Persisteix el “San Lorenzo” en els autobusos del tib.

Passat més d’un any d’ençà del primer reclam haure de donar la raó a aquells company i amics que assenyalaren que amb Aumasa, ara es diu BUSred, no aclariria res.
Encara hi ha autocars que mantenen el “San Lorenzo” en els seus indicadors lluminosos. Aparentment varen aplicar el conegut “fer com si”, una rentada de cara per sortir del pas i ja està.

Davant la insistència, es repeteix la jugada: Comunicació al tib, el Consorci de transports deriva la queixa a BUSred i l’empresa contesta, ara, que “resulta totalmente impossible realizar este cambio”. Continua

Presentació del llibre “La memòria de l’Oracle” de Pere Joan Martorell

Aquest divendres 15 de novembre, es durà a terme a l’Espai 36 la presentació del llibre “La memòria de l’Oracle” de Pere Joan Martorell.

La presentació serà a càrrec de Maria Eugènia Jaume i és totalment gratuït.

Vos hi esperam! Continua

RME22 – Tolerància

Adesiara ens travam amb les paraules i confonem conceptes. Potser la tolerància és una d’aquestes. Es consideren tolerants les persones que mostren deixadesa, consentiment, transigència…però hi ha coses que no es poden tolerar!; com és ara una errada científica o una opinió que, a contraciència, intenta manipular sentiments a conveniència. Continua

Mots perduts: tatà

L’altre dia n’Antoni Font comentà que en una conversa entre padrina i nét havia sortit la paraula “tatano”, que feia anys que no havia sentit.
I es que abans hi havia un “vocabulari infantil” avui desterrat. En comptes d’anomenar les coses pel seu nom, al parlar amb els infants, es feien deformacions, com la de tatano, tate per xocolata, tata per pare… i tantes altres. Continua

Mots perduts: brac

En Pedro Servera, l’altre dia, en un comentari assenyalà dos mots, brac i verrim que apareixen en el diccionari, el primer com a liquid seminal i el segon com a “engrut de brutor”. Al poc temps contestà en Joan que havia sentit dir verrim amb “b”.

Brac era, és, per a mi, un mot desconegut. Els all·lots , anys enrera, anomenàvem barrim (segurament derivat de barrinar) a l’esmentat líquid; un mot que no surt, però, en el diccionari. Continua

Mots perduts: bosses tristes/pardal amb anses/pardal assoleiat

Són uns insults nostrats, de poble (o de “gent vella” que diuen els meus alumnes) i segurament amb el temps es modificaran o directament es canviaran per d’altres més de moda, ja que si alguna cosa he après amb aquest estudi és que les expressions ofensives són les que més aviat es modifiquen segons el gust de l’època (curiós, no?). Així abans la gent feia servir com a insult imatges del camp pròpies d’aquell temps (“clovella”, “fura”, “aglà”, “bleda”…)  o eufemismes més innocents que les grolleries més directes i ofensives que es deixen dir avui en dia (“cagondell o cagondena” per evitar esmentar Déu; “pardal” per evitar dir “penis”); en canvi ara el món de foravila ja és llunyàs i, a més, se sent indistintament i sense cap pudor “collons”, “cony”, “me cag en déu” o “fill de puta”, sense eufemismes per enmig. Modes (i actituds i maneres de ser) de cada època… Continua

Mots perduts: bergant/bergantell

Una paraula que m’agrada molt dir, a pesar de la seva reminiscència antiga, és aquesta de “bergant” o la seva variant “bergantell”. Si bé encara se pot sentir a dir en alguns pobles i sobretot a les generacions més majors, és un mot que progressivament va tenint menys presència  i per això el rescatam en aquesta recuperamots.  Continua

Mots perduts: sorrer,-era

Potser no és perdut del tot, però poc utilitzat. L’altre dia va sorgir a la coral -ja s’ha dit altres vegades que el director, en Tomeu Ginard, adesiara n’amolla alguna per recordar-. En aquesta ocasió se n’adonà una soprano que va fer senyes per posar-la a la llista.dels mots perduts.

Val a dir que és un mot ben nostre. Vull dir que, com el cas de biuló, si un va a València,  Barcelona, Lleida… segurament no l’entendran. Continua

Mots perduts: rogall

Trescar les tavelles de la llengua resulta apassionant. els matisos enriquidors i varietats per atendre un mateix concepte entre entorns, entre pobles d’un mateix entorn i adhuc entre famílies d’un mateix poble, o persones d’una mateixa família, resulten fascinants.
Tal és el cas de “rugai” (rogall) que en el nostre entorn familiar o bé no l’havia sentit mai o bé no el recordava. Continua