Du llu espic ingliss

El febrer de 2008, Flor de Card va publicar un article sobre les paraules angleses que ens han envaït. Estava en castellà i jo el vaig traduir. Crec que val la pena reproduir-lo a Card.cat:
“D’ençà que les insígnies s’anomenen pins, els maricons gays, els menjars freds lunchs i els repartiments de cinema castings, aquest país ja no és el mateix: ara és molt, moltíssim més modern.
Abans, els nins llegien tebeos en lloc de còmics, els estudiants aferraven posters pensant-se que eren cartells, els empresaris feien negocis en lloc de business i els obrers, tan ordinaris, el migdia treien la fiambrera en lloc del tupperware.

Continua

Emoticona’t

Si he de dir ver, volia fer una especial Emoticona’t del darrer Ple (celebrat el passat dijous), però com que es va fer presencial i en aquest poble només es té el costum de gravar i penjar els plens a la xarxa quan es fan des de casa per alt risc de pandèmia, donant-se la paradoxa que quan hi ha confinament arriben més a la gent (127 visualitzacions el darrer) que quan es fan “normals” (0 espectadors),  ho he hagut de deixar anar. Suposarem que algun dia s’apostarà per la transparència plena com fan altres ajuntaments del voltant com Manacor o Son Servera, publicant tots  i cada un dels plens, però mentrestant ens haurem de conformar amb aquest Emoticona’t més reduït:

Continua

Emoticona’t

Un final d’estiu mogudet. El coronavirus ha tornat i amb molta força. Per això fan falta més que mai  passatemps lleugers com el que ofereix aquesta secció “emoticonada”. Avui tenim les no-festes patronals; la paradoxa de les tomàtigues d’aquest any; la resurrecció de Cala Nau (això sí, sense turistes i sense boies…); i l’humor particular de  míster Bauzà. Continua

Emoticona’t


Mentre passam l’estiu contant el número de turistes que arriben i no arriben, també cal tenir temps per altres lleures. Per això avui vos presentam aquest Emoticona’t carregadet de diversos plats: la renovació a la Policia Local, el fantasma d’un estiu sense festes, l’exèrcit encaparrotat en exhibir-se al poble i la reinvenció de l’escola de Son Carrió Continua

De “moros” i “gitanos”

Com que ara sembla que està de moda el llenguatge políticament correcte, m’agradaria fer algunes aportacions al respecte, per allò de què s’ha de col·laborar amb totes les iniciatives que ajudin a millorar la convivència.

La primera és la figuera de moro, que, evidentment, necessita amb tota urgència canviar-li el nom, no fos cosa que algun magrebí primmirat s’ofengués. Si volgués presumir d’intel·lectual proposaria el seu nom científic: opuntia ficus, però crec que la gent passa de llatinismes i tendria més bo d’acceptar el de figuera punxeguda, per raons més que evidents. Continua

El concepte del temps en època de pandèmia, segons Toni Gomila

A vegades acudim a presentadors, actors o monologuistes externs i ens oblidam que aquí, a Mallorca,  també n’hi ha de ben bons, com és el cas del sempre interessant Toni Gomila. L’altre dia mirant el seu programa d’IB3 Tothom a casa  vaig quedar encantat del monòleg amb què va iniciar el capítol. Al més pur estil ACORAR, obra que ja quedarà a la  nostra història teatral, és a dir unint harmoniosament reflexió filosòfica, crítica social i humor, va ser capaç de fer un preciós monòleg sobre el pas del temps en temps de pandèmia.

Vos convid a mirar-ho (vos pos directament el fragment, que dura uns cinc minutets) i jutjar-ho vosaltres mateixos:  Continua

El discurs del Rei

Avui és un dia especial, entre els tres o quatre que ja duim de confinament, i en trob molt més esperançat d’ençà que el discurs del Rei em va donar coratge –una de les tres coses que es poden donar sense tenir-ne; les altres són la raó i la culpa– per aguantar amb paciència les setmanes que hauré d’estar sense sortir de cameva. Les seves paraules sobre la unitat de tots els espanyols i la certesa de què el tot això no és més que un parèntesi en la nostra vida, però que en acabar tot recuperarà la normalitat, demostren que tenim un Rei que toca amb els peus a terra i que se sap posar al costat dels seus súbdits quan fa falta. Continua

Blade runner

Joan Cubells ha publicat, al Facebook, una imatge que m’ha agradat:

Començament del mític monòleg de Roy Batty “Tears in rain”, a Blade runner:
“He vist coses que els humans no podien creure… Atacar naus en flames més enllà d’Orió”.
En primer pla, un Ford Orion. Més enllà, naus (industrials) en flames.

Cervantes i Albert Rivera

D’ençà de les eleccions a Andalusia, Albert Rivera no s’havia cansat de repetir que les negociacions per formar govern només eren entre Ciudadanos i el Partit Popular, i que no volien sebre res de Vox (supòs que era per no pedre vots a Catalunya i a la resta de l’Estat en favor del nou partit d’extrema dreta). Hi ha nombroses declaracions seves al respecte, com per exemple: “En aquesta taula no hi ha ningú més, ni hi serà”, “Si volem que els populistes no governin, ens hem de posar d’acord el PP i Ciudadanos” (El País, 13.01.10); “Només pactarem amb forces constitucionalistes” (La Sexta, 30.1.218); “Rivera compara Vox amb ultres com Bolsonaro, Farage i Le Pen” (Infolibre, 9.01.19); “Susana Díaz s’hauria d’abstenir perquè no hàgim de menester Vox” (Diario Sur, 15.12.18). Podríem seguir, però crec que no fa falta. Continua