Mots perduts: mans fentes

No sé si és perdut del tot. La meva mare, que era carrionera, i el padrins l’utilitzaven adesiara. La familia de part de para utilitzava més sovint els “mans plegades”.

Tant a una banda com a l’altra es valorava l’acció, l’activitat. Vull dir que s’utilitzava el mot en la seva consideració negativa: “no estiguins mans fentes!” Continua

Mots perduts: bigalot

Des del confinament ençà no havíem parlat més. Potser per això la retrobada amb n’Antoni “Cus”, guardant les distàncies, això si, va resultar singularment afable. Gairebé al final de la conversa em digué, -en sé una, bigalot!. I així em va contar que en la seva infantesa cada casa tenia una manera de fer els bigalots, era un cert signe de distinció. Veien el bigalot sabien d’on era la cussa eivissenca. Continua

Mots perduts: faltriquera

L’havia sentit en la seva versió dialectat, faldriguera, que aquí, segons mostra Salvador Galmés, es veu que no era mot perdut.
A dir ver, el concepte que m’havia arribat en l’ús familiar, segurament per extensió, no era el que mostra el diccionari “Butxaca”, sinó els baixos, els faldars de la camisa que, a vegades surten dels calçons i que, adesiara, també s’usava per posar-hi petites coses. La mateixa funció que, a vegades, feien els davantals de les dones. Continua

Mots perduts: empriu

El coneixia. L’havia sentit a l’entorn familiar, si la memòria no em falla en les accepcions 2 i 3.. Quan les persones de la generació anterior contaven eixides ( “Els roters hi tenien empriu”, “els hortolans tenien empriu d’aigua”…)

Contar detingudament fets succeïts també, en bona part, s’ha perdut. Les presses, la televisió, les sèries de les diverses plataformes…han reduït el temps de contar i/o escoltar.  Continua

Mots perduts: qualcar

No sé si s’hauria de considerar mot perdut o mot descol·locat.
Gairebé ningú ja s’aura per demanar aquell característics -Vols colcar?. Ara mateix tothom camina perquè vol caminar no perquè tengui la necessitat de fer-ho, però…
quan les persones es desplaçaven a peu -l’amo Antoni “Garrit”, aquell paredador que contava rondalles a Mn. Alcover es desplaçava de Sant Llorenç a Santa Cirga a peu i descalç per no espatllar les sabates- una invitació a qualcar solia ser cercada -què heu d’anar per avall?- i en tot cas, ben rebuda.

Continua

Mots perduts: turba

M’ho va enflocar ben directament; – avui dus sa turba!; -què és això? -no cerques mots?,idò ja en tens un altre!.

A vegades en la conversa, en les reflexions, a l’hora de realitzar determinades tasques, apareixen mots que restaven amagats en les tavelles del cervell. Hi son, però no els recordam fins que els hem de mester. Continua

Mots perduts: repussall

A vegades, si més no a certes edats, la memòria es torna punyetera. Tant li és silenciar on has deixat unes ulleres o la cartera com aportar mots coneguts però que fa temps que no havies sentit.

Pellucant les tomàtiques de ramellet, boca closa parlava amb mi mateix: -Hi hauré de passar les ovelles, ja només queda repussall.
Repussall!, paraula utilitzada adesiara pels pares. Des de fa temps ni sentia ni ultilitzava

Continua

Mots perduts: cavunyar

A l’estiu, trempó. Hi ha que veure el joc que dona aquest simple plat fred. Amb tomàtiga pelada o sense pelar, amb molta o poca tomàtiga, ceba o pebre. Amb altres afegits o sense. Amb all o sense. Fadenc o salat, reposat o fet i menjat…

El DCVB mostra:  Menja composta de trossos de tomàtiga, de pebre verd, de ceba i a vegades d’altres hortalisses, ben barrejats i amanits amb oli i sal i a vegades vinagre (Mall.). Continua

Mots perduts: cista, encistar, embotellar.

A vegades un mot porta a altres mots.
En to col·loquial i per extensió, en el meu entorn familiar -padrina “Ferrera” de Son Carrió- una cista era qualsevol recipient que servis per guardar-hi aliments; així les alfàbies de vidre eren la cista on salaven els ossos del porc, les petites alfàbies de test era on encistaven les figues…
Segurament abans les cistes eren tal com descriu el DCVB. Continua

Mots perduts: engrut

Disposar d’una secció participativa com la present és un goig. En la gestió de la qual, ara per ara, no cal pensar, basta escoltar. (també en la moderna versió d’atendre missatges).
Aquest fil de conversa podria portar a la necessitat i conveniència de saber/voler/poder escoltar en compters d’anar intentant imposar el propis criteris de forma continuada, però això bé val un apartat a banda.

A vegades, com és el cas, un mateix mot és aportació de varies pesones. Continua

Mots perduts: veletó

A vegades, per això que en diuen associació d’idees un mot perdut, per semblança gràfica o sentit en pot suggerir d’altres, com és el cas, l’envelada va recordar el veletó.

Mot que segurament en manté viu en el món de a hípica i que era ben usual quan, abans dels anys seixanta del Segle XX, les persones per desplaçar-se d’un lloc a altra utilitzaven un xarret o un carretó. Continua

Mots perduts: sull, sulla

A vegades l’he pogut sentir en cada una de les accepcions. Fixi’s que la segona, generalment referides a persones que no contesten a un “bon dia!”, es referida a Balears, i la tercera, la del joc de cartes, a Mallorca. La més generalitzada serà, idò, la primera.

En el lleguatge habitual del nostre entorn pagès es pot dir que un xot sense banyes és “sull” en canvi una ovella amb banyes és “banyuda” Continua

Mots perduts: escometre

Escometre és una paraula que, segons el diccionari té cinc accepcions.
Recordava el mot segons la tercera de les accepcions: acció de saludar (L’he escomès, m’ha escomès.. ).eren expressions ben vives per a les persones que, fonamentalment varen viure en el segle XX.
Ara s’usa poc.

En la meva recordança l’escomesa no solia comportar contacte físic, però si emocional. El llenguatge corporal de l’escomesa (mirada, tò de veu, apropament…) implicava presència i acceptació. Continua

Mots perduts: “travilla” (?)

Malgrat les consultes a les fonts que tenc a l’abast, no he sabut trobar el mot. Paraula, d’altra banda ben viva fa poc més de seixanta anys. Les travilles són encara presents en algunes de les cases de la vila.

Parlar de travilles implica modificar el concepte actual de bicicleta i el seu ús. Ens hem de situar en aquells anys on la bicicleta més que una eina d’esport, era una “màquina” que ajudava en el desplaçaments. En el cas dels homes amb calçons amples, havien de posar esment en que la part baixa dels calçons no entràs en contacte amb la cadena de la bicicleta ja fos per les taques de grassa, ja sigui per perill de travar-se amb el pedaleig. Continua