El refrany “No es mou fulla que Déu no vulla” o la frase que va enviar Joan Umbert “on es vulla es fa un pecat“. La lletra de la sibil·la “…de l’infern nos vulla guardar…” i el record de converses amb gent gran  (el meu padrí i els seus germans tendrien, ara, a l’entorn dels cent-trenta anys) amb els seus “quesvulla” (qualsevol cosa) o “on es vulla” (a qualsevol indret) es poden considerar testimonis d’un mot ben perdut i considerat arcaic..
Els motius de la pèrdua i l’evolució del mot ja és cosa de filòlegs. Continua →

De la llista de mots perduts pendents de publicar, atès que avui és el dissabte de la Mare de Déu, n’he cercar un que tengués alguna relació amb la festa.

Fer-se sa clenxa s’ha anat substituint per pentinar-se.
Sabates netes i clenxa ben feta, elements imprecindibles, deien abans, en qualsevol festa. Continua →

Com no podia ser d’altra manera perquè encara és viu, en Pau Quina el té a la llista del malnoms (Quina,P.(2005). “Els malnoms de Sant Llorenç”. Sant Llorenç: Flor de Card -Pou Vell núm.7-)

Però, ara i aquí, es vol retre recordança tant a la realització amb la plana o ribot de fuster, -en bona part perduda-, com a lús, múltiple, que s’acostumava a fer-ne:  des de llit per a la gàbia dels conills o el nieró de les galines, passant per l’encenall del foc, o com a fregall, mesclat amb serradís, per a les rajoles de ciment polit que es posaren de moda en els anys cinquanta i seixanta en substitució del tradicional trespol de calç i grava. Continua →

S’ha de considerar mot perdut perquè, avui, ningú ja es dedica a escoar res.  I en tot cas es consideraria maltracte animal.

Mirant les accepcions que mostra el DCVB veurem que les nostres arrels no són tan primmirades: escoaven cans, ovelles, galines, dragons, cebes, raïms…

Continua →

He hagut de patir les molèsties d’una unglera -no confondre amb panadís, també perdut- per adonar-me’n que el mot és perdut.

Es tema estudiat i sabut quan dues llengues comparteixen un mateix territori, si no s’adapten mesures de compensació, la gran es va menjant la petita. Basta veure -filòlegs a banda- l’enfilall de castellanismes que, de forma inconscient i diària, normalment empram. Continua →

L’imaginari de les Festes Patronals pot portar, també, als jocs infantils, Al rompre olles i la posterior aferra-pilla dels caramels i objectes de l’olla.

Però com bé comenta Rafel Duran a la Imatge de les “corregudes de cintes”  (Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar) que surt a la portada del programa de les festes d’enguany, el costum canvien: “Fixau-vos en la quantitat de nins i l’absència d’adults, en l’al.lotea que seu damunt la paret del Lloc Sagrat,” Continua →

A vegades una mateixa paraula és proposada per varis lectors de la secció. Tal és el cas. A vegades pronunciat batcollada o betcollada (aquesta darrera potser la més usada en el nostre entorn).

Semblant acció és coneguta també per clatellada o clotellada Continua →

“Per Sant Llorenç, figues a querns”
Però que és un quern?  El refrany mostra que era -així en passat- una paraula ben viva. Per Sant Llorenç es podien collir de quatre en quatre. Continua →

Sortosament, si mes no en el nostre entorn, resta lluny el temps de la fam. Des de fa anys no es sent parlar d’espectaculars panxades, d’aquelles singulars i pantagruèliques, però alguns  encara n’hem pogut veure alguna, si més no em part. I molts sentir contar alguna eixida de menjar de forma exagerada, sobre tot referit al dinar/sopar de matances. Hi havia persones que, aprofitant l’avinentesa, eren capaços de menjar-ne tres o quatre plats d’arròs i… faràs nyoc!, no has de fer nyoc!

Per extensió “ha fet nyoc!” es diu, encara ara, d’aquell que ha sobrepassat les expectatives en alguns dels àmbits de la vida. Continua →