“Una teringa de tot es carrer, que en mitja hora passa i en mitja hora ve, passa passa bunyoler!”

D’entrada sorprèn una mica que el DCVB no deixi constància d’aquest popular i estès joc infantil, sembla que d’origen matancer. Continua →

En aquesta ocasió més que d’un mot perdut no sé si parlar d’un mot peculiar ja que per sort més o manco encara el sent a dir bastant. La paraula que presentam avui  ha sofrit el que els lingüistes diuen una “metonímia” o  un traspàs de sentit perquè ens entenguem.  En el nostre poble (i en aquest cas sí que podem xerrar de paraula quasi exclusiva de Sant Llorenç, ja que ni manacorins ni serverins ni cap altre poble veí la diu que jo sàpiga) el significat de “motlo” com a recipient on es pot fer una coca ha passat a designar la coca dolça en si. Continua →

L’altre dia, des de “Món”, Antoni Font mostrava unes curioses eines: manuella i cullera que s’utilitzaven per fer forat a la pedra amb l’objectiu, i amb l’ajuda d’explosius, de fer-la esbrellar.
Una perillosa feina que va finir amb l’aparició dels compressors mecànics.
Bé, idò una eina complementària, en la mateixa línia, n’era el parpal. Continua →

S’insisteix en la utilitat dels mots. Es perden aquells que no són útils. Actualment, en el nostre entorn, hi ha poca gent que utilitzi foc de llenya per cuinar. Potser alguna més per torrar circumstancialment. Aquestes darreres segurament coneixeran el mot. Quan el caliu és massa fort, o quan la flama envaeix la peça a torrar normalment es socarrima.

Els forns i les cuines modernes couen els aliments sense socarrimar, sense que, la peça que sigui, quedi cremada a la part externa i mig crua a l’interior. O potser sí? Continua →

Després d’una setmana d’absència retorn a la meva col·laboració en aquesta secció de llengua. I no, a pesar del nom del titular, no m’ocup en  aquesta entrega de cap referència a la Setmana Santa (de la qual ja vam fer un bon repàs lèxic l’any passat en un altre article).

Aquest pic el mot judio (també pronunciat jodio) que recuper fa referència a “un tipus de burla”, que antigament es deia d’aquesta manera. Jo encara l’he sentit alguna vegada (sobretot quan era petit… com ara “no me facis jodios”), però ara s’ha perdut a favor de mots més generals (i elegants, en aquest cas) com ganyota, burla… A diferència d’altres vegades no reivindicarem la recuperació d’aquesta expressió (amb connotacions evidents de racisme), però sí deixar-ne constància, que és la nostra tasca. I és que el llenguatge, no ho oblidem, és, i sempre serà, el reflex d’una societat. En tenim altres proves (de racisme lingüístic vull dir) en altres expressions, com el color pell (també comentat en un altre article),  el mot foraster (per persones, pedres, fruita…), moro (despectiu i que, a més, a pesar de la seva referència geogràfica als del nord d’Àfrica nosaltres feim extensiu a tot musulmà que veim), negre…  Continua →

Acabada l’acció, la feina, la utilitat, desapareix el mot.

L’amo en Pep “Comís”, es saig, va ser el darrer (Sant Llorenç, ?-1981). Els vespres, en la primera fosca, sobre una vella bicicleta trescava cornalons per, a toc de tambor o corneta, informar sobre les novetats de la vila. Tant era per iniciar el períde de recaptació de contribucions, com per informar que s’havia trobat un rellotge -o qualsevol altra objecte, a la plaça.
Val a dir que l’ús dels dos instruments diferenciava el contingut del missatge; més oficial o més de temes varis. Continua →

De tots els mots pendents de publicar que han anat aportant persones diverses, el més “pasqual” -anyell a banda, ja assenyalat- ha estat “tallucar” o l’art de fer el tradicional frit de me.

Bona part de les tradicions, i no sols les culinàries, arrelen a la família. Hi ha moltes maneres de fer un frit de pasqua. Uns són més oliosos i altres manco, un són de talladons petits i altres de tallades més grosses, n’hi ha que hi posen molta verdura i altres molta patata, uns més coents i altres amb molts d’alls…hi ha de tot! Continua →

Ara, just a tocar de la Setmana Santa, una referència a un mot que, referències religioses a banda, també hauríem de posar a la llista dels perduts.
En el nostre cas el concepte “me” -i en altres “xot”- i “ovella” aglutina tota la varietat de mots que matisen el concepte “cap de bestiar de llana” (anyell,primal. taís, moltó…) Continua →

És un mot compost curiós (també és ver, que com veurem, es pot dir de moltes maneres) que se forma a partir d’un mot que per aquí  ja s’usa poc, com és jaca (ja deim més jaqueta).  Però com que no l’he trobat al diccionari Alcover-Moll, deduesc que segurament el mot no sigui tan antic, la qual cosa me confirma el company de secció, Guillem Pont, en un article que va fer ja al 2009 enllà, on afirmava que  “canviar d’opinió no solament no hauria d’estar mal vist –girajaques els diuen ara- sinó que s’haurien de facilitar espais d’informació facilitadors d’aquests canvis”. Continua →

Ho recordava Maturana, “en la reflexió s’aprèn. I com s’aprèn?, reflexionant, fent amb altres”. Aquest “fer amb altres” és una de les característiques dels “mots perduts”; com també ho són: la constatació de que, en general, anam, perdent o si més no  canviant vocabulari; que quan dues llengues conviuen la poderosa s’imposa a la feble; i que les paraules es mantenen vives en funció de la seva utilitat.
I tot sobre una clara safata ideològica: una llengua, en el nostre cas la llengua catalana, és molt més que una simple eina de comunicació com assenyalen tots els científics de tot el món que treballen la qüestió. Continua →

Si bé el seu derivat jove és un mot ple de força i ben vigent no podem dir el mateix del mot que ens ocupa avui (jovençà), almanco en el sentit de “recent casat” (sí com a sinònim de jove).  Continua →

Es ben viu en l’entorn pagès, sense anar més lluny ahir mateix va sorgir en una conversa normal (“Ara deixaré l’andana i ja la faré en tornar…”).
Però amb la desaparició dels pagesos també desapareixen els mots que aquests utilitzen.
És un altre d’aquells mots polisèmics que segons l’entorn tenen un significat o un altre de ben diferent.
Es destaca en negreta el més habitual del nostre entorn. Continua →

‘SUS CULTURA!, 15 propostes per la llengua, la cultura i la cohesió social a les Balears’, amb Tomeu Martí i Florit, dinamitzador cultural, escriptor i director del dBalears i Ona Mediterrània.

Dijous 18 de març de 2021, a les 19.00 hores, al  Continua →

L’Escola Municipal de Mallorquí ha repartit 2.000 bosses de cotó amb paraules relacionades amb el menjar a botigues d’alimentació del municipi. La campanya ‘Du la llengua amb tu’ formenta la recuperació de paraules en català en retrocés, en desús o que s’utilitzen malament com ara orenga, alvocat, indiot o ruca. Continua →

Segurament és un mot ben conegut per la gent de la mar.
Els qui som de terra endins si el coneixerem és per la segona de les accepcions: “el sents quin escandall que fa?” referit a una persona que xerra fort, que el senten de lluny. Continua →

No ens cansarem de pepetir-ho, la llengua és molt més que una eina de comunicació, per això n’hem de fer defensa aferrissada de la nostra llengua. Un atac a la llengua és un atac a una manera de ser, a una manera de pensar, de comportar-se… Continua →

Acabat el llistat de mots de la lletra G, feim un parèntesi per destacar aquesta sèrie d’interjeccions, que si més no es poden usar en contextos similars. Això sí, curiosament els tres primers ( Ira! Iro! Uro!) en sentit més positiu i els dos darrers en sentit sovint més negatiu (Isto! Isto sereno! Istireta!). Continua →

A vegades interioritzam mots de forma incorrecte si mes no relativament. Tal és el cas de pasquí.

Quan a Sant Llorenç hi havia dos cinemes -implicava entreteniment social els dissabtes i diumenges en els dos, dimarts en el Cine Ideal i dijous a la Sala Rigal-, per anunciar noves películes entregaven un “pasquí”, un petit cartell amb un dibuix a colors i amb els crèdits del film.

Segons el diccionari realment s’adaptava més al concepte de cartell que no al de pasqui, però a l’entorn local, seguint la traducció castellana, l’anomenàvem pasquí. Un altre dels nombrosos castellanismes.. Continua →

Si bé encara se pot sentir, de cada pic és més poc utilitzat a favor del mot més genèric “crit” ( o “xiscle” en segons quins terriotirs). Per això té lloc en aquesta secció amb l’esperança que no passi a millor vida.  Continua →