Juan Manuel Navarro Alfaro, és veí de sa Coma des de fa molts anys, vam quedar amb ell per parlar del seu darrer llibre “El afilador de estrellas” que va ser presentat amb gran èxit de públic el passat 26 d’abril a l’Auditòrium Sa Màniga de Cala Millor.
Nascut a Pedro Martínez (Granada) el 1971, va cursar batxillerat a l’IES Pare Povenda de Guadix i a l’IES Tomás Navarro Tomás d’Albacete. Posteriorment es va formar com a sanitari a Granada i actualment està matriculat en Història de l’Art a la UNED. Treballa com a funcionari d’IB-SALUT.
És un gran coneixedor del món àrab, cristià i jueu. Defensa la convivència entre les diferents religions i és molt crític amb el patiment que es duu a terme en nom de Déu.
És autor dels poemaris La nostàlgia del blues (Gràfiques Alhambra, 1993) i Escultures de passió (Azahara, 1996), així com de les obres de teatre Joraique i Clamor de soledades.

– Juan Manuel, ¿què el va inspirar a escriure “El afilador de estrellas” i abordar temes tan complexos com el terrorisme gihadista i el conflicte de l’orient mitjà?
– A partir del 2014, Daes destrossa sense contemplacions Patrimoni artístic i històric de la humanitat, joies arqueològiques d’un valor incalculable. Isis destrossa les ciutats de Hatra i Jovsebad. De Síria a l’Irak aniquila tot el patrimoni que troba al seu pas i roba obres d’art per a la història. En aquest moment és on m’adono que no només volen matar una població sinó que també volen acabar amb una cultura, una manera de pensar, volen esborrar amb tot el que no sigui el seu propi pensament, necessita ments absolutament buides, si potser plenes d’odi. Entre aquesta destrucció neix “El afilador de estrellas”. El món comença a tenir por, a prendre consciència del mal que ens aguaita, aquests grups terroristes poden arribar a fer molt de mal. Sempre he estat molt addicte a les notícies, (premsa, telenotícies, ràdio), un no és aliè al món que ens envolta, un món globalitzat i enganyat pels seus governants.

– Com descriuries el procés d’escriptura d’aquest poemari?
– Ha estat un poemari molt pensat, sabia que anava adreçat a moltes persones que no llegeixen poesia habitualment o no han llegit mai. Calia construir una història amb poemes intensos però senzills alhora, no gaire extensos i que no et deixés indiferent. Han estat uns anys en què els esdeveniments s’han anat sumant donant lloc a grans patiments. Jo vaig començar el poemari i la història ho ha anat portant al que és avui.

– Va ser desafiant abordar temes tan sensibles?
– Quan publiques temes tan sensibles saps que llences una ampolla al mar i no saps on arribarà ni qui ho llegirà. Corres cert risc, doncs saps que una mala interpretació del teu llibre pot tenir conseqüències molt negatives sobre la teva persona. Però ha estat escrit amb molt de respecte i buscant sempre l’harmonia i l’amor entre les diferents cultures.

– La poesia com a mitjà de denúncia i esperança. ¿ Com creus que pot impactar a la consciència social i política?
– La poesia sempre ha estat una arma amb què disparar a polítics i a la societat adormida, una altra cosa és que aquests es donin per al·ludits o sentin en algun moment aquest xut. Cosa que dubto. La poesia ha estat sempre un àngel adormit, cosa que sembla estar sense ser-hi, però sempre ha estat molt present i més o menys ha remogut consciències, sobretot des que els cantants l’han portat als escenaris. El poeta actual ha de comptar coses amb el llenguatge del carrer, senzilles, directes però sense perdre l’essència i la intensitat. Si llegeixes “El afilador de estrellas”, cosa que recomano a tothom, et cala com una aigua fina, no et deixa indiferent. La poesia és una manera de donar esperança a qui no en té, és la veu del més feble de qui viu al marge d’una societat excloent.

– Quin missatge esperes transmetre als teus lectors a través de “El afilador de estrellas ”?
– Aixecar-los la pell, donar-los una bufetada amb cada vers, fer que llegeixin alguns poemes i diguin hòstia. Fer veure que el món no és una bombolla on ens amaguem els privilegiats. El mut és una jungla on hi ha molt de mal, on realment qui regna és el mal. O en som conscients o ens en anem en orris.

– Quin va ser el paper de Samuel, el nen ofegat a Barbate, en la inspiració i estructura del teu llibre?
– No hi ha un fracàs més gran d’una societat que veure un nen ofegar-se en una pastera i aparèixer mort a la sorra d’una platja del sud d’Espanya o de qualsevol altre lloc del món. Un nen que juntament amb la seva mare fugia de tot el que és dolent i buscava tot el bo que li pot oferir la nostra mare Europa. No hi ha més tristesa, no hi ha més dolor que veure desenes de països a tot el món sumits al K.O més absolut de la barbàrie, culpa d’això en molts casos dels excessos de països europeus en el passat i també en el present, tot ells com a resultat d’un colonialisme que ara es reflecteix en pobresa i marginació per als més febles. El món està trencat, es dessagna i Samuel és el viu exemple del que som. Samuel va ser com Jesús a la creu, ell a la sorra un missatger de les estrelles, una llum enorme en un món cec. Qui no hi va veure aquesta ànima tan gran, neta, innocent, aquesta recerca d’un món nou. Samuel és un motiu per lluitar per un món més just, per un futur.

– Com creus que la poesia pot ajudar les persones a enfrontar la solitud i cercar un món més lliure?
La poesia en si és la soledat mateixa, no hi ha més acte de solitud que un artista davant de la seva obra. La soledat és cert que no és el mateix buscada que no desitjada. La poesia és una gran companyia, acompanya en els moments més íntims, és una gran companya. I no hi ha res més lliure que la poesia, pots cridar-la com vulguis, és el major acte de llibertat que hi ha dins de les lletres.

– Quin significat tenen les estrelles com a símbol a la teva obra?
Les estrelles són la llum a la nit, el focus que ens guia, sempre les mirem com una cosa bona. Són elements morts que donen llum. Si les afiles mentalment pots fer ganivets amb elles i creus i centenars de símbols. Les estrelles amb la vida i la mort

– Què opines sobre el paper de la literatura i l’art a la promoció de la pau i la tolerància?
No hi ha res que promogui més la pau que no pas la cultura en general. Sempre ha estat un dels seus ambaixadors més grans. La cultura és el que ha tret societats senceres de la misèria i les ha fet créixer. Nosaltres en som un exemple, hem passat d’avis que gairebé no sabien escriure ni llegir a ser una societat més o menys preparada i competitiva intel·lectualment. Que el món avenç feia una societat millor i més humana depèn totalment de la cultura.

– Què et va dur a dividir el teu poemari en tres parts i dedicar-ho a Samuel?
– De vegades tu tries com fer un poemari i de vegades les circumstàncies t’escullen a tu. Quan vaig escriure la segona part, “Tiniebla”, va sorgir el conflicte palestí – israelià, no paraven de néixer versos, al meu cap, de manera que vaig començar la tercera part, i la veritat, a dia d’avui segueixen sorgint poemes i versos, de manera que no com una ferida oberta l’esmolador d’estrelles no està acabat al cap. Dedicar-ho a Samuel és per tot el que representa, és l’essència del llibre. Dones, nens, ancians, refugiats, gent que fuig buscant una altra vida, ell és millor que ningú qui dóna veu a tant patiment, patiment que li costo la vida a ell ia tants centenars com ell. Encara avui milers sacrifiquen la vida per un somni.

.¿Com abordar la complexitat dels conflictes internacionals en la poesia?
Els conflictes internacionals esmorzen, dinen, sopen amb nosaltres cada dia, cada hora. No ens deixen respirar, no ens deixen tranquils. Acaba un i en comença un altre, acaba i es revifa l’anterior. No són aliens a les nostres consciències, si ets una persona compromesa i amb uns valors acabes portant això als teus poemes, sens dubte.

Quina és la vostra opinió sobre la situació actual de la societat en relació amb el sorgiment de conflictes i el ressorgiment d’actituds extremistes?
Tots estem cansats de veure com la societat es fa fallida, el nostre propi entorn, els nostres pobles, el nostre propi país es divideix en trossos, les mateixes famílies es divideixen, cada cop som més reflex del quadre de Goya on dos paisans es fan garrotades fins a morir possiblement . El món ha de cercar punts d‟unió, remar cap a una societat més humana i menys narcisista, més justa. Però la realitat és que passa tot el contrari. Espanya, Europa, el món en general mai va estar tan dividit. Estic completament decebut el món que veig davant dels meus ulls. Tanta gent ha lluitat per un món millor, tant interès, tantes guerres ens ha portat a aquest punt. Per què? Aquest és el final, aquest és el futur pel qual han lluitat tantes persones? Sincerament crec que no.

– Com creus que la poesia pot ajudar les persones a enfrontar la solitud i cercar un món més lliure?
– La poesia en si és la soledat mateixa. La poesia indubtablement ha estat durant molt de temps la veu dels més febles per això cap govern no li ha fet gaire cas, sempre ha estat associat a l’esquerra, políticament parlant, encara que la lluita per la justícia no ha de tenir color, ni cap poeta s’ha de pintar de colors. La poesia ha de ser lliure, parlar el llenguatge de la gent, ser plana, senzilla, humil. Molts creuen que la poesia és una mica del passat i res més lluny de la realitat. Als anys 50 vam tenir a Espanya la millor generació que ha existit. Avui hi ha molt bons poetes encara que és cert que n’hi ha molts de molt dolents. El poeta d’avui ha d’acostar la seva obra al lector, acostar-se al món on viu. Dir al seu entorn que cal despertar. El comprador de llibres necessita que el poeta s’hi acosti i li ofereixi les seves obres.

– Quin significat tenen les estrelles com a símbol ?
Les estrelles són la llum a la nit, el focus que ens guia, sempre les mirem com una cosa bona. Són elements morts que donen llum, Si les afiles mentalment pots fer ganivets amb elles, i creus, i centenars de símbols. Les estrelles són la vida i la mort.

– Quin paper juga l’esperança a la teva obra i com la reflecteixes a través de la poesia?
– L’esperança és difícil veure-la en un poemari on el dolor de qui pateix es vessa pels fulls del llibre. Però existeix a cada vers. Darrere de tant de dolor, de tanta sang sobrevola una llum en forma d’esmolador d’estrelles, en forma d’arcàngel Uriel, que dóna motius per pensar que es pot construir un món diferent. Hem de deixar de somiar i posar damunt la taula el que cal i dir fins aquí hem arribat. Ens estan prenent els cabells.

– Quins desafiaments enfrontes en escriure sobre temes tan actuals i sensibles?
– És un desafiament el mateix acte d’aixecar-se cada dia, és un desafiament oblidar-te de tu mateix i escriure sobre el patiment dels altres. És un desafiament deixar de mirar-te el melic i veure amb altres ulls aquest món que es dessagna, tan a prop nostre que gairebé el toquem. El mediterrani està ple de sang, fa olor de morts, mentre nosaltres ens banyem en ell.

– Què t’agradaria que els lectors sentissin o pensessin en acabar de llegir “El afilador de estrellas”?
Et llegiré els que em va escriure una lectora (Montse de Calaratjada), això contestés la teva pregunta. “ Bona nit Juanma, mancant deu fulls que em queden per acabar el llibre, m’ha sorprès per bé, és el primer llibre de poesia que llegeixo sencer, ho estic acabant amb molta pena de saber que s’acaba perquè m’ha agradat tant . Ja et dic és el primer llibre poesia que em llegeixo de cap a peus.” Opinions com aquesta he rebut moltíssimes i és tota una satisfacció

– Com veus el paper de la literatura en la construcció de ponts entre cultures i la promoció del diàleg intercultural?
La literatura ha estat al llarg dels segles un nexe d’unió entre els pobles i els cristians aprenien dels àrabs a través dels seus escrits i viceversa. La literatura sempre ha acostat els costums dels pobles als altres. Nosaltres mateixos avui dia ens acostem a molts llocs del món i els coneixem com si els haguéssim visitat a través dels llibres. La literatura ens enriqueix enormement, ens fa créixer intel·lectualment i com a persones. Ens fa conèixer altres realitats, altres maneres de pensar, altres cultures, altres religions, és infinitament generosa i és accessible al nostre entorn d’una manera econòmica.

– Quina és la teva opinió sobre el poder transformador de la poesia en temps de crisi i conflicte?
– El poder de la poesia ha estat, és i serà etern. El món ha viscut contínuament en crisis i conflictes, cosa que ara estem saturats d’informació i pertanyem més atents, no ens deixen respirar. Les persones han de cercar espais de pau, dins d’ells mateixos i fora, llegir, trobar-se amb ells mateixos. La lectura en calma, sana, és com un ioga mental, ens fa més lliures.

– Com creus que la poesia pot ajudar les persones a processar el dolor i el patiment causat per la violència o la injustícia?
– Recomano a tots que agafin un foli en blanc i escriguin el seu dolor, el dolor aliè, la injustícia. Que facin un diari on escriguin tot allò que senten. Només dedicar cinc minuts al dia a plasmar el que sents. És una cosa terapèutica. Us ajudarà a processar les seves inquietuds d’una manera que ni s’imaginen. No tingueu por d’escriure bé o malament, o no expressar-vos com els agradaria. Escriviu el que us vingui al cap, buideu la vostra ment de coses negatives i plasmeu-les en un paper. D’aquí un temps veuran el benefici que els aportés.

– Quin impacte esperes que tingui la teva obra al lector, especialment en aquelles que cerquen un món més just i lliure?
– Tota poesia llegida i entesa causa un impacte al lector i més els poemes de “L’esmolador d’estrelles” que són bufetades a la consciència col·lectiva i individual. Busques que no sigui una obra que quedi indiferent, que es vegi a cada poema un motiu pel qual lluitar, una esperança. No n’hi ha prou amb dir “Quina llàstima” a l’hora del telenotícies, cal ajudar cal ajudar aquesta gent, necessiten roba, diners, ajudant ONG ajudem moltíssimes persones. Cal ajudar. Amb el poemari vols remoure consciències però també butxaques, cal ajudar econòmicament les ONG, petits grans de sorra fan muntanyes

– Quins consells donaríeu als joves escriptors que volen abordar temes difícils i controvertits en el seu treball literari?
– Que siguin valents i pacients, que no sigui la seva prioritat publicar sinó fer un treball meticulós que els ajudi com a persones i com a escriptors. Que s’acostin a la societat que els envolta, a la més propera i escoltin. Que escoltin en silenci. El poeta té un do i és veure el que ningú no veu, aquesta en un pedestal des del qual veu tot el que passa al seu voltant d’una manera diferent. Hi ha molt pocs escriptors compromesos al cent per cent amb el temps que vivim. La majoria només parlen d’ells mateixos. Abans de res cal ser honestos, senzills i humils. Aquest món és ple de narcisistes, de Pavos reials que no miren més enllà del seu melic. El poeta que ens explica la seva vida avui dia no interessa més enllà de la família i els amics. Alguns s’auto publiquen i ens volen explicar les seves vivències. Avui el món ens demana joves molt valents que siguin altaveu de molta gent. El poeta és un àngel i pot volar, per això veu l’ànima de tots nua, i més la dels que pateixen, aquesta és la seva comesa, denunciar, cridar, donar veu a qui jeu mort en una platja llunyana de Cadis, en un lloc que anomenen Barbate.

El llibre ha tingut repercussió a nivell nacional. On ho has presentat fins ara?
El llibre ha estat presentat per primera vegada i vestit de gala a l’Auditorium Sa Màniga de Sa Coma, Cala Millor. Van assistir-hi 200 persones i va ser una cosa veritablement màgica, tot el que va assistir serà una cosa que no oblidés fàcilment. S’ha presentat a S’Illot al restaurant Es Mollet i aviat serà presentat a Manacor. El 27 d’abril passat es va donar a conèixer a la Fira del llibre de Granada a la qual vaig assistir convidat per l’editorial i aviat viatjaré a la fira del llibre de Madrid. A l’agost i al setembre serà presentat al meu poble de naixement Pedro Martínez ia Granada de la mà de la mà de dos grans escriptors com són Antonio Enrique i Fernando de Villena. A l’octubre aniré a Catalunya a presentar-lo i al desembre estic convidat a Barbate (Cadis). Al llarg de tot l’estiu aniré per diferents punts de Mallorca amb la poeta Emma Finozzi i el grup La Rivier Music Band formada per Noe Teperino i Álvaro Gallo.

Quin és el teu nou projecte?
Es diu “La orilla”, és un poemari molt profund, encara més intens que “El afilador de estrellas””. Va dedicat a totes les dones que han patit càncer i ens mostra diferents fases de l’ànima humana, des de l’esquinçament en conèixer la malaltia fins i tot la ira incontrolable que es manifesta després de la notícia, arribant a l’esperança de poder lluitar i sobreviure. “La orilla” per a mi és un projecte molt bonic i vull dedicar-li el temps necessari, està dedicat a una bona amiga meva, lluitadora incansable i plena d’il·lusió per continuar vivint.