Mots perduts: empassolar

Es curiós el funcionament del cervell, pots tenir nombrosos mots emmagatzemats sense adonar-te’n. Son allà en un racó de la memòria i llavors, sense saber ben bé perquè, sorgeixen en un moment determinat i es fan presents.

Tal és el cas d’empassolar. Mot que surt a les rondalles i és present en els record,  però que fa temps, potser anys, segurament, no havia utilitzat.(Encara que, a dir ver, no sempre utilitzam els mots a plena consciència) Continua

Mots perduts: relliu

-I què és això?
-No saps que ès un relliu?
-No
-Un pa petit, llarguer…

Si fa no fa aquest fou el diàleg que acompanyà la proposta del mot.
Ja s’ha comentat altres vegades, els mots -com moltes actituds i creences- va lligats a l’entorn més immediat, és a dir a la família.

El mot, a més, té el valor afegit de ser ben nostre, del Llevant de Mallorca (No es trobarà, idò, en el normatiu DIEC2)

Continua

Mots perduts: repropi

Caparrut a nivell general,  rebec en sentit més afinat o el castellanisme “reaci” han anat substituint, per extensió, aquest bell mot.

Quan na Bel el va suggerir em sonà, ja l’havia sentit altres vegades, però fins a mirar el diccionari no li vaig conèixer la definició.

El en nostre entorn, els porcell de llet tenen fama de repropis

Ben mirat tots en som una mica de repropis, encara que acostumem a atribuir la qualitat als altres. Continua

Mots perduts: païssa i boal

A l’entorn llorencí, les dues paraules  es consideraven sinònimes. Anava per famílies. Per a algunes el lloc n estava i dormia la bístia era la boal i per a altres la païssa.  I encara hi havia un tercer grup, les famílies que usaven indistintament els dos mots.

Amb la desaparició de la necessitat de disposar d’una bístia, per a tasques laborals i de transport, s’han anat perdent els mots. Mots de significat diferent que, per extensió, a nivell popular es barrejaven. Continua

Mots perduts: ànsia

En el Sant Llorenç pre turístic era mot ben viu: No passis ànsia!: Ara en diem No et preocupis.
Té una ànsia terrible, ara, no se’n pot estar o no pot esperar.

Segons assenyala la premsa hi ha persones llorencines que passen ànsia per la deficient atenció sanitària. D’altres, de forma anànima, manifesten la seva ànsia per la falta de neteja dels carrers… Continua

Mots perduts: destralejar

Amb un dia de retràs es publica un mot que vaig engospar a la xarxa.

Volia enfocar la darrera de les accepcions que apareixen en el diccionari Alcover-Moll. En primer lloc perquè fa referència a una frase de Salvador Galmés, però també perquè en l’ús intuitiu del nostre entorn “fer destralejar” una persona era treure’l del solc, de la rutina…No sempre en sentit d’exaltar o de fer enfadar; també s’usava  al inquietar fent bromes.
En època de matances solien fer destralejar els infants: penjant la cua del porc, enviant a cercar la màquina de pelar patates i coses semblants.

Continua

Mots perduts: xopet

Jo no diria que és perdut però sí que de cada pic se sent dir més l’estrangerisme shandy en substitució d’aquest mot tan nostrat (passat Vilafranca ja no el coneixen), així que seria una llàstima perdre’l.

Aprofit l’article, per cert, per llançar una pregunta al vol. Ho discutírem l’altre dia amb en Pedro Trompes, del bar Ca’n Pedro (perquè veieu que l’estrangerisme esmentat comença a canviar l’entorn): vosaltres deis xopet a tot (cervesa amb llimonada i amb gaseosa) o només a la cervesa amb gaseosa? Continua

Mots perduts: ensiam (enciam)

En Serafí Lliteres, acaba de llançar el mot, per WhatsApp intern, als editors de Card.cat.
Ben interessant resulta la consulta dels diccionaris.

En els anys cinquanta i seixanta en moltes cases es preparava  “ensiam”: lletuga amb ceba i tomàtiga, trempat tot amb sal, oli i vinagre per acompanyar els “plats de calent”.

Val a dir que aleshores, en el nostre entorn, la “lletuga d’enciam” es limitava a la que ara coneixem com a romana.
A vegades, segons època i família, també acostumaven a trempar endívies i cama-roges. Continua

Mots perduts: paborde

A vegades, pot semblar que en la parla habitual, s’usen mots de forma un tant aleatòria, però les coses no sempre són el que semblen.

N’Antoni contava una anècdota sobre una padrina i el seu nét. Quan aquest feia una trastada o la padrina, per algún motiu es molestava, amb tò un tant despectiu li deia “pabordo”.

Al marge de ressenyes històriques, un mot ben poc usat en les converses habituals. Particularment  no el recordava ni coneixia les diverses accepcions que mostra el diccionari.. Continua

Mots perduts: cleca

“-No siguis cleca!” o “-Aquella és un poc cleca” eren expressions despectives referides a una al·lota o una dona.
El diccionari, com no podria ser d’altra manera, reflecteix el masclisme imperant.
En el nostre entorn no era habitual anomenar cleca a la vulva. El mot s’usava fonamentalment en sentit despectiu. Continua

Mots perduts: calçar

La lectura, sempre parcial i a petits glopets, del DCVB, sempre resulta entretinguda, lúdica i formadora.
No sé si calçar s’hauria de considerar mot perdut. Potser en alguna de les accepcions si que ho és:: afegir ferro a una fulla, acostar terra a les hortalisses, amb la desaparició de les generacions pageses van minvant l’ús.

Així mateix el mot ajuda a entendre l’expressió: “saber quin punt se calça” Continua