Tenim per suposat que els pares han de cuidar dels nins; la naturalesa obliga. Però aquesta feina, com totes, es pot fer curosament, passionalment… o senzillament fer-la per fer, per obligació que diríem. I només quan ets més gran i, sobretot si tens fills, te n’adones dels sacrificis que han fet els teus pares per tu i pots analitzar amb la maduresa ja necessària què varen fer bé els teus pares i què no, per després seguir aplicant-ho als teus infants o, al contrari, canviar-ne alguns detalls que tu preferires no transmetre als teus descendents.
En aquest sentit jo he de reconèixer que he estat un sortat. Si bé els meus pares van cometre algun error i algunes coses segurament jo les hagués fet d’una altra manera (només faltaria, són humans i en una feina tan complexa com l’educació és impossible no entrebancar-se), vull fer públic el meu agraïment per l’educació que em van donar. Estic en una edat i en una situació (pare de família) que em permet tornar la vista enrere i admirar la seva tasca, fins al punt que si som capaç de transmetre una educació similar als meus fills ja me donaré per content.
Per això vull fer públic aquest agraïment als meus pares ara que són vius (que els pòstums se’ls endu el vent) i siguin conscients de la seva bona labor. Continua →
