De Paris: Armistici i salvació

Avui, dia de sant Martí, l’antic soldat hongarès de l’Imperi romà que a Amiens xapà la seva capa per compartir-la amb un pobre, coincideix amb l’armistici de la Primera Guerra Mundial. El 2018, al cementeri del Père-Lachaise, vaig assistir a un centenari memorable, un espectacle nocturn, amb els murs del camp sant com un llibre gegant amb TOTS els noms dels poilus (peluts: dins les trinxeres no s’afaitaven) o com una pantalla de pedra reflectint moments històrics. Avui, dos anys més tard, per al 102è aniversari, el president Macron ha fet entrar l’escriptor i soldat de la guerra de 14, Maurice Genevoix, al Panthéon, aquella església desacralitzada consagrada al descans dels GRANS HOMES.
Ahir també, el nom de Marcel Pinte ha estat inscrit damunt el monument als morts d’Aixe-sur-Vienne, devora Limoges. Durant la guerra, aquest combatent mort a l’edat de SIS anys, madurat abans d’hora, havia après tot sol el llenguatge morse, i portava missages dins la camisa al maquis per al  centre de resistència creat per son pare.

Continua

De Paris: De finestres i jaquetes

De finestres i jaquetes

Començaré amb una obertura, un respirall per aquests temps que no corren. Temps d’enclaustrament, però amb finestrons a cada cel·la, llindars per excel·lència entre els mons interior i exterior, o viceversa. I acabaré amb peces de vestir com un pont entre el passat i el present.

LES FINESTRES

Aquell que mira a defora a través d’una finestra oberta mai no veu tantes coses com aquell que mira una finestra tancada. No hi ha cap objecte més profund, més misteriós, més fecund, més tenebrós, més enlluernador que una finestra il·luminada amb una espelma. Allò que podem veure al sol és sempre menys interessant que allò que passa darrera els vidres. Dins aquest forat negre o lluminós viu la vida, somia la vida, sofreix la vida. Continua

De Paris: Solixent parisenc

 

LA POSTA DE SOL ROMÀNTICA

Que ho és de bell el Sol quan ben fresquet es lleva
llançant-nos el Bon dia com una explosió!
– Benaurat qui podrà saludar ple d’amor,
més gloriosa que un somni, la posta seva!
Jo me’n record…! Flor, font, solc –ho he vist molts de pics–
desmaiant-se al seu ull com un cor que batega…
– Moguem vers l’horitzó, és tard, ràpida brega
per poder atrapar almenys un dels seus raigs oblics!
Debades perseguesc el Déu quan es retira;
la irresistible Nit el seu regne estira,
negra, humida, funesta i plena de calfreds;
una olor de tomba per les tenebres flota,
i ran de l’aiguamoll, amb por, la meva pota
calàpets imprevists aixafa i llimacs freds.

Charles Baudelaire

Continua

De París. De Ses Sitges d’avui a l’Alemanya d’ahir

De PARÍS

Iniciï avui aquesta nova secció que esper poder dur a terme amb periodicitat setmanal (i, sempre que hi pensi, el dimecres entre les 14 i les 16h). És possible que de vegades parli de Sant Llorenç (hi acab de passar sis mesos seguits, cosa que no s’esdevenia des del 1998) o d’altres llocs del planeta. En aquests casos, l’escrit no parlaria (gens o gaire) de París, però sí que vindria sempre de París, com els nins (i les nines, que llavors m’atupen!).

                                                                                              Jaume Galmés

  1. DE SES SITGES D’AVUI A L’ALEMANYA D’AHIR

El text de Guillem Pont aparegut a card.cat a les deu del dematí del 20 d’aquest mes (1), o sia una hora després d’haver tornat del nostre passeig on em fotografià davant la casa natal de Salvador Galmés (aclarint-me que amb tota probabilitat degué néixer a la finestra que hi ha a l’esquerra del portal), aquest text, em deman, si, conscientment o no, té a veure amb la nostra passejada.
Aquell diumenge m’havia mostrat i demostrat que les ovelles també eren “humanes”, ja que de la seva guarda n’hi hagué que preferiren la verdesca fresca a la civada collida feia temps; aquell mateix dia, a l’escrit esmentat, qualifica, al seu torn, els humans d'”irracionals”. Continua