Si bé és un mot en moltes accepcions encara usat, en altres el jovent ja l’ha substituït per altres més moderns i generals, la qual cosa el converteix, almanco, en un verb en perill i desús, sobretot en l’apartat III: Continua →

És curiós la de maneres eufèmiques que tenim els parlants mallorquins per referir-nos al cop violent d’una bufetada (i segurament me n’he deixades moltes més). Això pot donar una idea de la nostra manera de ser, almanco fa un temps: irònics, pagesos (molts fan referència a l’hortalissa o la fruita) i un poc hipòcrites (per molt que empréssim eufemismes, igual amb altres com pardal, cagondell, cagondena…, no deixàvem de dir-les, i molt).

De la llista que he posat, és ver, alguns encara es diuen, almanco al poble, d’altres ja no se senten tant i altres ja estan en perill d’extinció ( sardonaia i matalofada, diria jo). Aquí teniu l’accepció sinònima a  “bofetada” que posa de cada un el diccionari Alcover Moll: Continua →

I tots els derivats que se’n puguin fer… que en aquest cas són molts. I és que de l’arrel CAMBUIX,  que curiosament prové de l’àrab kanbūx, el qual significa ‘vel que duien les dones’, dóna per molt.

Potser sigui una paraula no del tot perduda (almanco en algunes accepcions, en d’altres diria que sí) però sí que entre el jovent ja s’entreveu que es comença a abandonar per altres d’ús més general. Per això consideram oportú fer un recompte aquí d’alguns dels seus significats més interessants: Continua →

Aquests mots de dalt surten a la palestra  en el context d’aquesta situació de confinament en què estam, en la qual  generacions com la meva hem agafat un recent interés pel món de l’hortalissa i foravila. I clar, ens n’hem adonat que no en sabíem gaire, precisament.

Resulta que un d’aquest dies. mentre un servidor, intentava podar un arbre (un poc a l’atzar, tot sigui dit), mon pare va arribar i observant que tallava per tallar me va dir rient que “anés alerta a tallar el cimal”. El què? Sí, el cimal, un mot que jo (i molts de la meva generació o més joves, almanco els poc familiaritzats amb el món de foravila) desconeixíem.  Continua →

Aquest mot, que personalment  desconeixia en l’accepció que posaré, no crec que se senti gaire pel poble, més que res perquè ja quasi no existeixen aquest tipus d’individus tan dedicats a foravila. I és que segons el diccionari Alcover-Moll “cuc de terra”, entre altres coses, a la zona de Manacor també significava “conrador molt aplicat als treballs del camp, que entra molt poc a la vila (Manacor); cast. destripaterrones.” . Sí que coneixia la variant missatge, que és més un  “home llogat per mesos o per un any per a fer feina en una possessió o lloc”. Una paraula més al cistell, idò! Continua →

Encara avui, agafat de mon pare, dic algun dematí quan aixec les meves nines “venga a costura!”. Però no vos creieu, són ocasions espontànies, per fer la gràcia ja que és un mot ben en desús, almanco entre el jovent.  Continua →

Un mot ben exclusiu de la zona de llevant  és “camiona”, referit a autobús. Si bé la gent de la meva edat i més major encara la diu, la majoria de joves ja usa la més “moderna i cosmopolita” bus o autobús.  Per això seria una llàstima perdre una paraula tan genuïna com aquesta.  Continua →

Com podeu veure la nostra parella de mots perduts d’avui va de “caps”. La primera fa referència al “solc o síquia mestra que serveix per fer anar l’aigua de pluja als aljubs, heretats, etc. ” (Mall.); cast. agüera. És una paraula que encara se sent dir de tant en tant, però no ja entre el jovent.

L’altre, “cap-sord”, sempre me’l deia mon pare Continua →