Mots perduts: cop-piu/clopinsos

L’expressió “anar cop-piu” (variant dialectal mallorquina de la més estàndard “anar cloc-piu”) és ver que encara se sent, però va perdent a poc a poc vigència per altres sinònims més generals com “decaigut”, “deprimit” o “desanimat” o, fins i tot, per castellanismes, com “estar de bajón”.

El que sí que ja no se sent (i jo també desconeixia) és el mot clopinsos, de la mateixa família, i que he trobat per casualitat mentre cercava informació sobre el mot cop-piu. Resulta que clopinsos ve a ser un sinònim antic “a la mallorquina” de “doblers, menuts o ferro”.  Aquí teniu la fitxa completa dels dos mots: Continua

Mots perduts: deume/delme

Segurament, en aquesta època de declaracions de renda, resulta un mot ben escaient. Encara que el mot tengui certa connotació religiosa, haurem de reconèixer que, amb el temps i pel que fa a l’aspecte contributiu, hi hem guanyat. Certament -la gran majoria- ara pagam molt més que la desena part del que s’ha produït, però en canvi podem gaudir d’uns serveis que abans no tenien.. Continua

Refranys: A bé o mal…

A bé o mal andar, de ta part l’escrivà

Una vegada acabada la llista dels Top ten encetem una recreació de refranys un tant aleatòria i potser caòtica. En base al “Corpus de fraseologia de les Illes Balears” de Bàrbara Sagrera anirem comentat aquells que, pel seu contingut a per la seva actualitat, al meu parer, semblin vigents.

El present no destaca pel contingut -amb el qual no em sento emocionalment gens identificat-, sinó per ser de rabiosa actualitat. Continua

Mots perduts: copar-li

Una frase divertida  i ben mallorquina que sempre m’ha agradat sentir sempre ha estat:  “És ben hora de copar-li” (en el sentit de marxar). Si bé encara avui es pot sentir, també és ver que de cada pic se sent manco entre les noves generacions.

Significat: anar-se’n, posar-se en camí (Mall.)

Grafies documentades: «I com haguérem dinat, | ja li vàrem ‘ver copat | altre pic a passejar» (glosada pop. Mall.).

Etimologia:  format damunt copa. Continua

Mots perduts: carrera

Mu mare encara ho diu: “vaig a grenar la carrera”. Però com que la gent de la meva edat ni els més joves ja ni grenam davant ca nostra (i just, just a dins) ni ens asseiem a la fresca (ens socialitzam més per xarxes socials i whatsapps des de la nostra habitació), és un mot que va en desús sobretot perquè ha perdut vitalitat. Abans era una part més de la casa, ara ja no la sentim nostra, ja és del carrer i com a tal esperam que ens la facin neta (i a pics fins i tot que ens hi posin cossiols si fa el cas).  També és ver que el tipus d’empedrat que ens hi han posat i el trànsit continu que passa a segons quins indrets tampoc hi ha ajudat gaire. Continua

Mots perduts: botxinar

Certament no sé ben bé si és un mot perdut o forma part del ampli llistat dels “inexistents” (totalment desconeguts). En el meu entorn no l’havia sentit mai fins que vaig començar a festejar. A la banda de migjorn de l’Illa l’usen a manera de “remenar calaixos”, “cercar, “restrejar”… Recordava, l’altre dia, en Serafí que l’havia sentit, en el mateix sentit, a Felanitx. Això sí, en la versió “butxinar” (Ja se sap que en aquella zona a determinades “o” àtones, a l’hora de parlar, les converteixen en “u”) Continua

Refranys: No diguis…

No diguis blat que no el tenguis dins el sac i ben fermat.

I amb aquests acabam la, varies vegades, esmentada llista dels Top ten dels refranys mallorquins (Victor Pàmies/Climent Picornell)

A l’Alcover-Moll no he sabut trobar significat o explicació. Bàrbara Sagrera en el seu “Corpus…” mostra:“vol dir que no cal confiar en aquelles coses que encara han de venir”. Continua

Mots perduts: envelada

Ara que comença a arribar la calor…
La paraula castellana “toldo” ha anat substituint el mot tradicional d’envelada.
Abans, a l’estiu amb una col·lecció de pals i cobertes de branques de pi, se’n feien moltes d’envelades per guarir-se del sol. La darrera que recordo era una que es muntava a Artà cada any vora el camí que porta a ses Paises. Donava ombra a persones d’edat que hi anaven a passar l’estona. Continua

Mots perduts: es coloms/es conills/es colontes/es colomades

I seguim amb aquesta sèrie eufèmica de mots a la mallorquina, els quals ens demostren que l’eufemisme és  una característica ben nostra

En aquest cas per evitar dir l’expressió gorssera “es collons” se n’empraven d’altre més “dissimulades”, com podien ser les quatre del títol:  es coloms/es conills/es colontes/ es colomades. Actualment diria que no hi ha tants de miraments i almanco els més joves diuen directament “es colllons”, si no una cosa pitjor.

Refranys: Una flor…

Entre aquesta i la propera entrega acabarem les referències a aquella llista dels refranys que figuren en el “Top ten” de popularitat descrit per Víctor Pàmies i comentat, fa deu anys, per Climent Picornell i que conformen els nombres 9 i 10 de la llista

Una flor no fa estiu
“vol dir que un objecte o fet isolat no es pot prendre com a norma o regla general” (DCVB) Continua

Mots perduts: ceba/nespla/serva/sardonaia/matalofada/xisclet

És curiós la de maneres eufèmiques que tenim els parlants mallorquins per referir-nos al cop violent d’una bufetada (i segurament me n’he deixades moltes més). Això pot donar una idea de la nostra manera de ser, almanco fa un temps: irònics, pagesos (molts fan referència a l’hortalissa o la fruita) i un poc hipòcrites (per molt que empréssim eufemismes, igual amb altres com pardal, cagondell, cagondena…, no deixàvem de dir-les, i molt).

De la llista que he posat, és ver, alguns encara es diuen, almanco al poble, d’altres ja no se senten tant i altres ja estan en perill d’extinció ( sardonaia i matalofada, diria jo). Aquí teniu l’accepció sinònima a  “bofetada” que posa de cada un el diccionari Alcover Moll: Continua

Mots perduts: grenyal

Com a sistema viu que és la llengua, s’ha anat substituint el seu significat per altres paraules més “modernes”, verd, tendre, inacabat…
En la meva joventut, mot ben usual en el sí de la família.

Mostra la singularitat que, en la quarta accepció del DCVB, en sentit figurat, mostra una referència a Salvador Galmés. Continua

Mots perduts: cambuix/descambuixar

I tots els derivats que se’n puguin fer… que en aquest cas són molts. I és que de l’arrel CAMBUIX,  que curiosament prové de l’àrab kanbūx, el qual significa ‘vel que duien les dones’, dóna per molt.

Potser sigui una paraula no del tot perduda (almanco en algunes accepcions, en d’altres diria que sí) però sí que entre el jovent ja s’entreveu que es comença a abandonar per altres d’ús més general. Per això consideram oportú fer un recompte aquí d’alguns dels seus significats més interessants: Continua

Refranys: Qui va amb…

Qui va amb un coix, al cap d’un any ho són tots dos.

Hauré de confessar que aquest refrany, malgrat ser el 8è de l’esmentada llista dels Top ten no em queia gaire simpàtic. El trobava un tant despectiu vers l’ésser personal i, a més, sempre l’oïa en cer to despectiu i generalista.
Tampoc m’agradava el to moralista del significat que mostra DCVB: “vol dir que els vicis se prenen fàcilment”. Continua