El mot va sortir a la conversa de cafè i em va resultar sorprenent. “No té empena” és expressió que adesiara encara s’usa per assenyalar que una cosa no és bona, o no serveix. Però desconeixia “empena” com a part superior de les sabates.

Sorgí de forma espontània quan parlava del cercadors de soles de mòbil.”Aquestes soles escara poden aguantar una altra empena” Continua →

Amb gairebé set anys (28/09/2017) i unes set-centes paraules és desig de refredar la secció. No es vol ver un tancament definitiu, poden anar sorgint nous mots d’aquests que hem considerat “perduts”, però sense la publicació amb el ritme i periodicitat aplicada fins ara. Continua →

Potser un d’aquells clàssic mots en que l’ús depèn de l’edat de la persona que parla. Diria que tothom coneix el color que mostra un “moix virat” però alhora sé que no és cert. Moltes personesx no n’han sentit parlar mai. Continua →

Molts usat en el Sant Llorenç agrícola, sobre tot quan, a moltes cases, feien una pasterada a la setmana.
Ho deien del pa quan començava a ser rostit. O millor dit, quan una vegada llescat no es consumia i la capa exterior de la llesca s’anava endurint en contacte amb l’aire.

El mot `podria ser un exemple del joc de les paraules. El pa tenia crota i si es deixava fora del drap o del calaix, es crostaparava. Una ferida tenia crostera, la terra al secar-se la part superior, també crostaparava…. Continua →

Nosaltres, aquí, en diem “crestaiar”
Paraula ben escaient en aquesta època en el Sant Llorenç agrícola.
Més concretament en el Sant Llorenç hotolà, quan es regava per irrigació o invasió de l’aigua en parades, planes i crestallades.
Les zones d’horta eren comptades, sols on hi havia aigua superficial on rejaven fonts
Tot abans de l’aparició de les canonades de plàstic plàstic per als diversos tipus de goteig.

Normalment determinats cultius (alfals, ravanets, mongetes….) es sembraven en parades, mentres altres (tomàtigueres, pebrers….es sembraven en solcs,també crestallats Continua →

Per semblança, dels “estar en joli” d’ahir, al juli d’avui.

Juli, fer juli, va ser molts anys una paraula ben viva en carrers i patis escolars, lligda al jocs de botar corda.Joc fonamentalment femení al que, acciodentalment, s’hi afegien els nins. Continua →

No confondre amb “juli” usat en determinats jocs infantils.

“Estar en joli” és una locució que no llista en els records conscients.Potser paraula viva o perduda què no consta en el registre familiar. Continua →

Per aquí en diem “escovar” al fet de arrabassar i tallar la cua a determinats animals.

Es va comentar al tractar la paraula “torcedor”. La relació de les persones amb els animals ha canviat de verd en blau. Cert és que ha hagut d’apareixer una llei de benestar animal per acabar de convèncer als indecisos, però cert és que la relació va canviant.

També en un entorn de passat s’hauria de posar la paraula que es presenta. Encara hi ha pastors que tallen la cua a les ovelles i d’altres que arrebassen la cua a determinades aus, però de cada dia van minvant (si mes no així ho volem creure) Continua →

La conversa és diversa. Cada persona té els seus interessos, el seu relat i els temes que li son plaents.

Un dels temes, apareguts i finits de rempellada ens situen en anys passats, quan el maltracte animal era considerat “normal”. Veure pegar a les bísties, als cans, i fins i tot a les ovelles, era espectacle gairebé diari, fruit tant de l’autoritarisme generalitzat com del desconeixement..
Una eina de control per a les bísties era el torcedor.
Sortosament tot això ja és passat. Continua →

En el nostre entorn, generalment, “fer una eixida” és fer quelcom festós i relativament extraordinari. Tant pot fer referència a un grup que surten per berenar plegats com quan es pacta qualsevol acció no habitual.

El Diccionari mostra moltes altres i variades accepcions. Continua →

En Jaume assenyala que a Felanitx anomenen així la planta que du molta força o que va molt bona.

No recordo haver-la sentida mai en el meu entorn familiar, Podria ser, idò, un exemple de la utilització (o no utilització) de determinats mots en entorns concrets. I també exemple de la pobresa lèxica que, a nivell individual, si fa no fa, molts tenim.

Paraula que el normatiu, en sentit més restrictiu, també recull. Continua →

Mot curiós el que presenta en Jaume.

Cap de les accpcions surt en el normatiu. El Diccionari sols posa una pronúncia recollida a Manacor i ramet a desfilagarxar.

“Desfer a fils, és el que nosaltres entenem com desfilagassar. Potser l’haurem de considerar un localisme. Es a dir, ben nostre. Continua →

El normatiu remet a “sucar”, l’Alcover-Moll mostra el (V.suc art,2), però cap de les accepcions és tan contundent, clara i usada -si mes no en el nostre entorn- com la que, de forma críptica, assenyala el DCVB.

Vaig tenir un company de feina aque adesiara assenyalava “El que més emprenya de pegar un suco, és que no pot donar la culpa a ningú” . Cert, És tan personal això de pegar amb el cap on manco esperes… Continua →

Avui un mot encara ben viu.

El President en fa un suggeriemnt indirecte al mostrar un article d’elnacional.cat que assenyala que és la paraula catalana amb més significats diferents (N’assenyala 19)

En el nostre entorn, amb la forma “cotre” era sovint usat en una variant de l’accepció sisena, per confirmar o adherir-se al que una altra persona assenyalava.(sinònim de “en faltaria més”, “jo també ho pens”, es clar que sí!…)

Continua →

Al llarg de molts anys va ser paraula ben viva en la parla llorencina.

A fora vila, moltes cases, tenien una vaca,  cabreso ovelles per poder disposar de llet fresca. Amb el sobrant de la llet, bona part de les families que tenien algun d’aquests animals provaven de fer formatge.

Val a dir que no sempre sortia bé, però…al quallar la llet i passar-la pel fogasser sortia el serigot del qual, altra vegada encalentit, en sortia el brossat.

Tot un procés, lent i pacient d’èpoques pàssades.

(Paraula no recollida en el normatiu)

Continua →

Una altra paraula agrícola, lligada a la feina amb tracció animal. Es així que deixa de ser útil i es perd Continua →