Mots perduts: tàpara

No tenia el mot a l’arxiu de la memòria, i segur que l’havia sentit moltes vegades. va ser na Caterina que em va assenyalar que era un mot usat sovint per ma mare “una cista amb tàpera” (de cista en parlarem un altre dia).

La força de la mirada externa!. Sempre resulten interessant les mirades externes!. Segurament, de forma incoscient, transformava el mot local (recollit a Manacor)  pel més usual de tapadora. Un engany del cervell!. Continua

Mots perduts: xaloc/basca

Més que mot perdut és una curiositat de la parla llorencina. A la calor forta i humida aquí li diem xaloc (Quin xaloc que fa!)
Identificam una determinada situació climatològica amb el nom del vent d’on habitualment acostuma a venir aquest aire calent i humit.

El mot es comparteix amb aquell altra potser més escaient: basca. Continua

Mots perduts: botxinar

Certament no sé ben bé si és un mot perdut o forma part del ampli llistat dels “inexistents” (totalment desconeguts). En el meu entorn no l’havia sentit mai fins que vaig començar a festejar. A la banda de migjorn de l’Illa l’usen a manera de “remenar calaixos”, “cercar, “restrejar”… Recordava, l’altre dia, en Serafí que l’havia sentit, en el mateix sentit, a Felanitx. Això sí, en la versió “butxinar” (Ja se sap que en aquella zona a determinades “o” àtones, a l’hora de parlar, les converteixen en “u”) Continua

Mots perduts: envelada

Ara que comença a arribar la calor…
La paraula castellana “toldo” ha anat substituint el mot tradicional d’envelada.
Abans, a l’estiu amb una col·lecció de pals i cobertes de branques de pi, se’n feien moltes d’envelades per guarir-se del sol. La darrera que recordo era una que es muntava a Artà cada any vora el camí que porta a ses Paises. Donava ombra a persones d’edat que hi anaven a passar l’estona. Continua

Mots perduts: grenyal

Com a sistema viu que és la llengua, s’ha anat substituint el seu significat per altres paraules més “modernes”, verd, tendre, inacabat…
En la meva joventut, mot ben usual en el sí de la família.

Mostra la singularitat que, en la quarta accepció del DCVB, en sentit figurat, mostra una referència a Salvador Galmés. Continua

Mots perduts: collada

-I aquesta que la saps?, em va demanar. Vaig haver des contestar que no, o bé no la recordava o no l’havia sentida mai. -Collada son aquestes voltes que, una vegada cosit el botó, amarren el cosit a la roba.

Segurament, idò, no serà un mot perdut atesa la relació de les persones llorencines amb la confecció. O potser sí que ho és, ben mirat, els joves no fan collades d’aquest tipus. A vegades, en comptes de cosir els botons, canvien la camisa. Continua

Mots perduts: calessa

Ja s’ha comentat en altres entrades, a vegades els mots perduts sorgeixen d’una conversa intranscendent, parlant de temes diversos pot sorgir el mot que fa temps que no havies sentit.
Va ser així que, parlant amb en Rafel Duran, aquests recordava una conversa sobre els “calesses il·lustrats” dels anys quaranta, si fa no fa, a Sant Llorenç. Calessa!, un nou mot! Continua

Mots perduts: endemesa

Fa anys era un mot ben usual. Actualment, en determinades circumtàncies (per exemple al contemplar una merdassa de ca en el carrer) encara s’empra. Però el seu ús, sobre tot a les noves generacions, es va perdent.
Es un mot que bé podria descriure la situació d’incertesa i descontrol vigent: Vaja endemesa que ens ha tocat viure!! Continua

Mots perduts: almangra

Les ovelles que pasturen a la falda del turó de Llucamar, just davant ses cases, van ben aumengarades. De lluny sembla que el color vermellós no tés res a veure amb aquella dissortada moda “d’aumengarar” les ovelles amb oli de motor usat.
La combinació d’almagra i oli bullit amb ruda i pebres coents s’acostumava a posar a l’esquena de les ovelles per tal d’espantar les mosques vironeres i estalviar, així la desagradosa tasca de curar les ferides dels virons. Continua

Mots perduts: ditirambe

Assenyalen els biòlegs que tot ésser viu viu el seu viure com si fos el centre del cosmos; així tot coneixement humà sempre és limitat, es faci referència a mots, naturalesa o persones. Es distribeix, el coneixement, a manera de cercles concèntrics, personals i diferents per a cada una de les persones.
Referit als mots hi hauria en un primer cercle aquells que usam habitualment, en un segon cercle aquell que no usam però coneixem, en un tercer aquells que coneixiem i hem anat oblidatnt (on situariem la majoria de mots perduts) i finalment la immensitat dels altres dels desconeguts (a vegades considerats, de forma equívoca, inexistents.

Avui un mot de Salvador Galmés que, per a mi, era situiat a l’àrea dels desconeguts. Continua

Mots perduts: morma

“Et fotré una morma!” anys enrere, era una expressió amenaçant que s’utilitzava, entre els infants i adolescents, per marcar territori, per demostrar superioritat sobre l’altra. Generalment l’amenaça acabava en no res.
També, a vegades, entre adults, i amb un to de dolça cansueta, per mostrar amical disconformitat

Fixi’s que una de les referències és de “Flor de card” de Mn. Salvador Galmés

En molts casos, el coronavirus haurà significat una espectacular morma a la confiança.

Continua

Mots perduts: polent

A vegades, en la conversa surt algún mot, sinó perdut, al manco oblidat.
Uns mots d’aquells que no s’utilitzen habitualment però…que desconeixent motius i raons, apareix en un moment determinat aquelll mot que havies sentit dir, fa anys, a algú de la família.
Ben mirat serien mots perduts i retrobats. Tal és el cas.

Fixi’s, a més, que és un mot ben nostre. La primera referència és de “Flor de card”

Continua