El verb escaure també va perdent ús.
-Aquest color li escau molt bé! (o molt malament)
-Aquest vestit, trob, que t’escau!
En el nostre entorn s’usava, fonamentalment, en la primera de les accepcions. En la segona s’emprava més el verb “estravenir” i enm la tercera “sopegar” Continua
El següent mot que ens ha fet arribar en Pep Lluís Soler és rusca. Li va revenir l’altre dia mentre dos voltors (sí, ho heu sentit bé) planejaven per damunt l’escola. “Aquests dos deuen tenir molta rusca si són per aquí” va dir-se a si mateix en Pep i d’aquí al sac dels mots perduts. Continua
Es curiós el funcionament del cervell, pots tenir nombrosos mots emmagatzemats sense adonar-te’n. Son allà en un racó de la memòria i llavors, sense saber ben bé perquè, sorgeixen en un moment determinat i es fan presents.
Tal és el cas d’empassolar. Mot que surt a les rondalles i és present en els record, però que fa temps, potser anys, segurament, no havia utilitzat.(Encara que, a dir ver, no sempre utilitzam els mots a plena consciència) Continua
Pep Lluís Soler ens fa arribar aquest mot tan genuí de Mallorca i que, com bé diu, de cada pic se sent manco. Ell li ha vengut al cap quan l’altre dia jugant amb els fills va dir l’espressió “tira-la a la rossegueta”. Continua
-I què és això?
-No saps que ès un relliu?
-No
-Un pa petit, llarguer…
Si fa no fa aquest fou el diàleg que acompanyà la proposta del mot.
Ja s’ha comentat altres vegades, els mots -com moltes actituds i creences- va lligats a l’entorn més immediat, és a dir a la família.
El mot, a més, té el valor afegit de ser ben nostre, del Llevant de Mallorca (No es trobarà, idò, en el normatiu DIEC2)
Desconeixia el mot en el sentit que mostrà n’Antoni Font per WhatsApp privat.
Sabia allò de la camisa o del paper mastegats, també havia sentit l’expressió “mastegar fesols”… però m’era ben desconeguda l’acepció aplicada a les someres (extensible a altres bísties). Continua
Pedro Servera ens envia una altra suggerència: greny, que al diccionari surt destacat com “mot propi de Sant Llorenç”. Continua
Caparrut a nivell general, rebec en sentit més afinat o el castellanisme “reaci” han anat substituint, per extensió, aquest bell mot.
Quan na Bel el va suggerir em sonà, ja l’havia sentit altres vegades, però fins a mirar el diccionari no li vaig conèixer la definició.
El en nostre entorn, els porcell de llet tenen fama de repropis
Ben mirat tots en som una mica de repropis, encara que acostumem a atribuir la qualitat als altres. Continua
El mot d’avui és vernis (que no vernís) referit al líquid espès i negre que per exemple a vegades trobam a alguna roca a la platja. Vos sona? Potser als més joves ja no… Continua
A l’entorn llorencí, les dues paraules es consideraven sinònimes. Anava per famílies. Per a algunes el lloc n estava i dormia la bístia era la boal i per a altres la païssa. I encara hi havia un tercer grup, les famílies que usaven indistintament els dos mots.
Amb la desaparició de la necessitat de disposar d’una bístia, per a tasques laborals i de transport, s’han anat perdent els mots. Mots de significat diferent que, per extensió, a nivell popular es barrejaven. Continua
Collar, cadeneta… alguns mots a poc a poc van substituint la nostrada vieta, tan singluar de la parla llorencina, com bé va expressar Joan Llull en un article de fa uns a anys que analitzava el parlar llorencí. Potser no estigui perdut, però en du camí! Continua
En el Sant Llorenç pre turístic era mot ben viu: No passis ànsia!: Ara en diem No et preocupis.
Té una ànsia terrible, ara, no se’n pot estar o no pot esperar.
Segons assenyala la premsa hi ha persones llorencines que passen ànsia per la deficient atenció sanitària. D’altres, de forma anànima, manifesten la seva ànsia per la falta de neteja dels carrers… Continua
Substituït cada dia més per altres mots més general com cridar, manar silenci, silenciar… és una expressió que ja no se sent tant. Continua
Amb un dia de retràs es publica un mot que vaig engospar a la xarxa.
Volia enfocar la darrera de les accepcions que apareixen en el diccionari Alcover-Moll. En primer lloc perquè fa referència a una frase de Salvador Galmés, però també perquè en l’ús intuitiu del nostre entorn “fer destralejar” una persona era treure’l del solc, de la rutina…No sempre en sentit d’exaltar o de fer enfadar; també s’usava al inquietar fent bromes.
En època de matances solien fer destralejar els infants: penjant la cua del porc, enviant a cercar la màquina de pelar patates i coses semblants.
Jo no diria que és perdut però sí que de cada pic se sent dir més l’estrangerisme shandy en substitució d’aquest mot tan nostrat (passat Vilafranca ja no el coneixen), així que seria una llàstima perdre’l.
Aprofit l’article, per cert, per llançar una pregunta al vol. Ho discutírem l’altre dia amb en Pedro Trompes, del bar Ca’n Pedro (perquè veieu que l’estrangerisme esmentat comença a canviar l’entorn): vosaltres deis xopet a tot (cervesa amb llimonada i amb gaseosa) o només a la cervesa amb gaseosa? Continua
En Serafí Lliteres, acaba de llançar el mot, per WhatsApp intern, als editors de Card.cat.
Ben interessant resulta la consulta dels diccionaris.
En els anys cinquanta i seixanta en moltes cases es preparava “ensiam”: lletuga amb ceba i tomàtiga, trempat tot amb sal, oli i vinagre per acompanyar els “plats de calent”.
Val a dir que aleshores, en el nostre entorn, la “lletuga d’enciam” es limitava a la que ara coneixem com a romana.
A vegades, segons època i família, també acostumaven a trempar endívies i cama-roges. Continua
Curiosament de cada pic n’hi ha més, o que almanco els costa més i necessiten la intervenció de la cìencia (el fet se mereix un estudi ben seriós de per què està passant), però el mot no se diu tant. Potser perquè sona més gruixut, o per simple desconeixença, però el sinònim més estàndard “estèril” s’està imposant. Continua
A vegades, pot semblar que en la parla habitual, s’usen mots de forma un tant aleatòria, però les coses no sempre són el que semblen.
N’Antoni contava una anècdota sobre una padrina i el seu nét. Quan aquest feia una trastada o la padrina, per algún motiu es molestava, amb tò un tant despectiu li deia “pabordo”.
Al marge de ressenyes històriques, un mot ben poc usat en les converses habituals. Particularment no el recordava ni coneixia les diverses accepcions que mostra el diccionari.. Continua
“-No siguis cleca!” o “-Aquella és un poc cleca” eren expressions despectives referides a una al·lota o una dona.
El diccionari, com no podria ser d’altra manera, reflecteix el masclisme imperant.
En el nostre entorn no era habitual anomenar cleca a la vulva. El mot s’usava fonamentalment en sentit despectiu. Continua
La lectura, sempre parcial i a petits glopets, del DCVB, sempre resulta entretinguda, lúdica i formadora.
No sé si calçar s’hauria de considerar mot perdut. Potser en alguna de les accepcions si que ho és:: afegir ferro a una fulla, acostar terra a les hortalisses, amb la desaparició de les generacions pageses van minvant l’ús.
Així mateix el mot ajuda a entendre l’expressió: “saber quin punt se calça” Continua