Mots perduts: Meco

Si no fa gaire xerràvem del mot mec/meca, avui ho feim de meco, de forma similar i que igual que l’anterior encara avui en dia designa el malnom d’algunes famílies llorencines. I és que els malnoms no es posaven per posar, sinó que sovint es feien a partir d’adjectius i noms del vocabulari de fa un temps. Per això algunes paraules, com les de mec/meca i meco, ja no s’usen potser en el dia dia però sí com a malnoms. Continua

Mots perduts: ponderar

Bella paraula. Molt usada per la generació que ens precedeix i ben poc per la que ens segueix.

De la conversa de cafè mantinguda avui matí se’n podria deduir que en alguns entorns familiars s’utilitzava fonamentalment en la primera de les accepcions, mentre que en altres entorns s’usava la segona. La bellesa de la parla! (de cada dia més en perill). Continua

Mots perduts: moltó

El concepte a vegades surt en els vells contractes d’arrendament de les possessions (per allò de “…2 parells de capons, un parell de pollastres, un moltó i un anyell, un quintar de formatge…”

En la parla jo no le sentit mai. Per aqui al mascle de l’ovella li diem el xot (en altres indrets el coneixen també com merdà).En tot cas,els nombrosos refranys que es relacionen evidencien el seu ús. Continua

Mots perduts: vulla

El refrany “No es mou fulla que Déu no vulla” o la frase que va enviar Joan Umbert “on es vulla es fa un pecat“. La lletra de la sibil·la “…de l’infern nos vulla guardar…” i el record de converses amb gent gran  (el meu padrí i els seus germans tendrien, ara, a l’entorn dels cent-trenta anys) amb els seus “quesvulla” (qualsevol cosa) o “on es vulla” (a qualsevol indret) es poden considerar testimonis d’un mot ben perdut i considerat arcaic..
Els motius de la pèrdua i l’evolució del mot ja és cosa de filòlegs. Continua

Mots perduts: llavorim

Com no podia ser d’altra manera perquè encara és viu, en Pau Quina el té a la llista del malnoms (Quina,P.(2005). “Els malnoms de Sant Llorenç”. Sant Llorenç: Flor de Card -Pou Vell núm.7-)

Però, ara i aquí, es vol retre recordança tant a la realització amb la plana o ribot de fuster, -en bona part perduda-, com a lús, múltiple, que s’acostumava a fer-ne:  des de llit per a la gàbia dels conills o el nieró de les galines, passant per l’encenall del foc, o com a fregall, mesclat amb serradís, per a les rajoles de ciment polit que es posaren de moda en els anys cinquanta i seixanta en substitució del tradicional trespol de calç i grava. Continua

Mots perduts: unglera

He hagut de patir les molèsties d’una unglera -no confondre amb panadís, també perdut- per adonar-me’n que el mot és perdut.

Es tema estudiat i sabut quan dues llengues comparteixen un mateix territori, si no s’adapten mesures de compensació, la gran es va menjant la petita. Basta veure -filòlegs a banda- l’enfilall de castellanismes que, de forma inconscient i diària, normalment empram. Continua

Mots perduts: secall.

Ara mateix, temps teòric de collita d’ametles, encara vigent en altres indrets de l’Illa.
S’ha dit altres vegades, els mots, com els objectes van lligats a la utilitat. El concepte secall, a nivell locals molts anys lligat a la tercera de les accepcions ha perdut vigència perquè al no haver-hi ametlers per collir-hi ametles, no cal separar els secalls. Els secalls sense bessó o de bessó molt prim, desvirtuaven la prova que s’acostumava a fer per determinar el preu. Per això es retiraven. Continua

Mots perduts: aferra-pilla

L’imaginari de les Festes Patronals pot portar, també, als jocs infantils, Al rompre olles i la posterior aferra-pilla dels caramels i objectes de l’olla.

Però com bé comenta Rafel Duran a la Imatge de les “corregudes de cintes”  (Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar) que surt a la portada del programa de les festes d’enguany, el costum canvien: “Fixau-vos en la quantitat de nins i l’absència d’adults, en l’al.lotea que seu damunt la paret del Lloc Sagrat,” Continua