Mots perduts: ablamar

Temps de fred i de camilla. En un llarg període de temps, el braser  de la camilla es nodria de caliu, en contraposició als actuals elèctrics
Fins i tot hi havia cases que disposaven d’un “dimoni” -que també, com es mostra, tenia una altre concepte i funció- una peça cilíndrica de ferro foradat amb petites cames que servia, específicament, per fer caliu per posar en el braser. Així es gastava el mínim, però suficient combustible, normalment petits tions i clovelles d’ametla. Continua

Mots perduts: acanir

Un dels atractius dels mots perduts, com ja s’ha assenyalat altres vegades, rau en el joc social.
Hom sent un mot que feia estona que no sentia i ho diu. Es el cas present.
En Pep recorda aquell, altre temps habitual “mal se canís!” a manera d’interjecció despectiva. En la recerca directe (verb canir) no es troba res, fins que en Serafí mostra la veu que surt en el diccionari.
Realment l’expressió no deriva del verb “canir” siní del “acanir”:  “Mal s’acanís!” Continua

Mots perduts: sadoll

Mot ben escaient per a la festes nadalenques on, en general, de banda torrons, es menja més i més fort del que sol ser habitual.
Es clar que es pot estar ben sadoll, referit al menjar i, alhora, ben mancat d’altres desitjos.

De banda la substitució del mot per altres més “fins”: fart, rodó, satisfet… s’ha de fer referència al costum, també perdut, de pegar grans panxades (Hi havia qui, el dia de matances, per exemple, es podria menjar tres o quatre plats d’arròs abans d’encetar l’aguiat). Continua

Mots perduts: xicra

A casa en dèiem “xícara”. Era paraula ben viva a casa dels padrins. S’utilitzava per a coses ben específiques, entre altres,: per disposar-hi el llevat i per a la xocolata, Per extensió també s’anomenaven xicres a diversos tipus de tassa o recipients de terrissa. Ara en diem tassa grossa per a la xocolata i tassa petita per al cafè.

Algunes cases encara mantenen la tradició del xocolata, amb ensaïmada -ben estufada-, el dissabte de Nadal, just després -o abans- de matines. Continua

Mots perduts: embranzida

Gaudir del plaer d’escoltar converses de la gent gran s’ha convertit en tot un luxe. Les presses, la televisió, les feines…han anat engolint aquelles estones de contar-se fets succeïts i altres coverbos.

Eixides de caça, aventures personals, fets graciosos o humorístics eren temes de llarga conversa. I les aportacions d’un portaven a continuitat de l’altra i així…ënfilant una conversa sense pretensions, honesta i amb el respectuós intercanvi d’escoltar i parlar. Continua

Mots perduts: escapoló

Aquí, pronunciat “escapuló”
Els escapulons, aquí, en l’entorn dels tallers de brodats, eren ben habituals. Va ser idò una patraula ben viva bona part del segle XX.
El mot, en sentit figurat, s’aplica a un petit tros de qualsevol cosa.

A vegades, això que en diem mots perduts, son simplements mots en desús o mots oblidats que, sense saber ben bé el motiu, apareixen com a habituals en el sí d’una contarella o d’una anècdota.
Continua

Mots perduts: corretjada

En l’accepció que coneixia la paraula també és un mot perdut. Al no haver-hi carros ni bísties, no es necessiten corretjades (també a vegades dit ·”escorretjades”, ses escorretjades…).
Val a dir que no tots els carreters les empraven, ni tan sols tots en tenien. Al cap i a la fi, usar les corretjades anava a la par amb el concepte personal de gestió dels animals, en concret de les bísties. Anar a males sempre és un mal camí. Continua

Mots perduts: enderrossall

Per aquí nosaltres en diem “enterrossai”. Realment no és un mot perdut qui té marges i parets, adesiara, generalment després de forta turmenta o empès per arrels d’un arbre proper, te algun enderrossall.

Però, de cada dia, és una paraula menys utilitzada i si posam el raser d’en Pau, que demana significat de paraules als seus alumnes, segurament pot anar a la llista. Continua

Mots perduts: retirar-se

L’època i el tipus de feina també determina el llenguatge. Ara les persones es jubilen; normalment significa que deixen la feina,  passen a cobrar una pensió i viuen, en teoria, una nova vida de jubileu, de festa permanent.

A la Mallorca rural les persones es retiraven, feien una passa al costat perquè un altre, normalment un fill o familiar, dugués el maneig de les finques o del negoci, però elles no paraven de treballar mentre el cos aguantava. Continua

Mots perduts: perxada

Dies passats, la Conselleria de Salut i Consum, donava instruccions de com s’havien de fer, enguany, les matances atesa la situació de pandèmia.
La notícia destapà tot un munt de mots que es van perdent. Encara hi són perquè les arrels pageses els sustenten, però… la seva pèrdua, potser, es cosa d’una generació. Continua

Mots perduts: almud

Anys enrere, a principis d’hivern, era habitual trobar a la plaça venedors d’olives. En solien dur de vàries classes dins “canatros ovalats”  i es venien a tant s’almud.

La gent comprava un, dos o mig almud  d’olives per salar. Si no vaig errat els darrers almuds que vaig veure eren cilindres metàl·lics. Continua

Mots perduts: mans fentes

No sé si és perdut del tot. La meva mare, que era carrionera, i el padrins l’utilitzaven adesiara. La familia de part de para utilitzava més sovint els “mans plegades”.

Tant a una banda com a l’altra es valorava l’acció, l’activitat. Vull dir que s’utilitzava el mot en la seva consideració negativa: “no estiguins mans fentes!” Continua

Mots perduts: bigalot

Des del confinament ençà no havíem parlat més. Potser per això la retrobada amb n’Antoni “Cus”, guardant les distàncies, això si, va resultar singularment afable. Gairebé al final de la conversa em digué, -en sé una, bigalot!. I així em va contar que en la seva infantesa cada casa tenia una manera de fer els bigalots, era un cert signe de distinció. Veien el bigalot sabien d’on era la cussa eivissenca. Continua

Mots perduts: faltriquera

L’havia sentit en la seva versió dialectat, faldriguera, que aquí, segons mostra Salvador Galmés, es veu que no era mot perdut.
A dir ver, el concepte que m’havia arribat en l’ús familiar, segurament per extensió, no era el que mostra el diccionari “Butxaca”, sinó els baixos, els faldars de la camisa que, a vegades surten dels calçons i que, adesiara, també s’usava per posar-hi petites coses. La mateixa funció que, a vegades, feien els davantals de les dones. Continua

Mots perduts: empriu

El coneixia. L’havia sentit a l’entorn familiar, si la memòria no em falla en les accepcions 2 i 3.. Quan les persones de la generació anterior contaven eixides ( “Els roters hi tenien empriu”, “els hortolans tenien empriu d’aigua”…)

Contar detingudament fets succeïts també, en bona part, s’ha perdut. Les presses, la televisió, les sèries de les diverses plataformes…han reduït el temps de contar i/o escoltar.  Continua