Aquest entretingut i participatiu joc dels mots perduts, a vegades, presenta sorpreses.
Tal és el cas. No recodava haver sentit mai el mot. Lògic si es considera que en la nostra família ni van ser caçadors de perdius ni diriguen -si seguien- aquelles sucoses converses a l’entorn de les eixides de caça. Segurament en altres famílies era un mot habitual.
La disparitat dels mots familiars es pot establit, també, segons edat, entorn…. Continua
El mot , en la primera de les accepcions, resta en mans d’especialistes. Quan hi havia bísties a cada casa i moltes a les possessions el concepte era ben viu. Encara que realment, els aregadors també eren especialistes. No tothom servia per aregar un animal, o dit d’altra manera en el sí de la família sempre hi havia persones amb més enginy, coneixements de la conducta animal i paciència que les altres.
En la segona de les accepcions, s’usa molt però se’n parla poc. No s’empra la paraula. Continua
El grup musical mallorquí Do Natural va presentar dissabte 18 de març a la sala Principal de l’Espai 36 de Sant Llorenç des Cardassar el seu primer disc: A laudes.
Es una versió, ben local, del “besarmans” -que intentarem tractar a manerfa d’anècdota-
–Anau a plegar mans an es padrí! I es padrí allargava la ma, uns la besaven i els altres es limitaven a fer una capadeta d’un tros enfora, assenyala l’informador.
A vegades -no sempre- el padrins i oncles responien a la deferència, amb una llepolia o una peça (cèntims de pesseta) que reforçava l’acció
Indubtable senyal de submissió, vigent en en Sant Llorenç preturístic.
L’acte, la submissió dels infants cap als majors, fonamentalment cap als majors mascles, ajuda a entendre una de les arrels dels vigent patriarcat. Continua
Qüestió d’atzar. Amb altres finalitats he demanat el nom a una persona més gran i m’ha contestat sense pensar gens.
La sorpresa esdevé quan mires el diccionari: és paraula tan llorencina… !. Paraula local que no surt en el Normatiu.
Algunes cases encara guarden polsoses cabeçades penjades en una estaca, abans eines d’ús diari. Els temps canmvien i el vocabulari habitual també.
La mateixa pretensió de les persones que portaven la bístia sense cucalons (veus la meva bístia no els ha de mester!) ara es manifesta d’altres formes.
M’agrada el mot i el concepte, En sentit figural tots portam els nostres cucalons Continua
Segurament fa part d’aquella llista de mots que, segons l’edat, es poden considerar perduts o ben vius.
“Persona que menja poc i coses triades”. El diccionari fa referèmcia a persones, El normatiu assenyala “Persona que de tot menja poc”. Continua
Segurament abans era més perceptible, en tot cas hi havia menys renou ambiental.
Els pagesos conten que adesiara el sentia el saulet, la remor de la mar.
Era necessaria un lloc elevat i el vent a favor.
Des de sa Fontpella es sentia el que arribava de sa Punta de n’Amer. Des de Son Llulls el que arribava de Son Serra.
-Heu sentit el saulet?. El vam sentir quan seiem a la fresca!
Un mot que també fa referència al coneixement de Mn. Salvador Galmés. Continua
De totes les accepcions del mot, es voldria enfocar les tres primeres accepciobs de l’apartat III (Les assenyalades en negreta).
Mot ben nostrat i molt usat en un doble sentit. Primer en el de mirar, albirar, adonarse’n (“Has reparat…”.tal cosa?). I també a manera de desafiament o retret. (“Ja ho repararàs!… que faci/cregui tal cosa). Continua
Diumenge, 12 de març, a l’Espai 36, Tallats de Lluna i la Coral de Porreres presenten: La deixa del poeta. Continua
Segurament és una d’aquelles nombroses paraules que, segons l’edat, és més o menys coneguda.
Tota la gent gran sap ben bé que és la cagarel·la, però diarrea ha anat substituint aquell mot. Continua
Quan en Miquel el va veure penjat a la clastra de Son Vives, no va perdre oportunitat:
–Mira un mot perdut!
Com el cas de les eines agrícoles preturístiques, és un d’aquells mots que, al perdre la utilitat, es fan fonent en la immensitat
I això que l’Ajuntament en tenia un de molt complet a disposició dels veinats. Sembla que, com en el cas del piano, ha desaparegut.
No deixa de ser un mot curiós. En el meu entorn infantil l’anomenàvem pescapous (si la memòria no em traeix). Però el diccionari ens remet a cercapous -tam,bé recollit en el normatiu- per anomenar una mateixa eina.
Vosaltres, lectors, com l’anomenàveu? Continua
Anys enrere, sobre tot els al·lots que corrien per fora vila, tenien un flato. S’aturaven, es posaven tres pedretes dins la butxaca i continuaven jugant.
L’informador assenyala que ara no en sent parlar de flatos. No sap ben bé si es que en el seu entorn no se’n donen o si han desaparegut de forma generalitzada.
En tot cas li ho recordà un infant en una excursió. Es veu que no és perdut del tot.(Alguns mots es perden al desapareixer la utilitat o la funció,altres amb l’edat…) Continua
Per aquí s’utilitzava el concepte en un doble sentit:
– petit insecte aque afectava als grans d’arròs o de blat, en aquest cas, conceptualment seria semblant al fraró ja comentat.
-També en sentit figurat com a sinònim de persona calessa (també ja comentat) Continua
Pere Mesquida, que es declara seguidor de la pàgina, assenyalà dos mots. Un, aferra-pilla, ja ha sortit i l’altra, el present, al no trobar-se registrat, (o no haver sabut localitzar), tal vegada no hauria de sortir.
Però, atesa la llarga utilització en l’entorn escolar, en farem una excepció. Molt possiblement “cueta” vé d’acuar, de qui acua… Continua
En Pau el va pescar en una d’aquestes, sempre interessants i singulars entrevistes que Rafel Perelló publica a “centpercent”.
En aquest cas l’entrevistat era el carrioner Pere Blanch Cursach (De ses Talaies) amb el títol “La misèria fa creure i la baldor fa fer grosseries” . Continua
Una altra paraula que deriva de la conversa sobre la utilitat dels marges en el Sant Llorenç preturístic.
Contà n’Antoni que normalment, quan es feia llenya per al forn la feixaven i la col·locaven sobre una branca més grossa i oberta que, amb la bístia, es traginava fins a les cases “a la rosseguera”.
Una adaptació o localisme derivat de rossegar
Parlàvem dels marges, de la riquesa dels marges vegetals que volten les finques.. Alguns eren partioners, les soques determinaven fins on es podia arribar.
De banda estatge d’animalons diversos, les visites als marges sempre resultaven profitosos. S’hi podia trobar llenya prima per al forn, una troçada que servis de mànec d’eina o d’arada, i un pal llarg per al gatzoll.
-No saps que és un gatzoll? Continua
Tal vegada una de les imatges tòpiques d’un espitrellat, en sigui la imatge del legionari amb la seva presència i fama de mascle alfa.
La modalitat local -el mateix diccionari remet a “espitregar”, recollit també en el “Normatiu”- espitrellat que es presenta es nodreix d’una referència a un escrit de Salvador Galmés. Continua
-S’altre dia vaig pensar amb tú. Saps un que fa molt de temps que no he sentit: terringo, Pegar un terringo hahaha.
-Espera que si no ho apunt després no les recordo…
Aquestes frases entre l”escomesa i la curta conversa sobre el món i la bolla. Ben aviat ja vam tenir un cotxe al darrera. No ens poguérem allargar més.
Curiosa la diferència entre l’accepció recollida a Manacor i la recollida a Palma. Continua
No sé ben bé si es pot considerar “mot perdut”. En tot cas entre l’absolescència programada i el costum d’usar i tirar, les osques dels ganivets no són moda.
Ja sorprèn escoltar el característic so del xiulet dels esmoladors que feien desaparèixer les petites osques de tisores i ganivets.
En negreta s’assenyales les accepcions i expressions més habituals del nostre entorn. Continua