Notes per a un xeremier

Notes per a un Xeremier
(escoltant tres peces d’Antoni Genovart)
El meu primer contacte amb les xeremies el vaig tenir, de petit, amb un oncle de ma mare: en Sebastià Tereu. No va ser en qualitat de parent, emperò, que aquell dia el vaig anar a veure. Havia anat al Carrer del Mar per retrobar dos veïnats i alumnes seus de la meva quinta a qui ensenyava solfa. Damunt la taula del menjador, un fotimer de duros i pessetes que li havien donat els estrangers de “sa vorera de mar”. Poc més tard, al calaix del despatx de mon pare, en vaig trobar una postal en color. La innocència està molt bé, d’acord, ara, no m’hagués sabut gens de greu que aleshores qualcú m’hagués fet cinc cèntims sobre l’ànima celta en general i la cornamusa o xeremia (de lamentar-se com el profeta Xeremies): no me n’hauria… queixat.
Durant la pandèmia, mentre tornava de caminar amb ma mare venint de Ses Toltes, o fins i tot d’assegut al menjador, vos sentia, xeremiers, tocar davall l’amplificador natural del porxo d’Es Pou Vell, i aleshores sentia una de les alegries més grans que vaig tenir durant el confinament (set mesos fora de París!).
Molt sintèticament, i tornant a adreçar-me a tots els lectors, vos vull presentar tres obres (una té dues versions, ja ho veureu, i segurament n’hi ha que n’han escoltat almenys una en directe) que el nostre compositor ha tengut la gentilesa d’enviar-me:
“Arxiduc”. Un hi veu guaitar l’ànima mallorquina. Molt joves, i molt ben realitzat per la TVserverina:
Molt modestament intitulada “Cançó des Xeremier”, aquesta música remunta a la Nit dels Temps. Cèltica, èpica. Quedaria molt bé per a la banda sonora d’un film amb Mel Gibson o un altre cabellut espitrellat amb la cara tacada!:

Orquestrada per a banda, la  “Cançó des Xeremier” sona d’aquesta manera:https://www.youtube.com/watch?v=17fuoTSBW10

“Jota menor”. Presentada així pel compositor: “una que consider molt especial, que  normalment la sonam amb ses xeremies, però aquí està interpretada per dues bones amigues basques, amb un Txistu i una Triquititxa:

 

Emmanuel Macron versus candidata feixista

Durant els primers dos anys del seu quinquennat, reconec que el jove banquer dels Rothschild i ministre de Hollande no m’etxocava gaire. Després d’una fase d’acceptació, l’he acabant trobant més fidel a les pròpies idees que no ho fou el darrer president socialista a les seves, i sobretot més eficaç, a pesar d’unes quantes pífies a l’hora de comunicar, i que en bona part ha acabat confessant.

Quant al debat d’anit, l’he trobat agosarat i brillant, clar sobre els seus compromisos europeus i democràtics, recomanant subtilment a l’adversària que no hauria d’esmentar tan sovint el general De Gaulle tenint en compte d’on ve el seu «partit»  (gairebé iŀlegal quan vaig arribar a França el 1999, i que el 2002, de manera rocambolesca, arribà a la seva primera final; Chirac renuncià al debat amb el paracaigudista de l’ull de vidre i Continua

De Paris

A Cien años de soledad, un personatge (si no és el jo-narrador) té la impressió que el temps no passa ja que cada dematí en sortir de casa veu la mateixa persona agranar el seu carrer. Avui dematí, per tercera vegada consecutiva, a la mateixa hora i just sortit del metro Porte de Saint Cloud, em top la mateixa nineta de llargs cabells rossos que va a escola a peu. La novetat, avui, és que, com que plovia, duia una caputxa que li amagava part de l’esplèndida cabellera. La resta, igual: entotsolada però contenta amb ella mateixa, amb una serena joia interior visible, caminant amb indolència cap a un futur que imagina, imagín, i a pesar dels començos de segle sovint bèŀlics, bo. Continua

Epifania

Tres nits. Dissabte de Reis, l’alegria més gran de l’any quan érem nins. Corrien els anys setanta, fent via a poc a poc. Record el fred d’una nit de Reis en particular, la finestra del carrer Creu esbatanada on havíem deixat nodriment per a les bísties dels Màgics d’Orient.  Record l’olor de l’aire fred, i sobretot la màgia que emanava dels astres aquell vespre. En tornar de missa, en lloc de faves trobàrem sumptuosos regals. Continua

De Paris: Sobre-viure

Potser si els humans no fossin tan nombrosos. Sabíeu que la nostra espècie va estar a punt de desparèixer? Com els dinosaures. El que salvà el sapiens sapiens fou tenir més capacitat per a emetre sons, gust per la comunitat (els homes de Neanderthal vivien en grups molt petits, mentre que el sapiens ja feien com a poblets), anar més alerta i tenir més curiositat. Erem uns 3000 en total (com avui els tigres), i si abans l’homo sapiens caçava llançant llances, o sia, d’enfora, els neanderthalians s’acostaven massa a les feres i molts de caçadors acabaven devorats. Sobretot, si sobrevisquérem, fou gràcies a la nostra curiositat (la mateixa que féu que Adam i Eva es perdessin i fossin tan mortals com nosaltres), i menjaren coses que no havien menjat mai, com ara musclos… Continua

Centenari de Jordi Pere Cerdà

Vaig tenir la sort de sentir-lo parlar i dir els seus propis poemes al Centre d’Études Catalanes de París d’ara no record quin any ni on tenc la plagueta (en dec tenir un centenar) on en vaig deixar constància al meu diari manuscrit, que duc dia sí i dia també com d’altres duen xigarrets o copes i del qual vaig penjar aquí mateix un fragment, sens dubte massa llarg per al lector de card.cat, corresponent al meu primer confinament a Sanllo). El presentà Marie-Claire Zimmermann  (amb qui vaig seure a l’autocar que ens duia de València a Gandia pel sisè centenari del naixement Ausias March (1997), consolant-la pels atacs indirectes que li acabava de fer en un diari Joan Ferraté,

Ramon Llull i París

Llull féu, a diferents èpoques, diverses estades a la capital francesa. Fins i tot el seu nom figura en un dels volums d’escriptors en llengua llatina confeccionat al segle XIX.

A partir del munt de notes que n’he pres del 1987 ençà, voldria presentar-vos avui un grapadet de pàgines en net sobre el fundador del català literari i un dels pocs catalans a parlar les llengües dels tres Savis monoteistes confrontats amb un Gentil o pagà. Continua

De Paris: Armistici i salvació

Avui, dia de sant Martí, l’antic soldat hongarès de l’Imperi romà que a Amiens xapà la seva capa per compartir-la amb un pobre, coincideix amb l’armistici de la Primera Guerra Mundial. El 2018, al cementeri del Père-Lachaise, vaig assistir a un centenari memorable, un espectacle nocturn, amb els murs del camp sant com un llibre gegant amb TOTS els noms dels poilus (peluts: dins les trinxeres no s’afaitaven) o com una pantalla de pedra reflectint moments històrics. Avui, dos anys més tard, per al 102è aniversari, el president Macron ha fet entrar l’escriptor i soldat de la guerra de 14, Maurice Genevoix, al Panthéon, aquella església desacralitzada consagrada al descans dels GRANS HOMES.
Ahir també, el nom de Marcel Pinte ha estat inscrit damunt el monument als morts d’Aixe-sur-Vienne, devora Limoges. Durant la guerra, aquest combatent mort a l’edat de SIS anys, madurat abans d’hora, havia après tot sol el llenguatge morse, i portava missages dins la camisa al maquis per al  centre de resistència creat per son pare.

Continua

De Paris: Solixent parisenc

 

LA POSTA DE SOL ROMÀNTICA

Que ho és de bell el Sol quan ben fresquet es lleva
llançant-nos el Bon dia com una explosió!
– Benaurat qui podrà saludar ple d’amor,
més gloriosa que un somni, la posta seva!
Jo me’n record…! Flor, font, solc –ho he vist molts de pics–
desmaiant-se al seu ull com un cor que batega…
– Moguem vers l’horitzó, és tard, ràpida brega
per poder atrapar almenys un dels seus raigs oblics!
Debades perseguesc el Déu quan es retira;
la irresistible Nit el seu regne estira,
negra, humida, funesta i plena de calfreds;
una olor de tomba per les tenebres flota,
i ran de l’aiguamoll, amb por, la meva pota
calàpets imprevists aixafa i llimacs freds.

Charles Baudelaire

Continua

De París. De Ses Sitges d’avui a l’Alemanya d’ahir

De PARÍS

Iniciï avui aquesta nova secció que esper poder dur a terme amb periodicitat setmanal (i, sempre que hi pensi, el dimecres entre les 14 i les 16h). És possible que de vegades parli de Sant Llorenç (hi acab de passar sis mesos seguits, cosa que no s’esdevenia des del 1998) o d’altres llocs del planeta. En aquests casos, l’escrit no parlaria (gens o gaire) de París, però sí que vindria sempre de París, com els nins (i les nines, que llavors m’atupen!).

                                                                                              Jaume Galmés

  1. DE SES SITGES D’AVUI A L’ALEMANYA D’AHIR

El text de Guillem Pont aparegut a card.cat a les deu del dematí del 20 d’aquest mes (1), o sia una hora després d’haver tornat del nostre passeig on em fotografià davant la casa natal de Salvador Galmés (aclarint-me que amb tota probabilitat degué néixer a la finestra que hi ha a l’esquerra del portal), aquest text, em deman, si, conscientment o no, té a veure amb la nostra passejada.
Aquell diumenge m’havia mostrat i demostrat que les ovelles també eren “humanes”, ja que de la seva guarda n’hi hagué que preferiren la verdesca fresca a la civada collida feia temps; aquell mateix dia, a l’escrit esmentat, qualifica, al seu torn, els humans d'”irracionals”. Continua