Mots perduts: beata aucellera

Això dels “mots perduts”, de mica en mica, assoleix una fita tan inesperada com desitjada: convertir-se en treball col·lectiu.
L’altre dijous, a l’assaig de la coral, en varen comparèixer unes quantes de paraules o expressions oblidades. tal és el cas de “beata aucellera”.
No he sabut trobar una resposta inequívoca en el diccionari, però de la combinació dels vocables se’n pot treure cert sentit (que, a la fi, sempre dependrà de la persona que l’usa).
Continua

Mots perduts: esmús

L’expressió que mostra de l’autoretrat de Van Gogh pot il·lustrar el que és una persosa esmussa. El mot sorgí -com l’anterior, romandre-, en resposta a la pregunta feta directament a un grup de persones; ¿em sabrieu dir un mot perdut?
Vist el que assenyala el DCVB , podria dir “M’esmussa veure les obres que estan fent en el torrent”. Continua

Mots perduts: xiulet, siulet

En concret faig referència a aquell xiulet dolçs, entre dents, intermitent que conviada a les bísties a beure a l’abeuradopr del Pou Vell els horabaixes, entrefosc, al final de la jornada laboral.
Fa anys que ja no hi ha carros ni bísties, i encara més que l’abeurador del Pou Vell, transformat en recordança galmasiana, és sec. La imatge mental pertany a un altre món, alhora nostre i desaparegut. Continua

Mots perduts: germans de llet

Voldria fer referència avui a l’estreta relació que habitualment s’establia entre els germans de llet.
Deriva d’uns comentaris, a porta de tanatori, el dia de la defunció de la madona Aina Maria Servera (Falcona) per la seva singular relació amb en Pere Santandreu (de sa Central).
Ara que coneixem la transcend¡encia de les petjades de la primera infància no ens pot sorprendre l’estreta i llarga relació que se’n pot derivar del compartir pit.
El mot perdut, en aquest cas acció, també s’hagués pogut orientar vers el concepte dida. Però entenem que la dramàtica i contundent narració de Salvador Galmés, el situa (l’hauria de situar) en l’apartat de mots ben vius. Continua

Mots perduts: salpàs

La lectura dels treballats comentaris que fa Refel Duran a la seva pàgina “Fotografies antigues”, em va portar, amb la imaginació, a la separació de termes i, de rebot, al vell costum pasqual del salpàs, encara viu abans de la generalització dels efectes del turisme.

La segregació de Sant Llorenç del terme municipal de Manacor, com acostuma a passar, va resultar llarga i conflictiva. Alguns dels propietaris de les possessions de la banda de ponent, entre elles Bellver, que pertanyien a la parròquia de Sant Llorenç volgueren continuar essent manacorins. Idò! Continua

Mots perduts: fer musclet

Contemplar la llengua és tot un espectacle, com qualsevol sortida de sol o com el llengoteig de les flames del foc.
Resten curiositats, noms una mica estrambòtics com allò de “la costa des pi d’en Salero” que ni hi ha pi ni, des de fa molts d’anys, és d’en Salero, però el nom va més enllà de la realitat. Cosa semblant passa amb el “fer musclet” Continua

Mots perduts: assut

Mot que desconeixia i que segurament encara desconeixiria si l’atzar (dificultats en localitzar la font de Tènger) no hagués facilitat una trobada amb n’Andreu Morell i en Mario Fontan, enamorats de les fonts de Mallorca, de les quals en fan inventari i descripció en una pàgina web (https://sites.google.com/view/fontsdetramuntana/inici), on, per cert, també fan referència al llibre de Josep Cortès “Sant Llorenç des Cardassar. Edificis singulars, posessions, molins, pous, sínies, fonts, jaciments arqueològics…” Continua

Mots perduts: blonco

En el Sant Llorenç preturístic els “tios” eren bloncos.
I les ties eren ties. Segons el gènere s’utilitzava una accepció o l’altra. Amb els anys, la modalitat castellana (una mateixa accepció amb dos finals) envaí l’espai comunicatiu.
El DCVB reorienta cap a “oncle” i assenyala que blonco, com conco, és una variant. Continua

Mots perduts: nombre (o maneig/2)

El savi Maturana assenyalà que en la reflexió s’aprèn…i com s’aprèn?, reflexionant, fent amb altres, completava. Vaig pensar amb la sentència maturanenca quan de Tomeu Ginard, d’Artà, em va fer un comentari ampliant el concepte de “maneig”.  Així, de banda el concepte “particular” assenyalat per Jaume “Garbeta” (referit al pagès pobre que al retirar-se es desfà dels ormejos habituals de feina), cal afegir-hi el concepte “empresarial” aportat per Tomeu Ginard i referit a “tots els bens que eren propietat de l’amo de la posessió”, fossin olles, bísties o altre mobiliari i que se’n portava en cas de canviar de lloc de residència, sempre el dia de la Mare de Déu de setembre. Es diferenciaven dels bens i objectes propietat del senyor que eren “de nombre” i havien que quedar a la possessió. Continua

Mots perduts: maneig

En Jaume, avui amb un bonet de punt al cap, passa per davant la taula de cafè i em diu –En sé una que, tal vegada, ja l’has posada!, -Quina és?, li dic, i ell em contesta: –maneig, el conjunt de bístia, carro i ormejos que tenien els pagesos. Quan es retiraven, llevaven el maneig. -Ha regalat o venut el maneig!, deien…  Continua

Mots perduts: un efilall

En un dels darrers exemplars de CentxCent, Rafel Perellò mostra una entrevista feta a Josep Bauçà, l’home més vell de Mallorca. Una delícia.
Al final presenta una explicació de l’enfilall de preciosos mots perduts que surten en la conversa.

Vegeu l’entrevista i els mots

(La imatge, també de Rafel Perelló, és la que acompanya l’entrevista)