Na Miquela, a part de ser popular per dur el forn abans esmentat, també canta a la coral de sa Gent Gran i fa 5 anys que canta sa Sibil·la a sa Coma  i a s’Illot, i finalment  practica ball mallorquí a l’església. Res, que és una dona ben activa… la qual és ben hora que coneguem un poc més.

També em pensava que els governs estaven més o manco obligats a complir allò que havien promès en els seus programes electorals, almanco a intentar-ho. És com si jo em posàs d’amitger a terra d’altri amb el compromís de sembrar-hi blat i després ho deixava sense conrar o ho llogava pel meu compte per fer-hi carreres, no em diria res, l’amo de la finca? Els governs de la nostra comunitat autònoma i de l’estat no només no han fet el que havien promès, sinó que en molts aspectes han acordat tot el contrari. Per això tampoc no m’acaben d’agradar aquests governs.

Finalment, també em pensava que si qualcú robava hi hauria els jutges que se’n cuidarien d’estirar-li les orelles, sense mirar si era o no de casa bona, per això representen la Justícia amb una bena als ulls. Però es veu que també anava errat, perquè els bons missers sempre troben una encletxa per anul·lar judicis de polítics, narcotraficants o gent de sang blava, sobretot si disposen de recursos econòmics, i si el jutge pretén fer bé la seva feina, també li cerquen les puces. Per això tampoc no m’acaba d’agradar aquest sistema judicial.

I si no m’agraden els poders legislatiu, executiu i judicial, fonaments de la democràcia, què m’agrada? Bona pregunta. La resposta és que en realitat sí que m’agraden, però no aquests, perquè han pervertit l’esperit de Montesquieu. Per a ell haurien d’esser independents per poder dur a terme la seva tasca, però en realitat només n’hi ha un, de poder: l’executiu, que és el que tria els jutges i obliga els parlamentaris a creure i a callar. Per això no m’agrada aquest sistema.

http://www.arabalears.cat/xarxa_local/

Com que aquestes messes coincidien amb ses vacacions de ses escoles des nins i nines, i es pares quasi tots feien feina a foravila i es nins ja estaven avesats a col·laborar, idò nins i nines a partir des vuit anys, després d’haver fet sa primera comunió, se llogaven per collir ses ametlles i ses garroves.

Per ses figues, se solia llogar es figueral, que consistia en un terreny més o menys gros, on tot eren figueres. Tenia una caseta d’uns, entre vint a quaranta metros quadrats, amb sa taulada de terrassa, i enrevoltada també de terrassa per estendre ses figues. Això vol dir que sa caseta situada en es bater des sol i sa família que llogava es figueral feia totes ses messes vivint en aquella caseta, a vegades amb s’aigua a un quilòmetre enfora. Si tenien un estiu sec, solien fer un dobber, però si no era un sofriment per no res.

Per collir ses ametlles i ses garroves se llogaven uns quants de bergantells, i gent que pugués enfilar per espolsa. Llavors se feien el que deien talls, i estaven formats per vuit o deu nins i nines, es manador, o sa manadora  (com en tot, hi havia manadors o manadores molt bons, perquè entenien molt bé es nins, i altres dolents, que només sabien cridar o senyar-te en una vergueta d’ullastre). Com veis, una possessió com Pocafarina, per fer ses messes, s’ajuntaven fàcilment cinquanta persones.

Nosaltres, quan jo tenia vuit fins a onze anys, hi anàvem amb es camió d’en Llavorim; sortíem d’enfront d’aqui on és ca sa Comare i una temporada d’aquí on ara és el Restaurant Ca’n Pedro, no sé a quina hora sortíem, el que sí m’enrecord  és que, quan sortia es sol, estàvem en es bocí, i molts de pics ja havies caminat a prop de mitja hora. Arribaves i es capatàs feia es talls, i te deia amb quin manador havies d’anar, i maldament fossin bastant permissius, ja provocaven es deseacords, però sempre i quant vosaltres vos enteguéssiu, vos deixaven canviar. Es espolsedors ja havien deixat ametlles o garroves espolsades perquè poguessis començar tot d’una. Començàvem i fins a les nou, nou mitja, no era hora per berenar. A les onze se feia sa fumada, un quart d’hora per fumar un cigarret d’assegut ( no és estrany com és de sa nostra edat tots érem fumadors) i tornam-hi fins a la una, que era l’hora de dinar, de pa i taleca, i fins a les tres, quan te tornaves enjoncar i fins a les cinc per fer una altra fumada quinze minuts, i tornem-hi torna-hi i fins que es sol era post. Arribaves a ca teva amb fosca negra, te rentaves un poc, sopaves, si eres llegidor tenies temps de llegir-te’n un de Roberto Alcázar i Pedrín, i a dormir. Quan te començaves a dormir ja te cridaven, per tornar-hi; però així i tot disfrutàvem.

Fent ses messes s’ha de tenir en compte que no estàvem abandonats, però teníem bastant més llibertat que quan eres per ca teva. Es nins i nines estàvem mesclats, cosa que no passava a s’escola, i ja fèiem jocs junts, feies amics i amigues, també com que guanyàvem un jornal, ja mos sentíem importants, també mos responsabilitzàvem. Jo, amb sos meus germans, i dos germans més, cada dia menjàvem calent: una setmana cada família feia es sofrit dins una olla de test, i un dia arròs, i un altre fideus, i fins i tot  sopes. Dins  aquelles dues hores de migdia teníem temps per fer un fogó de pedres, fer foc, acabar es dinar, menjar-nos-lo i jugar mitja hora més.  Allà aprenies moltes de coses de sa gent gran, i veies com no tots som ni pensam igual, a part de descobrir qualque novetat. Per això entre una cosa i s’altra, fèiem que cada any fóssim més es que mos hi apuntàvem.

En es pròxim article parlarem des jocs de per allà i d’aquells temps…

I tu què en trobes?

Ànneres pelades són males de trobar i si un les ha de pelar… Però sempre podrem emprar una altra carn. Fins a la pròxima i bon profit.

I és que ens agrada ser de Mallorca; ens agrada ser mallorquins.

En Bernat Font és un cala millorer d’aquests que se sent molt mallorquí. Per tal d’expressar i treure rendiment a aquest sentiment mallorquí que té, s’ha enrevoltat d’un grup de professionals, també ben mallorquins, per tal de crear una MARCA (en majúscules), amb Mallorca com a focus principal. Aquesta pretén crear articles de record que siguin útils i divertits per a turistes i gent de fora, i que provoquin unes rialles a la gent d’aquí.

Aquesta marca que han creat aquests joves emprenedors mallorquins, es diu Espardal. I es dedica a plasmar dibuixos divertits de temàtica mallorquina, a damunt productes tèxtils i altres articles innovadors. Dels seus productes destaca, a part de la seva temàtica mallorquina, el fet que són de bona qualitat i exclusius (exemple d’això és el primer producte que han tret al mercat: una edició limitada d’una tovallola de microfibra ultracompacta, amb un dibuix d’un porquet perseguit per una ovella i una somera).

A través d’aquesta marca, en Bernat i els seus companys volen mostrar elements típics de la Mallorca rural, però també de la Mallorca turística. I és que, tal i com diuen ells, “Mallorca és tranquil·litat, però també és turisme de masses i festa. Mallorca és fer matances o “covir” garroves, però també és sol i platja. Mallorca és Sant Antoni, però també és verbenes i fires de poble. Perquè Mallorca és un padrí assegut tranquil·lament a una cadireta al portal de ca seva a s’horabaixa, però també és un “guiri tot gat” i cridant a les quatre del capvespre”.

Espardal han començat a donar-se a conèixer a través d’Internet. Ho han fet a través d’una pàgina web on publiciten i venen el seu primer producte (la citada tovallola de microfibra) (www.espardal.com), així com també a través de facebook i twitter (https://www.facebook.com/Espardal, @espardal). En aquestes dues xarxes socials han aconseguit tenir més de 100 seguidors en tant sols 10 dies, gràcies, sobretot, al sorteig de 10 de les seves tovalloles que varen posar en marxa en llançar la marca.

 http://www.diariodemallorca.es/deportes/2013/06/17/maria-antonia-gelabert-luce-nocturna-municipal/853549.html

El diumenge, dia 16 de juny,  al Teatre La Unió de Son Servera s’estrenà la comèdia The Briefcase (el maletí). A càrrec dels alumnes: Maria José González, Jesús Crespi, Margalida Morey, Biel Febrer, Joana M. Lliteras, Elke Nielanot, Marga Vives i Raquel Mora,  del taller municipal de teatre per a adults dirigits per Arnau Serra. Una divertida i interessant comèdia que sens dubte molts dels assistents repetiran. L´èxit de públic va ser total…

Preu de les entrades 2€.

UN CONTE D’ÀNGELS I DIMONIS

Taller de Teatre de 6è de Primària

CEIP Mestre Guillem Galmés (Sant Llorenç)

IX MOSTRA D’ARTS ESCÈNIQUES I MUSICALS DEL MUNICIPI

Direcció: tutores de 6è

Entrada: 2 €

Na Dimonieta , filla del Dimoni Gros i de la Dama Dimoni, ha desaparegut. Des de l’Infern , la legió major de dimonis fa suposicions sobre el seu parador… Totes les sospites apunten cap al paradís i els seus moradors i enemics ancestrals, els àngels.

El que no saben tanmateix els banyetes verdes és que n’ Angeleta, hereva dels Àngels Senyor i Senyora, també s’ha perdut i que un atac a traïdoria dels primers no farà sinó complicar les coses.

Així posades les coses…quin estrany misteri guarda la desaparició de na Dimonieta i n’Angeleta…?

_______________________________________________

EXPOSICIÓ

FRAGMENTS BLAUS

TOMEU MOREY

Guanyador del XXIV Certamen de Pintura de Son Carrió

Visita fins al 22 de juny

Tomeu Morey Alcover (Palma, 1978) inicia la seva trajectòria de ben jove, i a partir de l’any 1996 –amb només 18 anys- comença a rebre premis i a participar tant en exposicions col·lectives com posteriorment individuals. La seva trajectòria artística l’ha portat a prendre part en fires internacionals com Artexpo a Nova York, Europ’Art a Ginebra, Artexpo de Barcelona, Art Miami, DeArte a Madrid, i en altres convocatòries artístiques. L’any 2012 Tomeu Morey ha guanyat el XXIV Certamen de Pintura de Son Carrió.

INFORMACIÓ I TAQUILLA: 971587373

Desde l’èxit de Cinquanta ombres de Grey, ara pareix que plou  d’aquest tipus de llibres.

Taller de Teatre de 6è de Primària – Dimecres 19 de juny, a les 20h a l’Auditòrium Sa Màniga

CEIP Mestre Guillem Galmés (Sant Llorenç)

IX MOSTRA D’ARTS ESCÈNIQUES I MUSICALS DEL MUNICIPI

Direcció: tutores de 6è

Entrada: 2 €

Na Dimonieta , filla del Dimoni Gros i de la Dama Dimoni, ha desaparegut. Des de l’Infern , la legió major de dimonis fa suposicions sobre el seu parador… Totes les sospites apunten cap al paradís i els seus moradors i enemics ancestrals, els àngels.

El que no saben tanmateix els banyetes verdes és que n’ Angeleta, hereva dels Àngels Senyor i Senyora, també s’ha perdut i que un atac a traïdoria dels primers no farà sinó complicar les coses.

Així posades les coses…quin estrany misteri guarda la desaparició de na Dimonieta i n’Angeleta…?