50 anys del Club Card. Etapes i característiques

Com cada divendres, continuam amb aquesta sèrie de petites narracions o comentaris relatius al Club Card, intentant entendre, amb ulls d’avui, el que va passar fa cinquanta anys.

Es comenten etapes i característiques amb especial èmfasi en els motius que provocaren l’expulsió del local social situat a la segona planta de l’Ajuntament així com les circumstàncies que impossibilitaren retrobar l’èxit popular inicial.

50 anys del Club Card. PN/4 Etapes i característiques

(Imatge: Ball de bot a Son Berga, inici del Card en Festa, de Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar. Arxiu de Francesca Galmés)

Dones i festes populars

10 de gener de 2022. Mitjan matí. Trajecte curt. IB3 ràdio pels altaveus del cotxe. La primera veu és la d’un home, deduesc que parla de les festes de Sant Joan a Ciutadella. Amb veu segura assenyala “les dones saben bé quin és el seu paper a les festes de Sant Joan”.
Es cas de tenir cabells s’haguessin adreçats, com els pels de l’esquena del moix quan s’enfronta amb un ca. -Què ha volgut dir aquests home?. Que els homes han de muntar els cavalls i les dones han  de fer coques?. Hagués pogut orientar la seva opinió de moltes maneres però va triar dir el que sentia, la crua realitat. I així ens va!

El programa segueix fent una entrevista a una de les dimònies de Manacor. Continua

Una vacuna lliura sense patents?

Aquest article del diari El País que vos enllaç mostra una altra manera (utòpica?) de fer arribar les vacunes a la gent, sense patents, sense que grans empreses se facin no ja riques, sinó que milionàries, i impedir així incoherències com que al primer món vacunem ja els infants (fet més secundari, que no vol dir que haguem d’obviar) mentre a altres països en via de desenvolupament encara no es vacuni ni als adults (fet molt més primordial, però com que no tenen diners per pagar les costoses vacunes…). Continua

50 anys del Club Card. PN/3 Primera activitat, primers problemes

De banda la festa d’inauguració, un campionat local de ping-pong, un concurs de felicitacions de Nadal, la cavalcada dels Reis d’Orient i la representació del “Rei Herodes”, foren les primeres activitats del Club Card, Si a aquestes primeres hi afegim les de febrer i març: excursions, “Flor de Card”, conferències i cinema (més els campaments a l’estiu), tendrem un ampla ventall ben en línia del que s’havia treballat en el llarg procés de gestació.

Unes primeres activitats que defineixen el que hauria de ser el Club Card en aquella primera etapa tant a nivell del “que” com a nivell del “com” que vendria definit, en certa manera, per l’estructura del poder de decisió. Continua

Epifania

Tres nits. Dissabte de Reis, l’alegria més gran de l’any quan érem nins. Corrien els anys setanta, fent via a poc a poc. Record el fred d’una nit de Reis en particular, la finestra del carrer Creu esbatanada on havíem deixat nodriment per a les bísties dels Màgics d’Orient.  Record l’olor de l’aire fred, i sobretot la màgia que emanava dels astres aquell vespre. En tornar de missa, en lloc de faves trobàrem sumptuosos regals. Continua

50 anys del Club Card. PN/2 Les claus de l’èxit

Tant si contemplam la llista de socis fundadors com si ens guiam pel ritme d’activitats de la primera etapa (1972-1975), o pel ventall de seccions que continuaren en la segona de les etapes (1977-1981), sense dubtar-ho s’haurà de considerar una iniciativa exitosa.
Vegeu, al meu entendre quines són les claus de l’èxit.
Unes claus que s’aplicaren de forma intuïtiva però que s’han de considerar encara ben vives a dia d’avui per a qualsevol inciativa social o cultural.

De la premsa: Desmond Tutu i la neutralitat

El dBalears.cat d’ahir publicava un interessant article de Bernat Joan sobre la defunció i filosofia del bisbe anglicà Desmond Tutu, Premi Nobel de la Pau.

De l’article m’interessa destacar el concepte de neutralitat que s’hi exposa. Diria que de la mateixa manera que no és possible la “no comunicació”, tampoc és possible la “neutralitat”. Continua

Món: Progrés?

Se sent dir amb molta freqüència la paraula progrés, i no sempre és així. Els indis nord-americans, que només volien menjar i cobri, no varen trobar pertinent atendre aquestes demandes seves, havien de donar pas al progrés…i així els hi va anar.
Només afegir una imatge de l’evolucio d’una eina (entrescador) a una altra molt més complexa i cara de feina i de materials, que servia pel mateix:progrés? Continua

Comunicació

Una de les accepcions de la paraula «escoltar» diu que és una acció voluntària que implica intencionalitat per part del subjecte, a diferència de «sentir», que significa simplement percebre per l’oïda. Un pot dir que «ha sentit» un renou que no sap d’on li ve o que no ha entès bé el que li diuen perquè no ho ha «sentit bé». El que no pot dir és que ha «escoltat» un tro o que no «escolta» bé el seu interlocutor perquè hi ha interferències. Si no l’escolta bé és perquè no hi para esment o perquè el seu capet vola per altres indrets.
Això que per als més vells ens pot semblar una obvietat, per una gran part dels periodistes o entrevistats que surten per la televisó no ho és tant i sembla que el verb «sentir» (o en castellà «oir») ha desaparegut del diccionari per donar pas exclusivament a «escoltar» (o «escuchar»).
Potser que siguí un poc maniós, però cada vegada que ho sent, em fa ganes de no escoltar-ho més. Continua

MÉS posa en marxa una campanya per denunciar les complicitats amb la violència masclista

Davant la celebració del 25-N, Dia Internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones, MÉS per Mallorca ha fet una crida, dirigida especialment als homes, per “acabar amb aquesta passivitat davant les actituds masclistes”. A través de la sectorial FeminisMES, la formació ecosobiranista ha fet públic un manifest on interpel·la el conjunt de la població i recorda que “hem de ser conscients, tots i totes, de que rompre la cadena del patriarcat és a les nostres mans, identificant comportaments que denigren les dones i no només no replicar-los sinó oposant-nos-hi obertament”. Continua

Entrevista a Pep Jaume

De la mateixa manera en què férem una entrevista a Mateu Puigròs, quan deixava el càrrec de batle després de 26 anys d’ocupar-lo, hem cregut oportú fer-ne una altra al batle nou, en Pep Jaume, que agafa la vara en representació d’un partit que ja la va portar a la primera legislatura de 1979, de la mà d’Ignasi Umbert. Ens rep en el saló d’actes i, sense més preàmbuls, començam l’entrevista, elaborada per Tomàs Martínez i Josep Cortès:

Et vares presentar per primera vegada el 1995, el mateix any en què Mateu Puigròs va aconseguir la batlia, en el vuitè lloc de la candidatura. Què et va decidir a fer costat a la llista del PSOE?

Pareix un tòpic, però els que em feren decidir a anar amb la llista del PSOE era gent coneguda de canostra, amics dels meus pares… bona gent.

O sigui, et va influir més l’ambient familiar que el polític…

En aquell moment, sí. Continua

Crònica informal II. Ja tenim batle nou

-L’elecció d’un batle llorencí després de 26 anys de tenir-lo carrioner per força havia de despertar molta expectació, per això l’equip de govern va acordar que el ple extraordinari del 20 de novembre se celebràs a l’Espai36, ja que en el saló d’actes de l’Ajuntament només hi cap una dotzena mal comptada de persones…

-O hi va haver eleccions? Jo em pensava que només era un pacte entre el PSOE i el GISC i que bastava canviar la vara d’amo…

-Idò anaves errat: el pacte no era només entre el PSOE i el GISC, sinó que també l’havien signat MES i EL PI. Abans de res, però, et diré que la sala gran de l’Espai36 estava plena fins la bandera, amb una gran taula grisa formant un semicercle damunt l’escenari; darrera ella, un domàs negre que feia de fons i, a un racó, un retrat del Rei i la Reina, que per lo vist ho manen les ordenances. Continua

Crónica informal I: bon vent ve

Després de quatre anys de no publicar cap Crònica informal –la darrera va esser el 19 de novembre de 2017, en què en vaig reproduir una altra del gener de 1985 (que, per cert, era falsa: me l’havia inventat), he considerat oportú publicar-ne dues de seguides, perquè crec que l’ocasió s’ho mereix. La primera correspon a la primera elecció de Mateu Puigròs com a batle de Sant Llorenç, que vaig publicar a Flor de Card el juny de 1995; la segona, al plenari de 20 de novembre, en què acabarà la seva tasca com a primer regidor del nostre municipi per entregar la vara a Pep Jaume. Vet-aquí la primera::

Que te pareix, secretari,
que puc anar confiat,
amb so poble que está alçat
a favor d’es meu contrari?
“El rei Herodes” Continua

Entrevista a Mateu Puigròs

Aprofitant l’avinentesa de què dissabte, dia 20, en Mateu Puigròs deixarà la batlia de Sant Llorenç, després de 26 anys d’haver-la ocupada de manera ininterrompuda, hem cregut oportú fer-li una entrevista per a Card.cat, entrevista que ha estat elaborada per Tomàs Martínez i Josep Cortès.

T’ho pensaves mai, el 1979, que series regidor durant 18 anys i batle durant 26?

No, ni lo primer ni sobretot lo segon, de cap manera. En aquelles eleccions vàrem partir amb la idea d’aconseguir almanco un regidor perquè a Son Carrió també tenguéssim representant, el que passà és que allò es va allargar i al final ha passat el que ha passat.

T’havies marcat un temps determinat per dedicar-te a la política?

Què va, allò va esser totalment circumstancial, no teníem ni tan sols afiliació política. Continua

En Pedro “es sergent”

No el coneixia íntimament, però m’ha fet ganes dedicar-li unes línies avui vespre mateix, després de saber la trista notícia de la seva defunció. Primer, per com de sobtat ha estat tot plegat i segon, perquè sempre el vaig trobar un home entranyable. Era el que es coneix com un policia “de poble”, a la manera d’abans: proper, agradable i generós, però que si t’havia d’estirar les orelles quan feia falta també ho sabia fer. La meva filla de 9 anys, que encara el recorda de quan anava a escola a Infantil (“es policia dels cabells blancs”, li deia ella), no el podia haver definit millor: “El coneixia tothom, papà. Sempre xerrava amb es padrí, amb tu i amb tots”. Continua

Canvi de nom de la plaça Jaume Santandreu

A la reunió de la comissió de Cultura que férem dimecres passat, el regidor de Participació Ciutadana, Nofre Garcia Prohens, em va dir que feien comptes canviar el nom de la plaça Jaume Santandreu –la del quesito– i em va demanar opinió sobre quin nom li posaria. Jo li vaig contestar que potser seria una bona idea demanar-ho a la gent i que Card.cat podria ser un bon mitjà per canalitzar-ho.

Segons la meva opinió –i també la seva– hauria de fer referència a l’alt grau de solidaritat que tenguérem els llorencins per part dels voluntaris que ens ajudaren a netejar el poble. Així, si us sembla bé, podríem obrir un torn de propostes i presentar els resultats a l’Ajuntament.

Us sembla bé?