Mots perduts: encruia/engruna

Un dels aspectes més divertits d’aquesta secció és esmentar els insults antics o ja passats de moda que han estat substituïts per d’altres més moderns. Poques menes de paraules tenen més evolució i canvis que aquests (se veu que això d’insultar és tot un art i va per modes segons l’època) i per això són recurrents en aquesta secció.

Avui en deim dos relativament sinònims: encruia i engruna.   Continua

Mots perduts: engrut

Disposar d’una secció participativa com la present és un goig. En la gestió de la qual, ara per ara, no cal pensar, basta escoltar. (també en la moderna versió d’atendre missatges).
Aquest fil de conversa podria portar a la necessitat i conveniència de saber/voler/poder escoltar en compters d’anar intentant imposar el propis criteris de forma continuada, però això bé val un apartat a banda.

A vegades, com és el cas, un mateix mot és aportació de varies pesones. Continua

Mots perduts: veletó

A vegades, per això que en diuen associació d’idees un mot perdut, per semblança gràfica o sentit en pot suggerir d’altres, com és el cas, l’envelada va recordar el veletó.

Mot que segurament en manté viu en el món de a hípica i que era ben usual quan, abans dels anys seixanta del Segle XX, les persones per desplaçar-se d’un lloc a altra utilitzaven un xarret o un carretó. Continua

Mots perduts: enjoncar/encolomar

“Ja m’ho han enjoncat a mi, cagondell”, era una expressió no fa gaire habitual dels carrers de Sant Llorenç.  Aquesta manera “més graciosa” de queixar-se perquè a algú li havien manat fer una feina que no pretenia ja no se sent tant i ha estat substituïda per expressions de caràcter més general. En el mateix sentit també podríem afegir el mot “encolomar”, a pesar que en aquest cas no tenc tant clar que se n’hagi perdut gaire l’ús, el qual també he sentit per aquí a pesar que el diccionari Alcover Moll el posi només com a mot propi de l’Empordà i n’ignori el significat exacte pel qual el conec:  “passar a una altra persona l’execució, la cura, etc., d’alguna cosa desagradable, difícil, etc.” (Diccionari manual de la llengua catalana Vox © Larousse Editorial, S.L. 2007.). Això me fa pensar que potser sigui un mot de més recent incorporació, per influència del català peninsular.  Continua

Mots perduts: sull, sulla

A vegades l’he pogut sentir en cada una de les accepcions. Fixi’s que la segona, generalment referides a persones que no contesten a un “bon dia!”, es referida a Balears, i la tercera, la del joc de cartes, a Mallorca. La més generalitzada serà, idò, la primera.

En el lleguatge habitual del nostre entorn pagès es pot dir que un xot sense banyes és “sull” en canvi una ovella amb banyes és “banyuda” Continua

Mots perduts: botxinar

Potser voluntari i cercat: també involuntari i casual.

També hi ha ampla escletxa entre l’acció botxinar i el sentiment de sentir-se botxinat. Sense anar més lluny l’acció de Recursos Hídrics en el torrent de ses Planes, va crear embulls i discordies entre la gent (algunes es van solucionar i altres encara s’arrosseguen), però no crec de cap de les maneres que el responsable o responsables es sentin gens ni mica botxinadors Continua

Mots perduts: escometre

Escometre és una paraula que, segons el diccionari té cinc accepcions.
Recordava el mot segons la tercera de les accepcions: acció de saludar (L’he escomès, m’ha escomès.. ).eren expressions ben vives per a les persones que, fonamentalment varen viure en el segle XX.
Ara s’usa poc.

En la meva recordança l’escomesa no solia comportar contacte físic, però si emocional. El llenguatge corporal de l’escomesa (mirada, tò de veu, apropament…) implicava presència i acceptació. Continua

Mots perduts: “travilla” (?)

Malgrat les consultes a les fonts que tenc a l’abast, no he sabut trobar el mot. Paraula, d’altra banda ben viva fa poc més de seixanta anys. Les travilles són encara presents en algunes de les cases de la vila.

Parlar de travilles implica modificar el concepte actual de bicicleta i el seu ús. Ens hem de situar en aquells anys on la bicicleta més que una eina d’esport, era una “màquina” que ajudava en el desplaçaments. En el cas dels homes amb calçons amples, havien de posar esment en que la part baixa dels calçons no entràs en contacte amb la cadena de la bicicleta ja fos per les taques de grassa, ja sigui per perill de travar-se amb el pedaleig. Continua

Mots perduts: estraperlo

Encara se pot sentir a dir però va sent substituït per sinònims de caràcter més general com “mercat negre”, “il·legalitat”… Curiosament és un mot propi de la II República (és a dir relativament recent), però com que parteix d’una anècdota molt d’aquell temps (explicada a l’apartat d’etimologia) ha anat perdent ús des del moment que el context històric ha canviat. Això sí, li podem canviar el nom, l’origen i tot el que volgueu, però estraperlo, mercat negre, o com millor vos placi dir-li, sempre n’hi haurà.  Continua

Mots perduts: clova (i altres)

A Sant Llorenç, per anomenar la terra, normalment ho feien pel nom: “sa mitja de Balafi” era la mitja quarterada que tenien a l’antic establit de Balafi. Ha vegades empraven les locucions, tros o bocí (es tros de Tenja, es bocí de ses Planes…).

Ja era ben gran quan en una escriptura vaig veure el concepte “clova” en una finca llorencina. Concepte que, d’altra banda, m’era ben familiar a la banda de Son Carrió. Continua

Mots perduts: denou

Acabades la meva llista de mots perduts començats per C, seguim amb els que s’inicien amb D, que també n’hi ha, i molts. Avui comencem amb el mot “denou”, i no, no em referesc precisament al número, sinó que a   un “accident inesperat i desgraciat”. Bastant usat encara entre la gent major (quan de pics no he sentit dir a la carrera “què ha tengut cap denou?”), però no tant ja entre el jovent que l’ha substituït per paraules més generals com “desgràcia”.    Continua

Mots perduts: tàpara

No tenia el mot a l’arxiu de la memòria, i segur que l’havia sentit moltes vegades. va ser na Caterina que em va assenyalar que era un mot usat sovint per ma mare “una cista amb tàpera” (de cista en parlarem un altre dia).

La força de la mirada externa!. Sempre resulten interessant les mirades externes!. Segurament, de forma incoscient, transformava el mot local (recollit a Manacor)  pel més usual de tapadora. Un engany del cervell!. Continua

Mots perduts: conió amagar

Com a pare puc donar fe que aquest mot s’ha perdut entre els infants a l’hora de jugar al clàssic joc d’amagar-se i trobar. I no ha estat precisament substituït per cap mot més general, sinó que pel castellà escondite, que me fa mal a les orelles just de sentir-lo, tant graciós com és la nostra forma genuïna. Les meves pròpies filles he de reconèixer que el diuen, per molt que jo els hi corregeixi contínuament. I és que la força del carrer guanya…

Potser seria una bona idea, a part de treballar-ho des de casa, seria reforçar-ho a l’escola (és una proposta…). Aquí teniu la fitxa del joc, que ens deixa alguna sorpresa (no sabia que existissin tantes variants!): Continua