Maria

Sovint, com avui ha fet el polític Pablo Casado amenaçant al president de la Generalitat amb “que no li passi el mateix que Lluís Companys” i com també fan, impunement i amb el favor dels diferents governs, els qui acudeixen a manifestacions feixistes, es menysprea i es fa no res, el genocidi que portà a terme el colp d’estat del 1936. Els qui no el condemnen et diuen que exageres, “que sabràs tu del que va passar”, que hi havia dos bàndols (ells consideren els que defensaven el govern escollit a les urnes com un bàndol, i els que feren el colp d’estat com a iguals a una mateixa balança)… mentiders.

Tot seguit vull compartir amb vosaltres l’experiència que visqué la meva padrina durant el colp d’estat a Manacor i que em comptà de viva veu no fa gaire:

Mon pare dormia després d’haver dinat i es presentaren dos feixistes, li posaren els canons de les escopetes davall la boca i el feren aixecar. Tot seguir rastrejaren per tota la casa i després se’l varen manar. De camí s’aturaren a cercar a un altre que li deien el “corder” i els se’n varen dur tots dos emmanillats cap a la presó, que llavors estava situada a on ara hi ha els jutjats al carrer Muntaner. Continua

Turisme (IX)

Lloguer turístic i sostre de places

La Llei diu que els plans d’intervenció en àmbits turístics (PIAT) o els plans territorials insulars (PTI) poden establir la densitat global màxima de població, delimitar zones i àmbits turístics i de protecció, fitxar-ne la grandària i les característiques, així com establir paràmetres mínims o màxims de superfície, volumetria, edificabilitat i equipaments. També poden delimitar les zones turístiques saturades o madures.

Els PIAT o els PTI poden determinar també el límit màxim per illa de places turístiques a allotjaments turístics i a habitatges residencials, en funció dels recursos insulars existents, les infraestructures, les densitats de població i altres paràmetres rellevants del seu àmbit. En aquest supòsit, les borses de places s’han d’adaptar a aquesta xifra. Fins que no es determini aquesta xifra o si no es considera necessari determinar-la, el sostre màxim de places per illa ha de ser el determinat per les existents legalment més les que integrin les borses gestionades pels organismes gestors de places turístiques o les administracions turístiques insulars. Continua

Flor de Card 45 (XII)

1983

Després d’haver-ho repassat de dalt a baix diverses vegades, he de reconèixer que, segons la meva opinió, aquell any no vàrem publicar gaire articles que destacassin partdamunt els altres, si exceptuam l’àmplia informació que desplegàrem en motiu de les segones eleccions municipals de la democràcia. Com s’ha dit, l’evolució dels primers quatre anys no es va correspondre amb les expectatives que ens havíem fet, amb un ajuntament que tenia el batle socialista, però que estava controlat per UCD, i amb tota la llista dels independents que havia renunciat a l’escó, llevat del seu capdavanter, en Mateu Girart. Continua

El borbó i els seus amics: Una mà renta l’altra i les dues la cara

Aquest passat dimarts Felip VI no va fer, per molt que alguns ho afirmin, el discurs del PP. Va fer el discurs dels que li asseguren mantenir la poltrona: Els del PP, la seva filial de C’S i el dels qui en altres temps ens volien fer creure que eren republicans, el partit de la gran mentida, el PSOE. Continua

Democràcia!

Avui, a les dotze, a la Plaça de l’Ajuntament, el grup d’un centenar de persones, ha expressat amb la seva presència i posteriors aplaudiments, el més absolut rebuig a la desproporcionada violència aplicada per l’Estat Espanyol contra el poble català.
Una reacció local ben extraordinària, tant pel número de persones com per la immediatesa de l’acció (mitja hora). Continua

Mots trastocats: justícia

Certament, amb la sornegueria que ens caracteritza, es podria entendre que els mallorquins no hi creiem gaire amb la Justícia. «Esser més tort que la Justícia» és una dita que s’usa quan una cosa és torta, ben torta. Una altra dita assenyala «Ni de berbes ni de veres, amb la Justícia no vulguis peres», tot indicant que al establir alguna relació amb ella sempre hi surts perdent. Continua

Plaça és massa?

A rel de la revitalització que l’Ajuntament vol donar al mercat dels dijous, per tal que sigui l’encletxa per on entri una suposada dinamització del poble de Sant Llorenç, m’he plantejat alguns dubtes que m’agradaria compartir amb els lectors.

Quan me’n vaig de viatge per conèixer altres indrets, hi ha alguns aspectes de les ciutats que em solen atreure i que abans ja he investigat a través de les guies i per internet: m’agraden les pedres velles, en forma de monuments de tota casta i època, m’agraden els jardins i parcs, amb arbres antics i espectaculars, m’agrada l’art i per això solc visitar algun museu, m’agrada l’ambient de carrer, amb músics espontanis, el cosmopolitisme dels bars, la gastronomia local, el cromatisme dels mercats, etc; també m’agraden els paisatges naturals, però aquest no és el cas. Continua

Tota decisió que no prenguem nosaltres serà presa contra nosaltres. Per això volem decidir.

Donar la culpa del que està passant aquests dies només al Partit Popular és de cínics, la resta de partits que conformen el bipartidisme en tenen, per connivencia, tanta culpa com ells.

Podeu oblidar-vos de ser mai una comunitat autònoma espanyola, tanmateix la terra que trepitjam sempre serà sucada i maltractada en tots els aspectes, sempre serem tractats com una colònia, com ho són els catalans i també els valencians. Potser per a molts de nosaltres res importa que temps enrere, juntament amb els aragonesos, formàssim part d’una mateixa corona, d’un mateix estat, però Espanya si que ho té en compte, i tant que li té.

Resté a veure això amb l’idioma o la cultura, que ells fan servir per dividir-nos, això té a veure amb el territori i el control d’aquest mateix. Ho volen controlar tot des de Madrid, aquesta és la seva finalitat.

Elspoders estatals concentrats cada vegada més a la messeta castellana mai acceptaran la bil·lateralitat, el tracte de tu a tu en igualtat de condicions, sempre ens miraran per damunt l’espatlla, com fa el poder parisenc amb la resta del territori francès a qui despectivament anomena “patois” (provincians, incults, poca cosa…).  Continua

Quan van venir…

Al poema sense títol que erròniament se sol atribuir a Bertold Brecht (1898-1956) –quan en realitat és de Friedrich Gustav Emil Martin Niemöller (1892-1984)–, se li podria incloure una estrofa que fes referència a la manera com el Partit Popular s’està botant els fonaments de la democràcia: llibertat d’expressió, detenció d’independentistes que no han comès cap delicte, ús de les clavegueres de l’Estat per atacar políticament els catalans, imposició de multes molt superiors a les que han imposat als corruptes del seu partit, instruccions als tribunals perquè segueixin les ordres del govern i renunciïn a la seva independència, empresonament per una suposada sedició als qui havien de revisar l’escrutini… I dic que se li podria incloure perquè la majoria dels intel·lectuals contraris al procés, tot i mantenint-hi la seva oposició, no haurien de callar davant els abusos que està cometent el govern, perquè si ara estan fent una guerra bruta contra els nacionalistes només per exigir el dret de votar, demà també la poden fer contra qualsevol altre dels drets que una democràcia real tocaria respectar i defensar. Continua

Turisme VII: Lloguer turístic i sostre de places

Un dels temes  més contestats de la nova Llei és el dels requisits per la comercialització, requisits que intentaré explicar-vos dins la gran complexitat d’aquests. En primer lloc, cal remarcar el concepte que la Llei dona al lloguer turístic, dient que: són empreses comercialitzadores d’estades turístiques a habitatges les persones físiques o jurídiques que comercialitzen turísticament la totalitat d’un habitatge residencial, per períodes de curta durada, en condicions d’ús immediat i amb finalitat lucrativa, comercialització que es pot alternar amb l’ús pròpiament d’habitatge que els caracteritza. Continua

Com els crancs

Sembla evident que, en els aspectes polític, econòmic i social, en lloc d’anar avançant cap a una societat més justa, democràtica i lliure estam anant cap enrere, com si el calendari hagués retrocedit cinquanta o seixanta anys i encara ens trobàssim a les acaballes del franquisme, quan els drets dels ciutadans no eren respectats com ho tocarien esser en un estat suposadament democràtic. Per no allargar massa l’article, parlaré només de tres aspectes, començant pel més recent, el referèndum del primer d’octubre que va anunciar la Generalitat de Catalunya. Continua

El semàfor en vermell

L’altre dia el tennista manacorí Rafel Nadal va expressar que “el referèndum de Catalunya no s’hauria de fer perquè era com botar-se un semàfor en vermell“. És una opinió totalment respectable, però potser un poc massa simplificada. I una qüestió tan complexa com la catalana no crec que es pugui explicar amb un símil tan esquemàtic, sinó es corre el ric de deixar de banda algunes dades imprescindibles. Continua

Mots perduts: democràcia

Per la retxillera de les possibilitats obertes, en el 78, ens varen fer creure que democràcia era votar cada quatre anys. I que després els elegits, amb una llei de conveniències (d’Hont) per afavorir els grossos i excloure els petits, podien fer i desfer el que els convenia, estàs o no escrit en el seu programa electoral. Però això és un engany. Continua

Flor de Card 45 (XI)

 

1982

1982 va esser un any de canvis importants per Flor de Card, tant pel que afectava a la imatge de la revista com a la capa legal que li donava suport.

El canvi d’imatge va esser radical, perquè començàrem a editar-la amb el sistema offset, que suposava imprimir-la a dues cares i poder incloure-hi fotografies. Això millorava considerablement el seu aspecte, que ara ja s’assemblava més a les revistes tradicionals que es venien als quioscs, encara que, per a nosaltres, comportàs un petit esforç addicional, perquè el nombre de pàgines havia d’esser múltiple de quatre, la qual cosa ens obligava a cercar articles nous si els que ens havien enviat els col·laboradors no bastaven per omplir les pàgines que teníem programades. Els primers anys la tiràvem a Petra, a la impremta casolana que havia muntat el pare Salustiano Vicedo en el convent dels franciscans; més tard, quan el traslladaren a València, ens passàrem a la impremta Muntaner, de Manacor, on hi romanguérem fins que la revista va deixar de sortir al carrer. Continua