Per a alguns, és la cultura la que fa identitat: les tradicions, els sabers, els valors, la llengua, les gents. Per d’altres —segurament aquelles persones que poc saben valorar allò més nostro—, és la xenofòbia la que fa identitat. Aquesta és una realitat que s’ha fet palesa, una vegada més durant aquestes festes, a la projecció dels Granots d’Or del passat dissabte.
La consigna xenòfoba i racista d’un dels vídeos presentats a la gala feia referència a un comentari que ja havia estat condemnat al poble amb anterioritat. No es tracta d’una broma innocent, ni el grup de llorencins i llorencines implicats en el vídeo han triat la frase de manera atzarosa. No és coincidència. És un acte de cinisme paternalista emmascarat d’humor, propi de qui es sap impune per ridiculitzar els altres. Però aquesta impunitat és, encara, només il·lusòria.
L’obtenció d’un tercer premi per part d’aquest vídeo no és una mostra de que “no passa res” quan es banalitza el racisme, sinò un símptoma més de la complicitat silenciosa i la indiferència popular. Anau alerta; ser xenòfob i obertament racista avui dia no és una moda, sinò un sentiment. I és un sentiment compartit. Això és el que fa d’aquesta situació una de preocupant.
No ens equivoquem: el que hem vist en aquestes festes —incidents racistes, homòfobs, atacs polítics…— són demostracions de poder. I sobre el poder cal fer dues breus advertències. La primera és que el poder és addictiu. La segona és que el poder no es manifesta fins que és un poder fàctic. Aquests no han estat en absolut temptejos, sinò demostracions. I per a que qualcú arribi a tenir poder és necessari un entramat social que el sustenti, el validi i li doni agència. És un poder incipient, sí, però és poder.
No es tracta únicament d’assenyalar aquells que tots i totes sabem, fa temps, que venen gestant un nou i infecte focus de feixisme al poble, sinò també d’entendre la dinàmica perversa que s’hi ha vengut desenvolupant des de fa anys, en la qual tots i totes hem participat; la qual tots i totes hem vist desplegar obertament. Una dinàmica en la qual, com a poble, avui alhora en som víctimes i victimaris.
No necessitam cinisme paternalista, però tampoc bocs expiatoris. Els i les racistes del nostre poble —ben fàcils d’assenyalar; ben fàcils de reconèixer perquè fa temps no s’hi amaguen— no deixen de ser víctimes d’una crisi social la magnitud de la qual tan sols començam a entendre, i víctimes també del seu propi pensament, capaç únicament de construir la seva identitat de manera negativa: com a diferència, com a exclusió. Com assenyalava Hannah Arendt, el mal no requereix passió ni malícia per ser destructiu; només es necessita la indiferència i l’obediència cega a una ideologia. El mal no prové de les accions extraordinàriament cruels, sinó de l’absència de pensament crític i de reflexió moral; d’allò més mediocre.
Manca educació. Manquen programes. Manca visibilització. Manca crítica social. Manca molta maduresa i pensament crític.
Hem d’aprendre a assenyalar i a ser assenyalats. Hem d’aprendre a qüestionar-nos les nostres idees. Hem d’aprendre a no callar davant l’intolerant. Hem d’entendre que totes aquelles vegades que decidim no actuar estam decidint, activament, posicionar-nos del bàndol de la irracionalitat mústia. La inacció és una acció en si mateixa, i no ens eximeix de responsabilitats.
Aquest és un assumpte plenament polític, en el sentit clàssic del terme. Ens apel·la a tots els ciutadans i ciutadanes, al teixit associatiu, a les institucions. És per això que a la pregunta “I ara què?”, de’n Guillem Pont, jo hi afegeixo: i ara, Sant Llorenç, qui?