I seguim amb aquesta sèrie eufèmica de mots a la mallorquina, els quals ens demostren que l’eufemisme és una característica ben nostra
En aquest cas per evitar dir l’expressió gorssera “es collons” se n’empraven d’altre més “dissimulades”, com podien ser les quatre del títol: es coloms/es conills/es colontes/ es colomades. Actualment diria que no hi ha tants de miraments i almanco els més joves diuen directament “es colllons”, si no una cosa pitjor.
Paraula amb varies accepcions. La perduda que es comenta fa referència a la tercera de la primera veu, al “curs predestinat de la vida o dels esdeveniments”.
Creure amb la predestinació, certament, va a la baixa, però segurament el motiu de la pèrdua del mot no és aquest. Continua
Entre aquesta i la propera entrega acabarem les referències a aquella llista dels refranys que figuren en el “Top ten” de popularitat descrit per Víctor Pàmies i comentat, fa deu anys, per Climent Picornell i que conformen els nombres 9 i 10 de la llista
Una flor no fa estiu
“vol dir que un objecte o fet isolat no es pot prendre com a norma o regla general” (DCVB) Continua
És curiós la de maneres eufèmiques que tenim els parlants mallorquins per referir-nos al cop violent d’una bufetada (i segurament me n’he deixades moltes més). Això pot donar una idea de la nostra manera de ser, almanco fa un temps: irònics, pagesos (molts fan referència a l’hortalissa o la fruita) i un poc hipòcrites (per molt que empréssim eufemismes, igual amb altres com pardal, cagondell, cagondena…, no deixàvem de dir-les, i molt).
De la llista que he posat, és ver, alguns encara es diuen, almanco al poble, d’altres ja no se senten tant i altres ja estan en perill d’extinció ( sardonaia i matalofada, diria jo). Aquí teniu l’accepció sinònima a “bofetada” que posa de cada un el diccionari Alcover Moll: Continua
Com a sistema viu que és la llengua, s’ha anat substituint el seu significat per altres paraules més “modernes”, verd, tendre, inacabat…
En la meva joventut, mot ben usual en el sí de la família.
Mostra la singularitat que, en la quarta accepció del DCVB, en sentit figurat, mostra una referència a Salvador Galmés. Continua
I tots els derivats que se’n puguin fer… que en aquest cas són molts. I és que de l’arrel CAMBUIX, que curiosament prové de l’àrab kanbūx, el qual significa ‘vel que duien les dones’, dóna per molt.
Potser sigui una paraula no del tot perduda (almanco en algunes accepcions, en d’altres diria que sí) però sí que entre el jovent ja s’entreveu que es comença a abandonar per altres d’ús més general. Per això consideram oportú fer un recompte aquí d’alguns dels seus significats més interessants: Continua
Qui va amb un coix, al cap d’un any ho són tots dos.
Hauré de confessar que aquest refrany, malgrat ser el 8è de l’esmentada llista dels Top ten no em queia gaire simpàtic. El trobava un tant despectiu vers l’ésser personal i, a més, sempre l’oïa en cer to despectiu i generalista.
Tampoc m’agradava el to moralista del significat que mostra DCVB: “vol dir que els vicis se prenen fàcilment”. Continua
-I aquesta que la saps?, em va demanar. Vaig haver des contestar que no, o bé no la recordava o no l’havia sentida mai. -Collada son aquestes voltes que, una vegada cosit el botó, amarren el cosit a la roba.
Segurament, idò, no serà un mot perdut atesa la relació de les persones llorencines amb la confecció. O potser sí que ho és, ben mirat, els joves no fan collades d’aquest tipus. A vegades, en comptes de cosir els botons, canvien la camisa. Continua
L’abisme
Mallorca, si no canvia,
serà tota de ciment.
El final és evident
i feim camí cada dia.
La dreta sol fer més via
a posar ciment i bloc, Continua
Aquests mots de dalt surten a la palestra en el context d’aquesta situació de confinament en què estam, en la qual generacions com la meva hem agafat un recent interés pel món de l’hortalissa i foravila. I clar, ens n’hem adonat que no en sabíem gaire, precisament.
Resulta que un d’aquest dies. mentre un servidor, intentava podar un arbre (un poc a l’atzar, tot sigui dit), mon pare va arribar i observant que tallava per tallar me va dir rient que “anés alerta a tallar el cimal”. El què? Sí, el cimal, un mot que jo (i molts de la meva generació o més joves, almanco els poc familiaritzats amb el món de foravila) desconeixíem. Continua
Quan na Caterina m’advertí “alerta que no caigui res, que està primparat”, vaig entendre el missatge però no la paraula; per això li vaig demanar repetició. Un mot que no vaig saber trobar en la llista de records familiars d’infantesa. Continua
Es tests s’assemblen a ses olles
No sé treure gens de suc als refranys que segueixen a la llista dels Top ten segons recerca de Víctor Pàmies comentada per Climent Picornell fa deu anys. “Qui barata es cap se grata” fer barates surt malament, “Qui dia passa any empeny” val més deixar passar el temps que actuar, “Gat escaldat aigua freda tem” fugir i no aprendre de les errades…em semblen d’un conservadorisme sumptuós. Continua
Aquest mot, que personalment desconeixia en l’accepció que posaré, no crec que se senti gaire pel poble, més que res perquè ja quasi no existeixen aquest tipus d’individus tan dedicats a foravila. I és que segons el diccionari Alcover-Moll “cuc de terra”, entre altres coses, a la zona de Manacor també significava “conrador molt aplicat als treballs del camp, que entra molt poc a la vila (Manacor); cast. destripaterrones.” . Sí que coneixia la variant missatge, que és més un “home llogat per mesos o per un any per a fer feina en una possessió o lloc”. Una paraula més al cistell, idò! Continua
Fase 1
Tot lo dia puc comprar
però just puc córrer una hora.
Me’n puc anar a un bar d’enfora
però no hi puc passejar.
Puc fer windsurf a la mar
però no fer una nedada. Continua
Ja s’ha comentat en altres entrades, a vegades els mots perduts sorgeixen d’una conversa intranscendent, parlant de temes diversos pot sorgir el mot que fa temps que no havies sentit.
Va ser així que, parlant amb en Rafel Duran, aquests recordava una conversa sobre els “calesses il·lustrats” dels anys quaranta, si fa no fa, a Sant Llorenç. Calessa!, un nou mot! Continua
Encara avui, agafat de mon pare, dic algun dematí quan aixec les meves nines “venga a costura!”. Però no vos creieu, són ocasions espontànies, per fer la gràcia ja que és un mot ben en desús, almanco entre el jovent. Continua
Fa anys era un mot ben usual. Actualment, en determinades circumtàncies (per exemple al contemplar una merdassa de ca en el carrer) encara s’empra. Però el seu ús, sobre tot a les noves generacions, es va perdent.
Es un mot que bé podria descriure la situació d’incertesa i descontrol vigent: Vaja endemesa que ens ha tocat viure!! Continua
S’ase va dir en es porc orellut
Després de “qui no vol pols..” és el que segueix a la llista dels Top ten dels refranys a les Illes Balears segons mostrà, ja fa 10 anys Climent Picornell, seguint les aportacions de l’investigador Victor Pàmies (http://paremiosfera.dites.cat/ ).
A la veu “ase”, el DCVB mostra 84 refranys referits a tal animal; es veu que a la Mallorca preturística, tenia importància cabdal i era ben present. El número 41, referit a Mallorca mostra: “S’ase diu an es porc orellut, i ell en tenia set canes”, no hi afegeix cap explicació.
Respon a aquesta tendència, tan humana i tan nostra de veure els defectes en els altres abans de detectar els propis. Continua
Un mot ben exclusiu de la zona de llevant és “camiona”, referit a autobús. Si bé la gent de la meva edat i més major encara la diu, la majoria de joves ja usa la més “moderna i cosmopolita” bus o autobús. Per això seria una llàstima perdre una paraula tan genuïna com aquesta. Continua
Pocafarina va ser, molts d’anys, la possessió de referencia de Sant Llorenç. On la majoria de bergantells i algunes bergantelles, encetaren l’experiència laboral anant-hi a collir ametles i garroves. Una mena de procés iniciàtic per a bona part de les persones que, ara mateix, viuen la dècada dels setanta i vuitanta.
Cent per cent, de la mà d’Antoni Riera mostra una interessant entrevista a n’Antoni, el fill de l’amo. Continua