Mots perduts: socarrim

S’insisteix en la utilitat dels mots. Es perden aquells que no són útils. Actualment, en el nostre entorn, hi ha poca gent que utilitzi foc de llenya per cuinar. Potser alguna més per torrar circumstancialment. Aquestes darreres segurament coneixeran el mot. Quan el caliu és massa fort, o quan la flama envaeix la peça a torrar normalment es socarrima.

Els forns i les cuines modernes couen els aliments sense socarrimar, sense que, la peça que sigui, quedi cremada a la part externa i mig crua a l’interior. O potser sí? Continua

Mots perduts: saig

Acabada l’acció, la feina, la utilitat, desapareix el mot.

L’amo en Pep “Comís”, es saig, va ser el darrer (Sant Llorenç, ?-1981). Els vespres, en la primera fosca, sobre una vella bicicleta trescava cornalons per, a toc de tambor o corneta, informar sobre les novetats de la vila. Tant era per iniciar el períde de recaptació de contribucions, com per informar que s’havia trobat un rellotge -o qualsevol altra objecte, a la plaça.
Val a dir que l’ús dels dos instruments diferenciava el contingut del missatge; més oficial o més de temes varis. Continua

Mots perduts: tallucar

De tots els mots pendents de publicar que han anat aportant persones diverses, el més “pasqual” -anyell a banda, ja assenyalat- ha estat “tallucar” o l’art de fer el tradicional frit de me.

Bona part de les tradicions, i no sols les culinàries, arrelen a la família. Hi ha moltes maneres de fer un frit de pasqua. Uns són més oliosos i altres manco, un són de talladons petits i altres de tallades més grosses, n’hi ha que hi posen molta verdura i altres molta patata, uns més coents i altres amb molts d’alls…hi ha de tot! Continua

Mots perduts: llobada

Ho recordava Maturana, “en la reflexió s’aprèn. I com s’aprèn?, reflexionant, fent amb altres”. Aquest “fer amb altres” és una de les característiques dels “mots perduts”; com també ho són: la constatació de que, en general, anam, perdent o si més no  canviant vocabulari; que quan dues llengues conviuen la poderosa s’imposa a la feble; i que les paraules es mantenen vives en funció de la seva utilitat.
I tot sobre una clara safata ideològica: una llengua, en el nostre cas la llengua catalana, és molt més que una simple eina de comunicació com assenyalen tots els científics de tot el món que treballen la qüestió. Continua

Mots perduts: andana

Es ben viu en l’entorn pagès, sense anar més lluny ahir mateix va sorgir en una conversa normal (“Ara deixaré l’andana i ja la faré en tornar…”).
Però amb la desaparició dels pagesos també desapareixen els mots que aquests utilitzen.
És un altre d’aquells mots polisèmics que segons l’entorn tenen un significat o un altre de ben diferent.
Es destaca en negreta el més habitual del nostre entorn. Continua

Mots perduts: pasquí

A vegades interioritzam mots de forma incorrecte si mes no relativament. Tal és el cas de pasquí.

Quan a Sant Llorenç hi havia dos cinemes -implicava entreteniment social els dissabtes i diumenges en els dos, dimarts en el Cine Ideal i dijous a la Sala Rigal-, per anunciar noves películes entregaven un “pasquí”, un petit cartell amb un dibuix a colors i amb els crèdits del film.

Segons el diccionari realment s’adaptava més al concepte de cartell que no al de pasqui, però a l’entorn local, seguint la traducció castellana, l’anomenàvem pasquí. Un altre dels nombrosos castellanismes.. Continua

Mots perduts: lleves

En el nostre entorn en deiem “llévets” com a Menorca. En altres indrets, com la zona de migjorn, en diuen “!llevadors”

Segurament és una adaptació del llenguatge. Quan en comptes de tenir ferros disposaren de fogons s’apliacà el nom a l’eina, -en aquest cas un petit drap reforçat, amb varies capes de tela- que tenia la mateixa utilitat. Continua

Mots perduts: enconar

L’altre dia ja parlàrem que, segons l’entorn, una de les accepcions d’un determinat mot pot arribar a “tapar” les altres accepcions. Reduint-se d’aquesta manera bona par de la riquesa de la llengua.

Una altra variant és la que es presenta avui. Fa referència als localismes. Fa anys el verb enconar era ben viu a la nostra ruralia. Quan es tranplantaven hostalisses o arbres i la tasca era més llarga que no el dia, les plantes sobrants s’enconaven: es feia un solcs, es tapaven de terra i es regaven les arrels. Podien estar-s’hi així dos o tres dies.
Una variant localista de la cinquena accepció.

El tema s’ha destapat en intentar esbrinar, a proposta de Josep Cortès, la dita “Suar sa llet de s’enconar” (També recollida per Bàrbara Saguera en el seu “Corpus de fraseologia de les Illes Balears”)

Continua

Mots perduts: insultar

Aquesta aportació és singularment interessant. Mostra de quina manera els mots evolucionen. En el cas present agafa força una de les accepcions i minva l’ús de les altres.

Tant insultar com escometre -mot ja comentat-, en sentit de moure conversa o desig d’interactuar amb altres persones s’ha anat substituit normalment per “saludar”, també correcte i més semblant a l’ús castellà. (I més encara si era, com en el cas d’insultar, un mot propi de conversa vulgar i limitat a l’entorn concret de Mallorca)  Continua

Mots perduts: follar

Per aquí ho deiem així, el diccionari remet a “afollar” que, a nivell de pronúncia, resulta ben semblant.
Es clar que si vas a la plaça i parles de follar, la gran majoria entendrà el que abans s’anomenava boixar -segons l’Alcover-Moll “Conèixer carnalment (Mall.)”-. (També potser algú recordi el conegut llibre de Bel Olit “Follem?”). Però…la proposta, el mot perdut és una accepció diferent. Continua

Mots perduts: ablamar

Temps de fred i de camilla. En un llarg període de temps, el braser  de la camilla es nodria de caliu, en contraposició als actuals elèctrics
Fins i tot hi havia cases que disposaven d’un “dimoni” -que també, com es mostra, tenia una altre concepte i funció- una peça cilíndrica de ferro foradat amb petites cames que servia, específicament, per fer caliu per posar en el braser. Així es gastava el mínim, però suficient combustible, normalment petits tions i clovelles d’ametla. Continua

Mots perduts: acanir

Un dels atractius dels mots perduts, com ja s’ha assenyalat altres vegades, rau en el joc social.
Hom sent un mot que feia estona que no sentia i ho diu. Es el cas present.
En Pep recorda aquell, altre temps habitual “mal se canís!” a manera d’interjecció despectiva. En la recerca directe (verb canir) no es troba res, fins que en Serafí mostra la veu que surt en el diccionari.
Realment l’expressió no deriva del verb “canir” siní del “acanir”:  “Mal s’acanís!” Continua