Mots perduts: expressions locals

-Te’n sé una de nova, va dir n’Antoni “Cus”, potser ja la coneixes: “donar més voltes que una merda de mariner“.
-Hahaha, no no la coneixia. L’haurem d’apuntar.
-“Donar més voltes que es ca de’n Rave“, havia sentit jo, afegí en Jaume “Garbeta”.
-Tot d’una en esser a ca nostres les apuntaré, perquè si no  em fugen de la memòria. Continua

Mots perduts: fer bel·landines

-Podem anar a collir taronges?
-Si anau-hi, però deixau la barrera tancada i no faceu belandrines.

L’altre dia en Joan Umbert també ens facilità una nova llista de mots perduts. Entre ells n’hi havia un de ben usual en la infantesa preturística i que feia temps que no sentia: “fer belandrines”. Era un reclam que feien els majors als infants. No en sabiem el significat,  semblava una malifeta infantil sense gaire malícia.

El mot no ha resultat fàcil. L’hem localitzat gràcies al “Diccionari d’expressions lingüístiques recollides de les Rondaies Mallorquines” de n’Antoni Lull. I es que que les belandrines són bel·landines. Continua

Mots perduts: pa

A vegades, tant de la perspectiva pràctica com teòrica, s’ha comentat el tema de la complexitat de la comunicació i aprenentatges humans. Per sintetitzar es podria dir que ens trobam totalment enxarxats tant amb les altres persones com amb l’entorn on ens desenvolupam.

La riquesa d’accepcions de la “pala de metre”, de forma atzarosa i de rebot, va suggerir a Tomàs Martinez l’exemple del pa, mot ben viu però amb múltiples accepcions i varietats, si mes no parcialment,  oblidades. Continua

Mots perduts: pago

Sortosament la passessió “es Pagos” de Porreres en guarda activa memòria, altrament resultaria un d’aquells mots que, amb el temps s’han anat substituint pel corresponent castellà, en aquest cas “pavo real”.

Tant per la seva excepcionalitat, com per la seva singular bellesa, o per les nostres arrels pageses, bona part de les persones nascudes a la Mallorca preturística segurament en podríem contar alguna anècdota referida a aquests animals que , com les oques, conformaven l’aviram singular i excepcional. (En el nostre entorn era coneguts els de Son Manxo). Continua

Mots perduts: basquejar

Va sorgir a la conversa i ella mateixa l’agafà al vol, un mot!. Després de les pertinents consultes resultà un d’aquells mots que, amb el temps i de manera informal, s’ha anat transfigurant, és a dir, adesiara s’usa de forma incorrecte. Basquejar no és passejar sense intencions concretes o anar d’aquí i d’allà, o… Continua

Mots perduts: xumordo

En el nostre entorn familiar era un mot inexistent, utilitzàvem altres mots per definir aquesta llum difosa, fluixa derivada de la interposició de núvols prims, de les boires o de les bombetes de baixa intensitat. D’aquelles coses que són però que no mostren tota la seva brillantor.
D’altra banda paraula manacorina, ben nostra, i  del moment en aquests dies boirosos.. Continua

Mots perduts: fenyedor

Abans de l’explosió turística a totes les cases en tenien un. S’utilitzava per fènyer i, a vegades, també per transportar els pans des de l’obrador del pa a la boca del forn.

Amb els temps molts desaparegueren, però  encara n’hi ha que s’utilitzen com a prestatgeria dins el rebost o com a traste en el magatzem. El de casa era de fusta d’ametler i no gaire manejadís. Continua

Mots perduts: serva!

“El meu padrí m’ho deia, serva!, serva!, una frase en un context on la persona volia explicar que no s’han de deixar de banda els aprenentatges fets.

Voldria aprofitar aquest bell verb servar per recordar dos aspectes importants. Un la importància dels altres, de les persones en que comparteixen el moment. En aquest cas si en Tomàs , amb senyes, no m’hagués remarcat el mot potser hauria, segurament no seria a la llista. I l’altra la condició familiar de determinats mots. Cada família conra un determinat sementer de paraules que van arrelant (o no) en els seus membres. Continua

Mots perduts: marrota

A vegades els mots perduts que s’agafen al vol en una conversa determinada, porten a corriols imprevistos i desconeguts. Tal és el cas.

Vaig sentir el mot, el vaig anotar -es conegut que si no s’escriu de seguida el mot es fon en la memòria i desapareix-; davant el dubte vaig posar dues possibles variants ortogràfiques, marrota i barrota. Continua

Mots perduts: tatà

L’altre dia n’Antoni Font comentà que en una conversa entre padrina i nét havia sortit la paraula “tatano”, que feia anys que no havia sentit.
I es que abans hi havia un “vocabulari infantil” avui desterrat. En comptes d’anomenar les coses pel seu nom, al parlar amb els infants, es feien deformacions, com la de tatano, tate per xocolata, tata per pare… i tantes altres. Continua