és permès.
Vaig recordar el refrany quan llegia els experiments sobre comportament humà en cas d’excitació de Dan Ariely i George Loewenstein a la universitat de California (Berkeley 2001). Continua
Si bé “estol” i “esbart” encara se sent dir (més referit a ocells, i potser no tant entre el jovent), tenim el mot “escabotell” que ja està més en desús, i poc més o manco signifiquen el mateix (almanco en algunes accepcions). Curiosa la sinonímia tan abundant per indicar el mateix. Continua