Gràcies!

Novetat

Tenim per suposat que els pares han de cuidar dels nins; la naturalesa obliga. Però aquesta feina, com totes, es pot fer curosament, passionalment… o senzillament fer-la per fer, per obligació que diríem. I només quan ets més gran i, sobretot si tens fills, te n’adones dels sacrificis que han fet els teus pares per tu i pots analitzar amb la maduresa ja necessària què varen fer bé els teus pares i què no, per després seguir aplicant-ho als teus infants o, al contrari, canviar-ne alguns detalls que tu preferires no transmetre als teus descendents.

En aquest sentit jo he de reconèixer que he estat un sortat. Si bé els meus pares van cometre algun error i algunes coses segurament jo les hagués fet d’una altra manera (només faltaria, són humans i en una feina tan complexa com l’educació és impossible no entrebancar-se), vull fer públic el meu agraïment per l’educació que em van donar. Estic en una edat i en una situació (pare de família) que em permet  tornar la vista enrere i admirar la seva tasca, fins al punt que si som capaç de transmetre una educació similar als meus fills ja me donaré per content.

Per això vull fer públic aquest agraïment als meus pares ara que són vius (que els pòstums se’ls endu el vent) i siguin conscients de la seva bona labor. Continua

Els difunts d’ara, com els d’abans

Tothom en parla, ha sortit a diaris d’arreu del món, és el safareig que es sent avui a portals de carrers, bars i xarxes socials: “Troben centenars de cossos sense sepultura al cementiri de Manacor“.

La condemna és unànime: “qui ha fet això no té ànima”, “t’imagines si hi ha qualque familiar nostre?”, “s’ha de saber qui són aquests morts i qui ho ha fet que la pagui”… hom no pot més que estar d’acord amb totes aquestes sentències. La curiositat m’esdevé quan escolt aquestes paraules de la boca de gent que pensa a l’inrevés quan els morts sense identificar provenen de la guerra civil, “no hem de remoure el passat” repeteixen, sense cap argument de pes mentre et titllen amb mots com “guerracivilista”, apresos a base d’escoltar-los una i altra vegada a la tele-porqueria. Continua

Suposem

Suposem que tenc un llaüt i que m’agrada anar a pescar mar endins.
Suposem que, un dia, trob algunes persones que, si no els don una mà, s’ofegaran.
Si són europeus, ja sé que els he d’ajudar, no només perquè és el que toca, sinó també perquè crec que si no ho faig em poden multar per denegació d’ajuda, com sol passar en els accidents de trànsit.

Però, i si són negres, també els puc fer pujar al meu llaüt i portar-los a terra? O primer els he de demanar els papers, per por que les autoritats no m’acusin de tràfic de persones? I si no tenen papers, els he de deixar morir, encara que entre ells hi hagi nins o nines com els nostres néts? Continua

La fi d’AUMASA, a la fi

Aquests dies es varen aprovar les noves concessions de transport de Bus interurbà que en principi tendran una durada de 10 anys més 5 de prorrogables, a la nostra zona, la de Llevant-Migjorn, li ha estat adjudicada la concessió a l’empresa “Transports Barcelona” formada per les companyies Caldentey-Sagalès.

Es posarà fi així, si no hi ha res de nou, a una de les xacres més vergonyoses de la Mallorca contemporània, sobretot pel que fa a la zona del Llevant, AUMASA. Continua

Què en trobau? Problemàtica amb les hamaques a la costa llorencina

Fa unes 3 setmanes una publicació de Facebook que feia referència a la costa llorencina es va fer relativament viral. El perfil “Mallorquí” que compta amb nombrosos seguidors, es queixava de la situació viscuda a la platja de Cala Millor amb un usuari del servei d’hamaques que fins i tot li va arribar a dir que s’havia de situar més enllà de la zona reservada a les hamaques, que  a la zona d’hamaques ni tan sols es podia posar davant la mar, ja que si ell volia hi podia col·locar l’hamaca que havia pagat.
Continua

Condemnats a passar per l’arc

El cas de na Paula Rotger, la treballadora de l’aeroport lingüísticament menyspreada per la “guardia civil” i posteriorment expedientada per AENA, haurà servit per fer visible, a tots els que encara no havien, o no havien volgut obrir els ulls, la forma en que des de sempre se’ns tracta als qui vivim a les colònies. Sempre serem sospitosos a davant els ulls del sistema corrupte espanyol, sempre estarem obligats a passar per l’arc, com a metàfora, mentre ells es passegen amb tota impunitat per ca nostra i exploten el nostre territori fins a l’ofegament total emportant-se’n tots els guanys (el cent per cent de les taxes aeroportuàries ens les roba Madrid) i condemnant a la gent que viu aquí a patir-ne les conseqüències. Continua

Si jo fos Pedro Sánchez…

És prou conegut que els partits d’esquerra tenen moltes dificultats per pactar entre ells, entre d’altres motius perquè estan carregats de complexos –promoguts per PP, Cs i VOX, a més de la caverna mediàtica del país–, mentre que els conservadors no tenen cap inconvenient en ajuntar-se amb els d’extrema dreta, potser perquè, en el fons, les diferències no són tan grans com ens volen fer creure.

Davant això, si jo fos Pedro Sánchez faria una coalició amb Podemos i distribuïria els ministeris segons els vots: dues parts per al PSOE (28% dels vots) i una part per Podemos (14% dels vots), talment com ho fan pràcticament a tot Europa. El que no sembla lògic és que amb el 28% dels vots pretengui tenir el 100% del poder. Continua

Aquest no és l’any de Cala Nau!

Definitivament aquest no és l’any de Cala Nau.  Si la setmana passada xerràvem de l’aparició d’una alga o herba que ha enterbolit l’aigua (la qual cosa remarcàvem que era una cosa natural per la qual calia tenir paciència a pesar que llevés el característic color turquesa de l’aigua), ara una altra brutor ha fet acte de presència i, el que és pitjor, aquest pic és humana i per això cal donar el crit al cel i queixar-se. Continua

A l’entorn de la lectura d’una fotografía

Adesiara resulta encertat fer determinades anàlisis comparatives per clarificar l’encert o desencert dels camins que es transiten.
Hi pensava l’altre dia contemplant un d’aquells caramulls, abans habituals aquí, de contenidors, brutor i objectes inservibles d’una altra localitat. Per a nosaltres aquests caramulls de brutor provocats per l’incivisme i d’ençà de la recollida selectiva porta a porta ja són llunyà record.
Un encert que s’ha de saber reconèixer i valorar. Continua

“Sóc addicte a la meva parella”

Aquesta setmana, una pacient va arribar a consulta després d’analitzar que la seva parella li aportava més mal que bé i, entre llàgrima i llàgrima i intentant recuperar el seu alè, em va dir:

“No vull patir més aquest dolor, vull passar aquesta síndrome d’abstinència i oblidar-me d’ell. Vull que deixi d’utilitzar-me com li vingui de gust, però no puc aturar-ho, no aconsegueixo resistir-me a aquest desig incontrolable. És més fort que jo, per molt que no vulgui, el segueixo buscant.” Continua