Per internet n’he trobat bastants d’exemples (se veu que es diu a més llocs de parla catalana) però per aquí de cada cop la sent manco, almanco oralment al carrer. Aquí en teniu la fitxa informativa: Continua
La figura del marxando -no confondre amb “placer”- es ben viva en molts d’indrets del món. Persones que es passegen pels carrers per vendre el que tenen o han comprat de forma prèvia.
(A nivell d’anècdota recordo una dona que feia de marxando que es passejava per un dels carrers de Neiba amb una porcelleta, oferint-ne alguna de les parts disponibles als veïnats)
Ara i aquí, ens hem de tornar situar, amb la imaginació o el record, en el Sant Llorenç rural i preturístic.
Bona part de la població vivia a fora vila. Els comerciants a vegades arribaven a les cases de possessió per fer barates. Si eren molt coneguts els nomenaven pel nom o malnom, (“Va venir madò “Busca!”), si no ho eren tant es referien al comerciant amb el nom genèric de marxando. Continua
Dues paraules sinònimes com aquestes dues, molt usades en l’expressió “fer estufornos/escarabits/escarafalls”, que actualment ja escoltam poc, per no dir quasi gens (potser actualment empram més l’expressió generalitzada “fer espants”). Aquí teniu el que amaguen cada un dels tres mots: Continua
Potser en queden algunes en els diversos sòtils de cases pageses, però han perdut la utilitat. Es perd, idò també, l’objecte i el nom.
Amb la imaginació o el record haurem de situar-nos a una Mallorca rural sense plàstics ni frigorífics; i també sense l’actual proliferació de pous. Continua
“Li va envergar una pruna/nespla….” és una frase ben nostrada i és ver que en aquest sentit el verb ENVERGAR encara s’usa, però si ho analitzam bé ha quedat com una expressió de “conte” o de “rondalla” o de “feta contada per algú major”. El jovent d’ara usa més verbs més generals i directes com poden ser pegar, llançar… De fet el propi diccionari Alcover-Moll ja avisa que és un mot “molt dialectal”, la qual cosa potser hagi ajudat que sigui un verb reduït a només segons quins contextos. Continua
No sé si és perdut del tot. La meva mare, que era carrionera, i el padrins l’utilitzaven adesiara. La familia de part de para utilitzava més sovint els “mans plegades”.
Tant a una banda com a l’altra es valorava l’acció, l’activitat. Vull dir que s’utilitzava el mot en la seva consideració negativa: “no estiguins mans fentes!” Continua
És un mot que encara es pot sentir a dir (jo en l’accepció 2 encara l’utilitzo, no així en la 1), però no entre el jovent, la qual cosa pot fer pensar en una tendència a la baixa en l’ús de la paraula. Serà idò d’aquí poc un mot perdut? El temps ens ho dirà! Continua
Des del confinament ençà no havíem parlat més. Potser per això la retrobada amb n’Antoni “Cus”, guardant les distàncies, això si, va resultar singularment afable. Gairebé al final de la conversa em digué, -en sé una, bigalot!. I així em va contar que en la seva infantesa cada casa tenia una manera de fer els bigalots, era un cert signe de distinció. Veien el bigalot sabien d’on era la cussa eivissenca. Continua
Un mot que ja no sent dir gens és aquest d’estiramuixell (i totes les seves variants). A les rondalles surt més d’un pic i també l’he trobat documentat a les entrevistes etnològiques i antropològiques de la revista manacorina Cent per cent, en aquest cas al llorencí que fan a la gent major al llorencí Jaume Massanet Melis, Cerol (Sant Llorenç del Cardassar, 1923-2015), prova que era un mot dit al poble. Per cert, aprofit per recoamanr la lectura de l’entrevista sencera! Continua
L’havia sentit en la seva versió dialectat, faldriguera, que aquí, segons mostra Salvador Galmés, es veu que no era mot perdut.
A dir ver, el concepte que m’havia arribat en l’ús familiar, segurament per extensió, no era el que mostra el diccionari “Butxaca”, sinó els baixos, els faldars de la camisa que, a vegades surten dels calçons i que, adesiara, també s’usava per posar-hi petites coses. La mateixa funció que, a vegades, feien els davantals de les dones. Continua
No sé si és qüestió generacional, però és un mot que entre els de la meva edat ja no deim, i manco entre els més joves. De totes maneres navegant per internet l’he trobat escrit amb més freqüència del que em pensava, la qual cosa ens pot dur a pensar que sí és generacional o és que directament a la nostra zona el mot s’ha degradat més que en altres (és ver que els articles que vaig poder visitar no eren del Llevant mallorquí). Si algú ens en pot donar informació, serà benvinguda! Continua
El coneixia. L’havia sentit a l’entorn familiar, si la memòria no em falla en les accepcions 2 i 3.. Quan les persones de la generació anterior contaven eixides ( “Els roters hi tenien empriu”, “els hortolans tenien empriu d’aigua”…)
Contar detingudament fets succeïts també, en bona part, s’ha perdut. Les presses, la televisió, les sèries de les diverses plataformes…han reduït el temps de contar i/o escoltar. Continua
Una altra paraula de la meva llista que se sent de cada cop menys és esbordellar, potser substituïda per altres d’és més general com desbaratar, espenyar o desordenar. Investiguem d’on ve i què vol dir aquesta curiosa paraula: Continua
Parlàvem de la bella feina de Rafel Perelló qui, es veu, ha acabat de transcriure centenars d’enrevistes sobre cultura popular. I també de la quantitat de mots perduts que mostren i mostraran les seves entrevistes. -Un forfoll, puntualitza na Caterina.
Idò, un altre en el sarró. Continua
En la primera de les accepcions era paraula ben viva a l’entorn familiar, sobre tot en aquesta època, quan ens haviem d’afanyar per acabar de collir les garroves.
Altres vegades s’afanyaven per fer dissabte o per acabar qualsevol feina ja iniciada. Continua
Amb un dia de retard, ho reconec, vos present el meu mot perdut (i ben perdut que és aquest): EMPARIOLAR (o el seu adjectiu EMPARIOLAT).
Ni jo record haver-lo sentit, però sí l’he trobat ben documentat a l’inabastable diccionari d’Alcover i a les seves fidedignes rondalles mallorquines. Descobriguem els secrets, idò, que amaga tan entranyable mot: Continua
A dir ver és un mot que s’ha anat substituit pel castellà calzonazos.
Particularment potser l’havia sentit, però no el guardava a la memòria.
Amb la mirada d’avui, no deixa de ser curiosa la descripció que en fa l’Alcover-Moll. En certa manera posa en evidència l’arrelat masclisme de la nostra cultura.
. Continua
Si bé “estol” i “esbart” encara se sent dir (més referit a ocells, i potser no tant entre el jovent), tenim el mot “escabotell” que ja està més en desús, i poc més o manco signifiquen el mateix (almanco en algunes accepcions). Curiosa la sinonímia tan abundant per indicar el mateix. Continua
Segurament, anys enrere, en aquests temps de finals d’estiu, i referit a les garroves, hauríem sentit més d’una vegada l’expressió; – “Han fet un bon refafai”, -“tingueren un bon refaifai”….
Mes enllà de la foguerada momentània, per extensió, també s’aplicava a les eixides esporàdiques intenses i curtes, de qualsevol tipus..
La forma que se solia dir aquí era “estabetxos”, però de forma més estàndard s’escriuria “estebeigs” (que és com surt al diccionari). Sobretot l’accepció 2 me sona sentir-la d’infant, ara, però, almanco jo, fa temps que no la sent. Continua