Especial i divertit homenatge a Tòfol Pastor Noguera “Pifol” primer soci centenari de l’entitat cultural S’Agrícola de Manacor

El diumenge 1 de març, a l’Associació Cultural s’Agrícola de Manacor es va celebrar un acte en honor de Tofol Pastor Noguera «Pifol», primer soci membre centenari de l’entitat, i un dels més polifacètics.
L’acte va contar amb la interpretació de varies obres musical, interpretades al piano pel també, soci de s’Agrícola Andreu Riera. A més un sainet protagonitzat per l’escriptor i historiador Antoni Tugores i l’actor Joan Gomila, que feren un divertit repàs a les dels darrers 100 anys d’en Pifol.
L’Homenatjat i polifacètic protagonista, «Pifol» també comediant amb la seva joventut es va divertir de valent amb el sainet.
Aquest acte també va contar amb la interpretació de varies obres musicals, interpretades al piano pel soci de s’Agrícola el pianista Andreu Riera.
El president de l’entitat Llorenç Femenies, va fer entrega d’un diploma a l’homenatjat, que fa anys ja havia dissenyat en Pifol, per per moments especials de s’Agrícola, i també el carnet número 100 com a primer soci Centenari de s’Agrícola.
El Vicepresident Sion Fullana, va fer entrega a l’esposa d’en Tofol Pastor Noguera, d’un ram de flors, per acabar l’acte es va treure una tortada amb un 100 tradicional encès perquè en Pifol pogués bufar i demanar un desig.

Pífol. S’Agrícola 01.03.2020
Un segle de memòria viva, aparegut ara fa cinc anys.


-I què has dit que nomia?
-Pífol
-Grífol?
-Pífol!!!
-Nyífol?
-Pífol!!!
-Ah, Pífol, no ho havia sentit dir mai…
-En realitat li diuen Tòfol.
-Pífol o Tòfol?
-Tòfol Pastor Noguera, Pífol és un malnom
-D’on li ve aquest malnom?
-No li ve d’enrere. Se’l va posar ell mateix…
-Idò no li deu saber greu que l’hi diguin
-Tan de greu, que s’ho diu ell mateix; es va posar Pífol abans que li diguessin malnoms pitjors… hi firma caricatures i retrats…
-Voldràs dir firmava, perquè amb aquesta edat…
-No, no. Jo dic que encara els firma
-I quants d’anys té? No me deies que era un home de cent anys?
-És que els té
-I dibuixa?
-Dibuixa! I bé
-I té es capet clar?
-Com un home de seixanta anys… que tengui el cap clar
-I de cames com va?
-Va tan falaguer com un al·lot jove… Sembla una titina
-No m’ho puc creure. Ho fas gros
-Si no ho creus, ves de bon matí a la botiga de ca na Bernadina. I més endavant a Mercadona
-Te’n rius de jo?
-Atura, que no he acabat. I abans de migdia, a comprar el pa i el diari a la botiga de dalt de sa plaça de ses Verdures…
-Deu quedar ben esgotat…
-Pensa. Després de dinar parteix de ca seva, des del carrer de Provença, al barri de sa Torre i se’n va a s’Agrícola o an es Mingo a veure com juguen al tuti
-És increïble
-Sí, això diu tothom. Ah, i no es perd cap presentació de llibres o actes culturals d’importància, per tard que es facin…
-També surt els vespres?
-I tant; encara que darrerament l’acompanya sa filla Maria Antònia. Això de sortir els vespres no li és nou, perquè quan era fadrí…
-Vols dir? Anava també a actes culturals?
-Als assaigs de s’Agrupació Artística, on va conèixer la seva dona, na Margalida Bonjesusa…
-I tot seguit a dormir, supòs
-Suposes malament. Quan acabava l’assaig, amb en Guillem d’Efak i en Poncet tancaven els cafès de Manacor, a la mala hora. Sovint acabaven fent una copa a ca na Lola…
-Qui era na Lola?
-Deixem-ho com una dona de vida alegre i moral distreta
-Vols dir que coneixia en Guillem d’Efak?
-I tant. Si llegeixes la Ponentada Gran veuràs que hi surt moltes vegades un personatge que es diu en Pífol…
-I què diu d’ell?
-A la Rondalla de Rondalles, un llibre que va escriure en Guillem quan ja estava molt malalt, hi compareix tot allò de Manacor que més significat tenia per a ell, com per exemple la Roca des Castellet. Recorda els anys feliços de la seva joventut i les eixides nocturnes amb en Poncet i en Pífol. Després de parlar de sa Roca, que segons en Guillem tenia poders màgics i d’un granot encantat, apareix en Poncet tocant un flabiol i en Pífol que diu: M’agrada aquesta música perquè em recorda els vespres que trèiem llustre a les estrelles i al marbre del tasser…
-Anaven més de cafès que no d’hores santes, pel que veig…
-Però allà on en Guillem d’Efak parla de debò den Pífol és a la Ponentada Gran, una de les millors obres del gran escriptor manacorí.
-I que diu den Pífol?
-El recorda quan era un bergantell: “En Pífol era un al·lotet tot ossos i nas. Era una mica bif i no heu vist ningú mai amb tan bona jeia. Sempre estava content i no podia consentir que els altres no sabessin esbargir-se les nuvolades. Tenia tranc per a tot i més que res per dibuixar i treure caricatures de la gent, i això que ningú no l’havia ensenyat. Les enllestia en un moment. Ras, ras! dues retxes i ja teniu El Goixo de la Música (es refereix a don Toni Maria Servera) que semblava que el teníeu davant a punt d’envestir-vos i de tirar-vos la batuta pel cap. Ras, ras! I feia present en En Tito Puerto, en Fai, na Ramis…” En realitat feia caricatures de futbolistes, de músics de s’Agrupació Artística, on en Pífol feia de tenor còmic, perquè no entonava gaire bé…
-Seguesc pensant que és increïble…
-Tot en ell és increïble… No saps que va ser gendre d’en Franco?
-No en vull sentir d’altra! Què dius? No n’havia sentit dir cap de més grossa!!!
-En realitat, els seus sogres de bon de veres eren l’amo en Jaume Gallina i sa madona Maria Bonjesusa, però quan feia la mili, en va treure un bon profit d’un malentès que ell no havia creat…
-Per un malentès?
-Tot va partir quan estava al quarter del Carme, amb 18 anys… Tots els soldats –era l’any 1938 i encara durava la guerra- cercaven una padrina de guerra. Cercaven una al·lota jove per tenir algú amb qui contactar si anaven al front… No era per festejar, sinó per poder rebre i enviar cartes, tenir un contacte amb l’exterior… Elles els solien enviar guants o calcetins de llana fets seus…
-I en Franco, què hi té que veure en tot això?
-Endevina a qui va escriure en Pífol convidant-la a que fos la seva “madrina” de guerra…
-I jo que sé, però com que d’aquest home t’ho pots esperar tot…
-Va escriure a la filla d’en Franco, a na Carmencita, convidant-la a ser la seva “madrina”…
-No m’ho crec
-Ho pots ben creure. Saps que passa? Que en Pífol tenia moltes hores lliures per pensar i donar fil a s’estel, perquè feia tants d’embolics dins el quarter que cada dos per tres acabava arrestat a prevenció…
-Vaja un doble sis!!!
-Ell sentia a dir: jo escriuré a na tal i jo a na qual. I ell, tot cofoi, va dir: i jo escriuré a sa filla d’en Franco. Tots es foteren a riure i ningú no el va creure. Però com que estava altra volta arrestat a prevenció i tenia temps de sobra, va fer una mica d’esborrany.
-I que li digueren els seus companys?
-Escriuràs a la filla den Franco? Hahaha! No tens collonets, no…
-No m’estranya
-I ell, altra volta arrestat, escriu la carta i un dels seus companys li fa el favor de dur-la a Correus
-I què li deia a la carta, ho saps?
-En aquell temps no es feien fotocòpies i per tant no es conserva cap còpia, però és aquí on intervé la memòria prodigiosa den Pífol, que la recorda fil per randa: “Distinguida señorita: aunque no tengo el honor de conocerla personalmente, tantos han sido los elogios que de Ud. he leído en la prensa que no he podido resistir al deseo de solicitar de Ud. un grandísimo favor. Desde que me presenté en las filas del ejército, he pensado en escribirle a Ud. rogándole me aceptara como ahijado de guerra, en la seguridad de que al acceder a mi petición sabrá alegrar mis horas de soledad espiritual. No me juzgue de poco respetuoso. Como le digo yo no la conozco a Ud. y Ud. también ignora quien soy yo. No nos importe. Hemos nacido los dos bajo el mismo cielo y su bandera es la mía. Somos pues, hermanos en la alegría y hoy, que la guerra nos abruma, lo somos también en el dolor. Esperando me honre en contestarme, se despide de Ud. un soldado que estrecha su mano, su seguro servidor. Cristóbal Pastor Noguera”.
-Aquest home és un fenomen de la naturalesa!!!
-T’ho dic des del principi: tot ell és increïble…
-No li degueren contestar o l’enviarien a porgar fum… o al calabós a perpetuïtat
-T’equivoques. Res més lluny! Li contestaren dies després. Quan els militars de Palma veren el sobre de la carta de contesta amb un encuny que deia Secretaría Militar y Particular del Jefe del Estado, Correspondencia Civil. Exenta de censura, els va entrar tremolor de cames…
-I què ho trobes estrany???
-No es podien explicar com un soldat ras, recluta i a més castigat quasi sempre a la prevenció podia rebre correspondència d’en Franco que a més li enviava una fotografia seva.
-Una foto de sa filla?
-Noooo, una foto den Franco!! El soldat que repartia els sobres cridà: Cristóbal Pastor? Jo!, va dir ell. I el soldat: I tu, què hi tens, amb en Franco? I en Pífol, mig acollonat: Jo… amb en Franco res, és amb la seva filla, si de cas. I tot d’una va pensar, ja l’he feta!… Em tornaran a enviar a prevenció o… pitjor, al calabós. El soldat li digué, -No crec que t’enviïn al calabós, no seria jo qui t’hi enviàs! M’han dit que he de donar la carta en mans al teu oficial. I amb això arriba el sergent: -Què passa, què passa? Res, diu en Pífol… que m’han enviat una carta. I el sergent, quan va veure el sobre que estava encara sense obrir, li demanà: l’obris tu o ho faig jo? En Tòfol contestà que l’obriria ell, mentre les cames li havien pres el tremolor i li feien figa… Al seu voltant, mentre obria el sobre, es va crear una gran expectació. La foto d’en Franco per un vent, el sobre amb el segell de la casa den Franco per l’altre… I de cop en Pífol es troba amb la carta de contesta a la mà, mentre els soldats l’alçaven en l’aire i començaren a dir… el gendre d’en Franco! El gendre d’en Franco! I els soldats d’altres companyies… Què passa? què passa? I els oficials del quarto de banderes… què passa? Fins que els va donar la carta a llegir… Perquè ell no pretenia enganyar ningú.
-Això sembla un episodi de comèdia italiana o de novel·la de García Márquez…
-Hi acudí el capità, que havia sentit campanes. Per això el sergent cercava en Pífol per tot i ell, per por d’esser-hi de més, s’havia amagat dins un excusat més regirat que un cuc.
-I el sergent el degué trobar…
-Sí, però de cop s’havia tornat molt amable amb ell i li digué que no passàs pena, que el capità només el volia veure. Quan va estar davant el capità, aquest li digué: I tu vares escriure a en Franco? Sí, senyor! I què li deies? Sol·licitava la seva filla com a madrina de guerra. I d’on ets? De Manacor! I se’n fa qualcun de bo, per Manacor…!!! I com saberes la seva direcció? On li enviares la carta? Vaig escriure al Quarter General del Generalíssim, vaig pensar que si hi havia son pare, ben bé hi podria haver la filla… I el capità: Què et sabria greu si me’n duc a mostrar la carta a la meva dona? No, gens ni mica, mi capitán, contestà en Pífol que anava recobrant l’alè. És que també tenc ganes que la vegi el coronel. I ell, més blanc que una paret, pensava, això es fa cada cop més gros. -No, no t’espantis, continuà el capità, i ben content que estarà el coronel de veure que un dels seus soldats té correspondència amb aquesta casa! Dos dies després, el capità el cridava al seu despatx. En Pífol s’hi presenta i li torna la carta al temps que el felicita de part del coronel, que es mostra orgullós d’ell. En Pífol, tot pillo, li demana: I no podria dur la carta a mostrar a ma mare? I el capità crida: Sergent! Que aquest soldat se’n vagi amb 15 dies amb permís! I en aquells moments, no donaven permís a ningú…
A partir d’aquell dia la seva vida a l’exèrcit va donar un tomb espectacular, ja que tots el tractaven com si de debò fos el gendre d’en Franco. El sergent ja no li deia Pastor, sinó Tòfol o Tofolet i el convidava a beure qualque copa… I quan el traslladaren a Inca, els oficials ja sabien qui era en Pífol i la seva fama de gendre den Franco… una fama que el perseguí fins i tot quan anà de soldat a Menorca, una vegada acabada la guerra…
-Tu el coneixes d’enrere a aquest home?
-I de ben enrere, de quan es va casar. Érem veïnats. Record, de manera especial, l’any de la neu, el 1956. El dia de sant Blai, havia fet una gran nevada i quan els infants sortírem al nostre carrer de Provença ja ens trobàrem un ninot de neu, gran, ben acabat, com només havíem vist als tebeos. Tots admiràrem aquella obra d’art feta, com deia en Guillem d’Efak, ras, ras! En un moment. El ninot ho tenia tot: capell, bufanda, nas de pastanaga, ulls, botons, granera…
-Per fer tot el que has dit, ha de tenir una salut de ferro
-Sí, de fet diu que ha enterrat els metges que l’han tractat i que ara, només va a veure la metgessa per veure si està bona…
-Vaja un passerell!
-En Pífol és un home que sempre s’ha agafat la vida només mig en sèrio… Ha sabut viure i sobreviure en mig de moments difícils i dramàtics: quan va perdre el seu pare als nou anys, la guerra, el temps de la fam…
-I políticament, on carrega?
-No se sap. La seva vida és un paradigma de la contradicció aparent: per una banda, va pertànyer durant la República a la guàrdia personal de Mateu Molinet, cap dels socialistes manacorins i per altra, es va presentar, molts d’anys després, en unes llistes del PP-UM, on va ser regidor responsable de cultura, on estava convençut que les tasques havien de ser per als més capacitats, fossin de dretes o d’esquerres. Ah, i quan era més jove, (bé, jove ho segueix essent) anava per la Casa del Poble amb els Pioneros Rojos, però no deixava d’anar a la parròquia de sant Roc, on admirava el rector Pere Bonnín. I era capaç de cantar La Internacional, puny en l’aire, davant la Sala, just acabada la guerra, juntament amb un falangista que ell mateix, anys enrere, havia apedregat amb alguns joves de la Casa del Poble. En Pífol era amic de vencedors i vençuts
-Un home contradictori…
-Aquest és en Pífol, en estat pur. Va ser secretari del club de billar, de les carreres al trot, de la pesca amb canya, de la pesca submarina, del bàsquet, de la Unió Deportiva Manacorense, del C.D. Manacor…
-Un gran esportista, sens dubte…
-Pensa! En Pífol no va practicar mai cap ni un, d’aquests esports…
-Una peça única
-Un home sempre ocurrent! Diu que a ca seva eren tan pobres que no tenien ni malnom, per això es va posar Pífol.
-Professionalment, degué exercir d’artista, supòs…
-Als dotze anys es va fer mosset de la fusteria de can Granot, més endavant dependent de can Vengo i, una vegada conegué Manuel Morales, passà a treballar a Las Perlas fins a la seva jubilació.
-Quina sort, Manacor, tenir un home com en Pífol…
-A més de tot, va fer el pregó de s’Agrícola l’any 2008. I el 2010 va fer el pregó de les fires i festes…
-No té límits!
-Ben cert, no en té. Ah, i se m’oblidava. El 2004 va escriure un llibre: Malnoms manacorins del segle XX. En Pífol és la nostra memòria dels darrers cent anys. Ho recorda tot: les botigues, els estancs, les drogueries, els barbers, els ferrers, els fusters, els pastissers, els metges… els teatres… Recorda la venguda a Manacor de Miguel de Unamuno… I conversà amb Joan March, va ser amic den Sebastià Rubí i de don Toni Maria Servera…
-El que ha viscut aquest home…
-Va néixer dins la Restauració Borbònica, va viure la dictadura den Primo de Rivera, l’entrada de la República, la torrentada de 1932, la nevada del 33, el cop d’estat del 36, la guerra, la postguerra, el franquisme, la democràcia…
-Vols dir que recorda tot això?
-I més: la llegenda den Joan Marinero, de don Sebastiàn… sa fàbrica de ses moles (una indústria on va morir molta gent), de quan els cotxes anaven amb gasogen, l’estrena del teatre Principal, la guerra d’Ifni, el Congrés Eucarístic…
-Una enciclopèdia, aquest bon home…
-Tu ho has dit, una enciclopèdia que camina i que no atura…
-Quina sort! I tu, ets amic seu?
-Jo m’hi tenc; li profés un gran respecte, una enorme admiració i un gran afecte personal, una estimació que va molt més enllà de l’amistat. I ara, si m’ho permets voldria adreçar-m’hi per dir-li unes paraules:
Tòfol, amic estimat: fer cent anys no és un gran mèrit personal; és com treure una loteria que en comptagotes pot atorgar una vida sana, la genètica o simplement, la sort. I encara que això no està a l’abast de tothom, ja hi ha bastantes persones que hi arriben, als cent anys. Vull pensar que no és només per això, Pífol, que s’Agrícola et ret un homenatge avui, sinó per altres motius: per la teva bondat (mira que és difícil no tenir gent agreujada amb tants anys de vida), per la teva generositat (mai has tengut una negativa per col·laborar en qualsevol esdeveniment manacorí, fent dibuixos, cartells, caricatures, exercir d’humorista o fer jocs de mans), per la teva fidelitat i lleialtat als teus amics: a en Guillem Cremat, més conegut per Guillem d’Efak; a en Poncet, a Manuel Morales, de qui et declaraves la seva mà dreta –precisament la mà que li faltava; a Rafel Muntaner, a qui no has abandonat mai en qualsevol de les seves aventures polítiques i, sobretot, la lleialtat a la teva família, a na Margalida, la teva dona i a les teves filles Mariantònia i Maria, els teus gendres, els teus néts i renéts. A canvi de tot això, la gent, d’un indret i de l’altre, t’estima com potser a cap altre ciutadà de Manacor. Aquest tarannà teu i la teva trajectòria de bonhomia, de generositat, d’enginy, de col·laboració, d’estimació al teu poble… això sí que és un mèrit i és el que et fa creditor d’aquest merescut homenatge que et ret avui s’Agrícola i amb aquesta associació centenària, tot el poble de Manacor.
No he conegut -ni puc imaginar- el nostre poble sense tu. Per favor, dura molts d’anys més, perquè estic segur que si qualque dia no hi fossis, Manacor –sense cap dubte- no seria el mateix. Molts d’anys, Tòfol, i que després dels cent primers, puguem gaudir de tu i de la teva amistat molts anys més.

Un comentari a “Especial i divertit homenatge a Tòfol Pastor Noguera “Pifol” primer soci centenari de l’entitat cultural S’Agrícola de Manacor

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada