L’autèntic deixeble

L’evangeli parla d’una pobra viuda,  que acudeix al temple i posa dos reals, o dues petites monedes de coure,  dins el caixó de les almoines, mentre Jesús està observant al seu entorn i, que en veure l’escena, comenta als seus deixebles: “aquesta pobra viuda ha donat més que ningú, perquè tots els altres han donat dels que els sobrava, en canvi ella dóna tot el que tenia per viure”.

I Jesús diu tot això en contraposició a les altres escenes que observa al mateix temps: els mestres de la llei que els agrada passejar-se amb llargues vestidures i que la gent els saludi a les places i ocupar els primers llocs a tot indret, mentre fan  veure que preguen llargament a la vegada que devoren els bens de les viudes. O també veu, com els rics s’acosten als caixons de les almoines i fan grans donatius.

El contrast entre les dues escenes és total. En la primera Jesús posa la gent en guàrdia enfront dels escribes del Temple perquè utilitzen la religió per cercar la seva pròpia glòria i aprofitar-se dels més dèbils. I per tant no se’ls ha d’admirar ni seguir l’exemple.

En canvi la pobra viuda esdevé model de bon deixeble, que dóna lliçons del que mai en donaran els mestres de la llei: confiança total en Déu i generositat sense límits i, d’aquesta manera, posa en evidència la religiositat corrupta d’aquests dirigents religiosos.

Comentant aquesta escena evangèlica, José Antoni Pagola diu: “No ens equivoquem. Aquestes persones senzilles però de cor gran i generós, que saben estimar sense reserves, són el millor que tenim a l’Església. Elles són les que mantenen viu l’Esperit de Jesús enmig d’altres actituds religioses falses i interessades, elles son les qui creuen de veritat en Déu”.

Aquest episodi de la viuda pobra és una critica al nostre acomodament al benestar i a una religiositat refugiada en els actes de pietat i allunyada de la generositat i la grandesa de cor. I també és una crítica que avergonyeix a les nostres institucions religioses en la mesura que s’organitzen seguint el model dels mestres de la llei,  cercant el propi honor, els primers llocs, les millors salutacions i totes les reverències, mentre es passegen amb vestidures llargues.

Poden ser aclaridores unes paraules de l’autor que ja hem citat quan comenta aquesta escena evangèlica: “Quanta gent humil, com la viuda de l’evangeli, aporta més a la humanització de la nostra societat amb la seva vida senzilla de solidaritat i ajuda generosa als necessitats que molts de protagonistes de la vida social, política o religiosa, hàbils defensors de llurs interessos, llur protagonisme i llur posició”.

Jeroni Llambias Vidal.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada