Per internet m’han fet arribar aquest article tècnic sobre com podríem conviure millor amb la naturalesa i amb certa precaució no veure’ns tan afectats per catàstrofes com ara una torrentada (que tan bé coneixem per aquí). Continua
El dia que els Malalts de Turmell organitzaren una cursa per diversos carrers del poble i els voltants del nucli urbà de Sant Llorenç, la meva dona i jo ens vàrem trobar, quan tornàvem de foravila, que el carrer Gabriel Carrió estava tancat al trànsit rodat. En arribar-hi, vaig demanar a un dels guàrdies municipals què havia de fer per anar a canostra. La seva resposta va esser: «Esperar que acabi la cursa», i ens va girar l’esquena. Com que dúiem coses de pes, tornàrem enrere amb la intenció d’accedir-hi per la carretera de Son Servera, ja que vèiem que d’aquella banda els cotxes podien circular. Així, voltàrem pel camí de la fàbrica de sa Cova i arribàrem al pont que dona a la carretera de Son Carrió, però allà, un altre municipal ens va dir que aquell tram també estava tancat. «Com ho podem fer per arribar a canostra, idò», li vaig demanar. Continua
Mentre redactàvem i es publicaven articles a Flor de Card, com dirien els d’Antònia Font, “vivíem de puta mare”. Les nostres intuïcions eren llei i norma. La tirada d’exemplars i les altes i baixes dels subscriptors ens facilitaven el nombre de “presumptes lectors” i…tots contents!.
Arribà el canvi tecnològic. De Flor de Card es passà a Card.cat. I amb la tecnologia surà la crua realitat: el que fem, el que redactam interessa a ben poca gent. Continua
La flor d’un garrover mascle -aquí li diem “bord” perquè no fa garroves- resulta un bon canemàs per presentar, de forma críptica, una idea substancial, rotunda, transcendent: cada un viu segons el relat que s’ha anat formant, derivat de gens i experiències.
En les meves escadusseres experiències d’acompanyament, en moments circumstàncials, a altres persones ho he pogut comprovar: pots anar fent preguntes fins que topes amb una resposta aparentment -si més no ho sembla- descontextualitzada, improceent, arbitrària… Continua
“Enguany, després de 20 anys, he pogut tornar a estiuejar al meu pis”. Així m’ho contava l’altre dia una coneguda mentre feiem un cafè, fent-me veure que per a ella les limitacions d’horari imposades als pubs i discoteques li havien tornat a donar l’oportunitat de passar l’estiu allà a on tenia costum de fer-ho quan era nina. “Ningú sap el que és viure a dins el renou fins que no ho tasta, quan la resta de gent s’en va a dormir el nostre malson segueix: Gent que crida i fa renou fins a altes hores del matí, fems dels locals veïns que gairebé no et permeten entrar al teu propi portal, vehicles que van i tornen a tota hora, renou de vidres i colps de gent que va fora corda… I quan et desperts, si és que has pogut aclucar els ulls en qualque moment, baixes al carrer i te trobes l’altre part del desastre: brutor arreu, mobiliari urbà fet malbé (fanals espanyats, pintades a les parets, etc), gent que fa les feines al primer lloc que es troba o aquell veinat que han tupat per reclamar un poc de tranquilitat”. Continua
La contundència del text vol enfocar el que és situat en el nostre abast, per deixar de banda el que el supera: el contundent “I jo que hi puc fer?”.
La idea deriva de la recreació del “Nombre de Dunbar”.
En contraposició, i per jugar amb la paradoxa, s’ha triat una imatge simple, tres figues, però plena d’interrogants.(“Es real la realitat?” es demana Watzlawich) Continua
Inspiració és el concepte que alguns amics, creatius, usen quan les coses flueixen sense esforç.
No sé la paraula que acostumen a usar quan, perseguint una idea, donen voltes i voltes sense arribar a trobar l’expressió del que desitgen, quan la musa se n’ha anada a passejar lluny.
He de confessar que no hi crec gaire ni en muses ni en inspiracions, però cert és que, avui, m’ha duit feina trobar la frase, en versió positiva, i la imatge lligada a la frase. Continua
En un món reblit de certeses aparents que conformen els nostres relats, el dubte és mal aribat. Aviat apareix el despectiu “cagadubtes!”.
Amb tot i amb això, segons assenyalen els entesos, abandonar les pròpies certeses i conrar dubtes és el millor camí per descobrir nous hotitzons. Per guaitar en el que hi ha més enllà del nostre coneixement. Continua
Llei 20/80
Justificació:
-“El sol surt per a tots”, “Tots són iguals!” o fins i tot el títol de la pel·lícula de M. Summers (1982) “To er mundo e güeno!” es podrien erigir en paradigmes d’un generalitzat pensar horitzontal.
-L’amanida, oficial i suposada, “igualtat de drets i deures” també ens porta a aquest pensar igualitari.
– Però els fets i la ciència, com el Principi de Pareto, també conegut amb el nom Llei 20/80, entre d’altres, demostren que aquesta pretesa igualtat horitzontal no és del tot certa. Continua
A migdia
un silenci il·lustrador
cada dia.
Podria ser un síntesi del que es vol comunicar: en aquesta època de calor, a ple estiu, la naturalesa, amb la seva total inactivitat en hores de sol calent, ens orienta sobre comportaments.
Basta escoltar el silenci ensordidor. No en senten cap dels animals habituals: Continua
“Encara que no ens adonem, les coses passen”, ho repetia desiara el divulgador Itamar. Potser no ens n’adonem del xiscle o la voladissa de les oronelles, però hi són.
Potser no ens n’adonem dels fil, a vegades baldrumers, que creuen carrers, però hi són. Com hi era un cel ben net de núvols en el moment de la fotografia. Continua
L’hivern passat durant la ventada que va afectar el nostre territori (no sé si es tractava de la Dana, la Glòria… tantes n’hi ha hagut darrerament que ja me tenen embullat) una de les nostres precioses alzines del bosquet que tenim a Son Vives va tombar de manera estranya. Va ser quan vam descobrir que estava perforada per aquest mal bitxo anomenat banyarriquer. Continua
Justificació:
Una activitat recent amb infants de l’escola referida a jocs tradicionals, involuntàriament, em va transportar el record de les, ja velles, experiències laborals i en concret a l’intent, no sempre reeixit, de convèncer als aleshores caps de zona que les persones, en la realització d’aspectes puntuals i concrets es solen distribuir segons la campana de Gauss o, per fer-ho més gràfic, de forma semblant a una “esquena de cavall”. (A vegades he tengut la temptació de redactar un farcell de relats curts relatius a aquelles experiències, però el tema, encara tova) Continua
No fa gaire el company Guillem Pont va publicar l’article Horts d’Estiu, en què manifestava el costum de la gent (tot tipus de gent) de fer sembra aquesta estació de l’any. Normal si tenim en compte que el dia dura més, hi ha molta varietat per triar (a l’hivern no és el mateix) i tenim la inestimable ajuda del sol que dona energia a mansalva per fer créixer l’hortalissa i la fruita (i la majoria, com diu en Guillem, disposam d’aigua, l’altre element indispensable). Continua
Cristina Ros a l”arabalears,cat mostrava, l’altre dia, una interessant i fina reflexió sobre l’evolució de l’experiència palmesana en la posterior transformació de carreres per a vianants.
El que ha passat a Palma, amb altres dimensions, es clar!, podria orientar sobre la necessitat de prendre mesures, decisions, per preservar el dret de les persones a transitar tranquil·lament per a aquests carrers lliures de cotxes. Continua
Certament hi ha informacions que més que sacsejar el pensar i el sentir, escarrufen i plantegen interrogants.
Escarrufa el relat que mostrà l’altre dia “dbalears.cat” on de banda els protagonistes directes hi surt l’actual Ministre de l’Interior. Vaja, vaja!. Continua
A vegades, paisos llunyans a qui en certa manera despectiva s’anomenen “repúbliques bananeres”, com en aquest cas Hondures, ens en donen amb cullereta.
Resulta que després de condemnar els executors de l’assassinat, fa sis anys, de Berta Càceres, aquests dies també han condemnat el gerent de l’empresa, autor “intel·lectual” del crim. Qui havia donat les ordres, vaja!. I sembla que l’historial no ha acabat, la justícia d’aquell país, encalça ara, la família propietària de l’empresa. Continua
Amb bravura. Així podríem dir que han afrontat Alejandro Navarro i Rosa Forteza (na Rosa Blava, com la coneixem al poble), de la companyia Moviments, el desafiament que des de sa Màniga se’ls ha proposat: representar ni més ni manco que 13 divendres seguits la seva obra. Continua
Entre replantejaments, discussions i estudis diversos el Pla de Mobilitat definitiu s’ha anat estorbant però pareix que l’Ajuntament a poc a poc tira envant la reforma circulatòria que tant necessita el poble. Fa pocs dies es va presentar la primera fase en aquest sentit amb uns canvis de circulació i d’estacionament a alguns carrers cèntrics. Continua
Al capdecantó entre els carrers Gabriel Carrió i Clavell hi ha el “domàs” de la fotografia, si no vaig errat, d’ençà de la torrentada de 2018, o sigui, que ja ha plogut.
Llàstima que per aquest “ornament” no s’hagin posat tantes traves com per als toldos de colorins del carrer Major. Continua