Per aquí en diem “tionar”, en altres indrets parlen d’atiar. Es mot lligat al foc, les llars de foc minven a l’atropellada, esperem que, si mes no, els foguerons de Sant Antoni el conservin ben viu.
Es la segona de les paraules santantonieres que va proposar en Joan Umbert. Continua
De nou en Pep Lluís Soler m’ha donat a conèixer un d’aquests mots que de cada pic se senten dir manco; babaí. Un mot perdut, si més no, quasi, quasi. Continua
Temps de fred i de camilla. En un llarg període de temps, el braser de la camilla es nodria de caliu, en contraposició als actuals elèctrics
Fins i tot hi havia cases que disposaven d’un “dimoni” -que també, com es mostra, tenia una altre concepte i funció- una peça cilíndrica de ferro foradat amb petites cames que servia, específicament, per fer caliu per posar en el braser. Així es gastava el mínim, però suficient combustible, normalment petits tions i clovelles d’ametla. Continua
“Saps que hi va de fiter!” senties a dir ben sovint. Ara potser no tant, sobretot entre els més joves, per això des d’aquesta secció recuperam aquest mot tan nostre que corre perill de poder desaparèixer en un futur no tan llunyà.
Significat:
1. m. Terròs fort o tros de roca que es troba superficial o molt poc endins de la terra de conreu, i que no es pot remoure fàcilment (Lluçanès, Cardoner, Segarra, Mall.).
2. adj. (f. -ERA) Que s’enfonsa sòlidament en la terra (Mall.). Arada fitera: la que es mena amb la rella molt endinsada, amb molta inclinació, molt separada de la línia horitzontal (Mall.). Posar peu fiter: posar-se ben ferm damunt els peus, de manera que sigui difícil de moure o de tombar (Mall.);fig., disposar-se a no cedir. Continua
Un dels atractius dels mots perduts, com ja s’ha assenyalat altres vegades, rau en el joc social.
Hom sent un mot que feia estona que no sentia i ho diu. Es el cas present.
En Pep recorda aquell, altre temps habitual “mal se canís!” a manera d’interjecció despectiva. En la recerca directe (verb canir) no es troba res, fins que en Serafí mostra la veu que surt en el diccionari.
Realment l’expressió no deriva del verb “canir” siní del “acanir”: “Mal s’acanís!” Continua
Amb un dia de retard, però arriba la meva aportació de “mot perdut” (més val tard que mai, diuen). De totes maneres, aquest pic l’aportació, més que meva, és del nostre company editor, Joan Umbert, que via WhatsApp ens proposava el mot tramoia. Continua
Feia anys que no el sentia i l’altre dia, pensant amb una persona concreta, va comparèixer en el record. És un d’aquells mots sonors, simpàtics, estranys, seductors…
A més també té un bell significat. No basta fer coses, se n’han de cuidar. No basta sembrar, han de cuidar el que s’ha sembrat.
Es un mot ben perdut, la imatge de netejar sembrats pertany, a nivell general, al Sant Llorenç estrictament rural d’abans, de la mecanització del camp. Actualment es manté la tasca -no el mot- en el cas dels horts familiars. Continua
“Saps que hi va de falaguer” senties a dir no fa gaire de manera bastant habitual. Ara, encara se sent, però entre les noves generacions no gaire, per la qual cosa està en risc de desaparèixer en un futur no tan llunyà. Ara es prefereixen mots més generals com “lleuger” o “àgil”. Continua
A vegades, la recerca de mots et porta sorpreses.
Ara que ve el fred, potser és bon moment per treure un mot no gaire usat: xarpa. Temps enrere en veies algunes de dones amb xarpa, però darrerament ja no se’n veuen.
La sorpresa apareix quan tens interioritzat un concepte que no coincideix amb el que mostra el diccionari. En els nostre entorn (i també a Santanyi), segurament per semblança, diem xarpa al que el diccionari descriu a la veu xal. Continua
Any nou, paraula nova. I aquest pic toca del meu arxiu personal: fisconada. Aquí en teniu la fitxa informativa: Continua
Mot ben escaient per a la festes nadalenques on, en general, de banda torrons, es menja més i més fort del que sol ser habitual.
Es clar que es pot estar ben sadoll, referit al menjar i, alhora, ben mancat d’altres desitjos.
De banda la substitució del mot per altres més “fins”: fart, rodó, satisfet… s’ha de fer referència al costum, també perdut, de pegar grans panxades (Hi havia qui, el dia de matances, per exemple, es podria menjar tres o quatre plats d’arròs abans d’encetar l’aguiat). Continua
Darrerament les escenes quotidianes del dia a dia m’aporten molt de material. Aquest pic va ser en l’àmbit laboral, quan a la sala de professors del meu institut una companya va exclamar en veu alta a darrera hora “Jo ja faig cadufos”. Una expressió que de sempre m’ha parescut graciosa i que molts de joves (i no tant joves) no usa ja gaire habitualment. Un petit tresor en forma de paraula que faríem bé de conservar. Continua
A casa en dèiem “xícara”. Era paraula ben viva a casa dels padrins. S’utilitzava per a coses ben específiques, entre altres,: per disposar-hi el llevat i per a la xocolata, Per extensió també s’anomenaven xicres a diversos tipus de tassa o recipients de terrissa. Ara en diem tassa grossa per a la xocolata i tassa petita per al cafè.
Algunes cases encara mantenen la tradició del xocolata, amb ensaïmada -ben estufada-, el dissabte de Nadal, just després -o abans- de matines. Continua
Continuam amb les aportacions personals. Aquest pic ha estat el nostre company i editor de revista, en Joan Umbert, qui ens ha facilitat la paraula “llenegar”, ara substituïda en molts de casos pel mot més general “patinar”. No és un mot perdut del tot, però el seu desús ha augmentat bastant els darrers anys. Continua
Gaudir del plaer d’escoltar converses de la gent gran s’ha convertit en tot un luxe. Les presses, la televisió, les feines…han anat engolint aquelles estones de contar-se fets succeïts i altres coverbos.
Eixides de caça, aventures personals, fets graciosos o humorístics eren temes de llarga conversa. I les aportacions d’un portaven a continuitat de l’altra i així…ënfilant una conversa sense pretensions, honesta i amb el respectuós intercanvi d’escoltar i parlar. Continua
Estem en plena època de sembra. Les farratges sembrades en eixut comences a ser altes. Ordis i civades sembrades per cultivar o embalar comences a mostrar els tendres brulls.
Fora vila, com sempre, mostra el seu vessat més poètic i alhora dramàtic. Els restobles, resembrar la mateixa llavor en el mateix tros, no són mai convenients.
(Potser el concepte d’empobriment es podria fer extensiu a altres camps vitals) Continua
Es una de les paraules per recordar que sortia a l’entrevista que en Rafel Perellò va fer a Pedro de Son Gener abans de morir.
En la tercera de les accepcions és paraula manacorina, és a dir, ben nostra. Continua
Mirau que en tenc de mots antics arxivats a la meva carpeta, però hauran d’esperar una setmaneta més ja que la casualitat fa que darrerament les “paraules perdudes” que pos les senti dir aquí o allà, en el meu dia a dia. Aquest pic va ser el meu cunyat, manacorí de potada, que va dir al seu fill, mentre li donava una taronja “ves alerta que soia”, la qual cosa em va fer recordar aquest verb que ja feia uns anys que no sentia.
Segurament no sigui un mot perdut del tot, però les noves generacions ja prefereixen usar altres expressions i en du camí. Continua
Ja ho hem comentat altres vegades, però va bé insistir-hi. Les entrevuistes de Rafel Perelló a diverses persones grans resulten una delícia. De banda destapar les nostres arrels deixen testimoni del vocabulari perdut.
La darrera de les entrevistes publicades la va fer a Pedro “de Son Gener”, que tenia padrins llorencins, els de sa Begura. Continua
Una altra aportació me la va donar la casualitat. Al meu institut una artanaenca i una llorencina (més o manco de la meva edat) discutien si al poble deien aquest mot. Immediatament me vaig posar a investigar…
Personalment el mot me sonava però no sabia d’on (signe clar de desús de la paraula) i vaig acudir ala font oral de mon pare, que efectivament la coneixia. Pel que es veu, idò, no era qüestió d’Artà o Sant Llorenç sinó que d’ús i desús del mot. Continua