Mots perduts: l’art de dir

Fa temps vaig tenir un professor que assenyalava: “ben dit, tot es pot dir”. I justament a l’art de dir vull fer avui referència. Es un diàleg entre l’amo en Joan “Macet” (padrí d’en Jaume “Garbeta”) i don Joan “Sitges” (també conegut a nivell local com “El capellà sobrassada”). Els “Manaments de l’església” segons l’amo en Macet, als que el capellà responia amb pacient benevolència: macet, macet…  Continua

Mots perduts: albarda, beaces…

Altres vegades s’ha comentat, el que manté la pervivència (de mots, costums, creences, eines, instruments…) n’és la seva utilitat. Una vegada desaparegudes les bísties com ha element generalitzat de feina, bona part dels ormejos del guarniment deixen d’usar-se i es perd el mot.  Com exemple aquests d’avui que, de passada, esmentà en Jaume “Garbeta” l’altre dia al recordar la cançó. Continua

Mots perduts: tafarra

Realment no és perdut del tot. Adesiara en diem tafarra a una cosa mal feta, maldestra, allò que s’acostuma a fer amb doblers i sense gust. Vaja tafarra!!

Però en Jaume “Garbeta” la recordava d’una cançó popular i havia de ser un altre el significat (Si me quieres, te quiero/ compra’m un ase / albardans i beaces / cingle i tafarra). Certament tafarra havia de ser, també una altra cosa. Continua

Mots perduts: valors

En aquest cas tampoc no es tracta d’un “mot perdut” en sentit estricte; en tot cas resultaria un mot “transformat”. Al llarg de les converses sobre mots apareixen altres qüestions com, per exemple, cançons -encara per publicar- o el tema de les posaderes.
I en aquest entorn un dia es va plantejar la pregunta: ¿quins eren els valors predominants de les persones en el Sant Llorenç d’abans del turisme?. Referit a les coses que procuraven aconseguir, que eren valorades pels altres conciutadans o que els feia sentir singularment orgullosos. Continua

Mots perduts: “enxufat” i “fantasma”

Avui parlarem de mots que, éssent relativaments usuals, no surten en el diccionari. El dos primers perquè, pel significat que se’ls atorga son clars castellanismes -ens n’haurem d’alegrar, idò que es perdin!-; el tercer (“cunyadisme”, que substitueix els dos anteriors) encara resta pendent de consolidació.

Continua