Era mot molt utilitzat en el món agricola. “Tenir llecor”, “terra llecorada” era sinònim de terra viva, curada amb fems, amb materia orgànica.
La terra llecorada, amb bona llecor, era indispensable per a fer fruites i hortalisses d’estiu: pèbres, tomàtigues, melons… Continua
Fruita que no es ven al supermercat, fruita que es desconeix. Això és el que passa amb moltes generacions que ara van pujant, de cada cop més poc foravileres i dependents del mercat, que fruites que no es venen generalment passen a l’oblid. És el cas de les serves, un fruit molt parescut a les nesples per la seva aspresa, que no compta amb una gran acceptació i per això segurament no es ven i el jovent ja desconeix. Continua
Emprant la veu dialectal “llaurador”, segurament no s’hauria de considerar mot perdut. Encara hi ha algunes botigues, poques, que en tenen un a cada sac de gra o de llegum per vendre a granel.
Al posar-se de moda els productes envasats, es perd bona part de la feina dels lliuradors.
Segurament per qüestió d’economia de feina els lliuradors no tornaran, encara que, des d’una perspectiva de medi ambient siguin ben convenients.
En tot cas, inacceptable són les fruites amb pell, com els plàtans, servits e una palangana de poliuretà o “suro blanc” i tapats amb plàstic.
Continua
Potser per la desespecialització d’aquest ofici (ja engoblat dins el de ferrer en general), però molta gent de generacions més recents ja desconeix el mot “serraller”. Continua
Es part de la màgia dels mots. El que per un és possiblement un mot perdut, per altres és ben viu.
Bona part de ler presones que gaudeixen de velles cases saben bé que és un cossi. De fet el tenen omnipresent vora la fonanya, mig inserit en la gruixuda paret de pedres. Encara que, a dir ver, atesa la seva inutilitat, molts d’ells han anat desapareixent. Si un s’espatlla ja no es reposa. El camí fàcil, malgrat la bellesa de l’objecte és la desaparició.
Mot de moltes accepcions. Aquí era popular la primera.
Continua
El company de revista Tomàs Martínez ens fa arribar la següent aportació: catxet (referit al món de la medicina). Personalment no el coneixia i és que com me va dir ell “saps quen ets de jove…”. De totes maneres també és un mot bastant especialitzat. Continua
Un instrument en desús és igual a mot perdut. Els fanals, amb l’avenç de la tecnologia, primer amb llanternes o piles i ara directament amb el mòbil, ja no resulten útils.
Tampoc ja ningú no dorm en els sostres, ni tan sols hi ha sostres!. “Fanal de sostre” era el mot que aportà n’Antoni. El diccionari no concreta.
L’estructura de l’humil fanal, resulta tan senzilla com enginyosa.
Continua
De jove sentia a dir expressions divertides com: “Aquell duia una sól·lera l’altre vespre…” o “Li va pegar una sól·lera a mig camí i ja no va arribar”. Ara ja se sent més borratxera, “pájara”… Continua
Ja no s’usen els “orinals”, abans anomenats bací..
I això per fer referència sols a una de les accepcions.
Conforma una evidència més de la màgia de les paraules. Segons el context on surt el mot, pot significar una cosa o altra. Continua
En la conversa de cafà, a vegades, una idea despert la curiositat d’altres persones (com va passar amb “la retxeda daurada dels picarols”) i provoca investigació i debat. Altres vegades la idea plantejada a manera de provocació no despert més interès que la dels mots perduts.
Va passar amb el “llum d’encrulla” un mot ben viu fins a l’aparició de la electricitat a les viles -1914 a Sant Llorenç- i de sistemes més moders i lluminosos com els llums de carbur a fora vila. Continua
Un mot guapo que de cada pic sent menys (i això que a la gent li continua penjant el moc pel nas ben igual que fa cent anys) és el de sorell, substitüit pel castellà moco. Continua
Aquesta vegada la vam agafar al vol.
N’Antoni parlava de figueres. Més concretament de jardins de figueres que han acabat en un no-res i on sols hi queda algun escarxell.
Una de les accepcions, concretament la tercera fa referència a una cosa magre, mal endreçada tot agafant una frase de Mn. Salvador Galmés “En això de dides, un escarxell torna una dama”
Curiosa la descripció de l’accepció. Es veu que ni el DCVB s’allibera de les “naturalitzades” fórmules patriarcals. Continua
Després d’un mes d’absència (tanta sort de la constància del company de secció Guillem Pont) retorn amb un mot que potser no sigui del tot perdut, però sí en desús. Curiosament el vaig apuntar a la meva llista no tant per la utilitat que té al món de la pagesia sinó que per com s’usava a casa meva per guardar-hi mu mare les agulles per cosir. Record, però, que igualment com diu el diccionari era “una peça de llatra de palma, de forma rodona i amb dues anses” (a més en el cas de ca meva estava forrada per una tela de dins, supòs que perquè les agulles no sortissin `pels forats de la palma). Alcover-Moll, en canvi, li dona un ús més pagès i afegeix que “ serveix per a aplegar i transportar agranadures, palla i altres residus”.
Que s’usàs per agulles a ca meva és cosa particular nostra (un invent adaptat de mu mare) o sabeu si és més general? Continua
-És una paraula que m’agrada: sonora, curta, contundent…m’agrada!. La germana de sa meva padrina sempra anava al trast a culejar, ara sempre diem solar.
Si fa no fa, amb aquestes paraules na Margalida ens recordava el mot en desús. Un mot carregat d’accepcions.
(En negreta l’accepció usada en el nostre entorn, sinònim de solar). Continua
L’entrada es podria titular “la màgia dels mots” o “com el significat de les paraules varia segons l’àmbit familiar”.
Fa quatre anys, a la descripció de mot “barquerer” sortgit en una conversa entre agesos, se’n va destacar una de les accepcions: la part en espècie que s’emportaven els missatges.
Avui voldria enfocar el significat que més havia sentit a casa, referit als fills d’una família. Continua
Vet aquí un mot curiós.
Segurament tots coneixem persones que, gairebé sempre, “van de bòlit”, altrament dit “a esclata bufetes”. Una manera de dir que van estressades, agobiades, que tenen més tasca de la que poden realitzar.
Es ben viva una de les accepcions, i perdudes les altres.
En l’Alcover-Moll surt la paraula “bòlit”, sempre recollida a terres peninsulars i referida al bastonet d’un joc infantil. Si es segueix la veu “anar” tampoc he vist referència a “anar de bòlit”.
En aquest cas és el normatiu que aporta el concepte habitual del mot referit al fer per fer. Continua
Certament la paraula és molt usada…però no en el sentit que volem destacar.
En una d’aquestes converses habitual amb n’Antoni Pascual -després de l’anècdota aquella de que la seva padrina l’enviava a la botoga a comprar un bòtil de vi-, també comentà que altres vegades la seva padrina li donava un setrill i l’enviava a comprar “una petita d’oli“.
Mirant en el diccionari, vertader tresor, trobàrem l’accepció (destacada en negreta) Continua
Un altre lector, que en aquest cas, tot tímid ell, prefereix romandre en l’anonimat, me fa arribar una altra paraula ben antiga: deler. Continua
N’Antoni no dissimula la seva satisfacció -Després de molts de dies te’n duc una! – I quina és?….-Bòtil!.
Deixa passar uns segons i segueix -Sa meva padrina me donava una botella ampla d’abaix, amb coll larg i tap de vidre i em deia: vés a cercar un bòtil de vi; anava a Ca Na Pisca, tenien un botot amb un grifo i un plat en terra i omplien es bòtil…
(En negreta també s’assenyalen altres accepcions conegudes en el nostre entorn) Continua
Més que un mot perdut pel seu poc ús, aquesta aportació que ens fa arribar un lector habitual (en Pedro Fullana) és més bé una paraula substituïda, com moltes altres vegades, pel castellanisme fressa. Fins i tot a les escoles per corregir-la sovint se sent més la variant més estàndard maduixa que no l’antiga mallorquina fraula.
Per cert algú de vosaltres estimats lectors l’ha usada o sentit usar? O estam xerrant d’un desús que ja ve de molt lluny? Continua