No és mot perdut del tot. Hi ha encara famílies d’arrel pagesa que, cada any encisten figues.
Encistar vol dir posar en una cista, un altre dels mot perduts. Continua
Mots perduts: encistar/cista
Respon
Arxiu de la categoria: Mots perduts
Mots perduts: cocou
De ver només l’he sentida de rampellada a la meva joventut, quan me deien o sentia a dir “ets un missèr de cocou”, expressió ja poc usada. I se veu que pot tenir altres accepcions: Continua
Mots perduts: tàpara
No tenia el mot a l’arxiu de la memòria, i segur que l’havia sentit moltes vegades. va ser na Caterina que em va assenyalar que era un mot usat sovint per ma mare “una cista amb tàpera” (de cista en parlarem un altre dia).
La força de la mirada externa!. Sempre resulten interessant les mirades externes!. Segurament, de forma incoscient, transformava el mot local (recollit a Manacor) pel més usual de tapadora. Un engany del cervell!. Continua
Mots perduts: conió amagar
Com a pare puc donar fe que aquest mot s’ha perdut entre els infants a l’hora de jugar al clàssic joc d’amagar-se i trobar. I no ha estat precisament substituït per cap mot més general, sinó que pel castellà escondite, que me fa mal a les orelles just de sentir-lo, tant graciós com és la nostra forma genuïna. Les meves pròpies filles he de reconèixer que el diuen, per molt que jo els hi corregeixi contínuament. I és que la força del carrer guanya…
Potser seria una bona idea, a part de treballar-ho des de casa, seria reforçar-ho a l’escola (és una proposta…). Aquí teniu la fitxa del joc, que ens deixa alguna sorpresa (no sabia que existissin tantes variants!): Continua
Mots perduts: cipró
L’havíeu sentit alguna vegada?. No sé si passa de ser un mot familiar. Era així com ma mare anomenava aquella petita repisa que sustentada per dues columnes, tot de ciment pulit, es posaren de moda en els anys quaranta i cinquanta (o potser abans), a manera de pòrtic a la llar del foc.
(El fet que ma mare fos carrionera ens podria convidar a treballar les singularitats diferencials de la parla entre Sant Llorenç i Son Carrió, però és un altre tema) Continua
Mots perduts: xaloc/basca
Més que mot perdut és una curiositat de la parla llorencina. A la calor forta i humida aquí li diem xaloc (Quin xaloc que fa!)
Identificam una determinada situació climatològica amb el nom del vent d’on habitualment acostuma a venir aquest aire calent i humit.
El mot es comparteix amb aquell altra potser més escaient: basca. Continua
Mots perduts: cascarrulles
Un mot que encara sent dir als meus pares és “cascarrulla”, però dins la societat ha perdut bastant el seu ús. Aquí teniu la fitxa descriptiva: Continua
Mots perduts: esquiterell, -ella
En la segona de les accepcions que mostra el diccionari és viva, encara que es va perdent o substituint per conceptes com exigent, malhumorat….
Particularment n’he arribades a conèixer moltes de persones esquiterelles. Continua
Mots perduts: culejar
Molts pensareu que me falta un bull posant aquest mot, que de cul tots en tenim de fa temps (més gros o més petit) i culejam des que som persones. I així és, però a Mallorca aquesta paraula té (o almanco ha tengut) significats més particulars i curiosos, alguns dels quals ara ja no se senten gaire: Continua
Mots perduts: esbrellar
Si no és perdut (dependrà de l’entorn personal), s’usa poc. A vegades, l’he sentit, referit a pedres (esbrellar una pedra grossa a cops de mall) i també a l’hora de fer estelles (esbrellar una soca). Continua
Mots perduts: cop-piu/clopinsos
L’expressió “anar cop-piu” (variant dialectal mallorquina de la més estàndard “anar cloc-piu”) és ver que encara se sent, però va perdent a poc a poc vigència per altres sinònims més generals com “decaigut”, “deprimit” o “desanimat” o, fins i tot, per castellanismes, com “estar de bajón”.
El que sí que ja no se sent (i jo també desconeixia) és el mot clopinsos, de la mateixa família, i que he trobat per casualitat mentre cercava informació sobre el mot cop-piu. Resulta que clopinsos ve a ser un sinònim antic “a la mallorquina” de “doblers, menuts o ferro”. Aquí teniu la fitxa completa dels dos mots: Continua
Mots perduts: deume/delme
Segurament, en aquesta època de declaracions de renda, resulta un mot ben escaient. Encara que el mot tengui certa connotació religiosa, haurem de reconèixer que, amb el temps i pel que fa a l’aspecte contributiu, hi hem guanyat. Certament -la gran majoria- ara pagam molt més que la desena part del que s’ha produït, però en canvi podem gaudir d’uns serveis que abans no tenien.. Continua
Mots perduts: copar-li
Una frase divertida i ben mallorquina que sempre m’ha agradat sentir sempre ha estat: “És ben hora de copar-li” (en el sentit de marxar). Si bé encara avui es pot sentir, també és ver que de cada pic se sent manco entre les noves generacions.
Significat: anar-se’n, posar-se en camí (Mall.)
Grafies documentades: «I com haguérem dinat, | ja li vàrem ‘ver copat | altre pic a passejar» (glosada pop. Mall.).
Etimologia: format damunt copa. Continua
Mots perduts: xalest
Crec que no és perdut del tot, encara s’empra en moments circumstancials: Va ben xalest aquest!
En la majoria dels casos, però, es va substituint per la paraula “alegre” si és persona riolera o “viu” si es vol accentuar el caràcter vivaç.
Mots perduts: carrera
Mu mare encara ho diu: “vaig a grenar la carrera”. Però com que la gent de la meva edat ni els més joves ja ni grenam davant ca nostra (i just, just a dins) ni ens asseiem a la fresca (ens socialitzam més per xarxes socials i whatsapps des de la nostra habitació), és un mot que va en desús sobretot perquè ha perdut vitalitat. Abans era una part més de la casa, ara ja no la sentim nostra, ja és del carrer i com a tal esperam que ens la facin neta (i a pics fins i tot que ens hi posin cossiols si fa el cas). També és ver que el tipus d’empedrat que ens hi han posat i el trànsit continu que passa a segons quins indrets tampoc hi ha ajudat gaire. Continua
Mots perduts: botxinar
Certament no sé ben bé si és un mot perdut o forma part del ampli llistat dels “inexistents” (totalment desconeguts). En el meu entorn no l’havia sentit mai fins que vaig començar a festejar. A la banda de migjorn de l’Illa l’usen a manera de “remenar calaixos”, “cercar, “restrejar”… Recordava, l’altre dia, en Serafí que l’havia sentit, en el mateix sentit, a Felanitx. Això sí, en la versió “butxinar” (Ja se sap que en aquella zona a determinades “o” àtones, a l’hora de parlar, les converteixen en “u”) Continua
Mots perduts: covar
Si bé és un mot en moltes accepcions encara usat, en altres el jovent ja l’ha substituït per altres més moderns i generals, la qual cosa el converteix, almanco, en un verb en perill i desús, sobretot en l’apartat III: Continua
Mots perduts: envelada
Ara que comença a arribar la calor…
La paraula castellana “toldo” ha anat substituint el mot tradicional d’envelada.
Abans, a l’estiu amb una col·lecció de pals i cobertes de branques de pi, se’n feien moltes d’envelades per guarir-se del sol. La darrera que recordo era una que es muntava a Artà cada any vora el camí que porta a ses Paises. Donava ombra a persones d’edat que hi anaven a passar l’estona. Continua
Mots perduts: es coloms/es conills/es colontes/es colomades
I seguim amb aquesta sèrie eufèmica de mots a la mallorquina, els quals ens demostren que l’eufemisme és una característica ben nostra
En aquest cas per evitar dir l’expressió gorssera “es collons” se n’empraven d’altre més “dissimulades”, com podien ser les quatre del títol: es coloms/es conills/es colontes/ es colomades. Actualment diria que no hi ha tants de miraments i almanco els més joves diuen directament “es colllons”, si no una cosa pitjor.
Mots perduts: planeta
Paraula amb varies accepcions. La perduda que es comenta fa referència a la tercera de la primera veu, al “curs predestinat de la vida o dels esdeveniments”.
Creure amb la predestinació, certament, va a la baixa, però segurament el motiu de la pèrdua del mot no és aquest. Continua